Cloenda: dos itineraris modernistes

Mario Rotllant: Capitells de la Casa de Dámaso Gutiérrez (1913). L'Havana.

Montserrat Villaverde

S’equivocarà qui es cregui que el Modernisme català va ser un art sedentari. Com ja s’ha vist en algun altre lloc d’aquesta col·lecció sobre el Modernisme, sovint des de Catalunya aquest estil es va escampar arreu. Per tancar precisament l’obra, en aquest volum en què s’ha parlat dels estils paral·lels al Modernisme però no pròpiament d’ell, hem volgut retornar al tema protagonista de tot el conjunt i no deixar de tenir-lo present ni que fos en les últimes pàgines del volum final.

S’ha pensat per a això oferir uns itineraris que il·lustrin millor el caràcter mòbil del Modernisme i alhora que serveixin per posar un crit d’alerta sobre el perill que corren, encara ara, a segons quins llocs del món, les obres del Modernisme més allunyades de Catalunya. No són uns itineraris convencionals, la informació dels quals ja ha estat prou divulgada al llarg de tots aquests volums. Són dos itineraris especials.

El primer dels itineraris detecta la trajectòria física d’un mateix model de paviment típicament modernista, i segueix els seus diversos emplaçaments. El trobem en un edifici de Barcelona, però també a un altre edifici de fora, sense sortir de Catalunya; i igualment va ser utilitzat en una casa al País Valencià, i molt més lluny està encara avui instal·lat en una construcció americana des de començament de segle. Són quatre utilitzacions del mateix paviment en quatre llocs ben diferents i distants entre si, i que, evidentment, els hem d’agafar només com a exemples de la mobilitat d’aquest estil, ja que molt possiblement trobaríem el mateix paviment en molts altres indrets del país i de fora, si el busquéssim.

L’altre itinerari és monogràfic. Viatja a través de les construccions modernistes d’autors catalans que hi ha en un dels països on aquest estil arrelà, Cuba, que són moltes, però encara en van ser moltes més en el passat. Es mostren fotografies dels edificis avui, i en alguns casos fotografies antigues que permeten comparar el seu estat a través del temps. Es tracta de tot un patrimoni català a la diàspora, que normalment el tenim molt poc present; patrimoni que s’ha deteriorat amb el pas del temps, i el pitjor de tot és que aquest deteriorament no s’ha interromput pas encara, com s’ha interromput en gran mesura a Catalunya mateix, fruit de la cura que es té aquí des de fa anys pel Modernisme.

Cloem doncs aquesta obra dedicada a estudiar tot un moviment artístic i cultural, prou valorat com perquè dedicar-li aquests cinc volums sigui factible, constatant que avui mateix hi ha encara a altres parts de món un Modernisme català que va caient dia a dia. F. F.

Itinerari a través d’un paviment

Catàleg de paviments artístics n.6 de la casa Escofet, Tejera i Cía., publicat el 1900. Inclou el paviment d'aquest itinerari.

Montserrat Villaverde

El paviment més reeixit i a la vegada més popular i comercialitzat, amb una perfecta simbiosi pel que fa a la col·laboració del sector industrial i el món artístic fou sens dubte el mosaic hidràulic, el qual assolí la seva màxima difusió alhora que expressió artística durant els primers anys del segle XX, paral·lelament a la gran creació d’indústries vinculades a la producció de peces aplicades a la construcció i a la difusió a nivell popular de l’estètica modernista.

El mosaic hidràulic va començar a fabricar-se a Catalunya a final del anys cinquanta del segle XIX de la mà de l’empresa Butsems i Cia. Aquest nou paviment, compost de rajoles de morter de ciment hidràulic, emmotllades, es convertí progressivament en el paviment més utilitzat en les construccions no sols a la Península sinó també a la ribera mediterrània i a bona part d’Amèrica. A banda de la producció pròpia de cadascun dels països, la infraestructura comercial de l’època afavorí l’exportació d’aquest material en punts allunyats del lloc de la seva fabricació, sobretot cap a Llatinoamèrica.

El factor essencial que influencià de forma determinant l’èxit obtingut en la seva acceptació tant en edificis de qualitat com en edificis d’habitatges de factura més modesta fou la combinació, varietat i qualitat dels diferents dissenys aplicats, deixant de banda la uniformitat que imperava durant els primers anys de producció. El mosaic hidràulic, com tots els productes derivats del ciment, va néixer amb una clara vocació d’imitació d’altres materials, com la fusta o el marbre, per passar progressivament a recuperar els diferents estils històrics. El format de les peces així com la possibilitat de la seva combinació el converteixen en el paviment perfecte tant per a dissenys senzills de base geomètrica amb la combinació de dues o quatre peces diferents, com en la possibilitat a partir de més de sis peces de realitzar els dissenys més complexos de dibuixos sortits de la mà dels arquitectes i dibuixants de l’època. D’aquesta manera van comercialitzar-se alguns dels paviments més intricats, que necessitaven la combinació de fins a vint peces per reproduir el disseny original.

La incorporació d’un disseny de qualitat en els productes industrials aplicats a la construcció va ser l’esforç realitzat per moltes persones i també institucions durant el darrer terç del segle XIX per afavorir la relació i col·laboració entre industrials i comerciants. És interessant resseguir a través de discursos publicats a l’època aquesta mancança que es feia cada cop més evident i portava a la comercialització de productes d’uniformitat i baixa qualitat artística.

La casa Escofet fou la indústria més important de fabricació de mosaic hidràulic en l’època modernista, tant pel seu volum de comercialització com per l’assoliment d’un excel·lent nivell artístic. Escofet, Tejera i Cia, nom de la firma comercial l’any 1900, va ser fundada per Jaume Escofet el 1886, després d’haver treballat durant alguns anys per a la firma Orsola i Solà. En un primer moment va associar-se amb Teòfil Fortuny, director artístic i amb el qual van guanyar el màxim guardó pels mosaics presentats a l’Exposició Internacional del 1888. Però no fou fins al 1900, que Escofet s’havia associat amb Tejera, que publicà el Catàleg número 6 de la seva producció, dedicat a paviments artístics. El gran Catàleg fou luxós en la seva presentació i ambiciós en el contingut. L’edità la Casa Thomas amb portada de Josep Pascó, i els dissenys van ser realitzats pels millors dibuixants i arquitectes del moment: Lluís Domènech i Montaner, Alexandre de Riquer, Antoni Maria Gallissà, Jeroni Granell, Josep Pascó, etc. Tal com especifica la publicitat de l’empresa: «Una casa que tiene en pavimentos dibujos de estilo y modernos formando su Gran Álbum núm. 6, el mejor de su artículo hasta la fecha», s’hi reflectia una gran varietat en el llenguatge artístic utilitzat així com en la complexitat de la composició i, per tant, en el nombre de peces de mosaic necessàries per poder reproduir el model dissenyat.

