Economia i societat al Conflent dels segles IX al XIV

Introducció

A falta d’un estudi aprofundit de la vida econòmica i de l’organització social al Conflent a l’edat mitjana, hom pot recollir en els documents escrits nombrosos indicis que permeten fer-nos una idea de la valoració del territori i de l’explotació de les seves riqueses i, també, de les activitats diverses com l’artesanat i el comerç. És evident que per a una recerca d’aquest tipus, l’aportació d’un estudi arqueològic dels molins, les fargues, les mines o els paisatges agrícoles seria indispensable. Això no obstant, al Conflent aquesta aportació és inexistent, o encara molt incipient.

Alguns aspectes dominants d’aquesta activitat estan lligats al caràcter muntanyenc de la regió. En primer lloc, notem la importància dels boscos i de les pastures, dels cursos d’aigua, utilitzats com a font d’energia, i el paper de les valls com a eixos de circulació. Els pobles es van fixar al llarg de les principals vies de comunicació i dels rius, i alguns van esdevenir burgs artesanals i comercials.

L’agricultura, la ramaderia, l’artesania de la fusta, del cuir, del ferro i del tèxtil es desenvoluparen de manera precoç a les zones muntanyoses, les quals sembla que es beneficiaren, abans que la plana, de l’apogeu de l’època carolíngia, sens dubte gràcies a una densitat humana forta (és la famosa muntanya refugi dels segles VII-VIII) i a les primeres instal·lacions monàstiques que dinamitzaren l’economia i la societat locals.

Als segles centrals de l’edat mitjana (segles XI-XIII), el desenvolupament continuà amb una forta especialització de la ramaderia i de les activitats artesanals i industrials. En aquell moment la plana del Rosselló havia avançat al Conflent en el seu ritme de creixement. Més tard, a la fi de l’edat mitjana (segle XIV), es donà una dualitat de situacions: d’una banda, els masos, els caserius i els poblets de les muntanyes i les altes valls que, afectades pel despoblament i l’allunyament dels centres importants, es tanquen en el ritme intemporal de l’economia muntanyenca; i, de l’altra, els grans centres rurals i burgs dels fons de les valls que, al voltant de les terres més riques i dels eixos de comunicació, tingueren activitats més diversificades i esdevingueren sovint veritables centres comercials i artesanals.

Els primers signes de creixement econòmic a l’època carolíngia

La fundació del monestir de Sant Andreu d’Eixalada (vers el 840) ha permès de conservar documents del segle IX. Aquesta fundació, que formà part del vast moviment de desenvolupament del monaquisme benedictí dins el món carolingi, i després la instal·lació dels monjos vinguts d’Urgell al voltant de Protasi estimularen l’embranzida agrícola i artesanal de les valls del Conflent, les quals eren poblades bàsicament per pagesos lliures.

Els primers documents del cartulari de Cuixà, reconstituït per R. d’Abadal, palesen una agricultura de tipus tradicional, sense característiques pròpies de les zones de muntanya. Es basa, essencialment, en els dos productes de conreu clàssics: els cereals i la vinya. El 854, Protasi donà al monestir diverses dotzenes de cafissos d’annona (segurament de blat) que s’havien de recollir de Rià; el 878 va donar a Oleta un cafís de blat; i encara més al nord, a Moncles (mun. d’Aiguatèbia i Talau), va cedir un alou que comprenia cases, corts i un orreo: un graner destinat a la conservació dels grans.

La vinya és present arreu; aquest conreu tan estès a l’edat mitjana —del qual trobem mencions als segles X i XI des de Vinçà i Estoer fins a Marians i Soanyes, passant per Castell de Vernet, Toès, Ocenyes (Orellà) i Canavelles— es troba sempre per sobre dels cinc-cents metres i de vegades a més de mil, en condicions extremes per a un conreu fràgil. Protasi, en la seva donació, també esmenta unes tonnas (bótes o tonells), mentre que un pagès, anomenat Comparat, reconeixia haver usurpat un mas pertanyent a Protasi, ubi vestras tonuas erant; d’això s’infereix que de recipients on es conservava el vi, n’hi havia a cada mas.

Als vessants pirinencs, el conreu de la vinya ocupava els millors territoris, exposats a la solana. Aquestes parcel·les apareixen reagrupades en els mateixos sectors, com és el cas de la donació del comte Sunifred II de Cerdanya i Besalú en favor de Sant Pere de Rodes del 939, on les vinyes que donà a Vilella, prop de Vinçà, afrontaven totes amb d’altres vinyes (se’n compten vuit en total) que pertanyien a altres propietaris. Aquestes zones especialitzades en vinyes ja eren remarcables al segle IX com és el cas de les vil·les d’Ocenyes (876) i Estoer (875), segons la documentació conservada.

L’activitat pastoral ja ocupa un lloc important en l’economia conflentana de l’època prefeudal. La coneixem menys per l’esment de les pastures que es fa als documents que pel dels caps de bestiar, aspecte sovint mencionat en les escriptures. La ramaderia concerneix principalment al bestiar petit, oví i caprí. L’any 854 (alguns autors daten el document en 864 a 865) quan Protasi i els seus amics s’integraren a la comunitat d’Eixalada, aportaren tots junts cent vint-i-tres ovelles i bens (oves) i trenta cabres, les quals podem suposar que proporcionaven llet, llana i carn; acompanyaven a aquesta donació dos gossos, que probablement eren gossos d’atura. La ramaderia porcina (en el document que citem s’esmenten trenta-quatre porcs) era un complement inseparable de l’activitat agrícola; tot i que important per al forniment de carn, enlloc no ultrapassà aquesta posició marginal. La ramaderia dels èquids fou exclusivament funcional; en el mencionat document s’esmenten tres cavalls, vuit eugues, tres ases i una mula, destinats al transport dels homes o de les mercaderies. El nombre reduït dels bous (cinc en total) limita l’extensió de les llaurances. Poc nombroses, les vaques (només se’n mencionen set), igual que les vedelles i els vedells (sis, més algunes altres de nombre indeterminat), es limitaven a la reproducció i l’alimentació en llet, i eventualment en carn per als joves. Aquests índexs es confirmen a través de l’inventari dels béns del monestir confegit en l’època de Protasi el 878; en ell es compten cinc-cents bens i ovelles i cent animalia (altres caps de bestiar, indeterminats, tals com cabres, vaques, vedells), quaranta porcs i vint bous. Els cavalls i els ases, poc nombrosos (cinc en total), són menys utilitzats que les eugues (cinquanta), probablement perquè eren més resistents i més dòcils. Les vascula del monestir contenien vi i, sens dubte, també altres líquids (oli) i cereals, que constituïen la base de l’alimentació: es compten 365 cafissos de victu tritici, és a dir, de forment per a l’alimentació. Més inesperada és la menció de cent ruscos appiliarios, destinats a proporcionar el complement glucídic de l’alimentació, indispensable i impossible de trobar d’altra manera, i sens dubte destinats també a la cera per al culte litúrgic.

