L’interès pels països en els quals els partits socialistes han aconseguit, per la via electoral o per la via insurreccional, el poder polític i la direcció dels afers públics és ben viu en la societat catalana d’ençà dels primers anys del segle XX. El socialisme municipal anglosaxó i belga, el socialisme de càtedra germànic i austríac, el socialisme revolucionari francès, com també l’italià i el socialisme soviètic, són coneguts, sovint de primera mà.

El fracàs del cop d’estat contra el govern democràtic de l’estat espanyol, protagonitzat per un sector important de l’exèrcit, no fou total, ja que, gràcies als vint avions Junker JU 52 de l’aviació nazi alemanya que transportaren del Marroc a Andalusia tropes localitzades al protectorat espanyol, s’inicià una guerra de llarga durada: la Guerra Civil Espanyola (juliol del 1936-abril del 1939).

Els reptes de tota mena, també sanitaris, que va suscitar la guerra d’Espanya (1936-39) es troben en l’origen d’innovacions mèdiques importants que responien a les grans necessitats de guariment d’unes societats assolades per la violència i la guerra.

Les Brigades Internacionals (BI) van constituir set grans unitats militars formades per uns 60.000 voluntaris —de totes les professions i oficis possibles— procedents de cinquanta-quatre estats del món que decidiren combatre a favor del govern legítim durant la Guerra Civil Espanyola. Aquestes brigades van ser creades a partir d’una reunió de la III Internacional del 26 de juliol de 1936 a Moscou, i van entrar en combat el mes d’octubre. El Comitè de no-Intervenció, format a Londres al mes de setembre del 1936, va ordenar-ne la retirada pel setembre del 1938.

A la Mediterrània Occidental, a Europa i al nord d’Àfrica, la lenta descomposició de les estructures polítiques de l’imperi Romà (com també l’escàs dinamisme dels regnes bàrbars que el succeïren) i la progressiva difusió de les creences i les formes de vida del cristianisme primitiu, van deixar el futur molt obert. Aquesta és una clau que pot explicar els èxits politicomilitars i culturals de l’islam i la seva expansió a Occident.

L’expansió dels comtats dels Pirineus catalans vers les planes, el mar i les illes de la Mediterrània va suscitar una sèrie de cròniques i de cronistes excepcionals (en alguns casos, foren els reis mateixos, començant per Jaume I, els màxims responsables de l’aventura mediterrània).

La Mancomunitat de Catalunya (1914-24) va posar les bases tècniques i econòmiques de la modernització del conjunt del territori del Principat de Catalunya. El fracàs de la dictadura militar (1923-30), que tenia el suport de la corona espanyola, va obrir el pas a una renovada forma d’autogovern: la Generalitat de Catalunya (1931-39).

El Comissariat al món

L’exili català de l’hivern del 1939, per les dimensions i el dramatisme que presentà, és l’únic precedent dels grans moviments de població causats per la Segona Guerra Mundial, que s’inicià uns quants mesos després. S’exiliaren persones de totes les edats, soldats i civils. Es tractava de persones de nacionalitat espanyola, unes 470.000 aproximadament, i, també, dels membres que quedaven de les Brigades Internacionals.

Els milers de catalans i catalanes que participaren, en tots els fronts, a la Segona Guerra Mundial van ser, possiblement, molt més nombrosos que els combatents de molts estats que eren “oficialment” en guerra. L’exili massiu de l’hivern del 1939 en situà molts als escenaris del conflicte.

Catalans en diferents escenaris

Entre els anys 1888-89, el reusenc Josep M. Cañellas –valorat sobretot perquè es considera que posà les bases del que avui s’anomena fotoperiodisme– comença a fer fotografies instantànies als carrers de París, i durant la dècada de 1930, la fotografia catalana avança i es diversifica. El que no s’havia previst és que, a partir del 1939, molts negatius s’haurien d’amagar per a evitar-ne la destrucció o la confiscació, i que no reapareixerien fins més tard, en alguns casos després del 1975.