Aproximació i incerteses

Localitats i edificis danyats en els principals terratrèmols del 1373 al 1448 (només hi consten les localitats i edificis dels quals es té constància documental).

E. Redondo

Arquitectura “gòtica” en l’època “renaixentista”

A Catalunya, com en tantes altres regions o territoris nacionals d’Europa, el segle XVI fou un període de canvis de model artístic, a causa de la irrupció i difusió del nou estil renaixentista nascut a Itàlia. Però, malgrat la designació habitual d’“època del Renaixement” i malgrat que en aquell temps la producció artística del país registrà un seguit formidable de transformacions en sentit renaixentista, fou també una etapa fronterera i d’aiguabarreigs, de vacil·lacions i de contradiccions, de mescles i d’hibridació.

El postcongrés de 1416-17

Com s’explica en el volum Arquitectura I de la present obra, en realitzar-se la consulta o congrés de la catedral de Girona dels anys 1416-17 la volta de la gran nau única era encara tota per fer. Des que es va acabar la capçalera completament, poc més enllà de mitjan segle XIV, només s’havia avançat en la construcció de les capelles laterals.

L’edifici de la catedral de Tortosa és un exemple de la continuïtat que va caracteritzar una part important de l’arquitectura del cinc-cents al Principat. Com encertadament ha estat expressat per Joaquim Garriga, la qualitat i les proporcions de la seva estructura el converteixen en un dels exemples catalans més representatius d’edifici de culte plantejat a l’edat mitjana que és continuat al llarg del cinc-cents. És més, s’hi poden trobar elements propis de la tradició gòtica, com ara la volta de creueria, fins i tot al sector bastit a la primera meitat del segle XVIII.

És difícil, en un període amb fronteres encara avui poc definides, com és el cas del nostre romanticisme, intentar sintetitzar la visió que en aquells anys es tingué de l’arquitectura gòtica i oferir un resum clar del pensament crític que sobre aquesta hi hagué entre els seus protagonistes.

Es pot afirmar sense sornegueria que el segle XIX és el segle del gòtic, ja que fou utilitzat abundantment a tot el món occidental, inclòs el nou continent. Aquesta presència generalitzada de l’estètica goticista al llarg de gran part de la centúria permet mantenir que l’estil gòtic és el més característic del món vuitcentista. Aquesta afirmació, gens exagerada, pot tanmateix semblar estranya, sobretot si tenim en compte que la història de l’art estableix que el gòtic correspon fonamentalment als segles XIII-XV. Però la realitat no és aquesta.

Sobre la definició del “gòtic modern”

El debat suscitat entorn dels models gòtics que havien d’inspirar la construcció de la façana de la catedral de Barcelona, a la dècada del 1880, revela que la revisió dels estils medievals es podia fer des de punts de vista radicalment oposats.