Model 1019 dissenyat per Lluís Domènech i Montaner i peça de l'itinerari.

Montserrat Villaverde

Del conjunt de productes presentats en el catàleg, Lluís Domènech i Montaner en dissenyà dos, els corresponents als números 1017 i 1019. Ambdós són les peces més elaborades del catàleg tant pel que fa al disseny com pel nombre de peces a combinar. El model 1019 es compon d’un total de 20 peces, de les quals sols una és monocroma i s’utilitza per ressaltar el disseny basat en la figuració animal i elements florals. Les rajoles de fons, situades en la part central, són de tons clars i suaus, i representen una serp amb formes de drac. Al voltant d’aquestes i en dues de les parts extremes es dibuixen unes estilitzades flors d’escardot, emmarcades per un petit peix, i tancada tota la composició per grans salamandres. En els extrems tornen altre cop a reproduir-se els petits peixos, emmarcats pels serrells d’una catifa. Per emfasitzar la voluntat d’imitació d’un paviment superposat a manera de catifa se situen en els extrems les peces monocromes de to fosc per augmentar el contrast.

Aquest magnífic paviment, comercialitzat a partir del 1900, ens acosta a quatre edificis construïts gairebé en els mateixos anys però de naturalesa molt diferent i molt allunyats geogràficament: a Barcelona la Casa Lleó Morera de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner finalitzada el 1905; a la Pobla de Segur (Pallars Jussà) la Casa Mauri del mestre constructor Ramon Mauri finalitzada el 1906; la Casa-Museu modernista de Novelda (Alacant) de l’arquitecte Pedro Cerdán Martínez finalitzada el 1907 i la Quinta de las Delicias (l’Havana) de l’arquitecte Charles Le Brun i finalitzada el 1903. En els quatre edificis, en una de les seves estances s’hi col·locà el paviment número 1019 de la casa Escofet.

No deixa de ser un fet singular que un arquitecte com Domènech i Montaner, cinc anys després d’haver dissenyat un paviment per a una firma comercial com la casa Escofet, fet que comportava intrínsecament una difusió molt important, decidís col·locar-lo en una petita estança de la planta principal de la Casa Lleó Morera. Aquest edifici residencial situat al centre de Barcelona, formant part de la tant anomenada mansana de la discòrdia, és un dels exemples més interessants ja que exemplifica a la perfecció l’alt grau de qualitat assolit per l’arquitectura modernista i la simbiosi entre l’arquitecte com a director de l’obra i els seus col·laboradors vinculats als diferents oficis d’art aplicats a l’arquitectura. En un edifici on gairebé tots els elements estan dissenyats de forma exclusiva per ser aplicats a la casa: paviments, estucats, elements ceràmics, pintura decorativa, escultura aplicada, forja, vitralls i fins i tot el mobiliari, resulta interessant l’elecció de la col·locació d’aquest paviment, fins i tot havent-lo dissenyat l’arquitecte mateix. Aquesta decisió ennobleix la peça industrial, seriada, que passa a compartir protagonisme amb d’altres peces exclusives. Els més grans experts en tots els oficis van col·laborar en l’obra aportant un nivell de qualitat artístic difícil d’assolir: l’escultor Eusebi Arnau, el mosaïsta Lluís Bru, el tallista Joan Carreras, l’estucador Pi i Feu, els vitrallers Rigalt i Granell, l’ebenista Gaspar Homar i el dibuixant Josep Pey, entre d’altres, van fer que la Casa Lleó Morera hagi esdevingut encara en l’actualitat, i malgrat les mutilacions sofertes en la planta baixa, un edifici de qualitat.

Ramon Mauri Arnalot (1851-1928): Casa Mauri (1901-07). Seu de l'Ajuntament. Av. Verdaguer, 35-37. La Pobla de Segur (Pallars Jussà).

Montserrat Villaverde

La Casa Mauri, a la Pobla de Segur, actualment seu de l’Ajuntament, va projectar-la el seu propietari Ramon Mauri Arnalot, el qual tenia una llarga experiència en el sector de la construcció. Ramon Mauri va formar-se com a mestre de cases al Pallars i pocs anys després s’instal·là a Madrid on treballà com a constructor. El 1899 retornà a la Pobla, on projectà la seva casa. Malgrat que el projecte de l’obra data del 1901, fins sis anys més tard no es donà per finalitzada. La casa formava part d’un conjunt més ampli de construccions en terrenys de la seva propietat, dels quals destaca en l’actualitat un molí d’oli, rehabilitat, amb una petita fornícula on hi ha la imatge de sant Josep i el nen Jesús, obra de l’escultor Josep Llimona.

Allunyada del Modernisme més ortodox, la Casa Mauri mostra en el seu exterior un llenguatge fortament historicista, vinculat amb el llegat medieval. La utilització d’un gran cos central i l’emplaçament d’una torre de base quadrada en un dels extrems, la utilització sota cornisa d’arquacions cegues, l’emmerletat de tot l’edifici i els arcs de mig punt utilitzats en les obertures, ens recorden conceptualment la disposició d’algunes construccions del romànic. Aquest tractament tan auster pel que fa a volums i formes, així com la utilització de grans carreus de pedra en la construcció, contrasta amb l’ús de materials ceràmics per a l’ornamentació tant en la cornisa com en els merlets i en els timpans de totes les obertures. Alhora combina diferents tipus de pedra, de diferents textures i colors diversos, per completar aquesta ornamentació.

Detall del paviment de la casa Escofet en una petita estança de la planta baixa de la Casa Mauri.

