Aproximació i incerteses
E. Redondo
Tot i la importància i gravetat dels terratrèmols que a la baixa edat mitjana sacsejaren el país i feren grans demolicions en diferents indrets, hi ha relativament poca informació sobre els estralls que produïren en els edificis gòtics, religiosos i civils, alguns dels quals eren a mig construir, com és el cas ben conegut de la nau de la seu de Girona. Viles i pobles de tot Catalunya es veieren afectats, sobretot pels sismes dels anys 1427 i 1428 –pel que sembla, els més destructors–, que per a més d’una obra en construcció o aleshores acabada de bastir suposaren una veritable prova de solidesa, resistència i estabilitat davant les sotragades del sòl.
De ben segur que des de temps molt reculats la terra havia tremit, i que fins i tot les sòlides construccions romàniques s’havien vist afectades, per bé que només se’n tenen notícies escadusseres des del segle XIII. Referències més o menys precises de terratrèmols des de mitjan segle XIV informen que van assolir zones geogràfiques molt extenses de la façana mediterrània de la Península Ibèrica, des dels Pirineus, i més enllà, a tocar de Montpeller, fins al Regne de València. Amb tot, la regió de Girona, i en particular la Garrotxa, va ser l’indret on tal vegada, ateses la violència i la repetició freqüent dels terratrèmols, es donaren els índexs més tràgics de destrucció.
A hores d’ara es disposa d’estudis recents que permeten afinar una mica més els efectes materials i morals dels successius tremolors de terra a Catalunya. Amb la lògica reserva sobre la vertadera entitat dels danys ocasionats i les canviants cronologies segons les fonts que han anat enregistrant els sismes, sembla que al segle XIV foren especialment forts els del 1373, que es feren sentir des de la Catalunya del Nord fins a València. Prop d’una vintena de sacsejades van causar seriosos danys a Perpinyà i força estralls a Barcelona, on el 2 de març d’aquell any va caure la part alta d’un dels campanars de Santa Maria del Mar, temple especialment vulnerable –durant el gran terratrèmol del 2 de febrer de 1428 se’n va desplomar la rosassa de la façana major–. Més tard, en 1395-96, nous moviments de terra destruïren altres edificis significatius de països de la Corona d’Aragó, com el monestir de Valldigna, al Regne de València. En aquest darrer any, sembla que el 2 de maig va rebre fort la torre Gironella, la principal defensa de la ciutat de Girona, per bé que algunes fonts situen aquest fet més tard, l’any 1404. Sigui com vulgui, el cert és que a la darreria del segle XIV hi va haver fortes sotragades amb conseqüències funestes. No és estrany, doncs, que en la primera consulta convocada pel capítol de la seu de Girona (1386) per tal de decidir la continuïtat de les obres de la catedral un dels arguments adduïts pels arquitectes contraris a la solució de la nau única fos el perill que suposaven els terratrèmols per a l’estabilitat d’un edifici la nau del qual, a més a més, es volia cobrir amb les voltes de creueria més amples mai bastides fins aleshores.
A prova de terratrèmols. Els sismes de 1427-28
Després dels terratrèmols dels anys 1410-20, dels quals es tenen escasses notícies, destaquen pel seu dramatisme i abundant documentació els dels anys 1427 i 1428. En concret, les cinc principals sacsejades d’aquests dos anys foren les del 13 i 19 de març, 15 de maig i 17 de juny de 1427 i la del 2 de febrer de 1428 –la sèrie olotina–, dels quals s’ha dit que van atènyer de 7 a 9 graus en l’escala de Mercalli i que van provocar desperfectes, i en alguns casos esfondraments, a força construccions del nord-est del país. A l’entremig es produïren també altres sismes de menor intensitat.
