Podem afirmar que els escenògrafs catalans que es distingiren en temps de la Restauració són classificables segons la formació rebuda en els tallers de realització de l’època (deixant de banda que molts d’ells passessin per les aules de Llotja) a les ordres d’altres escenògrafs, caps de taller, ja consagrats i amb una activitat professional a les espatlles.
Aquest capítol pretén introduir el panorama de les exposicions i les galeries d’art més importants a Catalunya en l’època del Modernisme. Centrem l’atenció en galeries i sales comercials, certàmens oficials i sales d’exhibició alternativa. Aquestes plataformes protagonitzaren una activitat decisiva entre els anys 1890 i 1910, que contribuí tant a la propagació dels nous estils com a la definició de les pautes que havien de regir la difusió i consum de l’art en la societat del segle XX.
Tot moviment artístic necessita, per difondre’s massivament, un altaveu que faci arribar les seves realitzacions al públic; que informi sobre elles, que les comenti i que les valori. Aquest paper, en l’art de l’edat contemporània, el fa la crítica, i molt especialment la crítica que es manifesta des de la tribuna de la premsa, perquè és la que es canalitza a través d’uns mitjans de lectura habitual per part del ciutadà. «Quants artistes d’aquest temps –deia Charles Baudelaire ja el 1846– deuen només a ella [a la crítica] la seva pobra anomenada!»
Coberta d’El arte modernista en Barcelona (1943) de Josep F. Ràfols.
F.F.
Raimon Casellas, en una estatueta per Josep Reynés (detall). Sitges (Garraf), Cau Ferrat.
R.M.
Façana sud de la ronda Universitat. Barcelona.
Ramon Manent
L’urbanisme dels anys del Modernisme no va tenir, per definició, el caràcter teòric i global de l’urbanisme racionalista d’Ildefons Cerdà i els «homes del 1855», definits per Salvador Sanpere i Miquel. No hi hagué una «Teoria general de la urbanització» com la publicada el 1867 per Cerdà, ni un «Pla d’Eixample» de Barcelona com el que fou aprovat el 1859. Però l’urbanisme del Modernisme fóra impensable sense el projecte de construir una «Barcelona moderna», o una «Nova Barcelona», dels revolucionaris del 1855.
A començament de la dècada dels anys vuitanta del segle XIX Catalunya va viure un moment de fort impuls tant pel que fa al col·leccionisme d’art com a l’activitat pròpiament museística. Es van construir tres grans edificis de caràcter públic i privat, obra dels arquitectes Antoni Rovira i Trias, Josep Vilaseca i Jeroni Granell i Mundet, destinats a conservar importants col·leccions d’art i d’història natural.
Arcadi Mas i Fondevila (1852-1934). Apunte del Natural, publicat a Hispania, núm. 63, 30 de setembre de 1901.
Isabel Artigas
Tomàs Moragas (1837-1906): Dama del Cinquecento. Aquarel·la paper. Col·lecció particular.
R.M.