Montserrat Villaverde

El tractament interior és força més interessant i utilitza tant peces industrials com peces dissenyades exclusivament per a l’edifici. Sobresurt l’arrimador de mosaic ceràmic del vestíbul, realitzat pel mosaïsta Lluís Bru, en el qual s’indica l’any d’acabament de l’edifici. En l’interior destaca un arrimador de la Casa Pujol i Bausis i la utilització de paviments de mosaic hidràulic de la casa Escofet. A totes les habitacions s’utilitzen models diferents i gairebé tots formen part del catàleg d’Escofet número 6. El model 1019 va ser col·locat en una petita estança situada a la part posterior de l’edifici. És si més no interessant saber que al mateix any i a Novelda (Alacant) s’utilitzava el mateix model de mosaic hidràulic per pavimentar el gran Saló de Ball de la Casa d’Antònia Navarro.

La Casa Museo Modernista de Novelda, Casa d’Antònia Navarro, atribuïda a l’arquitecte Pedro Cerdán, ens acosta a un tipus de construcció residencial ben allunyada pel que fa a la seva imatge exterior d’un edifici modernista. Amb dues grans façanes a l’exterior, presenta en la seva configuració i tractament ornamental un llenguatge basicament eclèctic. En la façana principal destaca la utilització d’elements fortament arrelats en l’arquitectura clàssica, com el tipus de frontó, la utilització de mènsules i fins i tot les peces escultòriques en la cornisa, tot això combinat amb unes reixes en els balcons superiors de línies absolutament Art Nouveau. Aquesta timidesa en la utilització d’estils tan diferents desapareix en els interiors, en els quals poden observar-se elements en la més pura línia Art Nouveau, sezessionista o modernista, combinats amb d’altres elements eclèctics. Dels col·laboradors de l’obra destaca l’artista Anastasio Hernández, el qual assumí molta part del disseny dels acabats de l’interior. Altres col·laboracions significatives foren el pintor decorador Andrés Pujante, l’ebenista José Izquierdo o el serraller Samuel Pérez.

El gran saló de la casa, destinat bàsicament a actes públics, va ser pavimentat amb el model 1019 de la casa Escofet. Per la seva naturalesa d’espai destinat a recepcions públiques, amb poc mobiliari i tot ell situat en els extrems, converteix el paviment en un dels elements visuals més importants de l’estança, compartint protagonisme amb el tractament ornamental de les parets i el sostre.

A Cuba, concretament a la Quinta de las Delicias de l’Havana, dos anys abans que Domènech i Montaner decidís col·locar el mosaic a la Casa Lleó Morera, s’utilitzà per pavimentar un dels grans salons de recepció de la finca. La Quinta de Rosalia Abreu, situada en aquells moments en un barri força allunyat del centre de l’Havana (El Cerro), exemplifica de forma perfecta les possibilitats que va generar la industria i les seves vies de comerç, així com l’acceptació dels nous models estètics.

Charles Le Brun: Quinta Las Delicias. Rosalia Abreu (1902-03). Calzada de Palatino i Santa Catalina. L'Havana.

Montserrat Villaverde

El 1901, després de la destrucció causada per un incendi en la finca de la seva propietat, Rosalia Abreu decidí construir-se una gran Quinta. L’arquitecte francès establert a Nova York Charles Le Brun realitzà el projecte i les obres van ser assumides pel contractista americà Charles A. Converse. Destaca el contrast entre la modernitat de la tècnica constructiva utilitzada —va ser la primera construcció a Cuba de formigó armat— i l’estil emprat. De trets bàsicament neomedievals, la finca es compon de diferents volums a diferents alçades, amb torres miradors, i tota ella emmerletada. Sembla que fou la propietària qui explícitament sol·licità la construcció d’un petit castell afrancesat. Le Brun projectà després dues obres més a l’Havana, utilitzant la mateixa tècnica constructiva però d’estil ben diferent: la Casa d’Estévez Abreu i la construcció de l’anomenada Glorieta de la Punta, avui desapareguda.

La implicació en el disseny i la decisió en la utilització dels diferents materials emprats en l’interior de l’edifici respon al gust de Rosalia Abreu. Va voler un tractament especial per a cadascuna de les estances, combinant estils ben diferents els quals tenien com a objectiu recrear ambients tan allunyats com les estances de l’Alhambra a Granada o els salons al més pur estil francès.

Detall del paviment de la casa Escofet en un dels salons de la planta baixa de Quinta Las Delicias. Rosalia Abreu.

Montserrat Villaverde

A la planta principal, destinada exclusivament a recepcions, hi ha el gran saló on es col·locà el paviment 1019 de la casa Escofet —distribuït en aquell moment a Cuba per l’empresari català Ramon Planiol—. A la part de l’estança que dóna a una de les façanes, i formant una petita galeria, hi ha un gran vitrall emplomat que recrea una vista de Venècia.

Popularment aquesta finca es coneix amb el nom de La Quinta de los Monos, perquè en els seus jardins, en el període que hi residí la propietària, hi vivien més de cent vuitanta micos. En l’actualitat l’edifici és de l’Estat cubà i es conserva la petita capella neogòtica als jardins.

Itinerari per un patrimoni llunyà i en perill: l’Havana

Fins ben avançada la dècada dels anys noranta del segle XX s’ha minimitzat repetidament la importància de l’arquitectura modernista a Cuba, reduint la seva presència a unes poques construccions. Però el fet és que Cuba, i concretament l’Havana, gaudeix d’un conjunt significatiu d’arquitectura modernista, la qual en aquest moment es troba en un estat de degradació molt important. Aquesta arquitectura, lligada estretament a través dels seus promotors, projectors, industrials i artesans a Catalunya, exemplifica, com a conjunt, la itinerància d’un llenguatge artístic que s’implantà amb força a Cuba entre els anys 1905 i 1915, on la presència catalana fou molt important.

Arquitectes com Ignasi Mas Morell o Federico de Arias Rey, formats a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona; projectistes i industrials com Mario Rotllant Folcarà, format a Barcelona en el taller d’ebenisteria del seu pare Agustí Rotllant i a l’Escola de Llotja; dibuixants com Jaume Valls; promotors com Cayetano Tarruell, Juan Fradera, Joaquin Barceló, Pedro Pernas, Albert Crusellas, Esteban Baguer, Josep Aixalà, Francesc Nonell, i Ramon Planiol, entre molts d’altres; empreses vinculades als oficis d’art aplicats a l’arquitectura com ara Ballesteros i Cia., de pintura decorativa i vitralls emplomats o l’empresa de mosaics hidràulics i vitralls emplomats La Artística de l’enginyer i arquitecte Joaquín Bosch i el director artístic Francesc Marquet; artesans com el serraller Josep Tarragona, estucadors con Josep Roig, etc., configuraren aquests lligams entre el món constructiu i artístic modernista català i cubà.

