L’escultura decorativa a la catedral de Barcelona

Després d’un breu parèntesi dedicat a la fàbrica del cadirat del cor (1394-99), es reprengué amb intensitat i constància la construcció de la seu, començant pels peus de l’església fins al claustre, i culminant el 1454 amb el tancament de la sala capitular. Posteriorment, i fins al final del segle XV, només es documenten treballs molt esporàdics i d’importància menor (vegeu el capítol “La catedral de Barcelona”, dins el volum Arquitectura I, pàg. 274-301, de la present col·lecció). En aquestes obres arquitectòniques, l’empremta dels imaginaires és patent en l’abundant escultura que les decora. Capitells, mènsules, claus de volta i altres relleus esdevenen un conjunt d’una gran diversitat i riquesa, tant iconogràfica com estètica, i testimonien alhora l’esplendor artística de la Barcelona del segle XV, especialment de la primera meitat. La majoria dels grans escultors establerts a la ciutat, com Pere Sanglada, Antoni Canet, Pere Oller, Pere Joan o els Claperós participen més o menys regularment en les obres de la seu. D’altres, tot i trobar-se només de pas, no perden l’oportunitat d’intervenir-hi de manera més puntual: és el cas del valencià Pere Torregrossa i dels florentins Julià Nofre i Dello Delli.

El coneixement de la presència d’aquests artífexs és proporcionat bàsicament per la sèrie força ben conservada dels llibres d’obra, malgrat que aquests documents presenten alguns problemes: sovint no hi consten les tasques específiques que els escultors estan duent a terme, essent aleshores necessari efectuar una anàlisi del context de les obres concretes que es realitzen en el moment en qüestió. En diverses ocasions, la intervenció dels imatgers és finançada per una font aliena a l’obra, i per tant no es registra en els llibres de comptes; si no es documenta en algun protocol notarial –una circumstància més aviat excepcional– la identitat de l’autor pot inferir-se a partir de l’aproximació estilística, tot i que cal mantenir la cautela obligada en tota hipòtesi.

Durant la primera dècada del segle, els escultors que havien treballat en el taller del cadirat, dirigit per Pere Sanglada, van adquirir un protagonisme absolut. Francesc Marata, un dels més constants, podria ser el responsable de l’ornamentació d’un portal del claustre que s’estava realitzant el 1402. A falta d’una major concreció, dues són les portes possibles: o bé la que dona accés a l’església, on hi ha representat, a l’arc superior, un discret relleu de l’Home dels Dolors amb un àngel a cada costat; o bé la part interior de la veïna porta anomenada de la Pietat, flanquejada per un àngel i una interessant figura barbada que, tant des del punt de vista estilístic com tipològic, es pot relacionar amb les misericòrdies del cadirat, per bé que amb un estil aliè al de Sanglada. Aquest darrer argument permet plantejar la possibilitat que la porta esmentada sigui la segona.

Paral·lelament a aquests treballs més aviat puntuals al claustre, es desenvolupa una intensa activitat al sector dels peus de la seu, tant a la façana com a les capelles. Convé destacar la capella de les Fonts, on el 1406 es registra la intervenció d’Antoni Canet, patent en les esplèndides mènsules de la finestreta del “lavador”. Altrament, les mènsules de la petita porta del costat oposat de la capella s’han de desvincular definitivament d’aquest mestre, essent obra, amb tota probabilitat, de Llorenç Reixac, el qual picava capitells el 1404 just quan s’estava treballant en el “portalet de la casa prop on seran les fonts”.