ECSA - G.Serra
L’extensió afectada per aquests terratrèmols, com també pels del segle XIV, va abraçar tot Catalunya, des de Montpeller i Perpinyà, al nord, fins al riu de la Sénia que separa el Principat del País Valencià, al sud. Una font hebrea precisa, a més a més, que l’àrea afectada d’una manera especial fou la de Girona, i que poblacions com Amer –gairebé arrasada–, Anglès, la Cellera, Osor, Sant Martí de Llémena, Olot, Castellfollit de la Roca, Santa Pau, el Mallol, Sant Esteve d’en Bas, Caldes de Malavella i Sant Julià de Ramis quedaren molt malmeses. A Girona i Barcelona hi ha prou testimonis de la gravetat dels diferents terratrèmols del 1427. Aquest any se celebrà a Girona una solemne processó “per tal que nostre senyor Déu per sa infinida misericòrdia e pietat nos vulla cessar de aquests terratrèmols qui són senyals molt aspavantables a les gents, ens do pau salut e habundància de tots béns”.
El llarg itinerari que va seguir aquesta processó és un indicador de la situació desesperada que es vivia. Des de la catedral, tot just acabat de cobrir el primer tram de la gran nau, la processó es va dirigir a l’església de Sant Feliu, on va entrar per la porta sud i d’on va sortir per la façana oest, encara per fer. Baixant les escales que salvaven el desnivell entre l’església i la plaça de Sant Feliu, es va dirigir després cap al carrer de les Ballesteries, l’Argenteria –aleshores carrer de la Galera–, la Rambla i el pont dels Framenors, l’actual pont de Pedra. Tot seguit, la llarga processó va creuar el pont fins a la “font maior” i entrà de nou en el recinte fortificat de la riba dreta de l’Onyar pel portal d’en Banyoles, a l’actual rambla de Verdaguer. A continuació, pel carrer d’Albareda va travessar la plaça de les Albergueries, l’actual plaça del Vi, i després de recórrer el carrer dels Ciutadans va entrar a la Força Vella pel portal del Call, fins a arribar altra vegada a les escales de la catedral i entrar a la seu.
Dos anys abans, el Manual de Novells Ardits, conegut també amb el nom de Dietari de l’Antich Consell Barceloní, informa que s’havia fet una altra processó en aquesta ciutat, com era acostumat en situacions similars. El divendres dia 9 de febrer de 1425, a la seu –on la gent es refugiava, a més de fer-ho també en altres temples de la ciutat– “…fou feta processó general de la seu per raó del terratrèmol…”, amb la participació de 32 000 persones, “…entre homes, dones et infants los quals se bateren…”, és a dir, que alguns es van assotar per penitència. I l’any 1427, el dilluns 17 de març “…se féu sol·lemna processó en la ciutat precehint la creu e lo clero…”, i dos dies després “…la nit poch ans de IX hores féu terratrèmol molt pus espeventable que·ls altres dies entant que lo poble ab gran glay anaren a la seu e per les altres esglees on de continent foren fetes sol·lemnes processons…”. Encara el divendres 6 de juny es va celebrar una altra processó a la seu de Barcelona, amb més de 33 000 persones.
BV - G.Serra
Els terratrèmols documentats per un jueu gironí, les cartes dels jurats de Girona i el Manual de Novells Ardits són els principals referents per a conèixer l’abast geogràfic i les conseqüències destructives de les sacsejades, sense oblidar les abundoses fonts literàries. El temple parroquial de Sant Miquel d’Amer va caure a l’abril del 1427. Entre aquest any i el següent resultaren també greument danyades un nombre important d’esglésies des de Camprodon fins a Girona. Castelló d’Empúries patí desperfectes considerables, i també Ripoll, Sant Joan de les Abadesses, Santa Pau, Olot –gairebé arruïnada, es va perdre del tot l’església parroquial de Sant Esteve–, el convent gironí de Sant Daniel i l’església de Sant Feliu de Pallarols. El convent dels dominicans de Puigcerdà va quedar molt tocat, fins al punt que el 1430 el cardenal de Foix concedí indulgències a tothom qui col·laborés en la seva reconstrucció.