L’arquitecte cubà Eduardo Luis Rodríguez, en el seu llibre L’Havana: arquitectura siglo XX, editat el 1998, fou el primer a afirmar aquest nexe clar entre el Modernisme català i cubà. L’autor cataloga, documenta, sistematitza i reflexiona sobre aquesta arquitectura i la seva vinculació amb Catalunya. No fou la primera publicació entorn d’aquest tema; ja l’arquitecte Joaquim Weiss i la historiadora Vivien Acosta havien publicat als anys seixanta dos amplis estudis, però aquests autors no reconeixen aquesta vinculació, malgrat referir-se a Mario Rotllant com l’artífex més important dins el conjunt d’aquesta arquitectura, obviant però el seu origen i la seva formació. En paraules de Weiss: «...el examen de la arquitectura catalana de fines del siglo XIX y principios del XX nos lleva a la conclusión que, cualquiera que haya sido la procedencia de los constructores que ejercieron en Cuba, no cabe hablar de influencia catalana en la arquitectura cubana de la misma época por el simple hecho de la riqueza plástica de algunos edificios». I Acosta cita i confirma l’afirmació de Weiss tot i considerar Rotllant com: «El nombre y figura de este arquitecto merecen atención particular ya que fué quizás el pionero de las construcciones Art Nouveau en el país y el que verdaderamente supo captar en su forma más pura la lección traída de Europa.» A final dels anys noranta l’historiador Carlos Venegas, especialitzat en arquitectura i urbanisme, publicà un article sobre l’arquitectura a l’Havana a cavall entre els dos segles en el qual relativitzava la importància dels artífexs catalans en el Modernisme cubà i subratllava la vinculació dels mestres d’obres cubans amb l’arquitectura europea a través de diferents publicacions que arribaven a l’illa.

Paradoxalment, la bibliografia contemporània a les obres modernistes i la premsa de l’època reflecteix amb molt detall el vincle d’aquesta arquitectura amb els artífexs catalans. No sols arquitectes i projectistes, sinó també artesans, propietaris, promotors i indústries que van fomentar l’establiment d’aquest llenguatge a Cuba. Articles específics i publicitat de les empreses en revistes catalanes editades a l’Havana, com La Nova Catalunya, Vida Catalana i Cu-Cut! en publicacions cubanes com El Diario de la Marina, Bohemia, Figaro, altres publicacions més especialitzades com La revista de Construcciones y Agrimensura o La Revista de la Sociedad Cubana de Ingenieros, permeten una aproximació directa a la realitat d’aquell moment.

Cuba, amb la instauració de la República el 1902, visqué una conjuntura econòmica molt favorable. Aquesta bonança econòmica facilità d’una banda l’arribada de capital estranger i de l’altra l’entrada d’un fort nombre d’immigració. Carles Martí, el 1918, ens parla de més de 15 000 catalans establerts a Cuba, arribats en la primera dècada del segle i lligats als oficis de la construcció i al comerç. Aquesta època es coneix a Cuba amb el nom de la época del catalanismo, i s’utilitzava aquesta denominació amb caràcter pejoratiu, definint un moment en el qual l’Havana estava en plena efervescència constructiva i molts promotors i empreses de materials de construcció catalanes estaven establerts a la ciutat. Els tallers especialitzats en l’ornamentació de façanes eren molt nombrosos. Les crítiques a aquesta època foren punyents. Alejo Carpentier el 1940 escrivia: «Para desgracia nuestra, el Malecón fue poblado de casas en épocas en que los contratistas catalanes hacían estragos en nuestras avenidas y repartos, con sus columnas compradas al por mayor y balaustradas a tanto el metro»; d’altres com l’arquitecte Hilario del Castillo, en un conferència de títol ja molt significatiu «El arquitecto cubano y sus enemigos los propietarios y contratistas», impartida el 1915, fa referència a algunes de les construccions catalanes de l’Havana denominant-les barbarismo catalán, per diferenciar-les del Modernisme català, que ell creia harmoniós com a conjunt i digne de respecte.

Alberto de Castro: Casa Acevedo (1919-19), Escobar, 110. Porta desapareguda l'any 2002.

Montserrat Villaverde

Però la realitat constructiva cubana d’aquells anys era molt més complicada. Un tant per cent molt elevat de les construccions era projectat per persones vinculades al món constructiu però no per arquitectes. Aquesta situació va comportar que molts arquitectes, anomenats popularment firmones, constin com a autors de projectes que mai van realitzar. L’arquitecte Alberto de Castro, el qual signà gairebé totes les obres projectades per Mario Rotllant entre el 1908 i el 1911 n’és un dels més coneguts, però d’altres com Josep Planes i Ribas o Pedro Iduate i Petit també van acceptar a voltes aquesta condició. El greu problema fou que moltes de les persones que projectaren edificis i que ornamentaven les façanes no tenien cap tipus de formació, ni artesana ni artística ni arquitectònica.

De forma majoritària els nous materials nascuts a mitjan segle XIX com el ciment, i aplicats de forma majoritària a la construcció a començament del segle XX, fomentaren la indústria de la prefabricació, en detriment de la producció artesanal, facilitant així la producció en sèrie i a baix cost dels elements decoratius, factor decisiu per a la seva comercialització. Els prefabricats van permetre la creació de molts petits tallers dedicats exclusivament a l’ornamentació de les façanes en tots els estils possibles i fins i tot combinant en una mateixa façana llenguatges ben diferents. Aquestes peces de pedra artificial, a les quals feia referència tan despectivament Carpentier, van configurar la imatge de l’Havana durant quasi quaranta anys i va comportar l’acceptació d’una arquitectura d’estils purament epidèrmics, basada en els prefabricats i denominada per l’arquitecta Felicia Chateloin «arquitectura del molde». La configuració dels espais interiors dels edificis seguia els preceptes bàsics de l’arquitectura de final del segle XIX, i de forma general sense modificacions significatives.

Narciso Bou i Arturo Marqués: Casa Pernas (1905-06). Malecón/Gervasio/San Lázaro. Casa enderrocada en la dècada dels anys cinquanta.

