Els trasllats

Al llarg de la història, la destrucció causada tant per l’acció de la natura com per la dels homes, ha posat en perill la pervivència de molts monuments. Alguns s’han salvat, sovint parcialment, perquè han estat traslladats a un altre indret i això fa que encara perdurin, moltes vegades sense algunes de les característiques que els correspondrien però encara amb prou elements genuïns. El creixement de la ciutat i del bé comú també intervenen en aquests processos de trasllat i reconstrucció, que en moltes ocasions han estat traumàtics. No és el mateix desplaçar un element que tot un conjunt, la qual cosa demana un seguit de condicions si es vol respectar i mantenir, encara que només sigui en part, el que hi havia originalment.

A Catalunya són pocs els casos que es poden exposar en aquest sentit, i aquí esmentarem només els més importants que han afectat edificis gòtics. En sobresurten els trasllats dels convents de Montsió, Jonqueres i Jerusalem, tots tres a Barcelona.

El convent de Montsió

Des del 12 de novembre de 1950 la comunitat de monges dominiques de Montsió té el seu convent a Esplugues de Llobregat. La comunitat originària s’havia format el 1347 a Barcelona per mediació de la infanta Maria d’Aragó, filla de Jame II, gràcies a un llegat de la senyora Sibil·la de Saga del 1320. El rei Pere el Cerimoniós posà la primera pedra del convent l’1 d’agost de 1351, prop del port. Més tard, les monges es traslladaren al carrer de Montsió, indret on el 1308 s’havia establert la canònica augustiniana de Santa Eulàlia del Camp, que hi havia aixecat un nou convent. L’església de Montsió, construïda cap al 1390, era d’una sola nau de cinc trams i un absis de set costats, amb capelles laterals. És notable el claustre del convent, de dues plantes i que recorda els de Santa Anna i Jonqueres (la Concepció), amb bases, columnes i capitells de pedra de Girona. La sala capitular és rectangular, amb quatre grans nervis ogivals que neixen de cartel·les esculturades. Les seves notables dimensions feren que durant uns quants anys servís de sala d’espectacles de la Milícia Nacional i del Liceu Filharmònic-Dramàtic Barcelonès. Des del 1423 l’església, el claustre i la sala capitular dels canonges del Camp passaren a ser de les dominiques, que hi romangueren gairebé 500 anys.

A l’inici de l’edificació de l’Eixample la comunitat es traslladà a la rambla de Catalunya, cantonada amb el carrer del Rosselló, però les monges no volgueren deixar les pedres que més estimaven i foren capaces de reconstruir l’edificació al nou lloc amb la intervenció de l’arquitecte Joan Martorell. Potser van pensar que aquest convent seria el definitiu, però la maltempsada del juliol del 1936 en provocà en bona part la destrucció. D’altra banda, el lloc no s’adeia suficientment amb la vida contemplativa que volien portar, de manera que aprofitaren l’oportunitat de poder adquirir una finca a Esplugues de Llobregat amb prou espai, pròxima a l’església parroquial i que limitava amb un torrent que les separava del poble i la carretera, per a instal·lar-s’hi. Per segona vegada les monges decidiren traslladar, pedra per pedra, el claustre i la sala capitular. L’església del convent romangué a la rambla de Catalunya, amb la imatge de la Mare de Déu del Roser que en presideix la façana i que s’havia mantingut intacta durant tot el temps de revolució i guerra civil.

Les obres del nou convent s’encomanaren a un jove arquitecte, Armand Mas Trulla, el qual a més d’aprofitar bona part del casal existent, antiga propietat de la família Milà i Camps, projectà el nou convent amb una església nova, tot situant els elements gòtics de la sala capitular i, sobretot, el claustre al lloc més convenient. El fet que, com a aparellador, fos encomanat a l’autor d’aquest article de tenir cura del trasllat del claustre, ens va permetre d’estudiar-ne la construcció, numerar-ne les peces una a una i ordenar-ne la forma de desmuntatge, desplaçament i nova construcció. Pròpiament només es traslladaren les quatre façanes interiors i exteriors del claustre, però no les parets circumdants. Desmuntat de dalt a baix, s’anaven traient, per tant, les peces aplegades a l’interior primitiu començant per les filades superiors. Fet el replanteig i la fonamentació, sols calia anar aixecant les filades fins a les bases de les columnes, perfectament amidades per a evitar qualsevol error. Els treballs d’aixecar columnes i capitells, col·locar els cindris de suport dels arcs i anar situant les dovelles es feren prou de pressa. L’encarregat del contractista Barba, de nom Maymó i que havia practicat l’ofici al Rosselló, ho deixà perfectament executat.

