El progrés tecnològic en el creixement econòmic modern

El progrés tecnològic és el resultat de l’acumulació i de la combinació d’una quantitat poc menys que infinita de canvis de transcendència enormement desigual. Aquests canvis es designen com a innovacions i són de naturalesa molt distinta: un nou producte, un nou procediment de producció, noves primeres matèries o nous materials, noves formes d’organització, nous mètodes de gestió de l’empresa, nous modes de distribució…

L’element comú de tots aquests tipus de canvis, tan diferents entre ells, és l’execució de combinacions noves per part dels empresaris i responsables de les empreses amb la finalitat d’aconseguir una utilització més eficient i més satisfactòria dels recursos.

El progrés tecnològic en les societats tradicionals

Al llarg de la seva història, per bé que amb alts i baixos, les societats humanes han anat acumulant més efectius i més recursos i han anat aconseguint increments del seu benestar material. Però la simple expansió de les poblacions i les successives addicions de recursos dins d’un determinat entorn tecnològic condueixen a un creixement econòmic merament quantitatiu, en el qual no es modifiquen els procediments de producció ni tampoc els béns produïts.

La limitada disponibilitat de recursos naturals aptes per a aquella tecnologia i la també reduïda disponibilitat de treball per a aplicar-la constitueixen dos frens insalvables per a la continuació indefinida del creixement. A partir d’una determinada combinació òptima d’homes i recursos, els béns naturals esdevenen relativament més i més escassos –i, per això mateix, més costosos–. De la mateixa manera, el ritme de l’augment demogràfic també actua com a limitador del creixement en fer minvar el progrés material al baix curs d’expansió de la població activa.

La continuïtat del creixement solament pot procedir de la realització de canvis en les tecnologies que permetin economitzar recursos naturals i treball per unitat de mercaderia produïda o que facin possible l’aplicació de recursos naturals nous. D’aquesta manera seria possible augmentar el creixement de forma continuada, o autosostinguda, sense detenir l’expansió de l’economia. El creixement, doncs, esdevindria qualitatiu a més de quantitatiu, tot transformant-se, pròpiament, en desenvolupament econòmic.

En totes les èpoques històriques s’han enregistrat canvis i millores en els procediments aplicats als processos productius i en els productes mateixos. Però la velocitat del canvi tecnològic ha estat summament modesta per molt temps. Ben al contrari, des de la segona meitat del segle XVIII la dinàmica del progrés tecnològic ha esdevingut incomparablement més vigorosa.

En realitat, les successives formes d’estructuració de les societats humanes havien estat dirigides, durant mil·lennis, a limitar la competència i a impedir els canvis que suposaven variacions significatives en la productivitat o modificacions substancials en les posicions adquirides per grups de poder, associacions d’interessos, corporacions i gremis de comerciants i de menestrals, etc. En aquest sentit, les formes diverses de les societats tradicionals tenien com a denominador comú el control social i el bloqueig de qualsevol innovació que pogués alterar l’ordre establert.

La gènesi de les innovacions tecnològiques

La gestació de la societat capitalista ha estat històricament responsable de la gran fractura amb les estructures tradicionals. La nova economia de mercat, en efecte, ha situat la competència en el centre del sistema. A més de tractar d’assegurar-se la supervivència, les empreses passaren a actuar com a maximitzadores de beneficis dins d’un entorn coercitiu que imposava una lògica de permanent cerca d’innovacions en el funcionament del sistema.

Com ha recordat Josep Maria Vegara, l’empresa capitalista que no innova al ritme exigit pels nivells de competència, vigents o previsibles als mercats en què opera, perd quota de mercat i corre el risc d’ésser eliminada. A causa d’aquests trets estructurals que situen la competència al centre del sistema, el capitalisme s’ha mostrat com l’únic capaç de revolucionar els mètodes de producció i els béns produïts de forma contínua i progressivament accelerada. La retòrica contra la competència, de base reaccionària i de múltiples vestidures ideològiques, no ha pogut impedir el progrés tecnològic i el corresponent desenvolupament econòmic.

Adam Smith –testimoni de la primera hora de la gestació d’aquesta nova societat capitalista, més expansiva i més innovadora que qualsevol altra, i potser el més lúcid dels seus analistes– pensava que l’augment de la productivitat dels treballadors era motivat per tres tipus de circumstàncies, totes elles relacionades amb el fenomen de la divisió del treball: “primer, l’augment de l’habilitat de cada treballador; segon, l’estalvi del temps que s’acostuma a perdre en passar d’una activitat a una altra; i per últim, la invenció d’una gran quantitat de màquines que faciliten i abreugen el treball i permeten que un home faci la feina de molts”.

