A partir de la Conferència de la Haia del 1948, la idea de la creació d’un espai polític europeu comú sense guerres civils comença a avançar. El 1949 es crea, a Londres, el Consell d’Europa. El 1957 neix el Mercat Comú Europeu, MCE, l’Europa dels Sis, amb capital a Brussel·les, i, més tard, 1192, la Unió Europea. El 1995, la Conferència de Barcelona reuní els quinze estats de la UE i dotze d’altres de la Mediterrània. El 2008 es crea a París, Barcelona Process: Union for the Mediterranean, que, al novembre, escull la ciutat de Barcelona, com a capital de la nova Unió. La UPM és formada per un total de 44 membres (els 27 estats de la UE, 15 altres estats, l’Autoritat Palestina i la Lliga Àrab), té 29,7 milions de Km2 i 771 milions d’habitants. La capital del vell comtat de Barcelona, i un dels centres polítics de la Corona de Catalunya-Aragó, ha esdevingut la capital d’un dels grans superestats del món.
Formació de la CEE i UE
L’any 1951 es fundà a París la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer, la CECA, amb sis estats membres. El 1957, amb la signatura del Tractat de Roma, naixia el Mercat Comú Europeu, l’MCE, que més tard passà a ser la Comunitat Econòmica Europea, CEE, formada pels mateixos estats membres de la CECA.
Només la Catalunya del Nord, situada dins l’estat francès, i l’Alguer, ciutat italiana, s’integraren, des dels marges, però, en aquests processos de creació de l’MCE. Calgué esperar fins el 1986 perquè tots els territoris de llengua catalana entressin a formar part, amb l’estat espanyol, de la CEE (per bé que, des del 1971, hi ha un acord comercial dit “preferencial” entre l’estat espanyol i la CEE, fruit, en bona part, de la pressió de les cambres de comerç catalanes). Amb la Conferència de Barcelona del 1995 s’obrí una nova etapa, la de la creació d’un nou gran espai econòmic: l’Euromediterrània.
A la Conferència de la Haia (1948)
Al maig del 1948 es van reunir a la Haia unes 800 personalitats europees que representaven diverses sensibilitats polítiques, econòmiques i culturals, amb l’objectiu de fer les primeres passes pràctiques per tal de posar fi als conflictes bèl·lics intraeuropeus, i bastir una Europa democràtica i pròspera. Entre els assistents hi havia liberals, socialistes i comunistes dels Països Catalans: Josep Trueta, Antoni Xirau, Enric Adroher Gironella i Rodolf Llopis.
Un espai comercial i monetari europeu
Tal com s’havia previst en el tractat del 1957, els sis estats de la CEE van fer desaparèixer les duanes interiors dels productes industrials el 1968. El 1971 l’acord comercial entre l’estat espanyol i la CEE suavitzava el proteccionisme de l’“Europa dels Sis”. Quan, el 1986, Espanya, Portugal i Grècia entraren a l’espai protegit europeu, la CEE ja tenia nou estats membres. El 1995 es produí la quarta ampliació, i el 2002 s’establí la moneda única, l’euro.
Aquest nou espai comercial protegit europeu havia de permetre la multiplicació dels intercanvis “interns”. Mentre el comerç entre la CEE i la resta del món es triplicava, el comerç entre els estats membres de la CEE es multiplicà per nou.
Una cosa semblant havia succeït amb la creació, el 1868-69, del mercat comú espanyol, amb l’aranzel Figuerola, i l’establiment d’una nova moneda, la pesseta, legal i obligatòria, com l’euro, per tot el territori. Amb el benentès que el projecte del mercat comú espanyol del període 1868-69 encapçalat per Laureà Figuerola era territorialment molt més ambiciós que el de l’Europa dels Sis. Anar de Roma a Brussel·les el 1957, en avió, era molt més fàcil que anar de Barcelona a Vigo, o de València a Bilbao (sense comptar que, tal com feia notar Pere Estasen, aquest lliurecanvi intern del mercat comú espanyol incloïa les Illes Balears, Cuba i les Filipines).
La Conferència de Barcelona (1995)
Per primera vegada a la història, el 27 i el 28 de novembre de 1995, a la ciutat de Barcelona es reuniren representants d’alt nivell dels quinze estats membres, aleshores, de la CEE, i de dotze estats de la conca mediterrània, àrabs i no-àrabs. Amb una sola absència: Líbia.
L’objectiu de la Conferència era proposar un nou model econòmic en el qual la lliure circulació de béns dins un nou gran espai comercial comú a banda i banda de la Mediterrània fes innecessària la circulació de persones, les migracions sud-nord i sud-sud. Amb alguns d’aquests estats hi havia acords comercials preferencials des del període 1972-77, però a la Conferència de Barcelona es van posar les bases de la creació d’un nou gran espai comercial protegit –amb lliure canvi intern, com a la CEE–, amb l’horitzó del 2010. Aquest espai seria la base d’un espai polític comú de pau i d’estabilitat: l’espai euromediterrani.
L’anomenat Procés de Barcelona iniciat el 1995 es desenvolupà tan lentament com els processos europeus que es van iniciar a la Haia el 1948. Però l’Europa de l’endemà del 1945 era una Europa devastada, enrunada, i la Mediterrània del 1995-2005 és una àrea en plena expansió demogràfica. Els països de la Mediterrània europea han passat entre els anys 1950 i 2000 de 158 a 212 milions d’habitants (1,5% de creixement anual els anys 1990) i els del sud i l’est de la Mediterrània de 73 a 244 milions (el 20,2% de creixement anual els anys 1990). Amb altres xifres: als països del sud de la Mediterrània, un 50% de la població és menor de 25 anys.