L’estructura i la iconografia

A la catedral de Tortosa es conserva, al darrere de l’altar major, el retaule de fusta de la Mare de Déu, conegut com el “retaule de l’Estrella”. En realitat, es tracta d’un políptic de fusta que combina l’escultura –visible quan el retaule resta obert– i la pintura, a les taules exteriors de les portes. La descripció i l’anàlisi de la part pictòrica del retaule s’apleguen en el capítol “La pintura italianitzant a Tortosa” del volum Pintura I d’aquesta col·lecció, pàg. 221-224.

Les dades documentals que es coneixen de l’imaginaire Guillem Morei el situen a Girona, vinculat bàsicament a l’obra de la seu (1375-97). No se sap on va néixer ni on va morir, per bé que diversos indicis permeten pensar en una procedència mallorquina. Així, els primers esments en els comptes de l’obra de Girona l’identifiquen com “el mallorquí”. Després, com a mestre de la seu, manifestà interès per provar si la pedra importada de Mallorca podia ser bona per a l’obra gironina.

De la mateixa manera que no són gaires els escultors que sobrepassen la frontera simbòlica del 1348 i poden fer de nexe entre la primera i la segona meitats del segle XIV, també és ben curta la nòmina dels que, formats i actius dins aquesta segona meitat, continuen treballant més enllà del 1400. Sens dubte, Jordi de Déu és qui millor representa aquesta supervivència en el camp escultòric, en un significatiu paral·lelisme amb el que en pintura pot encarnar Pere Serra.

El concepte de gòtic internacional, també conegut com estil internacional, estil 1400, beau style, estil cortesà o schöne Stil (bell estil), és emprat pels historiadors de l’art per referir-se a la producció artística a l’entorn d’aquesta data –i més concretament a partir del 1380–, la qual es diferencia i es contraposa d’alguna manera a l’art gòtic eixit dels grans centres hegemònics del segle XIII.

Es coneix com a Devotio Moderna –nom admès per a designar aquest nou corrent d’espiritualitat– una nova manera de viure el cristianisme, nascuda als Països Baixos, però que va fer donar un gir profund a tota la cristiandat europea. D’ella, se n’ha dit que marca el pas de l’època medieval a la moderna en el camp de la vida religiosa, sobretot en el món del laïcat.

La continuïtat de les relacions amb França

Cap al final del segle XIV i els primers anys del segle XV, coincidint amb els regnats de Joan I (1387-96) i de Martí I l’Humà (1396-1410), començaren a fer-se evidents a Catalunya nous indicis de dificultats generals: una davallada demogràfica persistent a conseqüència dels constants rebrots epidèmics a partir del gran any negre del 1348, crisi econòmica generalitzada a tot Europa –acompanyada d’un seguit de fallides bancàries entre el 1381 i el 1391–, avalots contra els calls jueus i molts altres entrebancs.

L’aparició del mestre en el context artístic barceloní

No es disposa de dades concretes dels seus orígens, però tot porta a creure que Pere Sanglada hauria nascut a la mateixa ciutat de Barcelona o que, si més no, s’hi hauria establert ben aviat. A Mallorca s’ha trobat el testament d’un Pere Sanglada picapedrer (1326) (Llompart, 1999b, pàg.

Data: 13 i 19 de març de 1408.

Saurina, vídua de Pere Sanglada, mestre d’imatges, mort l’11 de març, fa fer inventari dels béns que el seu difunt marit tenia a la casa familiar del carrer del portal de Trenta Claus (actualment, d’Escudellers).

La trajectòria d’alguns dels col·laboradors de Sanglada, sobretot la posterior a l’obra del cor de la catedral de Barcelona, pot ajudar a calibrar la transcendència d’aquesta obra i valorar fins a quin punt aquests col·laboradors assimilaren i contribuïren a difondre les noves modes del gòtic internacional.

Antoni Canet és actualment un dels escultors més reconeguts del panorama artístic català; tanmateix, continua essent un dels més enigmàtics i difícils de valorar, atès que la crítica encara no ha estat capaç de resoldre moltes de les incògnites que giren al voltant de la seva trajectòria professional. D’altra banda, se sap ben poc de la seva vida personal, tret que era oriünd de Verges (Baix Empordà), que el seu pare també es deia Antoni i que com a mínim tenia un germà de nom Bernat (Pujol, 2007, pàg. 157-171).