La sal era una altra necessitat elemental de què tingueren cura els monjos, necessària tant per a l’assaonament com per a la conservació dels aliments i per al bestiar. Per al proveïment de sal, el Conflent no pot disposar més que d’importacions; hom sap que el monestir de Cuixà obtingué una primera donació de vuit salines a Torrelles de la Salanca el 982, i poc després, el 988, una altra donació en aquest mateix indret de la costa rossellonesa. L’equipament i l’explotació d’aquestes salines, i després la preparació i el transport de la sal, necessitaren unes inversions que el monestir va rendibilitzar ben aviat gràcies a la concentració i l’extensió d’aquestes activitats en un mateix emplaçament (el 1055 li foren concedides encara trenta-una salines a Torrelles de la Salanca). Aquestes salines, que produïen molta més sal que la necessària per als monjos i per a les seves explotacions, es pot suposar que ells mateixos, o els seus representants, la convertiren ben aviat en un producte comercialitzable al Conflent. Aquest tràfic també aportà importants beneficis en forma d’impostos, que es pagaven als comtes i després als reis de Mallorca (la lleuda sobre la sal era percebuda a Vilafranca de Conflent el 1137).

Podem preguntar-nos quin paper tenia la moneda en la vida econòmica d’aquesta època. Acompanyà i afavorí aquest moviment de creixement, o, ben al contrari, restà confinada a un lloc secundari? De fet, les disponibilitats monetàries d’un clergue com Protasi, sorgit probablement de l’aristocràcia, no són negligibles i revelen la vitalitat dels intercanvis i de la circulació de les espècies: el 854 reservà de la seva fortuna personal cent quaranta-sis sous de plata destinats a ser distribuïts entre els pobres a la seva mort (en realitat, més de mil set-centes peces d’un denari); cal afegir-hi les sumes que havia pagat per les nombroses adquisicions, de les quals el cartulari de Cuixà ha conservat el testimoni. Però d’altra banda, tret característic d’una economia encara mancada d’una fluida circulació monetària, les transaccions comercials eren efectuades sovint sota forma de troc. Aquesta pràctica pot correspondre, doncs, a una manca de numerari, o bé al temor del venedor de no trobar productes vàlids per comprar amb les peces de plata que rebia, la possessió de les quals restava llavors desproveïda d’interès. Protasi pagà una terra tot donant tres ovelles i comprà un altre alou per tres cabres i dues petites vinyes. El 875 es vengué una heretat situada a Moncles pel preu d’un bou i de quinze caps d’ovelles o bens (oves capita); tres anys després, a Oleta, per la meitat d’un molí, el comprador donà dues cabres, vi, un cafís de sègol i també una pellissa i una gugnapie, és a dir, un abric de pells.

Les activitats artesanals o industrials no eren inexistents, ja que n’han restat testimonis indirectes en alguns documents alt-medievals de la comarca a través dels productes que es mencionen. Són, per exemple, en una donació del 854 unes usabilia ligni et ferri, estris de fusta i de ferro. La fusta constituïa la matèria principal per a les construccions (el 1035, el comte Guifré II de Cerdanya donà als homes que depenien de Sant Martí del Canigó el dret de tallar fusta a les villae que donà al monestir, perquè poguessin construir-se les cases: “incisionem lignorum ad constructionem domorum suarum”); també servia per a la fabricació de les tonnas. Així mateix, hi havia estris de ferro, encara que més rars, tals com armes, les quals no són esmentades en les fonts eclesiàstiques; s’anomenen ferramenta en l’inventari dels béns de Cuixà. També se cedien en la mateixa donació del 854 ferros ad turno (equipaments de molins?).

Per a aquests estris i equipaments de ferro s’explotaven les mines de ferro del massís del Canigó, unes de les millors conegudes aleshores, que no havien cessat de ser explotades des de la protohistòria. En particular, sembla que les mines de ferro i les fargues de Vallestàvia s’havien explotat des d’antic, sota l’autoritat dels monjos d’Eixalada-Cuixà a l’edat mitjana. L’esment d’un freno mulare també recorda la utilització del ferro per a l’aparellament dels líquids, però també per al treball del cuir, que no cal oblidar.

Un equipament artesanal i industrial més pesat comença a aparèixer en la documentació al segle IX, com ara un forn per a coure furno cukario prop de Cuixà, i sobretot, un bon nombre de molins.

En tot el curs de la Tet i dels seus afluents es coneixen sis emplaçaments de molins al segle IX, quatre dels quals es troben al Conflent: dos a Vernet, en un lloc anomenat Carrio Farinazio (863), un a Prada (865) i un a Oleta (878). Hom troba al segle X que es fa esment d’onze molins al Conflent, mentre que en el curs inferior de la Tet no se’n compten gaire més de tretze. A Saorra, un document del 959 descriu un molinare cum suo caput aquis, és a dir, un molí amb el seu propi canal per a la derivació de l’aigua.

Alguns d’aquests molins eren propietat de membres de l’estament eclesiàstic, que sovint els havien fet construir ells mateixos; d’altres estaven en mans de les grans famílies aristocràtiques, incloent-hi la família comtal de Cerdanya. Finalment hi havia també molins tinguts per simples laics, normalment pagesos força pròspers per a posseir-los, sens dubte construïts per ells o pels pares, de qui els heretaven. Cal destacar, però, que sovint eren propietaris només a títol parcial, i en venien o en donaven una meitat, un terç, una dècima o una part no precisada; això és un clar testimoni de la parcel·lació de la propietat a través de les successives herències, però també de la construcció col·lectiva d’aquests molins per part de petits grups de pagesos independents associats per a l’organització del territori.

