Al barri actual, iniciat el 1974, hi anaren a viure els expropiats de la Guingueta Vella, per la construcció del Segon Cinturó de Ronda.
Descripció
Fins el 1950 tingué algunes torres d’estiueig i “Casetes amb hortet” disperses; aleshores s’inicià la seva ocupació per la població immigrant més desfavorida, amb gran predomini dels habitatges fets per autoconstrucció. Actualment el barri és format per blocs d’habitatges. Els dèficits en equipament urbà són importants. Els autobusos i el ferrocarril metropolità hi han arribat tardanament (el 1974 i el 1981 respectivament).
El lloc de Vilapicina és esmentat ja en nombrosos documents dels segles X i XI, en un indret on existien diversos forns de pega. La capella romànica dedicada a Santa Eulàlia és esmentada ja el 1031, i fou sufragània de la de Sant Andreu, fins que el 1866 fou erigida en parròquia; centrà un petit nucli d’habitatges fins que, a la segona meitat del segle XIX, s’inicià la moderna urbanització d’aquest sector. El 1929 s’hi inaugurà el grup de cases barates Ramon Albó.
El municipi d’Horta, agregat a Barcelona el 1904, era format al segle XIX pels nuclis agrícoles antics de Sant Genís dels Agudells i d’Horta. Aquest tingué l’origen en la casa, fundada per Guillem d’Orta al segle XII, i en l’església de Sant Joan erigida prop seu. Formà part del territori de Barcelona.
Aquest sector era, al segle XV, inundat per les aigües marines. Al segle XVIII hom construí la séquia de la Llacuna (1716), anomenada també de Vòrbom, en record del seu dissenyador, l’enginyer Prosper de Verboom, i el municipi de Barcelona hi disposava de pasturatges (el Joncar). L’estany que donà nom a la Llacuna fou dessecat al començament del segle XIX, i el rec, els primers anys del segle XX.
A la part alta, els turons del Carmel i de la Rovira el separen de Santa Eulàlia de Vilapicina (de l’antic terme de Sant Andreu de Palomar), i el torrent d’en Mariner o de la Partió, de Gràcia. La línia de la costa, fins a la fi de l’edat mitjana, es trobava molt allunyada de l’actual, de manera que la major part del modern barri del Poblenou en restava fora. Doumentat des de 989, es creu que l’origen podia provenir d’un grup de provençals establerts en aquest lloc als moments inicials de la repoblació del terme, després de la presa de Barcelona del 801.
Ha donat nom a una estació ferroviària de mercaderies. Amb la construcció (1985) dels nous espigons de Llevant, ha nascut la cala del Bogatell.
A partir del 1877 formà part del districte municipal anomenat l’Eixample de Santa Madrona; l’església de Santa Madrona fou convertida en tinença parroquial el 1888, incendiada a la Setmana Tràgica (1909) i reconstruïda el 1916.
Els límits del terme de Santa Maria de Sants, d’una extensió el 1897, any de la seva annexió a Barcelona, de 6,4 km2 Hostafrancs i Montjuïc (amb els quals actualment conforma el districte III de la ciutat de Barcelona des del 1984). A ponent limitava amb l’Hospitalet de Llobregat per la Riera Blanca des de la travessera de les Corts fins a la mar.
Comprèn la capçalera de la riera de Vallvidrera (afluent, per l’esquerra, del Llobregat a Molins de Rei, que neix sota els turons de can Pasqual, passa pel nucli vell de Vallvidrera, per les planes de Vallvidrera, les Cases de la Rierada i sota Sant Bartomeu de la Quadra).