Montserrat Villaverde

Les construccions modernistes, tot i compartir de forma majoritària aquesta vinculació a un estil bàsicament epidèrmic, gaudeixen d’una qualitat de composició força superior a les construccions de l’època. La primera construcció modernista, la Casa de Pedro Pernas, situada en un dels espais privilegiats de l’Havana, el Malecón cantonada amb el carrer Gervasio, amb façana posterior al carrer San Lázaro, va ser enderrocada als anys cinquanta. Projectada per Narciso Bou i Arturo Marqués —autor del Palacio Cueto— a la planta baixa tenia un conjunt d’escultures femenines i baixos relleus de motius florals aplicats a l’arquitectura, de clara filiació modernista. El permís d’aquesta obra va ser paralitzat durant força mesos per considerar-se des de l’ajuntament de la ciutat poc correcta i respectuosa amb el conjunt. La memòria que s’adjunta, així com les façanes de l’edifici, mostren amb precisió i detall la construcció, fet força singular en aquella època.

Pocs mesos després d’haver-se començat aquesta obra, Ramon Planiol Claramunt, un dels empresaris més influents de la colònia catalana a Cuba, propietari de la fàbrica de mosaic hidràulic «La Cubana» contractà l’arquitecte Ignasi Mas Morell (Barcelona 1881-1953) per realitzar el projecte de la seva casa situada també al Malecón. Ignasi Mas viatjà a l’Havana el 1906 i el 1908 revalidà el seu títol d’arquitecte per poder treballar-hi. De les obres realitzades per Mas a l’Havana en tenim poca informació. La casa de Planiol va ser enderrocada en la dècada dels anys seixanta, i el seu expedient d’obres ha desaparegut. Pel que fa a altres obres com el Col·legi Notarial, malgrat ser signades per ell, les revistes de l’època n’assenyalen Mario Rotllant com l’autor real. Aquesta relació professional Mas-Rotllant fou molt fructífera i derivà en una estreta col·laboració professional que anys després a Barcelona es consolidà en la participació de Rotllant en la Societat «SA de Construcciones» fundada el 1917 per Mas i Joan Albanell, i en la constitució d’una societat el 1930 per a la gestió de l’empresa «American Concret», així com la col·laboració de Rotllant en projectes com el Garatge David, entre d’altres. Pel que fa a la relació entre Planiol i Mas, tingué continuïtat a Sant Pol de Mar amb la construcció per part de Mas de les Escoles Públiques el 1910 finançades per Planiol, i de la casa familiar dels Planiol.

El Cetro de Oro (1910). Reina, 301/Campanario.

Montserrat Villaverde

L’edifici modernista més singular de l’Havana, el qual, malgrat l’estat de degradació i amb els interiors absolutament malmesos encara mostra a la façana la seva grandesa i singularitat, és El Cetro de Oro. L’empresari català Esteban Baguer i el seu soci Eusebio Cruz van promoure la construcció d’aquest edifici el 1909, conegut amb la marca comercial de productes de pastisseria creada als primers anys del segle XX. L’edifici, situat a la cantonada del carrer Reina amb Campanario, consta de planta baixa i dos pisos. Tota la façana, realitzada en pedra, a diferència de la majoria d’altres façanes d’aquest moment, gaudeix d’una ornamentació basada en relleus, baixos relleus i incisions en la pedra de llenguatge pròxim a la Sezession vienesa. Aquest llenguatge fou molt conegut pels professionals cubans a través de l’àmplia informació que van rebre arran de l’Exposició d’Arts Decoratives de Torí el 1902, de la mà de les obres de Raimondo d’Aronco. La publicació cubana Revista de Construccions y Agrimensura li dedicà un ampli reportatge. En aquest edifici es repeteixen de forma mimètica els elements ornamentals i les incisions de caràcter floral realitzades en la pedra, com en l’edifici de d’Aronco de l’Exposició de Torí. S’ha atribuït l’autoria a l’arquitecte cubà Eugenio Dediot, el qual té un conjunt important d’obra a l’Havana.

Pedro Iduate i Mario Rotllant: Casa Menéndez (1913). Indústria, 107.

Montserrat Villaverde

Aquesta atribució, feta pel seu amic arquitecte Joaquin Weiss, mai s’ha pogut comprovar. Sembla, si més no estrany, que en el conjunt de l’obra d’Eugenio Dediot no es trobi ni un element que permeti mostrar paral·lelismes amb el Cetro de Oro. A més l’expedient d’obres no existeix i la premsa consultada de l’època no se’n fa ressò.

El conjunt però més important d’obres modernistes a l’Havana és el realitzat per Mario Rotllant Folcarà (Barcelona 1880-1946). Entre els anys 1908 i 1914 podem comptabilitzar més de trenta edificis modernistes, ja sigui dissenyant la façana o assumint la totalitat del projecte de l’edifici. Rotllant, format al taller d’ebenisteria del seu pare a Barcelona, amb estudis d’escultura a Llotja i amb una clara vocació artística, viatjà a l’Havana l’any 1906, on visqué de forma gairebé ininterrompuda fins al 1922. El seu establiment com a professional a l’Havana va anar lligat a Ramon Planiol, el qual va facilitar-li els primers contactes professionals i, conjuntament amb Ignasi Mas, la primera col·laboració en projectes d’edificis. El 1908 va obrir el seu primer taller de peces prefabricades de ciment per a ornamentació de façanes «Fundición de Cemento de Mario Rotllant», en el qual comercialitzava tot un seguit de motllures, columnes, mènsules, capitells, sotabalcons, etc., de diferents estils.

Mario Rotllant: Casa de la Mariposa (1912). Lawton, 1411.

Montserrat Villaverde

Paral·lelament el taller assumí les tasques de disseny i ornamentació de diferents edificis. Les peces modernistes del seu taller foren comercialitzades amb un gran èxit i encara en l’actualitat es pot passejar per l’Havana i resseguir en centenars de construccions peces del seu taller.

En aquesta primera època que arriba fins a l’any 1911, Rotllant es consolidà com un dels projectors més importants de façanes modernistes de Cuba. La publicitat de la seva empresa explicitava clarament la «especialidad en el estilo modernista». La gran diferència entre altres tallers d’ornamentació i el taller de Rotllant és que aquest no sols comercialitzava les seves peces sinó que dissenyava el conjunt de tots els elements de la façana i progressivament de l’interior de l’edifici: el disseny dels elements de forja, fusteria, escultura aplicada a l’arquitectura i acabats del parament. Tot formava part del projecte d’ornamentació que assumia Mario Rotllant.