A partir de l’arribada a la trona episcopal de Francesc Climent Sapera les obres d’aquest sector es beneficiaren d’un avenç molt notable. La freqüència amb què l’escut del prelat es troba esculpit en diversos indrets dona fe de l’activa promoció que desenvolupà. Fins i tot, durant el lapse en què fou arquebisbe de Saragossa, seguí preocupant-se per la seu barcelonina i costejà la talla de la gran clau de volta del tercer tram de la nau central, realitzada el 1418 per Pere Joan. Precisament a redós d’aquest finançament, Duran i Sanpere perfilà la figura d’un escultor anomenat “Mestre del bisbe Sapera”, presumible autor de diverses obres a la seu a l’entorn de la segona i la tercera dècades del segle, entre les quals destaquen els relleus de la capella del bisbe i els medallons dels arcs situats a sobre de l’entrada principal de l’església. En realitat, però, i deixant de moment de banda un medalló més modern, darrere aquesta denominació s’oculta més d’un artífex, ateses les diferències, subtils però palpables, que es constaten entre aquestes escultures. Llorenç Reixac i un Antoni Claperós que es trobava a l’inici d’una fecunda trajectòria són els únics escultors documentats pels llibres d’obra en aquesta època, i esdevenen els principals candidats a l’hora d’atribuir els diversos relleus antigament vinculats al “Mestre del bisbe Sapera” (vegeu també els capítols, “L’herència de Pere Sanglada” de M.R. Terés, i “Els Claperós i la seva activitat a Barcelona i Girona”, de M. Jardí, en aquest mateix volum). D’altra banda, altres obres alienes a la catedral que s’havien relacionat amb aquest mestre factici, com la decoració de la capella de la casa Dalmases o un sant Miquel pertanyent al MNAC (núm. inv. 24081), poden ser còmodament situades en un moment posterior de la carrera d’Antoni Claperós.

Pel que fa a les altres noves capelles dels peus de l’església, és interessant parar atenció a les de Santa Clara i Sant Marc. La primera, que ja era acabada al novembre del 1431, va ser adjudicada a Sança Ximenis de Cabrera i de Foix per dedicar-la a santa Clara –i poc després també a santa Caterina– tot i que molt possiblement s’havia pensat inicialment de transferir-hi el culte a sant Cristòfol, atesa la iconografia de les seves dues claus. Aquestes pertanyen a una mà d’una gran qualitat, però els llibres no ofereixen cap pista sobre la seva identitat. Tampoc no ho fan directament per a les dues magnífiques claus de la capella de Sant Marc, tancada també al final del 1431, però en aquest cas l’anàlisi estilística i certes mencions indirectes permeten proposar una hipòtesi. A l’abril d’aquell mateix any irromp en escena el francès Pere de Santjoan, amb l’encàrrec de desplaçar-se a Vilafranca de Conflent per cercar una pedra adequada per tallar la pica baptismal. Uns quants mesos després, un mestre Pere (cap pedrer amb aquest nom treballa setmanalment a la seu) esculpeix uns escuts per a una tomba destinada a la sala capitular. Aquesta possible presència a la seu es pot veure secundada per l’estil de les figures contingudes a les dues claus, sant Marc i santa Caterina, ambdues relacionables amb obres documentades de Santjoan (les estàtues de la portalada de Sant Miquel de Palma) i amb d’altres atribuïdes (l’arcàngel de la catedral de Girona i la portalada de Santa Maria de Castelló d’Empúries). L’autor de les claus no apareix registrat perquè aquestes probablement van ser finançades pel gremi de sabaters, destinatari de la capella.

L’escultura del claustre

Al mateix temps que s’aixecaven aquestes darreres capelles de l’església, es dugué a terme l’impuls definitiu que en pocs anys completà el claustre, comptant a més durant tres anys amb un fons pòstum llegat pel bisbe Sapera. Però uns quants anys abans ja s’hi havien tancat dues capelles. La primera, dedicada als Apòstols, té l’interès afegit d’haver estat projectada el 1408 pel mestre Carlí, responsable de l’admirable però nonat projecte de façana. La volta estrellada de la capella és culminada per una mediocre i anònima clau, tallada al final d’aquell any. Molt més interessant és, en canvi, la volta de la capella de Sant Sever (1411). Fins ara d’autoria desconeguda, en la seva clau hi treballaren fins a tres artífexs, a càrrec d’un beneficiat de la capella: en primer lloc un piquer anomenat Martinet, que probablement va donar forma a la clau o bé va realitzar l’orla decorativa del contorn (aquesta divisió del treball en les claus és ben documentada en altres casos, especialment a la seu de Girona), i posteriorment Pere Torregrossa, actiu entre el 1398 i el 1425 i fins ara inèdit a la catedral, acompanyat del seu macip, el francès Pere Gelopa, que més endavant desenvolupà una interessant carrera d’arquitecte. La clau de la capella, que conté la figura de sant Sever flanquejat per dos acòlits i un colom que el sobrevola, denota la bona mà d’un mestre al qual no se li havia pogut adjudicar cap obra, i que només uns quants dies abans d’arribar a la seu es trobava a Perpinyà al costat de Rotllí Gautier i Guillem Sagrera, entre d’altres.