En altres paraules, es tractaria de l’increment del capital humà, la racionalització dels processos de treball i, en fi, la mecanització de la producció. Smith advertia ja la gran transcendència de les transformacions tecnològiques i proposava explicacions de la gènesi de les innovacions.

“Gran part de les màquines emprades a les manufactures en què el treball és subdividit al màxim –assenyalava–, foren en un principi invenció de treballadors comuns, els quals, ocupats en alguna operació simple, varen concentrar tota la seva imaginació a trobar mètodes més fàcils i ràpids per a executar-la.”

Així, doncs, les innovacions procedirien –segons aquesta visió smithiana– de l’actuació de treballadors hàbils i pràctics ocupats a millorar i perfeccionar les tasques repetitives en què treballaven dins la nova indústria. Juntament amb les invencions d’aquests treballadors particularment experimentats, però, existirien dues altres vies per al canvi tècnic: l’activitat del sector aplicat a la producció de maquinària i béns d’equipament i, també, les descobertes i aportacions dels científics –els quals nomenava “filòsofs o homes dedicats a l’especulació”, és a dir, a l’estudi–.

Al costat dels perfeccionaments executats de manera pragmàtica en els mateixos obradors de la indústria, segons anotava Adam Smith, “moltes millores s’han fet gràcies a l’enginy dels fabricants de màquines, quan construir-les es va convertir en una activitat especialitzada, i altres gràcies als anomenats filòsofs o homes dedicats a l’especulació, l’activitat dels quals no és altra que observar-ho tot, i que, per aquesta raó, són capaços de combinar les propietats dels objectes més dispars.”

Els ritmes del progrés tecnològic

Aquestes distintes vies per a la generació d’innovacions tecnològiques s’han combinat de maneres també diferents al llarg del procés històric de la industrialització. En línies generals, predominaren en una primera etapa les troballes individuals dels petits empresaris, artesans i treballadors més capacitats i més observadors. Però ja des del darrer terç del segle XVIII van tenir, així mateix, una funció significativa les empreses dedicades a la fabricació de béns de producció.

En processos d’aquesta naturalesa, l’aparició de la innovació es mostrava extremament incerta i, a més, molt poc exigent des del punt de vista dels costos. Generalment, els lligams entre les innovacions i les descobertes científiques no eren ni gaire estrets ni, molt menys, immediats.

No és menys cert, però, com observaren, entre altres, Albert E. Musson i Eric Robinson, que fins i tot les innovacions tecnològiques de la primera hora de la revolució industrial britànica –l’obra de Newcomen, Arkwright, Boulton o Watt– es relacionaven, a través de vincles sovint subtils i gairebé imperceptibles, amb els grans avenços científics del seu temps.

Tot i així, aquesta primera etapa del progrés tecnològic en el curs de la industrialització ha pogut ésser qualificada com la fase “heroica” de la innovació, en què l’origen dels canvis era generalment en l’actuació d’un inventor més o menys genial que treballava de manera molt aïllada.

Aquest és el cas de les dues grans aportacions catalanes a la tecnologia tèxtil: el teler mecànic de vellut de seda del reusenc Jacint Barrau, aplicat després pel barceloní Ferran Alsina als velluts de cotó o panes, i el sistema de grans estiratges en la filatura de cotó del sabadellenc Ferran Casablancas. En alguns casos s’arribaren a assolir resultats excepcionals: per exemple, el químic suec Alfred Nobel posseïa en morir 350 patents.

Sense que mai hagin desaparegut del tot les aportacions individuals i aïllades, a partir del darrer terç del segle XIX canviaren enterament les condicions de la creació tecnològica. Amb la segona revolució industrial i la gran complexitat i l’elevat contingut científic de les noves tecnologies, principalment en la indústria elèctrica i en la indústria química, es va fer necessària la intervenció d’amplis equips de científics i tècnics, la disponibilitat de laboratoris i altres instal·lacions d’assaig i, en definitiva, l’aplicació d’inversions molt importants.

És molt freqüent identificar la nova etapa del progrés tecnològic dins del procés d’industrialització amb els primers autèntics laboratoris de recerca i desenvolupament (R+D) creats a l’entorn de Thomas A. Edison i A. Graham Bell cap al 1880 als Estats Units dins dels sectors de l’electricitat i la telefonia. En les mateixes dates, les empreses alemanyes Bayer, Hoechst i BASF, orientades preferentment cap als productes bàsics, intermedis i colorants, i les suïsses CIBA, Geigy i Sandoz, especialitzades en colorants d’alta qualitat i fàrmacs, encapçalaren la creació de laboratoris i de grans departaments de R+D dins de la indústria química universal.

