El 26 de febrer de 1443 el rei Alfons el Magnànim va celebrar a la manera d’un imperator romà la seva entrada triomfal a la ciutat de Nàpols, capital d’un reialme llargament cobejat pel monarca i conquerit a la fi feia ben poc.
Es va arribar llavors a la culminació de la política expansiva de la Corona catalanoaragonesa per la Mediterrània, que, en anys anteriors més o menys immediats, havia estat precedida per la consolidació de la difícil conquesta sarda i el retorn de Sicília a la branca principal de la dinastia regnant, mentre es mantenien les dificultats de la implantació a Còrsega, des que l’illa va ser nominalment entregada en feu a Jaume II el Just pel papa Bonifaci VIII juntament amb Sardenya, en compensació per la seva renúncia a Sicília en benefici dels Anjou.
Després de la conquesta napolitana i al llarg dels quinze anys que van transcórrer fins la seva mort, el 1458, el rei Alfons no va tornar a trepitjar els seus estats patrimonials, que va governar des de la capital partenopea, immergit, però, cada cop més en els complicats problemes de la política italiana i interessat necessàriament en els temes relatius a la Mediterrània oriental, on planava l’amenaça dels turcs.
En aquest volum es dediquen, doncs, tres articles als territoris de Nàpols, Sicília i Sardenya, respectivament, perquè o bé van entrar en aquests moments en l’òrbita de la política catalanoaragonesa, com és el cas de Nàpols, o bé van estrènyer els seus lligams de forma efectiva amb la confederació. Quan els contactes amb l’art català ho justifiquen, o quan convé situar les coordenades prèvies d’aquests territoris, es fan referències a la seva situació artística durant la catorzena centúria. També s’explica l’evolució pròpia de cada lloc durant el segle XV al marge de l’art català.
En aquells moments Europa era més que mai un món obert, en el qual els artistes i els intel·lectuals circulaven lliurement i també les seves obres.
© 2003, Foto Scala, Florència – L.Romano
Alfons, com altres grans prínceps del seu temps, estava perfectament informat de les tendències del moment i va mostrar invariablement una marcada implicació personal en les seves iniciatives i un indubtable eclecticisme, que no va fer sinó accentuar-se en terres d’Itàlia, on es va trobar amb les estimulants restes materials de la cultura clàssica, que ell admirava, i que eren àmpliament presents a la Campània. A Nàpols també va descobrir un Renaixement emergent.
El seu bagatge artístic de partença, de signe goticista dintre els paràmetres del corrent internacional, incorporava també una admiració efectiva per l’art flamenc, fins al punt de posseir una pintura de Jean van Eyck en què es representava sant Jordi o d’afavorir un viatge de formació a Flandes de Lluís Dalmau. També se sentia atret per les arts decoratives i les armes de tradició moresca, com altres grans senyors de l’època.
Entre altres mestres, dos dels més insignes artistes en terres de la Corona, Pere Joan i Guillem Sagrera, van ser cridats a Nàpols –el primer en una data tan primerenca com la del 1442–. El segon perquè, malgrat que la tradició local napolitana més important era la dels hàbils i eficaços mestres constructors de Cava dei Tirreni, que ja havien treballat en l’ambient angeví, en el moment d’encarar la demolició i reconstrucció progressiva del Castell Nou, el gran palau d’Alfons, calia un gran projecte i una autèntica direcció, que el rei va confiar a l’insigne arquitecte mallorquí.
Com s’ha dit sovint, el Renaixement a Nàpols va ser un fenomen d’importació cultural amb caràcters propis gràcies a les favorables contingències polítiques determinades per la conquesta d’Alfons. L’arc de triomf del Castell Nou simbolitza la seva materialització més important i hi conflueixen finalment diferents corrents artístics, després dels esforços frustrats del monarca per comptar amb la col·laboració de Donatello.
La cort traslladada a Nàpols va tenir, doncs, en la figura del rei el seu principal protagonista en matèria cultural i artística, que el sobirà va impulsar de forma decidida i esplèndida com a instrument de la seva glorificació personal. En aquest sentit, se l’ha considerat el comitent ideal i un dels més importants de la seva època.