Aquests dos darrers noms figuren entre un grup divers d’escultors i arquitectes que al principi de la dècada dels trenta treballava de manera més o menys esporàdica al claustre, concretament a les capelles de l’ala del carrer del Bisbe. A Llorenç Reixac, que és el més constant i percep un sou d’imaginaire (4 sous i mig per dia), es poden atribuir les claus de les capelles, decorades amb motius arquitectònics, i també la majoria de mènsules exteriors de les finestres. Sobre Gautier i Sagrera, en canvi, s’ha dubtat de llur presència efectiva a la seu, tot i els esments dels llibres –en el cas del primer certament amb grafia confusa, tot i que cal tenir present que a Barcelona se’n fan altres mencions, algunes encara inèdites–. Quant a Guillem Sagrera, l’eventual lapsus de l’escrivà que l’hauria situat ocupant el lloc d’un Simó Sagrera que desapareix amb l’arribada de Guillem (un lapsus que es repetí durant unes quantes setmanes) no explica la coincidència amb Cristòfol i Guillem Vilasclar, dos estrets col·laboradors mallorquins de Guillem Sagrera dels quals no es coneix cap altra dada fora de l’illa. El salari diari de Sagrera, 4 sous, ha estat considerat excessivament baix per al prestigi que tenia, però no podem oblidar que també els grans mestres realitzaven obres secundàries.

Un capítol a part mereix el cas de Julià Florentí, més endavant esmentat com a Julià Nofre. Citat a partir de l’octubre del 1431, apareix amb certes intermitències fins al març del 1435 i cobrant la quantitat més elevada de l’època, 5 sous i mig. Durant aquest període se li documenta la clau del Sant Sopar, a la galeria del claustre, i la pica baptismal. La primera obra permet relacionar-lo directament amb els relleus del rerecor de la catedral de València, realitzats entre el 1418 i el 1422 per “Julià lo Florentí”. Els llibres el citen quan s’està tallant la notable clau de la capella de Corpus i la veïna porta de Santa Eulàlia. Aquesta porta era regida per una majestuosa imatge de la santa, avui al Museu de la Catedral, tradicionalment vinculada als Claperós. Però aquesta estàtua, absolutament aliena a l’estil d’aquests mestres, presenta diversos detalls i una configuració general molt pròpia de les propostes del primer quattrocento florentí. És feta de terra cuita, un material que en aquella època experimentà un gran auge a la Toscana (vegeu també el capítol “Els Claperós i la seva activitat a Barcelona i Girona”, en aquest mateix volum, on Montserrat Jardí s’inclina per l’atribució tradicional).

No és casual la coincidència a la seu de Nofre amb Daniel Nicolau, més conegut com a Dello Delli. Nofre és citat en un document florentí datat uns mesos abans, on es demanava que el pintor Bernat Martorell cobrés un deute contret per Danielo Nicholai amb un pintor sard. Delli, conegut també com a pintor i arquitecte, treballava al claustre al gener del 1434 en qualitat d’imaginaire cobrant 5 sous diaris. A ell han de pertànyer els capitells del pilar situat davant la capella dels Apòstols –la volta corresponent de la galeria s’armà unes setmanes més tard–, decorats amb escenes del Gènesi. L’estil d’aquests capitells és inequívocament italià, amb un regust classicitzant que es reflecteix, per exemple, en la posició del cos d’Adam llaurant la terra. Precisament l’escena dels treballs d’Adam i Eva reprodueix fidelment la composició de diversos relleus d’origen florentí, de terra cuita, generalment atribuïts a un primerenc Donatello. I en aquest punt convé recordar que, segons Vasari, Delli havia col·laborat durant un quant temps amb Donatello.