Des del final de la Segona Guerra Mundial s’ha configurat una tercera etapa en el progrés tecnològic dins del procés de la industrialització que es pot definir per la generalització de l’acció de R+D a totes les grans empreses industrials del món i a una gran quantitat de les petites i mitjanes. El flux d’innovacions ha esdevingut massiu i ha adquirit una intensitat i una rapidesa abans desconegudes.

Al mateix temps, algunes de les noves indústries operen mitjançant combinacions tecnològiques enormement complexes i alhora molt sensibles i perilloses, com és el cas de l’energia nuclear, els vehicles terrestres que es desplacen a gran velocitat (automòbils, TGV) o l’aviació. L’acció de R+D que han de desenvolupar les empreses ha esdevingut extremament àmplia, de caràcter permanent i de costos molt elevats. La indústria ha hagut de recórrer de manera generalitzada a personal científic i tècnic altament qualificat.

En moltes ocasions les innovacions industrials no són exactament el producte de la intervenció d’una sola gran empresa, sinó que procedeixen de la combinació de la recerca aplicada i del desenvolupament tecnològic aconseguit per un gran nombre d’entitats de distinta dimensió i sovint en contacte estret amb la recerca universitària o amb centres de recerca de gestió i finançament públics.

Justament per causa de la rapidesa de l’evolució tecnològica i de la intensitat de la competència, les empreses estan obligades a innovar, la qual cosa, per la seva banda, les força a invertir quantitats molt importants i a assumir les enormes incerteses que produeix el caràcter parcialment aleatori de l’activitat de creació tecnològica.

Com ha remarcat Francesc Solé Parellada, la innovació implica riscos molt elevats: en invertir recursos en una activitat que es realitza per primera vegada, es desconeix el cost i el temps en què s’aconseguiran resultats plausibles i encara, més simplement, s’ignora si els coneixements científics i tecnològics disponibles hauran de proporcionar resultats o si, un cop aconseguits, no seran ràpidament condemnats a l’obsolescència tecnològica per altres innovacions desenvolupades per la competència.

Per això, les grans empreses orienten preferentment la seva acció cap a treballs de desenvolupament experimental de resultats menys aleatoris. S’ha insistit en el fet que l’acció de recerca i desenvolupament tecnològic de les grans empreses, per aquest motiu, és generadora de multitud d’innovacions menors i és pobra en la creació d’innovacions majors. Diferents estudis coincideixen a assenyalar que petites empreses, inventors privats i universitats han contribuït a les innovacions més importants del segle XX en una proporció molt més gran que no pas els departaments de R+D de les grans empreses.

El vertiginós flux d’innovacions que caracteritza l’economia moderna només és possible en aquells països que han conformat un sistema nacional complex i avançat d’innovació que inclou les institucions dedicades a l’ensenyament superior i, en general, a la formació de capital humà, els centres públics de recerca, les infraestructures de suport a la innovació, un ampli espectre de serveis científics i tecnològics –especialitzats en la provisió d’informacions tecnològiques, estudis de viabilitat o control de qualitat– i, en fi, les empreses.

Les invencions i la diversitat de les innovacions

En els paràgrafs precedents no ha estat feta una distinció precisa entre invenció i innovació. D’altra banda, la utilització fins aquí del terme innovació es refereix a una multiplicitat d’elements de naturalesa i transcendència molt diferents. Per això mateix, resulta d’una tal amplitud que en perjudica el valor analític. Convé introduir algunes especificacions sobre una cosa i l’altra.

La distinció fonamental de les fases del procés de canvi tecnològic procedeix de l’economista Joseph A. Schumpeter i consisteix en la definició de tres seqüències: invenció, innovació i difusió. Una invenció és una idea tècnica nova capaç de proporcionar resultats útils. Sovint aquestes invencions condueixen a l’obtenció de patents d’invenció per a protegir-ne la utilització efectiva. Però molt freqüentment les patents no arriben mai a ésser aplicades.

La innovació, en canvi, és un fet econòmic consistent en l’aplicació efectiva d’una determinada invenció i no existeix pròpiament fins que no es realitza una primera transacció comercial. La difusió, en fi, consisteix en l’extensió, adaptació o imitació de la innovació de forma generalitzada. L’origen d’una innovació en un país determinat, per efecte dels fenòmens de difusió, pot ésser una acció de transferència de tecnologia.

Es distingeixen diverses categories d’innovacions. Un primer tipus d’innovació consisteix en la introducció de béns nous en el mercat que satisfan millor les necessitats dels consumidors que altres anteriorment existents, o bé que fan aparèixer necessitats noves, i en la incorporació de modificacions tecnològiques en un bé ja existent. Aquesta modalitat dóna lloc a allò que es coneix com a innovació tecnològica de producte.