Un altre monestir, Sant Salvador de Breda, va ser malmès com totes les esglésies dels entorns, segons que en dona notícia J. Villanueva. Nous tremolors als mesos de març i abril del mateix any 1427 van arruïnar la vila d’Amer, tant, que “…tothom hagué d’acullir-se a tendes…”; segons esmenta el vigatà Joan Toralles, a més d’Amer van resultar afectades les viles d’Osor, Anglès i Sant Feliu de Pallarols. El temple d’aquesta darrera població s’hagué de refer del tot a partir del segle XVI, com també l’església de Juià, al Gironès, a mitjan segle XV. El 15 de maig, un altre terratrèmol acabà d’arrasar Olot i arruïnà, segons el mateix Toralles, “…tots els masos de Bas”. Al cap d’un mes, el 17 de juny de 1427, es produí un sisme de gran intensitat amb l’epicentre situat a Caldes de Malavella.
ECSA - G.Serra
El fort terratrèmol del dilluns 2 de febrer de 1428, el conegut sisme de la Candelera, qualificat aleshores de “magnus terremotus”, va provocar més d’una vintena de morts en caure la rosassa de Santa Maria del Mar de Barcelona: “…vers les VIII ores ans de mig jorn fou molt gran e spaventable terratrèmol e de gran durada…e en la esgleya de Nostra Dona Santa Maria de la Mar caygué certa part de la O e entre hòmens, dones et infants moriren-hi XXI o XXII.” A més de la rosassa, en va resultar afectada la volta de la capella de Sant Jaume i Sant Martí, propera a la façana principal. La reconstrucció de la rosassa no es va fer fins el 1459, any en què es van encomanar els treballs a Andreu Escuder, mestre de l’obra de la seu de Barcelona, juntament amb el seu nebot Bartomeu Mas, Pere Joan i Bernat Nadal.
Encara a Barcelona, hi ha constància que, la matinada del dia 6 de novembre de 1435, “…féu dues verdugades de terratrèmol…”.
CRC, I, pàg. 21 / E.Rogent - G.Serra
L’estremiment de la Candelera del 1428 també va ser titllat de “molt gran e fort” i va tenir conseqüències calamitoses a la Cerdanya, la Garrotxa, el Ripollès i Osona. El sisme devastà Puigcerdà. A Ripoll va caure la volta de l’església del monestir. Camprodon va veure com desgavellava tots els edificis religiosos. També a l’Empordà, on a l’interior de l’església de Santa Maria de Castelló d’Empúries van morir sis persones, es va fer sentir de valent el tremolor. Consta així mateix que nombrosos temples quedaren inutilitzats, com ara Sant Julià de Vallfogona, els monestirs de Sant Esteve de Banyoles i de Santa Maria del Collell, els santuaris de Núria i Santa Maria de Cabrera i molts d’altres. Per la seva banda, a la Catalunya del Nord es va desplomar part del campanar de Sant Martí del Canigó, i el monestir de Fontclara, al Rosselló, va quedar notablement fet malbé.
Consta que, després d’aquesta sèrie de terratrèmols, el bisbat de Girona decidí de fer reparacions generalitzades als edificis malmesos de la seva propietat. Entre d’altres, als castells de Rupià, Sant Sadurní de l’Heura i Vila-romà, i al palau de Bàscara. El 4 de desembre de 1444 els parroquians de Juià contractaren el mestre de cases de la Bisbal Pere Tomàs per bastir de nou l’església “…per lo terratrèmol en part derruhida e en evident perill construhida”. En alguns casos, com a Juià, tal vegada la sacsejada va ajudar a fer caure una construcció que, segons es diu en el contracte, “…per la sua gran antiguitat és deformement obrada e hedifficada”. Tot fa pensar que devien caure molts altres edificis gòtics o anteriors a l’època del gòtic amb problemes estructurals per causa d’un estat precari de conservació. La destrucció massiva de temples, la que surt més explicitada en la documentació, va fer que en molts indrets, davant la repetició dels terratrèmols, els feligresos aixequessin capelles de fusta als cementiris del costat dels edificis malmesos. A la diòcesi de Vic, el 1435 encara hi havia permisos del bisbe per a celebrar en aquestes capelles –“parvae capellae fustae”–, edificades en diferents indrets del bisbat entre el Lluçanès i la serralada de Cabrera.
