Participà, com a tècnic, en l’electrificació de l’URSS. A Moscou publicà el primer volum de contes Epifanskije šl’uzy (‘Rescloses d’Epifania’, 1927) i Proiskhoždenije mastera (‘L’origen d’un mestre’, 1929). Escriví en nombroses revistes. Hom pot considerar-lo membre del grup Pereval (‘El pas’). Defensor dels ideals de la revolució, criticà la burocràcia en Gorod Gradov (‘La ciutat de ciutats’, 1926) i Gosudarstvennyj žitel’ (‘L’habitant del govern’, 1929).
És autor de la descripció d’un viatge marítim efectuat més enllà de les columnes d’Hèracles, vers l’Europa septentrional. Bé que les notícies sobre la seva obra són escasses i contradictòries (Estrabó, Diodor, Plini, etc.), hom creu que aquest periple en efecte fou acomplert, probablement amb un doble objectiu comercial i científic.
Obra d’un gran valor, les seves descripcions dels fenòmens de les marees, sobre la latitud i sobre el cercle polar àrtic, han estat confirmades pels coneixements actuals.
Comtessa de La Fayette. Dama d’honor a la cort de Versalles, publicà anònimament diverses novel·les, entre les quals es destaca La princesse de Clèves, prototipus de la novel·la clàssica i psicològica, obra mesurada, de forma rigorosa i exempta d’efectismes. Hom hi pot veure la tradició novel·lesca francesa matisada per l’absolutisme de Lluís XIV i sobretot per la influència del jansenisme, que esborren gairebé del tot l’idealisme tradicional.
Format per la Revolució, eslavòfil enamorat de la Rússia antiga i crític del bolxevisme (Krasnoje derevo, 'Caoba’, 1929), evolucionà a posicions netament soviètiques (Mašiny i volki, 'Les màquines i els llops’, 1925), tendència manifesta sobretot a la seva obra principal: Volga vpadajet v kaspijskoje more (‘El Volga desemboca a la mar Càspia’, 1930).
Suposat autor de la monumental sàtira menipea anomenada Satiricó, sol ésser generalment identificat amb un aristòcrata romà —citat per Tàcit— que fou procònsol a Bitínia i se suïcidà després d’haver participat en la conspiració de Pisó (66 dC).
Dirigí la secció literària de la revista Gorg i el 1973 fou guardonat amb el premi Andròmina de narrativa per la seva novel·la Assaig d’aproximació a “Falles folles fetes foc” (1974), hàbil construcció formal i narrativa on el personatge planteja el tema de la seva identitat nacional. L’any 1974 publicà l’antologia de poetes joves del País Valencià Carn fresca.
L’obra
Oller es proposà de fer-hi un retrat socioeconòmic a partir de l’observació del sotrac borsari català del 1881 i el 1882, i alhora assenyalar les conseqüències morals del precipitat enriquiment que produí l’alça borsària durant la Febre d’Or en una família menestral de Barcelona, que davalla per l’infortuni.
Fou militar de professió. Creà Los Archivos de Ibiza (1902-05), on publicà estudis històrics com “S’església de Santa Eulària”, escrit el 1891, i algun relat de costums extret del llibre inèdit Històries de pagesos, recopilat el 1890. Publicà poemes deutors de la tradició humorística dialectal i altres de tema i tractament cultes (com “A Eivissa”, publicat a Almanaque balear para el año 1888) i una Biblioteca ebusitana (1902), recull de biografies.
Llicenciada en belles arts per la Universitat de Barcelona, estudià un màster de literatura a Anglaterra i una residència d’escriptura als Estats Units d’Amèrica.