El conjunt dels documents mostra, en efecte, una capa pròspera de petits aloers que venen, compren i lleguen terres o cases. Una de les arrels d’aquest benestar material està en la facilitat amb què aquests pagesos podien apropiar-se de les terres abandonades als segles precedents. Això es constata, encara al segle IX, al cartulari de Cuixà, on s’esmenten nombroses ruptas o terres posades en conreu i esdevingudes alous després d’un període de trenta anys d’explotació, segons el règim de l’aprisio.

Però aquesta petita propietat pagesa es trobava en vies de disminució al voltant de l’any mil, ja que fou progressivament absorbida pel gran moviment de donacions a les esglésies i als monestirs. Així doncs, el testimoni d’aquests alous en les escriptures de donació és alhora únic i últim. D’altra banda, la petita propietat lliure o alou dona testimoni de l’existència i de la vitalitat d’una capa social d’individus lliures en l’imperi carolingi, no sotmesos a l’aristocràcia laica o eclesiàstica. Per contra, aquestes elits encara podien fer conrear alguns dels seus dominis patrimonials de gran extensió a una mà d’obra servil, servi et ancillae, veritables esclaus, com són atestats l’any 965 en el testament del comte de Cerdanya, Sunifred II, on es fa menció de les mancipia. L’oposició total des del punt de vista jurídic i social entre aquests esclaus i els pagesos lliures, fins i tot molt modestos, és afermada pel judici celebrat el 874 a l’església de Sant Sadurní de Vernet, al Conflent; en aquest judici es constata que la justícia pública encara s’impartia de manera correcta: es reuniren set jutges juntament amb onze boni homines, homes lliures fent de testimonis, entre els quals hi havia un capellà i un saig, funcionari subaltern de justícia. Un tal Llorenç es defensà d’ésser un servus fiscalis o esclau del domini públic, tal com ho pretenia el mandatari del comte Miró, que afirmà que els avis de Llorenç devien el servicium al comte Sunifred II, pare de Miró. Llorenç provà la seva llibertat i la seva ingenuïtat, per mitjà del testimoni d’alguns veïns que atestaren que els seus pares i ell havien viscut a Canavelles des de feia trenta o cinquanta anys. Que la simple deposició oral de pagesos d’una caseria muntanyenca pugui triomfar sobre les pretensions d’un comte ja diu prou de la força de la idea de justícia pública, garantia de la llibertat dels no nobles. Un segle i mig més tard, els pagesos individualment i col·lectiva, sotmesos a la senyoria castellana, ja no tindran cap recurs judicial per a la seva defensa i hauran de mirar de refugiar-se al voltant de l’església per beneficiar-se de la protecció de la Pau de Déu.

La prosperitat del Conflent preromànic regna en primer lloc al monestir de Cuixà. N’és el millor signe les cerimònies de les dues consagracions, oficiades respectivament els anys 953 i 974, en presència de nombrosos membres de l’aristocràcia local.

L’època feudal (segles XI-XIII): desenvolupament econòmic i especialització muntanyenca

Vista aèria del petit nucli d’Entrevalls, ara despoblat, que es dreça en una de les zones més boscades del Conflent, en època medieval i posteriorment objecte d’una intensa explotació sobretot per al subministrament de combustible per a les fargues.

ECSA - F. Tellosa

Al llarg dels segles centrals de l’edat mitjana, les activitats econòmiques al Conflent s’especialitzen cap a una utilització més intensiva de les aptituds i de les riqueses d’aquesta regió: es tracta bàsicament de la ramaderia especulativa, la producció i la transformació de la llana, la fusta i els recursos del subsol. Aquesta evolució vingué acompanyada del reforçament de les funcions comercials i artesanals d’alguns nuclis pobletans, esdevinguts en el decurs d’aquest període uns burgs rurals amb activitats múltiples, com Vilafranca de Conflent i Vinçà, i en una menor mesura, Mosset o Prada.

No obstant això, es pot constatar la permanència de tendències econòmiques anteriors, amb un conreu de la vinya cada vegada més patent. Aquesta apareix esmentada al segle XI a Fullà, Campelles, Eus, Finestret, Marcèvol, Serdinyà, i es fa donació de premses de vi (torcularia) a Sant Martí del Canigó, el monestir que competia amb Sant Miquel de Cuixà pels favors de les classes aristocràtiques. De fet, l’abat canigonenc feu que el 1052 els habitants del poble de Vernet portessin el vi fins a l’abadia. Aquest servei imposat —a canvi del qual es veieren exempts d’algunes servituds— demostra clarament en quina situació de dependència van caure aquells que vivien dins una jurisdicció eclesiàstica, una situació d’autèntica servitud.

La ramaderia s’orienta cap a una racionalització especulativa. L’atenció amb la qual els senyors eclesiàstics i després sobretot els laics vetllaven per la gestió dels pasturatges n’és el signe més evident. Estrictament protegits —es tracta de les famoses deveses-, aquests territoris, sovint immensos, només es concedeixen a les comunitats pobletanes a títol d’usdefruit, en canvi d’una compensació monetària o en béns. Al segle XII, per exemple, les pastures de Mentet foren donades a l’abadia de Fontfreda pels senyors de Cortsaví, que tenien territoris de pastura molt extensos als dos vessants del Canigó; els senyors locals dels castells havien usurpat àmpliament el domini públic per al seu profit.

Després de l’annexió al domini reial dels comtats de Cerdanya i Conflent, el 1118, els sobirans van manar que es portés a terme una revisió precisa dels impostos fiscals per tal de confegir una relació o capbreu de tots els seus drets ancestrals. Aquests capbreus reials revelen una població nombrosa, que conrea l’ordi, el sègol, el forment i la civada. Els monarques vetllaven atentament per la protecció dels boscos. El 1309 s’establí una controvèrsia entre el procurador reial i l’abat de Sant Martí del Canigó a propòsit dels boscos de Carançà (a Toès) i dels drets de forestatge. El rei concedí l’ús d’aquests boscos a l’abat només per extreure’n la fusta necessària per als cellers (fabricació de les bótes) i per a les obres que s’haguessin de fer al monestir (ad refectionem et reparationem dicti monasterii). L’atribució de talls forestals per a la producció de carbó de fusta fou estrictament administrada pels procuradors reials, que controlaven atentament les espècies d’arbres i els llocs dels quals es podia extreure el carbó de més qualitat.