Mario Rotllant: Cases Tarruell, Aguilera, Justafré i Fradera (1909-10). Cárdenas/Apodaca.

Montserrat Villaverde

Les obres de la primera època tenen una composició de façana similar, amb la utilització dels mateixos recursos estilístics i compositius, treballades com a peces escultòriques, amb molta plasticitat i a voltes amb recursos molt més utilitzats en l’ebenisteria Art Nouveau de fi de segle que en les obres modernistes catalanes. La majoria d’elles, entre mitgeres, són de planta baixa, planta superior i terrat, i la composició de façana és absolutament regular, les línies sinuoses però contingudes en els emmarcaments de les obertures mitjançant la utilització d’arcs rampants invertits, la construcció de petites tribunes o balcons centrals coronats per cúpules revestides de petites tessel·les ceràmiques

Mario Rotllant: Casa Aixalà (1910). Cienfuegos, 72.

Montserrat Villaverde

i sostingudes per columnes salomòniques, les obertures tripartides en forma d’ametlla, l’escultura decorativa basada en un repertori d’elements figuratius situada en la base de les columnes, en els capitells, en les mènsules i en els coronaments dels edificis.

També els paraments foren objecte d’un tractament força acurat: esgrafiats florals en forma de tapís, esgrafiats combinats amb pintura mural o senzillament acabats d’especial tractament en la textura i el color.

D’aquesta primera època resta part del conjunt de les cases de Justafré, Fradera, Aguilera i Tarruell (Cárdenas cantonada Apodaca), la Casa Aixalà (Cienfuegos, 72), les cases Sarralegui (Cárdenas, 159-161), la Casa Samoano (Ánimas, 320) o la Casa Victorio Fernández (Gervasio, 417), entre d’altres. En la casa d’Emilio Sánchez (Lealtad, 155) encara pot observar-se a la planta baixa el tipus de tapís esgrafiat de motius fiorals que recobria tota la façana, i al Palau Díaz Blanco (Belascoaín, 1058) es conserven algunes mostres d’esgrafiats en el revestiment de les balconades d’obra i en les lesenes de la façana principal. Han desapegut els esgrafiats combinats amb pintura mural de la façana principal com també el seu coronament original. També la Casa de las Rositas (10 de Octubre, 921) és anomenada així pels motius florals esgrafiats que recobrien tota la façana.

El taller també assumia l’execució de tota la part d’estucats i de guixeria i la part pictòrica era executada pel taller de Ballesteros i Cia. El 1911 la revista Bohemia en un reportage sobre la Indústria Artística a Cuba explica aquesta col·laboració entre Rotllant i Ballesteros: «[...] Rotllant deja un pabellón, un edificio, un palacio terminado, con sus adornos y molduras en blanco, y los señores Ballesteros, con un gusto y acierto singulares, lo decoran interpretando perfectamente la combinación de colores apagados que el modernismo en la edificación demanda...»

Mario Rotllant: Casa Samoano (1911). Ánimas, 320.

Montserrat Villaverde

Mario Rotllant: Palau Díaz Blanco (1910). Belascoaín, 1058.

Montserrat Villaverde

Una de les grans obres d’aquest període és l’anomenat Palau de Díaz Blanco (Belascoaín, 1058), construït entre els anys 1909 i 1910. Aquest edifici, que ocupa tota una illa de Centro Havana i de planta triangular, acollia a la planta baixa el magatzem i taller de fusteria de Díaz Blanco i dos habitatges. A la part superior i al voltant d’un pati de planta triangular hi havia els habitatges de lloguer per als treballadors. La casa del propietari, situada en una de les cantonades, gaudia d’un coronament força espectacular rematat per un pinacle que va ser enderrocat pocs anys després de la seva construcció arran dels desperfectes causats per un cicló. Els interiors, avui absolutament malmesos, tenien un interessant conjunt de mobles dissenyats per Rotllant, a més de les guixeries i pintures murals executades per Ballesteros, de les quals ens en queda alguna mostra. Pel que fa a revestiments ceràmics interiors, resta una bona part de les rajoles de ceràmica de l’arrimador de l’escala principal i de la planta noble, de la prestigiosa empresa Villeroy & Boch.

L’exposició Nacional del 1911 a l’Havana consagrà Rotllant com un dels professionals i industrials més prestigiosos del sector de la construcció. Tractat socialment com a artista i constructor, realitzà un conjunt de cinc pavellons dins l’exposició, els quals van rebre els màxims guardons. A partir d’aquest moment Rotllant amplià i traslladà la seva indústria i assumí el conjunt de la majoria de treballs posteriors, projectant tot l’edifici i executant l’obra. És en aquests anys també en els quals Rotllant tingué un paper destacat dins la colònia catalana a Cuba i fou elegit vicepresident del Casal Català a l’Havana. En aquesta nova etapa tingué com a col·laborador en alguns dissenys de les seves peces al dibuixant Jaime Valls.

Mario Rotllant: Casa de Dámaso Gutiérrez (1913). Patrocinio, 103. Fotografia del 1913.

Montserrat Villaverde

En aquesta segona etapa, que arriba fins al 1914, Rotllant introduí la rajola ceràmica i el trencadís com a element de decoració i revestiment de les façanes, com les realitzades a la Casa Menéndez (Industria, 107) o a la Casa d’Agustín Gutiérrez (Santa Catalina, 209), on hi trobem la magnífica solució dels capitells revestits de trencadís. La majoria d’obres d’aquesta època les signà l’arquitecte Ignacio de la Vega, amb el qual col·laborà fins ben avançada la dècada dels anys vint. Però l’obra més interessant fou la realitzada a la Loma del Mazo per l’industrial Dámaso Gutiérrez (Patrocinio, 103): un edifici a quatre vents en un petit turó del barri de la Víbora, per a la qual dissenyà peces exclusives en el seu taller, com els capitells que mostren al·legories del pas del temps. Malgrat la qualitat de les escultures, així com dels elements d’acabat, la gran innovació de Rotllant fou el nou tractament de l’espai interior, on desapareixen les compartimentacions clàssiques per donar lloc a espais absolutament oberts. De la decoració interior no en queda res i la reixa de forja exterior, així com l’escultura que coronava l’escala principal han desaparegut. En l’actualitat l’edifici és propietat de l’Estat cubà.