Un segon tipus d’innovació s’introdueix en el procés productiu per tal de canviar, o reduir, els factors que s’utilitzen en la seva producció i, en tot cas, retallar els costos o millorar la qualitat. Aquest altre tipus de canvi es defineix, en la terminologia normalitzada de l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE), com a innovació de procés.

Les innovacions de procés, adreçades a canviar els procediments productius, es poden classificar en tres categories: ús de nous materials, transformació de noves fonts d’energia i introducció de noves màquines. Totes tres estan estretament relacionades entre si.

Generalment, les innovacions de producte i les innovacions de procés també estan directament relacionades: els canvis en la tecnologia de la producció modifiquen en algun grau el producte aconseguit i, a la inversa, l’obtenció de nous productes requereix la posada a punt de processos productius fins aleshores inexistents.

Totes aquestes innovacions poden ésser radicals, quan les característiques, les propietats i les utilitzacions dels nous productes o dels nous processos presenten diferències substancials respecte dels que s’empraven abans, o incrementals, quan els canvis introduïts són de moderada transcendència i de limitada significació.

Les innovacions radicals són les que incideixen sobre la conjuntura econòmica i alteren substancialment les condicions de la competència. En canvi, les innovacions incrementals, o menors, consisteixen en modificacions limitades que milloren les prestacions i els dissenys. Tot i que l’atenció dels estudiosos es va centrar durant molt temps en les innovacions radicals, la revisió moderna de les teories de la innovació industrial ha reivindicat la importància de l’acumulació de les innovacions incrementals, o menors, en la conformació de les noves tecnologies.

Progrés tecnològic i desenvolupament econòmic

Gràfic 1. Les invencions més significatives, 1775-1965.

La primera anàlisi del progrés tecnològic, i la més remarcable, fou realitzada per Schumpeter. La peça central en la seva teoria del desenvolupament econòmic és la innovació tecnològica, que defineix com una transformació transcendental, com “un canvi en la funció de producció que no pot descompondre’s en graus infinitesimals”. Es tracta, així, d’una millora significativa en la relació existent entre inputs i outputs del procés productiu.

Evidentment, Schumpeter es referia exclusivament a les innovacions radicals, que considerava el factor causal més important del desenvolupament econòmic. Per a ell, les innovacions tecnològiques transcendentals no incideixen aïlladament ni formen processos graduals de canvi, sinó que operen com autèntiques explosions o revolucions tecnològiques.

Aquestes grans innovacions no apareixen per tot el sistema econòmic d’una manera generalitzada, sinó que es concentren en alguns sectors productius i, per això mateix, presenten una incidència desigual i provoquen grans canvis estructurals. Tampoc no apareixen de forma regular, sinó que s’agrupen en el temps, formant grapats d’innovacions, entre altres raons perquè sovint són interrelacionades i també perquè l’èxit de les empreses innovadores obliga les imitadores a respondre de forma immediata.

La difusió de les innovacions de forma sectorialment i cronològicament concentrada determina canvis sobtats en la natura del sistema econòmic, exigeix augments importants de la inversió i genera períodes d’intensa expansió. A la inversa, l’esgotament dels efectes expansius dels grapats d’innovacions determina l’aparició de crisis estructurals amb certa periodicitat.

El protagonisme en el procés de desenvolupament correspon a l’empresari innovador que, a la vista de les noves oportunitats de beneficis, assumeix el risc d’explotar noves tecnologies en combinació amb noves formes d’organització i de gestió. L’empresari innovador exerceix una competència en condicions de superioritat que obliga els altres empresaris a imitar les mateixes o semblants combinacions tecnicoeconòmiques. Les innovacions es difonen a ritme accelerat.

A mesura que augmenta la competència, els beneficis disminueixen a causa de les decisions de les empreses de reduir els seus marges per tal de mantenir quota de mercat. La caiguda dels beneficis i de la inversió comporta el final de l’expansió i l’aparició de crisis estructurals. Però sense que la nova fase de crisi es dilueixi en una situació d’estabilitat, la realització de noves combinacions per part dels empresaris innovadors que cerquen beneficis majors produirà nous efectes desequilibradors i l’inici d’una renovada expansió.

Visió de conjunt dels intervals temporals entre les invencions bàsiques i les innovacions bàsiques.

Així, doncs, el progrés tecnològic transforma permanentment l’estructura econòmica i destrueix les formes antigues a través de la creació contínua d’elements nous per part dels empresaris innovadors. Aquests fenòmens, inherents al capitalisme, són conceptuats per Schumpeter com un procés de “destrucció creativa de capital” i resulten responsables del desenvolupament econòmic.

L’alternança de períodes de creixement, determinats per l’efecte de les innovacions agrupades, amb etapes de depressió, produïdes per l’esgotament dels impactes expansius, configura una dinàmica econòmica pautada per cicles o ones llargues, clarament relacionats amb les fluctuacions a llarg termini que postulava l’economista rus N. Kondratiev.