De vegades les servituds es pagaven en productes derivats de la ramaderia: cens en pernils (pernae) o de quarts de xai (documentat a Vernet el 1192). Sobre la transhumància, el rei percebia el pascherium, heretat dels comtes, com també el bovaticum, o censos pagats en formatges i servituds sobre els productes de caça. Hi ha notícia de l’establiment a Vilafranca de Conflent d’un procurador reial per tal de recaptar aquests drets o impostos.

És molt reveladora la importància del servei d’alberga, ja que estaven obligats a fer-lo tots els habitants del Conflent. Aquest servei, que consistia en l’allotjament gratuït de cavallers, curiosament era expressat en cavalls, fet que denota la importància de la cria d’aquests animals i la funció de reserva militar d’aquestes valls. Així, per exemple, al segle XII, de Bulaternera a la Perxa s’han documentat més de cinc-cents cavalls que havien de ser nodrits per al servei del rei.

Aquests cànons i servituds eren imposats a una pagesia cada cop més fermament sotmesa als “mals usos”; l’aplicació sistemàtica d’aquests “mals usos” caracteritzava la nova servitud, en la qual havien caigut els descendents dels homes lliures de l’època precedent. Aquesta condició de dependència s’establí progressivament al llarg del segle XI, i ja vers el 1090, el comte Guillem Ramon de Cerdanya prometia a aquells que vinguessin a la seva població de Villa libera (el primer nom de Vilafranca de Conflent) que estarien exempts de totes les servituds. El 1151, els cànons d’homicidia i adulteria es pagaven al rei arreu del Conflent. La senyoria reial era eficaç i ben organitzada. L’any 1236, Jaume I de Catalunya-Aragó confirmà que els habitants de Vilafranca de Conflent estaven exempts dels “mals usos”, i el 1253 prohibí als homes dependents del monestir de Sant Martí del Canigó que visquessin temporalment a Vilafranca de Conflent, que es consideressin desvinculats del seu vassallatge i de la seva servitud respecte del cenobi esmentat.

Vista aèria de Vilafranca de Conflent, capital de la comarca des del segle XI fins al XVIII, centre de mercat i sobretot de producció artesanal.

ECSA - F. Tellosa

La funció militar d’aquestes muntanyes estigué vinculada a la importància de l’eix de vies de comunicació que les travessava. Nombrosos ponts permetien passar la Tet i els seus afluents pels punts de pas: al segle X es documenta un alou a Prats de Balaguer que toca el ponte Tete; el pont de Rià és citat per primera vegada en una escriptura del segle XII, però un document del XIV parla d’un pont de caus en aquest lloc: pont de calç i de pedra que reemplaçaria probablement un primer pont de fusta. A la mateixa època s’esmenten els ponts de Vilafranca de Conflent, de Conat o de Soanyes (el Pont Nou, el 1267).

A prop d’aquests rius el nombre de molins augmenta, i la seva especialització apareix algunes vegades en els documents; per exemple hom sap que hi havia molins drapers a Vernet i a Vilafranca de Conflent al segle XII, anomenats “batans” a Vinçà al segle XIV. Més tard trobem esments de molins de serra. Al principi foren generalment propietat d’establiments eclesiàstics, com Sant Miquel de Cuixà, que posseïa molins a Finestret i Fullà; Sant Martf del Canigó en tenia a Marquixanes, Celrà i Orellà, i també en posseïa el priorat de Marcèvol a Vinçà. Però els senyors laics poderosos s’interessen cada cop més en la propietat de molins; el 1282, el senyor de Cortsaví, en canvi d’alguns drets sobre les aigües del Llec i el Lentillà, va fer construir, a prop de Jóc, un molí de dues rodes per a les comunitats dels pobles veïns. Al principi del segle XIV, Bernat III de So donà en feu als cavallers de la família de Fullà els censos d’ordi i sègol que li eren satisfets pels seus molins d’Évol.

L’afirmació d’una potent aristocràcia guerrera i el paper militar del Conflent expliquen l’interès en les mines de ferro per part dels comtes, i després, dels reis de Mallorca. Diverses ferrarías dels voltants de Pi pertanyien el 1126 al comte de Barcelona, per herència del comte de Cerdanya i Conflent. Hom troba citades fargues reials (manticas) el 1127 i el 1183, que seran adquirides per l’abat de Sant Pere de Camprodon a la fi del mateix segle per la quantitat de dos-cents sous. Altres importants mines de ferro del territori d’Escaró foren venudes pel rei Pere I de Catalunya-Aragó el 1202 a l’abat de Fontfreda; s’hi trobava ferro, però també or, argent i coure. El rei, així mateix, cedí les trobas o descobertes de nous filons o de “tresors” perduts en el decurs dels segles anteriors. També es troben mines de ferro a prop de Cornellà de Conflent i de Vilafranca al segle XII, i un menerium a Fillols, on subsisteix encara un indret anomenat els Meners. L’any 1198, l’abat de Sant Martí del Canigó percebia d’alguns dels seus tinents de Vernet un cànon consistent en un parell de ferradures de mula, producte de l’artesanat local.

Aquesta activitat minera es desenvolupà i s’intensificà al segle XIV; així, el 1393 es documenta que es porten deu quintalles de ferro de Mosset a Perpinyà per a les fires. Hi ha propietaris laics del martinet d’Oleta, de molins a Rià el 1372, i de la farga de Toès el 1399. Sota el regnat de Joan I de Catalunya-Aragó s’acordà una concessió a un funcionari reial de l’exportació de mineral de ferro de Saorra cap a França. Al segle XIV, Ademar IV de Mosset concedí la utilització de les aigües de la Castellana per al funcionament de les fargues de la vall d’aquest mateix riu. Les cèlebres “fargues catalanes” amb la seva aportació tècnica d’aigua a pressió, la qual enriquia en oxigen la fosa del mineral, hi estan ben representades.

