Després de les successives fases constructives, l’edifici resultant final és un conjunt regular (quadrat), compost per una successió de naus gòtiques sostingudes sobre pilars de pedra i cobertes amb una teulada de dues aigües. Un espai cobert però ample, amb llum i espai de treball.
Té l’origen en les adquisicions de teixits que l’Ajuntament de Barcelona inicià el 1883 per fer un fons monogràfic, que vers el 1950 es convertiren en la secció de teixits del Museu d’Art de Barcelona. L’any 1964 s’inaugurà el Museu Tèxtil a l’antic Hospital de la Santa Creu. El 1969, amb la incorporació de la col·lecció de Manuel Rocamora, naixé el Museu d’Indumentària-Col·lecció Rocamora, al palau del Marquès de Llió, al carrer de Montcada. El 1982 el Museu Tèxtil i el d’Indumentària s’unificaren, i el conjunt s’enriquí amb el Museu de les Puntes, que n’esdevingué una secció.
Inicialment fou el palau dels comtes, que el situaren damunt la muralla romana. Al segle XIV en foren mestres d’obres Bertran de Riquer, Jaume Rei, Pere d’Olivera i Guillem Carbonell. Aquest és l’autor de la gran el Tinell o dels Paraments, redescoberta el 1937. Damunt aquesta sala s’aixeca una talaia del segle XVI, dita erròniament mirador o torre del rei Martí, de quatre pisos amb set arcs o finestrals simètrics a cada pis.
La sala té 17 m d’amplària per 33,5 de llargada, és coberta per sis arcs de diafragma de mig punt i decorada pel pintor Jaume Desfeu. Compta encara amb finestres datables al segle XI i adoptà l’actual disposició al segle XIV per iniciativa de Pere III. Fou la sala de corts, banquets i solemnitats, i Ferran II i Isabel I de Castella hi reberen Colom quan tornà del seu primer viatge a Amèrica. Actualment serveix de sala de concerts, exposicions i altres manifestacions artístiques i culturals.
Inicialment s’escollí, per allotjar-lo, el palau Aguilar del carrer de Montcada, del segle XIII. Posteriorment, amb els donatius rebuts de l’artista a la mort de Sabartés (1968), que incloïen la sèrie Las Meninas, i amb el llegat d’obres custodiades per la família Picasso (1970), el museu fou ampliat amb l’annexió, el 1970, del palau del Baró de Castellet. L’any 1986 hom hi annexà encara el palau Meca, del segle XIV.
El 1793, durant la Guerra Gran, fou capità del gremi de sabaters de la Coronela; d’una posició econòmica benestant, gràcies al negoci familiar de cuirs i importacions, col·laborà en la creació i el sosteniment del batalló de voluntaris de Barcelona i dels cossos de miquelets (1794). Presidí la Junta de Comerç (1807) i pronuncià el discurs inaugural de la primera càtedra d’economia a Barcelona. Residí a Sevilla, a Madrid i a Barcelona, al carrer de Montcada, on construí un palau que des del 1970 forma part del Museu Picasso.
Només en resta la capella de Sant Cristòfor, a l’indret d’una de les torres del portal. El barri del Regomir, format a la part de fora del portal, havia estat el primer barri mariner on radicaven les primitives drassanes (Fusteria Vella). El nom de Regomir sembla que és el d’una antiga séquia derivada del rec Comtal (reg de Mir o de Miró, un dels comtes de Barcelona), encara que hom havia afirmat que provenia d’un fabulós rei Gamir.
En oposició al Sistema Mediterrani Català, els materials de Montjuïc —que es troba a la vora oriental del delta del Llobregat— són neozoics, del Miocè marí, detectable pels fòssils que apareixen als esvorancs de les pedreres, d’on s’ha extret jaspi i normalment gres, la pedra de Montjuïc. Durant el Pliocè ja era un illot emergit que esdevingué un tombolo amb un istme de sauló que, passat el turó de la Vinyeta (actual plaça d’Espanya), es retroba fins a les Corts.