Les monges quedaren molt complagudes en veure el claustre nou, perquè aquell element arquitectònic era el testimoni que no s’havia trencat la continuïtat de la vida comunitària.

El sistema de trasllat de Montsió fou el mateix que s’emprà en casos similars d’altres esglésies i claustres catalans.

El convent de Jonqueres

Actualment el claustre i l’església de l’antic convent de Jonqueres constitueixen la parròquia de la Concepció de Barcelona. El claustre és obert al carrer de Roger de Llúria. Sembla impossible que avui es pugui trobar, enmig del trànsit sorollós, l’ambient reposat que s’hi respira. Darrerament ha calgut la intervenció de l’autoritat per a evitar que el cel blau que en definia la part alta quedés enterbolit per una nova paret mitgera que s’aixecava amenaçadora. El trasllat anà a càrrec del mestre d’obres Jeroni Granell entre el 1871 i el 1888, i es dugué a terme molt respectuosament. Joan Martorell intervingué també en la reedificació de l’església, que és d’una sola nau amb sis trams i capelles laterals, i un absis de cinc cares.

El convent de Jonqueres era una comunitat de fraresses de l’orde de Sant Jaume de l’Espasa o d’Uclés, que procedien de famílies nobles i no professaven els vots comuns dels ordes religiosos; allí residiren des del segle XIII fins al 1808. Tot i la decisió presa durant la Revolució del 1868 d’enderrocar el convent, se’n salvaren l’església i el claustre. Al carrer d’Aragó també es traslladà el campanaret de Sant Miquel, la parròquia que ocupava l’espai al costat de la casa de la ciutat i que fou derruïda per a permetre’n l’ampliació. El portal i la façana goticorenaixentista d’aquesta església anaren a parar al Carrer Ample, a la façana lateral del santuari i parròquia de la Mare de Déu de la Mercè. Les imatges de sant Miquel i els àngels foren destruïdes pels revolucionaris del 1936, i restaurades posteriorment. Tanmateix, encara ara cal que s’esmercin esforços i diners per a conservar els elements originaris de la porta, que són obra de René Duclos, el nom del qual apareix esculpit a la pedra.

El convent de Jerusalem

Un altre claustre traslladat de la ciutat vella de Barcelona a l’Eixample és el del convent de Santa Maria de Jerusalem, originalment situat al costat del mercat de la Boqueria i avui al carrer del Rosselló núm. 175, a la residència i escola de Sant Miquel dels pares missioners del Sagrat Cor.

Alçat utilitzat en el desmuntatge, el trasllat i la reconstrucció del claustre del convent de Montsió a mitjan segle XX. Totes les peces són numerades.

AJBA - A.Mas

L’any 1456 es concedí el permís perquè la comunitat de monges franciscanes de Jerusalem construís l’església i el convent de Jerusalem, que s’enderrocà el 1885. Se’n salvaren el claustre i alguns altres elements, com claus de volta i arrimadors ceràmics decorats, avui al Museu Santacana de Martorell. El claustre, un bon exemple de mitjan segle XV, és de planta quadrada, amb dues galeries sobreposades, però només tres ales. La planta baixa té voltes i contraforts, i a la planta alta, amb el doble d’obertures i arcs rebaixats, la decoració escultòrica és notable. Sortosament, el claustre no ha sofert més desperfectes que els ocasionats pel pas del temps i la pol·lució atmosfèrica.

El pati de la casa Gralla

Un altre element gòtic barceloní que ha sofert diversos canvis d’emplaçament és el pati de la casa Gralla. Aquest palau, potser un dels més importants de la ciutat, desaparegué a mitjan segle XIX per a donar lloc a noves construccions, amb l’obertura del carrer del Duc de la Victòria, entre els de la Canuda i la Portaferrissa. Els dos pisos i les quatre façanes d’aquest pati passaren a la nova residència que construïren els Brusi, projectada per l’arquitecte August Font, al carrer del mateix nom de Sant Gervasi. Allí subsistiren més d’un segle, fins que, de nou desmuntat i numerat, i després d’haver estat ofert a diverses empreses i institucions, ha passat a formar part del complex d’oficines industrials de l’empresa Prosegur, a l’Hospitalet de Llobregat. Una solució atrevida l’envolta de forma espectacular amb una estructura i elements de vidre i acer, propis d’una arquitectura contemporània de forta influència americana, projecte de l’arquitecte Octavio Mestre Aramendia, de l’any 1995.