El desenvolupament dels burgs (segles XIII-XIV)

Durant aquests segles, un petit nombre de burgs rurals s’afirmen com a centres d’artesania, de comerç i d’activitats terciàries. El més precoç fou, evidentment, Vilafranca de Conflent, el qual destacà ja des del segle XII. L’abat de Cuixà intentà fundar un nou poble de Codalet el 1141, allà on habitualment tenia lloc un mercat (“in loco quo feria solet fieri”), però aquesta fundació no reeixí. La iniciativa de l’abat de Cuixà mostra que, si el forum o mercat creat en la fundació de Vilafranca de Conflent no va fer desaparèixer qualsevol activitat comercial en altres llocs —malgrat la voluntat reial de reservar-ne l’exclusivitat a la nova vila—, la temptativa de competir amb aquest pol naixent fou un fracàs, i testimonia que Cuixà ja no tenia llavors, almenys econòmicament, un paper de primer pla en el Conflent. Únic mercat entre Sant Feliu d’Avall i la Cerdanya, la vila de Vilafranca de Conflent, fundada en un lloc estratègic, acollia una població industriosa i dinàmica, que havia deixat el conreu de les terres per tal de trobar, en aquest aire de llibertat de la “vila franca”, unes noves activitats econòmiques. Centre de percepció dels impostos reials, la seva funció administrativa es manifestava per la presència de l’escrivania reial, prop de la presó. Molt aviat el macellum o carnisseria s’instal·là a la plaça dels Mercaders, vora el carrer de Sant Jaume. A mitjan segle XIII, el rei concedí a la vila un mercat de deu dies per Sant Martí, i, al segle XIV, un mercat de quinze dies per Sant Lluc, potser en lloc del precedent.

Nombrosos artesans vivien i treballaven al burg: drapers, teixidors, assaonadors, etc.; d’altra banda, una ordenança reial del 1269 protegia la producció local de roba i prohibia, fora dels períodes de mercat, la venda de qualsevol teixit forà (sobretot de Narbona, Lleida o Montoliu). Al principi del segle XIV se cita una universitas sabateriorum, corporació que reunia els sabaters de Vilafranca de Conflent i també de la resta de la comarca. El treball del cuir continuava essent una de les constants d’aquesta regió ramadera.

Però encara era més significativa la importància d’una capa de rendistes que vivien a Vilafranca de Conflent de les rendes de la terra i de diverses vendes: compra de delmes, censals i altres rendes feudals els noms de les quals apareixen en els registres notarials.

Aquestes mateixes fonts notarials permeten conèixer l’existència d’una colònia jueva des del segle XIII. Era prou nombrosa; se n’han pogut saber setze noms al segle XIII i vint-i-set al segle XIV. Hi trobem prestamistes de diners, de vegades sorgits de famílies jueves de Perpinyà, alguns membres de les quals van venir a instal·lar-se al Conflent atrets per aquest dinamisme comercial i financer. Alguns d’aquests prestamistes podien assolir una importància gens negligible; per exemple, un d’ells, en morir, deixà escrits cinquanta-cinc reconeixements de préstecs concedits a particulars originaris de Vilafranca de Conflent, Prada, Vinçà i Vernet. Al segle XIV, els tres metges dels quals es té notícia a Vilafranca de Conflent eren jueus i els seus pacients eren tant jueus com cristians; també practicaven el préstec. La majoria d’aquests préstecs eren modestos i molts, d’altra banda, concedits en canvi de penyores, no han deixat cap constància notarial.

Alguns grans mercaders cristians de Vilafranca de Conflent manllevaven quantitats importants de diners, tot demanant-los a jueus de Perpinyà. Aquests préstecs, que van de trenta a dues-centes lliures, potser anaven destinats a compres fetes a la capital del Rosselló.

La comunitat jueva de Vilafranca de Conflent tenia el seu propi cementiri. Segurament va veure néixer el savi Levi Ben Abraham cap al 1250, fill d’un Abraham Levi citat entre el 1258 i el 1263.

Un altre burg, de rang més modest, es va desenvolupar Conflent avall, a la desembocadura de la vall del Lentillà: Vinçà. Aquesta vila reial es va beneficiar de privilegis importants: l’any 1218, Nunó Sanç li va donar el dret de gaudir de totes les prerrogatives de Vilafranca de Conflent. Hi cohabita una societat artesanal i mercadera variada; així, de l’any 1354 data una llista de setanta-un caps de família que comprèn teixidors, drapers, sastres, fusters, sabaters, hostalers i barbers. També hi vivien alguns jueus, tots ells prestamistes.

En aquests burgs, però també en els poblets més petits, es manifesta una forta consciència col·lectiva per l’aparició d’estructures comunitàries: les universitats pobletanes i els consolats. Des del 1269, el rei Jaume I autoritzà a Vilafranca de Conflent el nomenament, mitjançant el seu batlle, de dos o tres probi homines que fessin l’ofici de “conciliadors de la vila”, per a la repartició dels diversos d’impostos i talles.

Al segle XIV, les universitats de les viles de Cornellà de Conflent, Codalet, Catllà, Prada, Eus o Marquixanes es mostren molt coherents i ben organitzades per a les negociacions que mantenien amb els reis de Mallorca o els senyors de les valls (com Ademar IV de Mosset o Arnau de Cortsaví) per a obtenir, en canvi d’un impost, la concessió de les aigües públiques per regar. Aquestes viles rebien aleshores l’autorització d’obrir nous canals i es repartien els temps de regada, a prorrata de les seves necessitats i dels seus pagaments; així, el 1305, es va establir un acord d’aquest tipus entre els habitants de Marquixanes i Eus, i més tard, entre els d’Estoer i Espirà de Conflent. Aquestes comunitats pobletanes prengueren, doncs, la iniciativa del manteniment dels seus territoris irrigables del fons de la vall.

La col·lectivitat pobletana fou també un espai de solidaritat, com ho atesten, el 1284, l’existència de leproseries a Vilafranca de Conflent, i d’hospitals el 1287, al mateix lloc; i fins en els pobles més petits, com a Taurinyà, on el 1348, l’any de la gran pesta, es llegà una casa per fer-hi l’hospital dels pobres.

Moltes comunitats pobletanes manllevaven grans quantitats de diners als jueus de Perpinyà en els decennis 1360-90, anys que semblen marcar el punt d’inflexió de les corbes demogràfiques de tots aquests pobles. Epidèmies, expedicions militars i bandidatge van causar grans pèrdues de població; la crisi econòmica subsegüent aturarà el progrés de totes les viles i provocarà la desaparició momentània, o més rarament, definitiva, de les més fràgils.

