La celebració d’una festa poètica, els Jocs Florals, a diferents escenaris urbans d’Amèrica i d’Europa, ha estat una de les peces de la lluita pel retorn de la democràcia a les terres catalanes. De fet, la dictadura del 1939 havia prohibit els Jocs Florals de Barcelona restablerts el 1859, que enllaçaven amb la Gaia Festa iniciada el 1323 a Tolosa. I, com a resposta, els catalans organitzaren els Jocs Florals a disset estats del món: de l’Argentina als Estats Units, de la Gran Bretanya a Itàlia.

El Consell Nacional Català (CNC) fou fundat a la ciutat de Londres al mes de juliol del 1940, ja que el Regne Unit era l’únic estat europeu occidental no ocupat ni controlat per l’Alemanya nazi. L’any 1945, el CNC, per mitjà de la seva delegació a Nova York, s’adreçà, amb un text editat en llengua anglesa, als representants dels cinquanta estats presents en la Conferència sobre Organització Internacional, que se celebrà l’abril del 1945 a San Francisco, i que constituí el primer pas per a la creació de l’Organització de les Nacions Unides (ONU).

La proposta d’un Commonwealth llatí que tingués com a antecedent l’horitzó polític de la confederació de la corona de Catalunya i Aragó fou realitzada per Nicolau M. Rubió i Tudurí en un assaig escrit i publicat en llengua francesa, a París, el 1945. Aquesta proposta es va introduir en els debats sobre el futur d’Europa i sobre el de Catalunya iniciats després de la guerra europea de 1914-1918, coneguda com a Primera Guerra Mundial.

La ràdio va protagonitzar una part important de la vida política durant els anys 1930 i, des del 1939, va esdevenir una peça clau en la lluita política. La Segona Guerra Mundial (1939-45) i, sobretot, la guerra freda (1947-89), difícilment es podrien entendre sense les emissions radiofòniques.

Catalans a les emissores de ràdio

A partir de les bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki, la idea de “guerra total” iniciada el 1914 va ser fortament qüestionada, perquè significava la possibilitat real de destrucció de la societat humana. Sorgiren, aleshores, altres formes de guerra: des de la lluita pacífica democràtica de masses fins al retorn de la vella guerra de guerrilles, des de la nova “guerra de les ones” fins a la renovada “guerra de les imatges”.

Alguns dels caps més clars de la societat catalana dels anys 1950-60 van utilitzar els mapes per a rebutjar el món bipolar, dividit en dos blocs antagònics, que volia configurar la Guerra Freda. Les seves anàlisis es basaven en la geografia (sobretot demografia), en la història i en l’economia. Alguna de les seves conclusions polítiques fou, per exemple, la idea de Tercer Món, que ha tingut molt èxit. D’altres, són menys conegudes.

La incorporació, a partir del 1282, del regne de Sicília –que el 1266 havia passat de mans normandes a mans franceses– a la confederació Catalanoaragonesa, formada per quatre estats (Catalunya, Aragó, Mallorca i València), i una ciutat estat (Montpeller), va significar l’inici d’una nova etapa de la història de la Corona d’Aragó, la de la progressiva formació de l’imperi Català.

Alexandre Deulofeu elaborà una minuciosa teoria de la història de les societats humanes que presentà, per primer cop, el 1951. Segons ell, el motor dels canvis històrics és la dialèctica entre un centre dinàmic, creador d’una civilització/imperi, i la transformació d’aquest centre i de l’imperi que ha generat en una cultura codificada rígidament, i, doncs, anquilosada i, amb el temps, decadent. Aquesta cultura serà substituïda per una altra de generada en un altre centre dinàmic, i així successivament i cíclicament.

El 1904, Norbert Font i Sagué publicà els primers resultats de les recerques que havia realitzat sobre el Sàhara, partint de la costa atlàntica, per conèixer-ne el sòl, la vegetació, l’existència, o no, d’aigües subterrànies, etc. Els anys 1920 i durant les dècades següents, amb els germans Rubió i Tudurí al capdavant, un grup de joves, dalt d’un camió amb la bandera catalana voleiant, travessaren el desert del Sàhara, de nord a sud, des d’Algèria fins al Níger.

A partir de la Conferència de la Haia del 1948, la idea de la creació d’un espai polític europeu comú sense guerres civils comença a avançar. El 1949 es crea, a Londres, el Consell d’Europa. El 1957 neix el Mercat Comú Europeu, MCE, l’Europa dels Sis, amb capital a Brussel·les, i, més tard, 1192, la Unió Europea. El 1995, la Conferència de Barcelona reuní els quinze estats de la UE i dotze d’altres de la Mediterrània. El 2008 es crea a París, Barcelona Process: Union for the Mediterranean, que, al novembre, escull la ciutat de Barcelona, com a capital de la nova Unió.