Gràfic 3. Segona meitat del segle XIX. Temps transcorregut des de les invencions bàsiques en la química fins a les innovacions bàsiques a la indústria química.

Gràfic 4. Segona meitat del segle XIX. Temps transcorregut des de les invencions bàsiques en electrofísica fins a les innovacions bàsiques en la indústria elèctrica.

Schumpeter va afegir a la teoria dels cicles de Kondratiev la tecnologia com a element generador de l’expansió i determinant de la depressió. De tota manera, considerava que cada cicle era perfectament específic, amb nombroses peculiaritats –com ara guerres, males collites, catàstrofes naturals…– al marge del procés d’innovació.

El primer cicle de l’economia capitalista, situat entre el 1790 i el 1850 aproximadament, hauria tingut el seu origen en la primera revolució industrial i, específicament, en la màquina de vapor i les innovacions relacionades amb la mecanització de la indústria tèxtil.

El segon, del 1850 al 1896, es trobaria impulsat pel ferrocarril, el carbó i l’acer i la construcció. El tercer, des del 1896 fins a la Segona Guerra Mundial, estaria motivat per les innovacions en les indústries elèctrica, química, farmacèutica i automobilística.

Els neoschumpeterians proposen un darrer cicle, entre el 1945 i el 1985, amb punt culminant l’any 1973, amb un seguit d’indústries motrius: l’aeronàutica, la petroquímica, l’energia nuclear, l’electrònica i la informàtica. Els últims quinze anys del segle XX suposarien l’arrencada d’una nova fase expansiva, ara presidida per la microelectrònica, les telecomunicacions, la robòtica i la biotecnologia.

El comportament cíclic del progrés tecnològic

La teoria dels cicles de Schumpeter, en explicar les fluctuacions econòmiques a llarg termini a partir de la incidència de les grans innovacions radicals, implica el caràcter també cíclic del progrés tecnològic. Per tal de comprovar l’existència de fluctuacions en el procés innovador, Freeman, Clark i Soete procediren a representar gràficament –mitjançant mitjanes mòbils de 10 anys– les corbes formades per les dates de sol·licitud de patent de 1.000 innovacions importants a l’Oficina de Patents britànica.

Els autors agruparen aquest miler d’innovacions més significatives en dues classes: les que consideraven patents clau, invenció decisiva en alguna matèria concreta, i les patents pioneres, o primeres patents comercialment viables. Totes dues corbes –al gràfic 1– dibuixen fluctuacions molt marcades i confirmen, per tant, la trajectòria cíclica de l’activitat innovadora.

Una altra aportació molt rellevant en l’anàlisi històrica de la innovació tecnològica correspon a Gerhahrdt Mensch, que va establir una estadística temporal de l’activitat tecnicoeconòmica els darrers 250 anys. La representació de les més importants invencions i innovacions, i dels intervals temporals que separen unes i altres, es recull als gràfics 2 a 6. Es refereixen, respectivament, a les innovacions de la primera meitat del segle XIX, a les de la segona meitat del mateix segle per als sectors de la indústria química i de la indústria elèctrica, a la primera meitat del segle XX i, en fi, a una visió de conjunt classificada segons distints processos.

L’anàlisi dels esmentats gràfics posa en relleu l’existència d’una distància temporal molt gran entre les invencions bàsiques i la seva transformació en innovacions efectives. També mostra que la durada d’aquests intervals tendeix a minvar a mesura que els processos innovadors esdevenen més madurs. La comparació de tots ells suggereix que, a diferència d’allò que es creia abans de l’anàlisi de Mensch, l’aplicació de les invencions més importants no ha deixat mai d’exigir una distància temporal gran.

Gràfics 7 - 9. El mètode de G. Mensch per a separar els processos d’invenció i innovació en l’anàlisi històrica de la innovació tecnològica.

A la darreria del segle XX sembla haver-se produït un fortíssim escurçament del període entre l’aparició d’un descobriment científic i la seva aplicació en forma de productes comercials o processos de producció –seria el cas de la biotecnologia, els nous materials o les telecomunicacions–. Però en molts altres –energia, química, farmàcia…– la distància entre ambdós moments segueix essent de bastants anys.

Una altra forma de classificar les dades relatives a les innovacions més importants de Mensch –recollida als gràfics 7 a 9– consisteix a separar els dos processos d’invenció i d’innovació. En aquest cas, les gràfiques distingeixen perfectament entre un flux d’invencions bàsiques, que presenta una freqüència relativament regular al llarg del temps, i una trajectòria d’agrupament de les innovacions bàsiques en pocs anys, tot generant un efecte d’“amuntegament”.