Algunes famílies senyorials del Conflent dels segles XI al XIV

Terra de castells, el Conflent també fou terra de milites, de cavallers, amb llinatges que es formaren per l’adjunció del nom de les seves torres i fortaleses al seu nom de naixement, sovint transmès d’avi a net, o d’oncle a nebot. Així es constituïren nissagues que prenen molt aviat, des del segle XI, consciència de si mateixes, de la seva originalitat, de la seva història familiar i dels seus propis interessos. Però avui en subsisteixen ben poques traces: els noms apareixen en algunes subscripcions d’escriptures, sovint només a títol de testimonis; en el millor dels casos, en alguns documents de la vida privada, aïllats, com els testaments, i no sempre fàcils de datar o situar dins d’una cronologia fiable, com els juraments de fidelitat.

Conèixer aquests homes —i més rarament les dones—, que van tenir un paper de primer pla en l’època feudal, per definició una aristocràcia dominadora i fortament ramificada i jerarquitzada, és una dada indispensable per a qualsevol aproximació històrica del període. Deixant de banda les grans famílies comtals —altrament ben estudiades—, sembla necessari interessar-se per aquestes famílies de senyors dels castells, per intentar almenys treure’n algunes conclusions remarcables i aclarir una mica la seva diversitat.

Entre les famílies de castellans i de senyors que ocupen un lloc important en la vida social, econòmica i política del Conflent entre els segles XI i XIV, podem distingir les poc nombroses que ocuparen un lloc de primer rang i feren néixer llinatges de barons poderosos; també hi hagué un grup de famílies menors, nascudes al voltant d’un castell patrimonial, que sovint tan sols conservaren la seva posició com a vassalls de les nissagues més poderoses.

Les cinc principals famílies foren: els Mosset i els Paracolls, a la vall de la Castellana; la d’Évol a l’Alt Conflent, els Jóc i els Domanova i Rodés al baix Conflent. Sembla que el poder comtal, i probablement també el de les abadies, reduïren els castlans a un paper més modest, limitat a una àrea més restringida al voltant del seu castell epònim.

La família Mosset

L’origen de la família Mosset sembla que es remunta almenys a la primeria del segle XI. En efecte, el 1019, un tal Guillem, cavaller de la vall de Mosset, rebé l’alou de Breses, situat a la vall de Mosset. El seu testament, atorgat el 1034, és el d’un veritable magnat; hi feia molts llegats als monestirs del Conflent. A partir del segle XII, la consciència de llinatge de la família Mosset es manifesta per la successió alternada dels noms dels seus hereus: Ademar i Arnau, habitualment de pare a fill. Tots dos noms estaven sempre representats en una mateixa generació, en la filiada. Aquesta alternança es prolongà fins al segle XIV, i malgrat la compra de la senyoria de Mosset per part de la família Domanova —més tard unida a la dels Canet—, la línia dels Ademar-Arnau conservà un paper més important sobre les seves terres, però també en tota la vall de la Castellana, i fins i tot en el Rosselló per les seves branques col·laterals.

L’any 1142, Bernat de Mosset signà la carta de poblament de Codalet, i després aparegué en un document del 1155. És ja Ademar II qui vengué el 1165 el feu de Mosset i les seves dependències (la torre i la “bastida” de Mascardà) a Pere de Domanova. Un Ademar de Mosset, que consta com a cap de la baronia el 1211, signà la Pau i Treva del 1217, i després la del 1228, confirmada al Rosselló el 1241, en companyia de dos altres cavallers dels quals tan sols es coneixen les inicials del nom: A. de Mosseto. Es tracta probablement del seu fill Arnau i d’un germà o d’un oncle anomenat Arnau o Ademar. El 1218, el mateix Ademar fou testimoni del document que concedí a Vinçà els mateixos privilegis que tenia Vilafranca de Conflent. El succeí Arnau, que signà una acta el 1259. Aquest darrer fou succeït per Ademar III, que reconeixia tenir el seu feu del “Puig de Curt” de Guillem de Canet el 1279. EI seu fill Arnau II vengué un dels seus castells, que es trobava al Rosselló, a una abadia de Carcassona a la fi del segle XIII.

Ademar IV, hereu entre els anys 1315 i 1360 aproximadament, tingué un paper important en la vida política i religiosa del Rosselló; acusat d’heretgia pels seus vincles amb els beguins i deixat anar per la Inquisició, fou confident de Felip de Mallorca i després conseller del rei Pere III de Catalunya-Aragó. Una germana d’aquest senyor, anomenada Sibil·la, esdevingué priora del priorat de Sant Salvador de Perpinyà, fundat per les religioses que havien deixat el monestir de l’Eula, a prop del Soler, al Rosselló. La neta d’aquest mateix senyor, Ademar IV, es casà amb un membre de la família Oms, i la baronia de Mosset fou venuda el 1375 a Andreu de Fenollet per tres mil lliures.

La família Paracolls

Al principi del segle XII, Ramon Berenguer tingué en feu el castell de Paracolls, sota l’autoritat dels comtes de Cerdanya. El seu nom s’esmenta en el testament del comte Guillem Jordà el 1102. Així doncs, la família Paracolls es remunta al segle XI. Tingué un castell situat en una posició defensiva, molt favorable, que controlava l’accés a la vall de la Castellana, sobre la riba esquerra de la Tet, enllaçant el Conflent amb el país occità del nord. Els vescomtes de Fenollet foren, d’altra banda, al segle XII els senyors dels castellans de Paracolls, que eren presents al seu costat en les ocasions en què el deure de vassallatge ho imposava. El 1139, per exemple, Guillem de Paracolls participà en el judici d’un conflicte sorgit entre l’abat de Cuixà i el seu senyor el vescomte de Fenollet, a causa de la possessió d’un mas a Cameles. El 1142 signà com a testimoni la donació feta pel vescomte als templers de la comanda del Masdéu del Rosselló, i el 1147 signava una altra donació al mateix orde feta pel comte de Barcelona.

