La guerra de les ones. 1941-77

La ràdio va protagonitzar una part important de la vida política durant els anys 1930 i, des del 1939, va esdevenir una peça clau en la lluita política. La Segona Guerra Mundial (1939-45) i, sobretot, la guerra freda (1947-89), difícilment es podrien entendre sense les emissions radiofòniques.

Catalans a les emissores de ràdio

La importància d’aquest mitjà de comunicació era considerada per tots els governs, com també pels qui aspiraven a ser governants. Des del 1941, i encara més, a partir del 1947, la població amb accés a un aparell receptor va anar creixent, i el nombre de programes i de centres emissors també. Els catalans van participar de moltes formes en la “guerra de les ones”. De fet, la ràdio, el nou mitjà de comunicació en xarxa, s’adaptava molt bé a alguns dels trets característics històrics de la societat catalana. I la llengua catalana, com totes les altres, va tenir un nou repte al seu davant.

A la CBC

La Columbia Broadcasting Corporation, la CBC, va acceptar la proposta de l’Office of War Information del govern dels Estats Units per a incloure en la seva programació unes franges de ficció radiofònica a favor de la democràcia i en contra del feixisme. L’Office va entrar en contacte amb Josep Carner i Ribalta, un exiliat català del grup Free Catalonia de Nova York que treballava al departament de publicitat de la Twentieth Century Fox. Li oferí molts mitjans, entre els quals una orquestra i actors, per a confegir una novel·la radiada en què els herois eren un grup de maquis integrat a la Resistència que lluitava, sempre amb èxit, contra els nazis. El programa, que es deia La marca del jaguar, s’emeté en ona curta per tota l’Amèrica Llatina. I així, el jaguar que caçava nazis esdevingué un mite.

A Ràdio Nacional i Radio Universidad

La fórmula radiofònica de l’espai L’hora catalana, que s’havia iniciat el 1928 a Buenos Aires, començà a funcionar a Ràdio Nacional, i emissores com XEML, XEPJ i XEBZ, de Mèxic, amb Joan Cid i Mulet al capdavant, la van aplicar a partir del 1945. S’hi va incloure informació política i opinió proaliada que era elaborada a Nova York per Josep Carner, Josep Fontanals i l’Office of War Information del govern dels EUA. Aviat, aquest espai polític es va emetre, també, arreu de l’Amèrica Llatina, per mitjà de la xarxa de dues grans empreses de comunicació nord-americanes, l’NBC i la CBS.

Al mateix temps, Radio Universidad, de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, emetia setmanalment des del 1942 la traducció castellana de les conferències impartides a Mèxic en llengua catalana.

A Ràdio Espanya Independent

Les emissions de la REI –Radio España Independiente / Ràdio Espanya Independent–, destinades als oients de l’estat espanyol, van començar el 1941 a Moscou. D’entrada, com que no hi havia encara interferències i la nova ràdio sense censura franquista es podia sentir molt bé, es va dir que s’emetia des dels Pirineus, i l’emissora va ser coneguda com “la Pirenaica”. Davant l’avenç de les tropes hitlerianes, però, l’emissora (i moltes altres institucions) deixà Moscou i escapà cap a l’est. S’instal·là a Ufa, Baixkíria, a l’Àsia central. Des del seu inici, la REI emetia un programa setmanal en llengua catalana confegit per Emili Vilaseca (Jordi Català), amb l’ajut de Rafael Vidiella. La música inicial era Els Segadors i també La Santa Espina. Les últimes paraules, en acabar, eren sempre: “Visca la República! Visca Catalunya!”

El 1955, la REI (amb Emili Vilaseca) es traslladà més a prop, a Bucarest. Però les adreces per a rebre informacions eren a París, a la redacció del diari “L’Humanité”; a Roma, a la seu de “L’Unità”; a Estocolm, en un apartat de correus, el 43-03, i a Praga, a la “Revista Internacional” i a Ràdio Praga). Els anys 1959-61 s’incorporaren a la REI Victòria Pujolar, Marcel Plans, Esther Berenguer i Jordi Solé i Tura.

A altres ràdios de l’Europa de l’Est (i a Ràdio Beijing)

Des del període de 1945-47 hi ha constància de col·laboracions catalanes, de vegades en llengua catalana, a les emissions exteriors d’algunes emissores dels estats de l’est d’Europa dirigits per partits comunistes. A més de Ràdio Moscou, cal recordar Ràdio Budapest, on col·laboraren Rafael Vidiella i Lourdes Jiménez (com a Maria Bartra); Ràdio Belgrad amb Teresa Pàmies, que s’hi va estar poc temps, i Ràdio Praga, també amb Teresa Pàmies, que col·laborà en aquesta programació al llarg de dotze anys. Els col·laboradors catalans de Ràdio Beijing, que, segons els estudiosos, va emetre esporàdicament en català entre el 1965 i el 1972, no són encara coneguts.

A la BBC

El 1946, vuit anys després que iniciés la seva programació en llengües no angleses, la BBC de Londres començà a emetre programes –bàsicament, d’alta cultura– en llengua catalana. El director n’era Josep Manyé (Jorge Marín), delegat de la Generalitat a Londres durant la guerra d’Espanya, que havia entrat a treballar al Servei Exterior de la BBC el 1942. Els programes de Manyé en castellà per a Espanya i l’Amèrica Llatina no eren de ficció com els de Josep Carner i Ribalta, però també es dedicaven a ridiculitzar els dirigents i les potències feixistes. Carles Pi i Sunyer col·laborà, igualment, en el Servei. La programació en català s’obria amb un fragment de Montjuïc (1937), dels compositors britànics Benjamin Britten i Lennox Berkeley.

A Ràdio París

Entre els anys 1958 i 1964, Ràdio París va emetre quinzenalment un programa en català gràcies al bon saber fer de Ramon Xuriguera, exiliat a França des del 1939. Per aquest programa passaren bona part dels catalans que, per raons diverses, vivien a París i a França, i també els qui passaven uns dies a París per feina. És a dir, Pere Bosch Gimpera (UNESCO), Ambrosi Carrion, Jaume Sabartés (Museu Picasso de Barcelona), Lluís Nicolau d’Olwer, Josep Quero Molares (OMS), Romà Planes i Max Havard (el compositor de sardanes rossellonès d’origen alemany), entre d’altres.

A Ràdio Liberty i Ràdio Free Europe

A partir del 1958 i fins el 2006, des de la platja de la població empordanesa de Pals, els tècnics de les instal·lacions de Ràdio Liberty i Ràdio Free Europe, dues ràdios governamentals nord-americanes, van emetre programes específicament destinats als europeus de l’est. El seu objectiu va ser obertament polític, i es plantejaven canviar el signe de la bipolaritat de la guerra freda: que el seu públic passés a ser pronord-americà. Els programes es feien a la Central Information Agency de Washington, i una part dels tècnics i dels locutors, en anglès i en altres llengües, eren catalans.