Rotllant realitzà quatre obres més per a la família de Gutiérrez Cano: dos edificis a l’Havana Vieja, una casa al carrer Santa Catalina i el panteó familiar al Cementiri Colón de l’Havana. A partir del 1915 Rotllant, davant la pressió exercida per molts arquitectes, els quals des de l’Escola d’Arquitectura criticaven fortament les construccions modernistes i la situació irregular dins el sector de la construcció que comportava l’existència dels firmones, deixà de projectar edificis modernistes i fins i tot reduí la seva activitat constructiva, i les seves activitats van derivar cap a altres sectors industrials.

Mario Rotllant i Ignacio de la Vega: Masia l'Ampurdà (1918-19). Revolución/Gertrudis/Josefina.

Montserrat Villaverde

Un últim encàrrec fet per l’empresari Joaquim Barceló el 1917 tancà aquest procés. La Masia l’Ampurdà (Revolución, 152) fou l’última gran construcció realitzada conjuntament amb l’arquitecte Ignacio de la Vega. Aquesta casa, situada al barri del Sevillano, i malgrat el seu nom, s’allunya absolutament de la tipologia d’una masia catalana. Hi ha elements de caràcter simbòlic, com els rellotges de sol ubicats en la torre de planta quadrada situada en un dels laterals, o la bandera catalana en les reixes de ferro forjat que, indubtablement, ens remeten a Catalunya. Aquesta construcció, avui Escola de Primària, manté els interiors força intactes pel que fa a l’estructura original i als elements d’art aplicades. L’edifici consta de dues plantes, semisoterrani i torremirador. Totes les estances estan decorades amb arrimadors de rajola ceràmica de la Casa Pujol i Bausis, els paviments de mosaic hidràulic són de la indústria cubana de Joaquin Bosch La Artística, així com el gran vitrall emplomat de la planta baixa. Destaca en la part interior de l’entrada una porta de ferro forjat i a les cantonades dues columnes revestides d’estucats planxats al foc imitant el marbre. Un dels elements més característics de la masia són els bancs de trencadís situats en una de les façanes laterals. Aquesta tècnica és utilizada també en el revestiment de la cúpula que cobreix una part de les estances de planta baixa i en alguns capitells i bases de columnes. En les façanes hi trobem una complexa composició de volums, arcs rebaixats, arcs de ferradura, etc. i el parament revestit amb un morter de textura molt granulada.

Mario Rotllant: Casa Victorio Fernández (1909).

Montserrat Villaverde

Rotllant realitzà una última obra l’any 1918 amb alguns elements que recordaven vagament el seu particular modernisme: la Casa Kholy. Aquest edifici mostra el camí cap a altres solucions constructives i estètiques, basades en la utilització del formigó armat com a estructura de l’edifici.

Un altre arquitecte amb obra modernista i tardana a l’Havana fou Federico de Arias Rey, el qual després de treballar en algunes obres a Barcelona i muntar una indústria artística de ferro forjat, s’establí a Madrid, on projectà la Casa Gallardo. El 1915 es traslladà a Cuba, on s’establí com a professional, i realitzà una intervenció molt interessant a la Quinta Rosario (Línia, 858) de vinculacions amb l’estètica de la Sezessió. Altres obres de caire més historicista però amb elements modernistes les trobem al magnífic Jardí de La Tropical (Rizo i Baire) projectat per Ramon Magriñà, a la Casa Crusellas (Reina, 352) projectada per Alberto de Castro i a les cases Bosch (Manrique, 159-167), entre d’altres.

Ramon Magriñà: Jardins de La Tropical (1907-12). Rizo i Baire.

Montserrat Villaverde

El patrimoni arquitectònic modernista de l’Havana està en perill. La falta continuada de manteniment ha comportat que molts d’aquest edificis tinguin un alt grau de degradació. Les actuacions d’urgència és realitzen amb objectius molt funcionals i clarament allunyats de la seva preservació i restauració. Caldria doncs replantejar-se de forma urgent la seva valoració i preservació com a mostra d’un dels llegats patrimonials més importants d’arquitectura modernista a Llatinoamèrica.

Itinerari pels edificis més importants de l’Havana

Barri Adreça Nom de la casa Projectista Anys d'execució
Habana Vieja Aguacate, 507 (entre Sol i Muralla) Casa Fernández Mario Rotllant 1909
" Cárdenas cantonada Apodaca Conjunt de Cases Tarruell, Aguilera, Justafré i Fradera Mario Rotllant 1909-10
" Cárdenas, 154 (entre Misión i Gloria) Casa Noval Pedro Iduate Petit 1911
" Cárdenas, 159-161 (entre Gloria i Misión) Cases Tarruell i Sarralegui Mario Rotllant 1908-1909
" Cienfuegos, 72 (entre Apodaca i Corrales) Casa Aixalà Mario Rotllant 1910
" Empedrado, 366 cantonada Habana Casa Bancés Lorenzo Rodríguez 1913-14
" Mercaderes, 265-267 Casa de los Pelícanos (Braulio Menéndez) Narciso Bou 1911
" Muralla, 457 (entre Villegas i Cristo) Taller de Confecció d’Agustín Gutiérrez Mario Rotllant 1914
" Sol, 322 (entre Compostela i Habana) Casa Villa Alberto de Castro 1910
" Teniente Rey, 361 (entre Villegas i Aguacate) Seu de Gutiérrez Cano i Cía Mario Rotllant 1912
Centro Habana Ánimas, 320 (entre Blanco i Águila) Casa Samoano Mario Rotllant 1911
" Belascoaín, 1058 (entre Santa Marta i Clavel) Palau Díaz Blanco Mario Rotllant 1910
" Concordia, 714-724 cantonada Aramburu Casa Álvaro Díaz Mario Rotllant i Alberto de Castro 1910
" Estrella, 217 (entre Manrique i San Nicolás) Casa Faedo Mario Rotllant 1912
" Industria, 107 (entre Colón i Trocadero) Casa Menéndez Pedro Iduate i Mario Rotllant 1913
" Gervasio, 417 (entre San José i San Rafael) Casa Victorio Fernández Mario Rotllant 1909
" Lealtad, 155 (entre Ánimas i Virtudes) Casa d’Emilio Sánchez Joan O. Tarruell i Mario Rotllant 1910
" Manrique, 159-167 (entre Ánimas i Virtudes) Joaquín Bosch 1908
" Manrique, 169 cantonada Virtudes Casa García Lorenzo Rodríguez 1913
" Neptuno, 657 (entre Gervasio i Belascoaín) Casa Rafael González Alberto de Castro 1912
" Neptuno, 624-626 (entre Escobar i Gervasio) Casa Montero Mario Rotllant 1910
" Reina, 352 cantonada Lealtad Casa Crusellas Alberto de Castro 1908
" Reina, 301 cantonada Campanario El Cetro de Oro (Esteban Baguer i Eusebio Cruz) Autoría desconeguda 1910
" San Rafael, 606 (entre Gervasio i Belascoaín) Casa Nonell Tomás Bustillo 1913
10 de octubre Diez de Octubre, 921 (entre Pocito i Cienfuegos) Casa de las Rositas (Generoso López) Mario Rotllant 1912
" Lawton, 1411 Casa de la Mariposa Mario Rotllant 1912
" Patrocinio, 103 (entre Heredia i José A. Saco) Casa de la Loma del Mazo (Dámaso Gutiérrez) Mario Rotllant 1913
" Primelles cantonada Santa Teresa Mario Rotllant 1913
" Revolución, 152 cantonada Gertrudis i Josefina Masia l’Ampurdá (Joaquín Barceló) Mario Rotllant i Ignacio de la Vega 1918-19
" Santa Catalina, 209 (entre Antonio Saco i Luz Caballero) Casa d’Agustín Gutiérrez Mario Rotllant i Ignacio de la Vega 1918
Vedado Línia, 858 (entre 4 i 6) Quinta Rosario Federico de Arias Rey 1918
" t
" (altres interessants però de propietaris i autors desconeguts: G, 554 [entre 23 i 25]; K, 361 [entre 19 i 21]; 17 cantonada N t
El Cerro Rizo i Baire Jardins La Tropical Ramon Magriñá 1907-12