El seu successor, Guillem II Bernat, es va casar amb Blanca de Conat, filla dels senyors de la vall veïna de Callau. De la senyoria de Conat depenia la vall d’Orbanyà, que els esposos cediren en part. Signà la constitució de Pau del 1173, i després la del rei Jaume I proclamada al Rosselló per Nunó Sanç el 1217, i encara fou testimoni el 1235 d’un privilegi concedit pel mateix Nunó Sanç a Vilafranca de Conflent.

Els senyors de Paracolls tenien sota la seva dependència els llocs de Campome i de Fórnols (municipi de Campome), com també el poble de Molig i els llocs de Coma i Estanyils (municipi d’Eus).

A la segona meitat del segle XIII, la família Paracolls sembla que s’estén progressivament. El 1264, Sibil·la I de Paracolls, probablement filla de Guillem III Bernat i esposa de Jasbert de Barberà, vengué una part de les terres de la família Paracolls a l’hospital d’Illa; aquestes terres, les tenia en feu Ramon d’Urtx, marit d’Esclarmunda de Conat, germana de Sibil·la. Guillem IV Bernat de Paracolls, fill de Sibil·la, signà una escriptura el 1281 que constitueix la darrera traça que tenim d’aquesta línia.

La família de Llo-So

El castell d’Évol, damunt d’Oleta, a la riba esquerra de la Tet, fou el lloc d’implantació al Conflent d’un llinatge prestigiós. El comte de Conflent-Cerdanya tenia aquest castell des del segle XI, probablement per mitjà d’una família castlana local de la qual no se sap res.

El 1163, el castell d’Évol fou donat en feu a Bernat d’Alione, és a dir, de Llo de Cerdanya. Aquest personatge es casà amb Estefania, una filla d’Arnau de So, llinatge que tingué el castell homònim al Donasà (Llenguadoc). Al segle XIII, la família Llo es trobà immersa en les vicissituds de la repressió de l’heretgia càtara. En efecte, el 1258, Bernat II de Llo fou cremat a la plaça pública de Perpinyà amb Bertran, últim descendent de la família senyorial de Sautó, també acusat de catarisme i potser parent seu. Amb voluntat de pacificació, el 1260, el rei Jaume I de Catalunya-Aragó tornà a Guillem I de So, fill de Bernat II de Llo, a més de la senyoria d’Évol, les de Saorra, Estavar, Eus i la castellania de Puigbalador. Després d’un llarg període de confiscació, la senyoria de Sautó fou atribuïda pel rei el 1307 a aquest mateix senyor, és a dir, Guillem I de So, que tenia també la de Font-rabiosa. Fou també senyor de Cortsaví pel seu casament amb Gueraua de Cortsaví. Llur fill, Bernat III de So, fou senyor d’Évol, de Millars i de Cortsaví, i prengué el 1335 el títol purament honorífic de vescomte d’Évol. Era parent de Sanç I de Mallorca. Tot seguit vingueren Joan I de So i Bernat, que a més d’aquestes herències seran, respectivament, castellà de Llívia —amb la qual cosa la família conservarà les seves arrels cerdanes— i capità general del Conflent i la Cerdanya. La família d’Évol encara serà coneguda durant el segle XV.

Els senyors de Jóc

Situat damunt de Vinçà, el castell de Jóc fou la seu d’un efímer “vescomtat de Conflent”, dit també més tard “vescomtat de Cerdanya-Conflent” o “vescomtat de Jóc”. La senyoria de Jóc fou més la residència d’un poder públic que no el lloc d’establiment d’un llinatge particular, per la qual cosa els seus senyors provenien al llarg dels segles de moltes famílies diferents.

Coneixem diversos vescomtes de Conflent dels segles IX-X; Eldesind el 869, Isarn vers el 960-965, Bernat I el 980 i el seu fill Arnau I vers l’any 1000. De la localització de les donacions i els llegats que feren (Vinçà, Estoer, Espirà de Conflent) hom pot deduir que el seu domini se situava a l’entorn immediat de Jóc, però no tenim cap certesa quant a la seva residència en el castell de Jóc.

Després dels anys 1020-30 ja no es coneix cap vescomte de Conflent; la senyoria de Jóc passà a la família dels vescomtes de Cerdanya, probablement gràcies al casament de Guisla I, vescomtessa de Conflent amb Sunifred I, vescomte de Cerdanya. Llur fill, Bernat II, prestà homenatge al comte de Cerdanya, Ramon, a més dels seus castells de Cerdanya, pel de Jóc, vers el 1050. Però sempre se l’anomena “vescomte de Cerdanya” els anys 1069-73.

Cap al 1080 fou probablement el seu fill, Ramon II, que prestà homenatge pel castell de Jóc davant Guillem, comte de Cerdanya. També estigué present en la consagració del priorat de Santa Maria de Serrabona el 1081.

A partir del segle XII, probablement des del 1134, la baronia de Jóc, que incloïa els llocs de Finestret i de Saorla, la compartiren els vescomtes de Castellbò i la família Urtx, que fou sens dubte una branca menor sorgida dels vescomtes de Cerdanya. Aquesta darrera família detenia també en aquesta època les senyories d’Espirà de Conflent i d’Estoer. A mitjan segle XIV, Ramon de Perellós tornà a comprar a Andreu de Fenollet, senyor d’Illa i net de Pere de Fenollet, la part de la senyoria de Jóc que havia adquirit del rei després que li fos confiscada a la família Urtx.

Famílies de Rodés-Domanova

L’impressionant castell de Rodés, al límit del Conflent amb el Rosselló, propietat des del final del segle XI de la família Domanova.

ECSA - A. Roura

Es tenen escasses notícies d’aquesta família dels Domanova, que sembla que tenia el castell de Rodés almenys des de la fi del segle XI. En efecte, Bernat Pere i el seu fill Pere Bernat (de Domanova, segons sembla) prestaren jurament al comte de Cerdanya, Guillem Ramon, per la tinença de l’esmentat castell, que el comte mencionà novament en el seu testament l’any 1095. Pere Bernat renovà el seu jurament entre el 1109 i el 1117. Pere de Domanova fou senyor d’aquest lloc, però també de Fullà i del lloc de les Corts a la vall de Mosset el 1165. Sembla que el mateix Pere de Domanova i la seva muller Ermessenda hi residiren, ja que una escriptura del 1175, signada per ells, consta datada al castell de Rodés. Llur filla, Cerdana de Rodés, es casà amb Guillem de Canet, i llur fill i hereu, Ramon de Canet, obtingué el 1225 la confirmació dels seus drets feudals sobre Rodés i Mosset, llocs sobre els quals els senyors de Domanova havien pres el control temps abans.