L’existència documentada de terratrèmols des de l’època del romànic, especialment en zones calentes, devia ser tinguda en compte pels arquitectes del gòtic. Per això no causa sorpresa el fet que, entre els arguments dels mestres d’obres que es van oposar a bastir la nau única de la seu de Girona durant la nova consulta de 1416-17, es fes referència, com en l’anterior de l’any 1386, a la freqüència i la intensitat dels sismes com un perill evident per a la viabilitat d’aquesta solució. Cal assenyalar que, un cop presa la decisió del projecte d’una sola nau, els terratrèmols de 1427-28 van constituir la millor prova de foc per als qui havien defensat l’estabilitat del grandiós espai de la seu gironina. Les sacsejades més fortes van tenir lloc, precisament, enmig del tancament del primer i el segon tram de la nau. Una decisió, però, que, lluny de considerar-se arriscada, revela el nivell de coneixement dels mestres d’obres del gòtic sobre els materials, la tècnica constructiva, les resistències i el comportament de l’edifici davant els diferents fenòmens de la natura.
Els terratrèmols no es van aturar el 1428. La resta del segle XV en fou testimoni d’altres que es feren sentir a Barcelona, Granollers, Mataró, Girona i Vic, entre altres indrets. Especialment demolidors van ser al Rosselló els dels anys 1431, 1435 i 1448. Al Principat, la nit del 23 al 24 de maig d’aquest darrer any i l’endemà es produïren noves sacsejades que van afectar molts edificis, en especial el monestir de Santa Maria de l’Estany i el castell vell de Llinars. L’epicentre d’aquest terratrèmol es va situar vers Cardedeu. En un Llibre d’acords de l’Ajuntament de Vic es llegeix: “Divendres a miga nit, que era XXIII de maig prop passat, qui fou fet un furtimal e molt espeventable terratrèmol e tan gran que enderrocà lo monestir e esgleya de madona Santa Maria del Stany hoc moltes altres sgleyes, cases e masos en los quals moltes persones moriren.”
Per bé que els terratrèmols posteriors al segle XV degueren tenir també alguna incidència en l’arquitectura gòtica, els nombrosos sismes ocorreguts durant el cinc-cents i el sis-cents no van afectar tant Catalunya i sí, especialment, el País Valencià, com ara Xàtiva i Alcoi, i també les Illes Balears, on les sacsejades registrades van fer caure un parell d’arcs de la seu de Ciutat de Mallorca (1660). Dins del set-cents, també al País Valencià, especialment demolidor per a la zona de Montesa va ser el sisme de l’any 1748, que va destrossar el castell i diversos temples dels voltants.
Bibliografia consultada
Ripoll, 1829; Villanueva, 1850b, pàg. 300 i seg.; Manual de Novells Ardits, 1892-94, vol. II; Madurell, 1949; Rubió i Balaguer, 1961; Fontserè – Iglésies, 1971; Pladevall – Vigué, 1978, pàg. 148; Riu, 1980; Ordeig, 1982; Banda – Correig, 1984; Bolòs – Pagès, 1986; Valle, 1987; Lambert, 1993; Riera, Roca, Olivera, 1993; Salicrú, 1993; Olivera i altres, 1994a i 1994b; Pladevall, 1995; Salicrú, 1995; Puigvert, 1996; Valle, 1996; Olivera i altres, 1998; Susagna – Goula, 1999; Solà, 2000; Salicrú, 2001.