El portal del convent del Carme i altres trasllats

Un altre cas significatiu de trasllat és el del portal de l’església del convent del Carme de Barcelona, antigament al carrer del mateix nom, que fou salvat i col·locat en un descampat del terme de Sant Adrià de Besòs. Allí restà anys i anys sense que ningú en fes cas, i avui forma part del catàleg monumental d’aquesta població com a únic element gòtic existent al terme municipal.

Hi ha més exemples que també cal destacar, com els carreus, arcs i altres elements del claustre del convent del Carme de Manresa que, desmuntats, foren dipositats després del seu enderroc (1936) al pati de l’actual Museu i Arxiu de Manresa. Així mateix, al carrer de Sant Ignasi de Terrassa subsisteixen unes arcades del sector gòtic del claustre de Sant Pere de les Puelles. Algunes peces, romàniques, d’aquest claustre són al Museu Nacional d’Art de Catalunya, entre altres indrets i museus on se’n conserven vestigis.

El claustre de Montsió en l’actualitat, al nou convent d’Esplugues de Llobregat.

ECSA - G.Serra

Molts altres elements més de claustres gòtics o portals i finestres han estat traslladats i salvats, sobretot si mantenien elements escultòrics figuratius o heràldics. N’hi ha en museus, com al Santacana de Martorell, i en algunes cases i masies d’arreu del país. Cal esmentar el claustre del convent i santuari del Tallat, que l’arquitecte Domènech i Montaner col·locà al castell de Santa Florentina, a Canet de Mar, o l’escala monumental del castell de Savellà, actualment a Peralada, on els Rocabertí transformaren el que era un castell poc important en el conjunt actual, voltat de jardins i convertit en un museu on la família Mateu aplegà elements i restes de monuments de llocs diversos, que així sortosament se salvaren de la destrucció.

Arran de l’obertura de la Via Laietana i gràcies al mecenatge de Francesc Cambó, la casa Padellàs fou traslladada del carrer dels Mercaders al del Veguer, entre la muralla romana, la capella de Santa Àgata i la plaça del Rei. Efectuat el trasllat amb tota cura sota la direcció dels arquitectes municipals Florensa i Vilaseca, s’edificà de nou sobre l’espai que en part havia ocupat la casa del veguer i la presó, i s’hi afegí, amb molt d’encert, la visió del resultat de les excavacions arqueològiques contigües de la ciutat romana i visigòtica. La façana i el pati són els elements més característics d’aquesta casa senyorial, que ara ocupa el Museu d’Història de la Ciutat.

Valoració dels trasllats

Sens dubte l’operació de trasllat d’elements arquitectònics ha permès salvar peces de gran valor, però això no vol dir que pugui considerar-se una solució encertada si no és en circumstàncies excepcionals, moltes vegades en ocasió de la destrucció del teixit urbanístic medieval –sovint un atemptat contra el patrimoni–, que caldria evitar combinant la vida actual amb el respecte i l’estima vers l’obra dels nostres avantpassats. Sabem, per exemple, que la ciutat de Barcelona tenia al final de l’època medieval una fesomia agradable, si ens fiem de les descripcions dels viatgers que la visitaven. El resultat de l’empenta comercial i de l’expansió mediterrània es palesava en formes urbanes arquitectòniques que cridaven l’atenció. Això perdurava encara en època dels Àustria, tal com ho descriu el mateix Cervantes en els episodis barcelonins d’El Quixot. La intervenció sobre aquesta Barcelona antiga i la conservació del que anomenem el Barri Gòtic barceloní, a desgrat d’algunes restauracions, adequacions o reformes al llarg del segle XX, s’ha portat a terme en general amb bona intenció i sovint amb encert, malgrat errors que caldria evitar. És una lliçó de l’esforç per salvar el patrimoni monumental de l’època de major esplendor cultural de Catalunya, que hauria de servir per a avançar en la recuperació del que encara subsisteix.

Bibliografia consultada

Records de l’Exposició…, 1901; Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947; Pladevall, 1973, pàg. 46-47; El patio de la casa Gralla, 1997.