Bibliografia

Itinerari a través d’un paviment

  • García Antón, I.: La Casa-Museo Modernista de Novelda, Fundación Cultural CAMM, Alacant, 1994.
  • Navas, T.: «Les arts aplicades en la formulació de l’arquitectura modernista», dins El Modernisme, vol. I, Olimpíada Cultural i Lunwerg Editores, Barcelona, 1990, pàg. 269-276.
  • Pitarch, A.; Dalmases, N. de: Arte e industria en España, 1774-1907, Blume, Barcelona, 1982.
  • Revista de Construcciones y Agrimensura, Publicación mensual dedicada a los ingenieros, arquitectos, maestros de obras y agrimensores, l’Havana, 1902.
  • Revista de Construcciones y Agrimensura, Publicación mensual dedicada a los ingenieros, arquitectos, maestros de obras y agrimensores, l’Havana, novembre del 1903.
  • Rosell, J.; Rosell, J. R.: El mosaic hidràulic, Col·legi Oficial d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona (catàleg de l’exposició realitzada els mesos de gener i febrer del 1985), Barcelona, 1985.
  • Rodríguez, E. L.: La Habana: Arquitectura del siglo XX, Blume, Barcelona, 1998.
  • Sala, T. M.: «Tallers i artífexs en el modernisme», dins El Modernisme, vol. I, Olimpíada Cultural i Lunwerg Editores, Barcelona, 1990, pàg. 259-268.
  • Vega March, M.: «Las industrias artísticas en España. Fábrica de mosaicos hidráulicos de los Srs. Escofet, Tejera i Cía», dins Arquitectura y Construcción, Barcelona, 1900, pàg. 184-186.
  • Vélez, P.: «De les relacions entre l’art i la indústria 1870-1910», dins El Modernisme, vol. I, Olimpíada Cultural i Lunwerg Editores, Barcelona, 1990, pàg. 225-239.

    Itinerari per un patrimoni llunyà i en perill: l’Havana

    • Acosta, V.: De Europa a Cuba: Art Nouveau, Universidad de La Habana, l’Havana, 1969.
    • Carpentier, A.: «El amor a la ciudad», dins Tiempo, l’Havana, abril del 1941.
    • Casanovas, X.; Villaverde, M.: «La Habana fin de siglo», dins R&R (Restauracióny Rehabilitación), Madrid, novembre del 1998.
    • Castillo, H. del: «El arquitecto cubano y sus enemigos los propietarios y contratistas», dins Revista de la Sociedad Cubana de Ingenieros (transcripció d’una conferència impartida a la Societat d’Enginyers de Cuba amb data 11 de juny de 1915), vol. VII, l’Havana, 1915, pàg. 268.
    • El Progreso Catalán en América, J. Giralt y Co, Santiago de Chile, 1927.
    • Guia-directorio del comercio, profesiones e industria de la Isla de Cuba, Bailly-Bailliere e hijos, Madrid, 1906.
    • La Nova Catalunya, Revista fundada per Claudi Miró, l’Havana, 1909-1914.
    • Llanes, L.: Apuntes para una historia sobre los constructores cubanos, Letras cubanas, col·lecció Arquitectura Cubana, l’Havana, 1985.
    • Llanes, L.: 1898-1921. La transformación de la habana a traves de su arquitectura, Letras Cubanas, l’Havana, 1993.
    • Llibre d’Or 1840-1940, Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya, Burgay i Cia., l’Havana, 1940.
    • Martí, C.: Los catalanes en América (Cuba), Minerva, Barcelona, 1918.
    • Memoria, Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya, l’Havana, 1905-1920.
    • Revista de Construcciones y Agrimensura, Publicación mensual dedicada a los ingenieros, arquitectos, maestros de obras y agrimensores, l’Havana, 1903.
    • Rodríguez, E. L.: La Habana: Arquitectura del siglo XX, Blume, Barcelona, 1998.
    • Venegas, C.: La urbanización de las murallas: dependencia y modernidad, Letras cubanas, l’Havana, 1990.
    • Venegas, C.: «Havana between two centuries», dins The journal of Decorative and Propaganda arts. Cuba Theme Issue, núm. 22, Miami, 1998, pàg. 13-34.
    • Villaverde, M.: Estudi Històric-Constructiu de l’Arquitectura Modernista a l’Havana, Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona, Barcelona, 2000 (memoria dels treballs realitzats durant els anys 1998-99 a l’Havana).
    • Villaverde, M.: «Arquitectura modernista a Cuba: fonts públiques i privades», dins les Actes del Congrés Catalunya-Amèrica: fonts i documents de recerca, Barcelona, 2004.
    • Weiss, J.: Art Nouveau. La rama cubana, l’Havana, 1965.