La pintura d’història va ser un dels gèneres típics de l’art vuitcentista occidental. Era l’evolució del gènere estrella del temps de l’academicisme, aquell que s’havia considerat explícitament que era al capdamunt de la classificació dels gèneres pictòrics a totes les acadèmies reials del món occidental dels segles XVII i XVIII.
Descripció
Paralel·lament a tota la creativitat característica de l’època del Modernisme i al costat de les seves formes més o menys sinuoses, tant en la figura i en l’ornamentació com en el paisatge, hi ha sempre un altra llarga línia, molt més tradicional i realista.
Josep Simont (1875-1968): Retrat (cap al 1900). Llapis i carbonet. Igualada (Anoia). Col·lecció particular.
Glòria Escala
Introducció
El gravat destaca dins la història de l’art popular per ser una de les tècniques artístiques amb una major projecció i èxit, ja sigui per la seva intrínseca reproductibilitat tècnica, com per la accessibilitat pecuniària de les mateixes estampes.
La història de la publicitat s’inicia veritablement durant el segle XIX. Tots els precedents d’aquesta activitat comunicativa, fins al segle XVIII, no resisteixen la comparació, ni en volum ni en plantejament, amb aquesta nova cultura de la imatge i de la paraula, emprades amb propòsits persuasius —i sovint coercitius—, que anomenem publicitat. La conjunció entre les necessitats de la indústria i del comerç creixents, per una banda, i les noves possibilitats ofertes per l’evolució de les arts gràfiques, per una altra, van permetre aquest desenvolupament.
El tombant de segle XIX al XX és una època clau en la història de la fotografia no tant pel que fa a l’aparició de noves tècniques o procediments com pel que fa a un canvi substancial del concepte d’aquest art o tècnica en els professionals que el conreaven. Des de l’any 1839, adoptat per tothom com a inici de la fotografia, s’havien anat succeint diversos progressos tècnics que van anar evolucionant-la.
La producció de cartografia a Catalunya i a Espanya en general va ser molt deficitària a final del segle XVIII i principi del XIX. Les circumstàncies polítiques i econòmiques del moment no van ser gens favorables per a la realització de mapes. Com a conseqüència es va recórrer a la còpia d’antics mapes, com per exemple el de Joseph Aparici de l’any 1720 que es va utilitzar durant molts decennis.
Si en el vast camp de l’artigrafia és ben exacte referir-se a l’existència d’una crítica d’art modernista, com s’ha vist en un capítol d’un altre volum d’aquesta mateixa obra, parlar en canvi d’una historiografia artística modernista només pot ser veritat en part. Segurament tractar de l’art del moment té un component molt més procliu a la militància modernista que estudiar l’art del passat. Amb tot, el cert és, però, que sí que en aquell període hi ha personalitats que van conrear la història de l’art que indiscutiblement participaven de les inquietuds del Modernisme.
S’equivocarà qui es cregui que el Modernisme català va ser un art sedentari. Com ja s’ha vist en algun altre lloc d’aquesta col·lecció sobre el Modernisme, sovint des de Catalunya aquest estil es va escampar arreu. Per tancar precisament l’obra, en aquest volum en què s’ha parlat dels estils paral·lels al Modernisme però no pròpiament d’ell, hem volgut retornar al tema protagonista de tot el conjunt i no deixar de tenir-lo present ni que fos en les últimes pàgines del volum final.