Aquests amuntegaments d’innovacions bàsiques revelats per Mensch confirmen l’operativa de les innovacions radicals en grapats que ja havia descobert el mateix Schumpeter. L’agrupament s’explica principalment per les freqüents interrelacions que donen lloc a autèntiques “famílies” d’innovacions.

Mensch aventura un pas més i proposa una explicació teòrica. Per a ell, l’elevat grau d’introducció d’innovacions bàsiques en un període molt curt és el resultat de l’efecte accelerador de la depressió. Quan els empresaris han de fer front a mercats saturats i a la caiguda dels beneficis, durant la fase descendent del cicle, tracten desesperadament de desenvolupar noves sèries de productes i assumeixen el risc de l’innovador, la qual cosa exerceix un paper essencial en la immediata recuperació i expansió.

La teoria de Mensch ha estat objectada des d’altres posicionaments neoschumpeterians. Mentre que ell considera que les concentracions d’innovacions es produeixen en el període final d’una depressió, la qual cosa estimula la recuperació, Ch. Freeman –amb J. Clark i L. Soete– pensa que la correlació amb el cicle és més estreta i que els períodes de grans innovacions són períodes d’expansió.

En qualsevol cas, ha permès posar en relleu la coexistència de fractures i discontinuïtats en el curs dels grans processos d’innovació, com defensava Schumpeter, amb la trajectòria independent i molt més regular de les innovacions incrementals i del procés de creació de coneixements. Els avenços científics i l’oferta de tecnologia segueixen vies molt independents del cicle: el mercat de la tecnologia és molt particular, els preus són força arbitraris, i els intercanvis, poc transparents.

La funció de la demanda de tecnologia

Des de la dècada del 1960, d’una altra banda, les aportacions de Jacob Schmookler modificaren l’esquema interpretatiu de Schumpeter, en què el protagonisme principal del progrés tecnològic era reservat a l’empresari innovador i a les grans innovacions. Si la innovació era per a aquest un problema bàsicament d’oferta –la incorporació de nous coneixements tecnològics a la producció–, Schmookler canviava aquesta perspectiva per a situar el fenomen en un horitzó de predomini de la demanda, en una resultant del demand pull.

En la seva investigació històrica sobre les patents als EUA, aquest autor va analitzar dades sectorials encreuades per a un gran nombre d’empreses abans i després de la Segona Guerra Mundial i va trobar una correlació estreta entre les invencions en béns de capital per a una indústria i el volum de vendes de béns d’equipament a aquesta indústria. Així, arribava al convenciment que la demanda realitza una funció decisiva en el procés d’innovació tecnològica en definir l’assignació de recursos a les activitats generadores de noves invencions i innovacions.

La innovació no és entesa, en l’esquema de Schmookler, com un fet excepcional produït per decisions singulars dels també excepcionals innovadors al marge de la immensa majoria dels empresaris, relegats a la categoria de simples imitadors. Ben al contrari, el procés d’introducció de les innovacions és vist com un flux continu, si bé no pas perfectament regular i estable. Aquesta anàlisi no remarca, doncs, les grans fractures o revolucions tecnològiques, sinó el ritme essencialment sostingut del canvi. La innovació seria un fet consubstancial al capitalisme i, a més, amb un ritme progressivament creixent.

La gran majoria de les patents serveixen per a donar pas a petits canvis, generalment de caràcter complementari, respecte d’alguna gran invenció. L’anàlisi de les innovacions des d’aquest renovador enfocament de demanda va fer descobrir a Schmookler l’existència de correlació entre les sèries de producció i les de patents, així com la precedència bàsica de les primeres sobre les segones.

D’aquí es podia deduir que és l’augment de la producció d’un sector determinat el que provoca el procés d’innovació en aquest mateix sector en suscitar problemes per a donar resposta als requeriments de l’expansió, assignar recursos per a cercar-ne solucions i remunerar els inventors i agents econòmics que hi troben sortida.

Aquesta relació és també bastant lògica, ja que en expandir-se la producció augmentaran les possibilitats de benefici i, per tant, el mercat per a l’inventor. El nombre de tecnòlegs aplicats a la recerca i al desenvolupament experimental i al finançament a la seva disposició també s’incrementaran.

La innovació com a procés interactiu

La tesi de la determinació de les innovacions per les sol·licituds de la demanda també presenta punts febles. Com ha estat advertit repetidament, l’existència evident de demanda de medecines i vacunes per a determinades malalties no ha proporcionat l’oferta sol·licitada. Però el model de Schmookler, com els de Schumpeter i Mensch, ha fet possible una concepció molt més rica i complexa del progrés tecnològic i les seves relacions amb el desenvolupament econòmic.