Els pilars del claustre i les claus de volta de la galeria configuren dos cicles iconogràfics complets i sens dubte prèviament planificats, tot i que curiosament segueixen una orientació inversa. Tot aquest conjunt s’aixecà inicialment en un espai de temps relativament breu, setze anys, i força ben documentat pels llibres. Aquests, però, rarament esmenten els artífexs dels capitells, i en comptades ocasions els de les claus. Des d’un punt de vista estrictament documental, sembla que Bertran Tolosa hauria adquirit un major protagonisme en els capitells de l’ala de la porta de Santa Eulàlia, i fins i tot podria ser el responsable de la clau del Calvari. Amb ell col·laborà breument Bernat Andreu, que rebé un sou més baix. El 1440 fou Llorenç Reixac qui tallà capitells, versemblantment a l’ala del refetor. La intervenció de Pere Oller se cenyí més a les claus de volta, mentre que Antoni Claperós, molt actiu des del 1442, complementà la talla de diverses claus amb els relleus dels pilars corresponents, en els quals devien gaudir d’un major protagonisme els seus ajudants. Un cop finalitzada la galeria i l’estança del brollador, on anà assumint una creixent rellevància el seu fill Joan, el 1450 realitzà nombroses gàrgoles, i a partir de l’any següent fins al 1454 ambdós monopolitzaren la decoració de la sala capitular. Entre el 1455 i el 1456 s’aixecà un nou portal, completat amb escultures de Joan Claperós. Cap dels que podem observar avui coincideix amb les notes ofertes pels llibres: podria tractar-se d’un portal d’accés al capítol, perdut amb les reformes del segle XVII, que també aterraren la capella de la sala capitular.

A partir del 1456, els llibres ja no esmenten obres arquitectòniques importants. Però, observant les claus de la galeria, podem constatar un fet que no encaixa: n’hi ha diverses realitzades per un escultor de filiació renaixentista, el mateix que hauria dut a terme el gran medalló de l’Ascensió de l’interior de la seu. La cronologia d’aquests relleus oscil·laria entre el 1422 per al medalló (evidentment una data massa precoç per al seu estil) fins a la dècada dels quaranta per a les claus. Algunes haurien d’haver estat tallades per Pere Oller, segons es desprèn dels llibres, i fins i tot la que es troba davant la capella de Sant Blai és documentada com a obra d’Antoni Claperós. En algun moment posterior, doncs, es procedí a la reconstrucció de diverses voltes, moltes de les quals força separades entre si. No es té constància escrita d’uns treballs d’aquesta magnitud (cal subratllar la pèrdua dels llibres compresos entre el 1465 i el 1473), explicables potser a partir dels hipotètics desperfectes causats per terratrèmols, com els que es produïren el 1464 i el 1471. En tot cas, és interessant remarcar la presència de dos artífexs italians a la seu l’any 1480, Cola Sicilià i Jacobo Florentí, per bé que ignorem si eren escultors.

Els darrers anys del segle XV la manca de treballs arquitectònics rellevants comportà l’absència d’escultura subordinada, essent el timpà de la porta de la Pietat, atribuït amb versemblança a Miquel Lochner, l’única producció important.

Bibliografia consultada

Piferrer – Parcerisa, 1839; Mestres, 1876; Mas, 1906 i 1911; Carreras i Candi, 1913-14; Mas, 1913-14; Carreras i Candi, s.d. [1916]; Duran i Sanpere, 1932-34, vol II; Junyent, 1935; Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947; Madurell, 1954; Duran i Sanpere, 1972-75; Terés, 1983, 1987a i 1987b; Manote, 1993; Terés, 1993a; Valero, 1993; Terés, 1994; Suñé, 1997; Valero, 1999b i 1999c; Franci, 2001; Jardí, 2002; Terés, 2003a; Valero, 2004a; Español, Fité, Valero, e.p.; La Ferla, e.p.;