A l’inici del segle XIV, amb motiu d’un intercanvi entre el rei Sanç I de Mallorca i Guillem de Canet, els castells de Rodés i de Ropidera restaren en mans del sobirà.

Algunes famílies senyorials menors

D’un rang certament menys important que aquestes famílies aristocràtiques que acabem d’esmentar, hi hagué un bon nombre de llinatges al Conflent que s’emparentaren amb els magnats locals i tingueren, ocasionalment, un paper important, tot i no ser molt conegudes.

Presentem aquí un cert nombre d’aquestes famílies secundàries, de vegades identificades solament per un o dos dels seus membres. Només se’n sap el nom, trobat en un context documental que les autentifica com a partícips del grup dels castlans.

Els Avellanet

Originària del lloc homònim d’Avellanet (municipi dels Masos), aquesta família és documentada al segle XII.

Els Canavelles

Un personatge anomenat Arnau de Canavelles és citat el 1165; aquesta família apareix en la documentació local fins al segle XIV.

Els Cercet

Una família anomenada Cercedo és mencionada en algunes escriptures del segle XII procedents del municipi de Fullà.

Els Codalet

Un senyor de Codalet, del qual només es coneix la inicial del nom (A.), signà la confirmació de Pau i Treva de l’any 1241.

Els Conat

Sembla que des del segle XI una mateixa família detenia les senyories de Conat i de Sautó, com també la de la Roca de Saliman a Noedes, on podria haver existit una antiga torre. Aquesta família de Conat estigué emparentada al segle XII amb la dels Paracolls mitjançant el casament de Guillem II Bernat de Paracolls amb Blanca de Conat.

Els Corbiac

Un cavaller de Corbiac consta que visqué a Vinçà el i és força probable que provingués d’una família de Corbiac més antiga. Posseí un honor a Marcèvol. El seu fill Udalgar de Corbiac, i després el seu net Guillem, foren senyors de Marcèvol (municipi d’Arboçols) i posseïren una part dels delmes de Corbiac. El més conegut dels seus membres fou Arnau de Corbiac, germà o oncle de l’esmentat Guillem, mort el 1314; la seva làpida sepulcral porta una representació del difunt en baix relleu i una inscripció i es troba a l’església de Castell de Vernet. En efecte, va ser sagristà de Cuixà, i fou l’encarregat el 1288 de regular la qüestió del repartiment dels delmes d’Arboçols, i posteriorment fou abat de Sant Martí del Canigó.

A la segona meitat del segle XIV dos germans de Corbiac van ser successivament donzells de Vinçà, i un d’ells va ser tutor de la infanta Joana, filla de Pere III de Catalunya-Aragó.

Els Fullà

Els Fulla.

PP

El primer membre conegut d’aquesta família és Oliba de Fullà (1018). Els seus membres són consignats fins al segle XIV. Tingueren diversos drets i possessions a Fullà, com el castell de la Bulella.

Els Joncet

Al segle XII s’esmenta en la documentació local la família Joncet.

Els Sautó

AI segle XI, la senyoria de Sautó pertanyia a una família homònima, emparentada amb la de Conat. Un tal Bertran de Sautó va ser jutjat i condemnat per la Inquisició el 1258 per haver simpatitzat amb els càtars. Va ser cremat a Perpinyà. Arran d’aquest fet, la senyoria de Sautó fou confiscada pel domini reial durant mig segle, i poc després, a l’inici del segle XIV, va ser donada a la família dels So. (AC)

Les vies de comunicació

Vista aèria de les restes de la bastida d’Oleta —fortificació construïda al segle XIV—, properes a un antic pont inutilitzat per un desviament de la Tet, que donava pas al camí ral del Conflent que enllaçava la plana rossellonesa amb la Cerdanya.

ECSA - F. Tellosa

La vall de la Tet i el Conflent en general constitueixen un gran eix transversal pirinenc. D’Elna o de la via Domitia sortia la via secundària o strata Confluentana, que pel límit meridional de Palau d’Amunt, Bages, Tuïr i Corbera de les Cabanes continuava cap al coll de Ternera, d’on anava per la conca de Vinçà i de Prada vers l’engorjat de Vilafranca de Conflent. Més amunt, la vall de la Tet brindava a aquesta via uns passos estrets i dificultosos, seguits en part per la moderna carretera i via del tren o el clàssic Tren Groc de la Cerdanya, que ascendia fins al coll de Jardo o de la Perxa.

Cal cercar els orígens d’aquest camí en l’època ibèrica i romana; els temps moderns l’han conservat modificant només alguns aspectes del seu traçat amb ponts, foradades i nous pendents. És el camí que el 916 és anomenat “la via qui discurrit de vico Elna ad Valle Confluente”, o la Strada Conflentana del 1007.

En èpoques medievals més recents, la vella via romana va rebre el nom de via Romerenca o camí de pelegrinatge per anar a Santiago de Compostel·la o també a Roma (nom donat pels romeus hispànics); per això alguns hospitals o cases d’acolliment li feren costat des de l’hospici de Santa Maria de la Perxa, al límit amb la Cerdanya, fins als hospitals o cases d’acolliment de les zones planes, com l’hospital de Sant Andreu, prop de Vilafranca de Conflent, l’hospital d’Illa o el de Millars.

Els camins particulars vers les valls secundàries que conflueixen en la vall general del Conflent eren molt més estrets i sinuosos, amb grans desnivells, i per això molts pobles no eren accessibles si no era per camins de bast. El vessant dret del Conflent, emmarcat en bona part pel Canigó i els seus estreps, era gairebé impracticable més enllà dels nuclis habitats. Segurament el camí més antic, practicat durant segles pels contrabandistes, és el que per Mentet permetia accedir al Ripollès per la Portella de Mentet.

El vessant esquerre de la Tet i vall del Conflent tenia més passos vers la Fenolleda i algun vers el Capcir, però eren camins costeruts i difícils. En tenim la prova en el fet que la mateixa carretera nacional de Prada a Sornià de la Fenolleda va ser fins fa pocs anys una carretera difícil i sense pavimentar. (APF)