La combinació de les seves diferents propostes analítiques i l’experiència acumulada han donat lloc a un nou esquema explicatiu que situa les empreses com a motor principal del canvi tecnològic. És ja perfectament clar, també, que l’èxit de la innovació comercial és determinat a llarg termini per la recerca bàsica i per l’operativa de les infraestructures de suport a la seva aplicació industrial.

Les noves estratègies empresarials, amb l’expansió del mercat internacional com a objectiu central, doten d’un gran protagonisme la inversió, imprescindible per a afrontar grans despeses de R+D. Al mateix temps, el creixent volum d’inversions necessari determina la globalització de la producció.

El procés de difusió no és una simple imitació i divulgació de la innovació, sinó que exigeix un conjunt d’elements que la complementen i n’asseguren l’èxit. De tots ells, el més important és, tal vegada, l’existència d’una força de treball qualificada, amb els coneixements tècnics suficients per a garantir tant la compra correcta de la tecnologia com la possible adaptació a les condicions productives pròpies de l’empresa. L’acumulació tecnològica és, segurament, el principal element diferenciador entre països industrialitzats i països en desenvolupament i contribueix a augmentar la distància entre els uns i els altres.

Les trajectòries del progrés tecnològic

Quadre 1. Patents sol·licitades als EUA per estrangers, en %.

Els registres de patents dels països formen un indicador de les innovacions tecnològiques de gran interès. Però les comparacions internacionals pateixen d’una certa manca d’homogeneïtat a causa de les diferències en les respectives legislacions nacionals. Una via indirecta permet esquivar aquest seguit d’inconvenients: els registres sol·licitats als Estats Units des de l’estranger formen una base de comparació perfectament homogènia, ja que la llei nord-americana ha estat sempre igual per a tothom.

El quadre 1 reuneix en percentatges, per anys seleccionats, les sol·licituds presentades des de deu països durant més d’un segle. Les dades del quadre, a banda dels EUA, reflecteixen amb molta claredat el canvi extraordinari que s’ha produït en les posicions de la resta de països en el desenvolupament tecnològic mundial al llarg del segle XX.

En efecte, als darrers decennis del segle XIX el lideratge tecnològic corresponia a la Gran Bretanya, que passà a ésser desplaçada per Alemanya des de l’inici del XX, excepte en els anys de les dues postguerres. França es va mantenir sempre en una tercera posició força destacada. Ateses les dimensions econòmiques i demogràfiques molt menors, Suïssa, Suècia i Holanda també assoliren nivells molt remarcables.

A partir de la dècada del 1960, tots els països europeus han vist molt reduïts els seus percentatges. Alemanya és l’únic que conserva una posició, tot i que descendent, ben destacada. Al mateix temps s’ha produït una autèntica aparició en tromba del Japó, que el darrer any documentat patentava, tot sol, més que tots els altres països del món junts. Els altres casos que tenen una dimensió suficient per a constar en el quadre són Bèlgica, Itàlia i Espanya. Els dos primers assoleixen una presència limitada. Però les dades espanyoles són encara molt més modestes.

El mercat mundial de tecnologia

Les característiques del progrés tecnològic inclouen l’existència d’importants economies d’escala i el configuren com un procés essencialment acumulatiu. Això s’explica per l’elevat cost de les infraestructures per a les activitats de R+D i per l’assoliment d’externalitats molt importants quan es realitzen diversos projectes simultàniament.

Aquests mecanismes determinen els avantatges de les grans empreses multinacionals que poden operar a gran escala. També expliquen l’alta concentració del progrés tecnològic entre molt pocs països, en l’àmbit internacional, i entre molt poques regions, a l’escala interna dels estats.

Un nombre limitat de països disposa de capacitats tecnològiques pròpies i produeix la pràctica totalitat de les innovacions mundials. Aquests països poden ésser considerats com a oferents nets de tecnologia. El liderat dels EUA provoca una certa dependència dels altres oferents, especialment en els sectors de tecnologia més avançada.

Per a la immensa majoria de països la possibilitat de generar per si mateixos les tecnologies que necessiten és gairebé nul·la. Són demandants nets de tecnologia i han d’adquirir-la a l’exterior. Es poden distingir dues situacions distintes: els països que presenten un notable nivell d’industrialització i un sector tecnològic en període de constitució, i els països subdesenvolupats.

Per a tots aquests demandants nets de tecnologia, independentment de la situació concreta, la innovació consisteix per a les empreses en l’aprenentatge de processos i la generació de productes que ja han estat àmpliament desenvolupats i utilitzats pels països oferents.

