Monjo que decora una mènsula de la imposta superior del presbiteri, de vers 1433-40.
ACT
Després d’un breu parèntesi dedicat a la fàbrica del cadirat del cor (1394-99), es reprengué amb intensitat i constància la construcció de la seu, començant pels peus de l’església fins al claustre, i culminant el 1454 amb el tancament de la sala capitular. Posteriorment, i fins al final del segle XV, només es documenten treballs molt esporàdics i d’importància menor (vegeu el capítol “La catedral de Barcelona”, dins el volum Arquitectura I, pàg. 274-301, de la present col·lecció).
El 26 de febrer de 1443 el rei Alfons el Magnànim va celebrar a la manera d’un imperator romà la seva entrada triomfal a la ciutat de Nàpols, capital d’un reialme llargament cobejat pel monarca i conquerit a la fi feia ben poc.
La producció escultòrica napolitana en temps d’Alfons el Magnànim (1442-58) registra orientacions estilístiques heterogènies, les quals, per bé que en part alienes a les preferències artístiques del monarca, constitueixen el teló de fons sobre el qual es retalla la complexa història de l’arc triomfal que corona l’entrada del Castell Nou, ben aviat convertit en la seu i principal plaça forta de la cort aragonesa i restaurat o reparat. A partir del 1451 se signà el contracte de reconstrucció del castell, compreses “le doy torre de nante la porta”.
Façana de la catedral de Messina, amb el portal major. La seva decoració va ser encarregada, al principi del segle XV, a Antonio Baboccio da Piperno. Es pot atribuir a la mà d’aquest pintor, escultor i orfebre la decoració dels muntants i la Mare de Déu amb el Nen.
©2003. Foto Scala, Florència – Fotografica Foglia
Santa procedent del monumental sepulcre d’alabastre del bisbe Bernat de Pau († 1457), a la capella de Sant Pau de la catedral de Girona, ara conservada al Museu de la Catedral.
©R. Manent
La catedral de Girona custodia els dos sepulcres monumentals més rellevants del segle XV català, destinats a dues destacades personalitats d’aquesta església. El de l’ardiaca major Dalmau de Raset († 1448) és a la capella consagrada a sant Damià i a sant Jordi, oberta a la banda meridional de la nau, i el del bisbe Bernat de Pau († 1457), a la consagrada a sant Pau, localitzada al costat septentrional, davant de l’anterior. Ambdós projectes són molt propers cronològicament; no obstant això, la qualitat del segon supera amb escreix la del primer.
Detall dels pinacles de fusta que coronen les cadires del cor alt de la catedral de Barcelona. Probablement formaven part del projecte de Pere Sanglada, però van ser iniciats per Miquel Lochner, el 1483, el qual va treballar-hi fins a la seva mort, el 1490, amb la col·laboració de l’escultor Joan Frederic.
CB – T.Duran