La celebració d’una festa poètica, els Jocs Florals, a diferents escenaris urbans d’Amèrica i d’Europa, ha estat una de les peces de la lluita pel retorn de la democràcia a les terres catalanes. De fet, la dictadura del 1939 havia prohibit els Jocs Florals de Barcelona restablerts el 1859, que enllaçaven amb la Gaia Festa iniciada el 1323 a Tolosa. I, com a resposta, els catalans organitzaren els Jocs Florals a disset estats del món: de l’Argentina als Estats Units, de la Gran Bretanya a Itàlia. Amb tres puntals: Pere Mas, a Buenos Aires, Manuel Alcàntara, des de Mèxic, i Miquel Guinart, des de Montpeller. El 1928, també a Buenos Aires, va començar una altra experiència: els programes de ràdio que es deien l’Hora Catalana.
Els Jocs Florals a l’exili (1941-1977)
Els nous Jocs Florals de la Llengua Catalana van ser un èxit per diverses raons. Aquests Jocs, iniciats a l’Argentina en 1940-41, van ser una crida d’abast mundial als poetes i també als assagistes, als narradors i als traductors en llengua catalana o a la llengua catalana. Durant la festa, en què es donaven a conèixer els guanyadors dels premis, es feien un recital poètic –balanç de la producció cultural de l’any– i una lectura de textos inèdits de filosofia política.
Aquesta celebració tenia unes constants formals –obertura amb l’himne de l’estat en què es trobava la ciutat on se celebrava la festa, i clausura amb la interpretació d’Els Segadors)– i uns elements variables, com ara exposicions, conferències o homenatges. Permetia establir lligams polítics, culturals i professionals o afermar els ja existents, entre les diverses comunitats catalanes d’Europa i Amèrica, entre aquestes comunitats i els països d’acollida, i entre catalans i altres comunitats en situació, semblant (bascs, occitans, gallecs, flamencs). La festa va fer possible l’establiment de lligams entre els diversos sectors culturals, diferents opcions polítiques i, també, entre gent de les generacions de la República i de les noves generacions sorgides a partir del tall del 1939. O, si es vol, entre l’emigració forçosa a les Amèriques del període 1939-45 i l’emigració a l’Europa de la CEE dels anys 1960-70.
Geografia dels Jocs Florals
Les vint-i-cinc ciutats on es van celebrar els trenta-set festivals poètics a l’exili de la literatura catalana són de característiques i dimensions molts variables: des de la ciutat sarda de l’Alguer a la metròpoli nord-americana de Nova York. Però la seva localització més general en una gran àrea situada entre la mar del Nord i l’oceà Pacífic dóna algunes pistes sobre les dimensions geopolítiques de la lluita contra la dictadura espanyola del 1939.
Les tres ciutats on es van projectar uns Jocs Florals, però que no es van realitzar, no desdibuixen el mapa: Washington, Andorra i Roma.
Així, és fàcil deduir que la resistència cultural catalana i la lluita dels catalans pel restabliment de la democràcia a l’Estat espanyol s’ha basat en “l’Europa americana” d’Ultramar –en la construcció de la qual han participat molts emigrants catalans– i en l’Europa central, urbana, industrial i democràtica. Caldria afegir-hi algunes ciutats molt dinàmiques de l’extens món de les economies intertropicals.
És possible situar les ciutats seu dels Jocs Florals de la Llengua Catalana en algunes grans àrees culturals. El fet és interessant, ja que la intervenció oral de les autoritats locals (ministres, rectors d’universitats, etc.) es fa en la llengua del país receptor, i, sovint, hi ha traduccions de les composicions poètiques guanyadores en la llengua (o llengües, com en el cas de Brussel·les) de la ciutat d’acollida.
Seguint un mapa dels diferents dominis lingüístics es poden distingir les vuit àrees següents: francesa; occitana; catalana; castellana; portuguesa; anglesa; alemanya i neerlandesa. La relació anterior inclou set dels deu idiomes en línia més usats pel cercador Google de la xarxa d’Internet (és a dir, l’anglès, el castellà, l’alemany, el francès, l’italià, el portuguès i el neerlandès). Així, n’hi manquen tres: el xinès mandarí, el japonès i el coreà.
L’Hora Catalana, 1928-84
La programació en llengua catalana a les ràdios de les principals ciutats d’Amèrica és contemporània a l’inici de la propagació de la ràdio com a gran mitjà de comunicació, que s’adapta molt bé a les grans distàncies i la dispersió dels nuclis urbans d’Amèrica.
El diumenge 4 de novembre de 1928, Ràdio Prieto de Buenos Aires va emetre el primer programa de l’Hora Catalana, amb una hora de durada i dirigit per Joan Ferrer i Bigatà. Amb diversos canvis d’emissora (i de ciutat argentina: Bahía Blanca, Córdoba, Rosario, Mendoza) i de format radiofònic, aquest programa durà fins el 30 de setembre de 1984: 56 anys. Altres programes similars s’emeteren, des del 1931, a Montevideo, Valparaíso, Santiago de Xile, Viña del Mar, São Paulo, Caracas, l’Havana (des d’on, a partir del 1945, s’emeté Veu de València, també en llengua catalana), i Mèxic, amb programació a càrrec de l’Orfeó Català de Mèxic.
Durant la Segona Guerra Mundial, a Mèxic, tres emissores van incloure en la seva programació setmanal en català informacions i opinions signades i preparades per l’Office of War Information del Govern dels Estats Units, traduïdes i adaptades des de Nova York per J. Carner-Ribalta i Josep Fontanals, de Free Catalonia, i del Consell Nacional Català de Londres.