Les principals vies per a l’adquisició de tecnologia estrangera són: els contractes de transferència de tecnologia que comporten la cessió d’una patent o la prestació d’assistència tècnica, la importació de béns d’equipament o intermedis que duen millores tecnològiques incorporades, i la inversió estrangera directa. Però fins i tot quan es recorre exclusivament a l’exterior, la disponibilitat d’un sistema eficaç de R+D i d’una bona dotació de capital humà és requisit imprescindible per a una adequada elecció i assimilació de la tecnologia importada.

Aquesta forma d’accedir al progrés tecnològic, malgrat que ha possibilitat alguns fenòmens destacats de creixement i de modernització, suposa una feblesa estructural molt gran. Els proveïdors de tecnologia controlen l’aplicació de les innovacions cedides i sovint imposen restriccions que n’augmenten els costos i en limiten l’aplicació. Així, els contractes d’adquisició de tecnologia acostumen a restringir l’exportació o a limitar la recerca i sovint exigeixen el control de l’empresa compradora. La manca d’un sector de tecnologia propi, doncs, constitueix un impediment major per a la continuïtat del desenvolupament.

La posició espanyola en la competència tecnològica

La situació de l’economia espanyola quant al desenvolupament tecnològic és, a escala internacional, perfectament mediocre. Les dades del quadre 1 mostren que el percentatge de les patents sol·licitades als EUA per residents espanyols és molt baix. I també apunten, contra el que es podria pensar a la vista del creixement econòmic espanyol de la segona meitat del segle XX, que aquest percentatge ha anat minvant des de l’any 1951 de forma sistemàtica. Espanya no ha aconseguit reduir distàncies amb els països més desenvolupats, almenys fins a la darrera dècada, sinó que les ha augmentat contínuament.

La manca d’un sistema científic i tecnològic que es correspongui amb el nivell de desenvolupament econòmic aconseguit té la seva causa directa en la debilitat dels recursos a disposició de les activitats de R+D. Els gràfics 10 i 11 recullen les xifres corresponents a les despeses totals en R+D a Espanya entre el 1967 i el 1998, en pessetes constants del 1990 i en percentatge del Producte Interior Brut (PIB). La primera constatació és que, en comparació amb la mitjana dels països de la Unió Europea o de l’OCDE, la despesa és enormement baixa per al nivell de renda assolit.

Gràfic 11. Despeses totals en R+D a Espanya.

Les dades dels gràfics permeten comprovar que únicament entre el 1985 i el 1992 hi ha hagut un esforç important, en termes de recursos, per a corregir l’atonia espanyola dins l’àmbit de la R+D. Després, aquest impuls desapareix per a recuperar-se una mica tan sols l’any 1998. Les xifres corresponents a les distintes regions situen els totals de recursos invertits a nivells baixíssims, excepte a Madrid –on l’Estat aboca una aclaparadora majoria de les seves accions de R+D– i a Catalunya –que depèn principalment de les activitats de les empreses privades–.

L’adquisició de tecnologia forana ha estat, per tant, la clau del progrés tecnològic a Espanya. Segurament, el mètode principal ha estat la importació de béns d’equipament que duen nova tecnologia incorporada. Una segona forma d’adquisició de tecnologia ha estat la compra de llicències o bé els acords d’assistència tècnica. Una tercera modalitat deu haver estat la inversió estrangera directa. Normalment, aquestes formes diverses apareixen de forma combinada.

Les dades disponibles sobre aquests mecanismes demostren que la presència de tecnologia exterior ha estat enorme des de l’inici del desenvolupament econòmic modern a partir del 1960. En efecte, les importacions de béns d’equipament han assolit regularment proporcions molt elevades sobre el consum aparent global d’aquest tipus de béns a l’economia espanyola.

També condueix a la mateixa conclusió l’anàlisi dels saldos que corresponen a les partides de la balança tecnològica dins de la balança de pagaments espanyola de cada any. La fragilitat tecnològica de l’economia es manifesta, així mateix, per la debilitat dels ingressos aconseguits mitjançant l’exportació de tecnologia espanyola.

Les xifres relatives a la inversió estrangera directa des del 1960 i, encara més, a partir de l’any 1973, són molt elevades i fortament creixents. Les grans inversions han estat fetes principalment per les empreses multinacionals més importants del món. Els darrers anys ha augmentat molt substancialment la inversió espanyola a l’exterior. De tota manera, els registres espanyols no permeten distingir quina part d’aquest flux de capitals correspon a les inversions fetes des d’Espanya per part de les filials de les grans empreses estrangeres.

Les explicacions de l’endarreriment tecnològic espanyol són múltiples. Evidentment, l’endarreriment de l’ensenyament superior a Espanya i la penúria de recursos en què es mouen les institucions universitàries hi han tingut una important contribució. Els modestos recursos invertits per l’Estat i les formes més que discutibles de distribuir-los també hi han col·laborat. La falta d’un sistema públic d’estímuls i d’incentius per a la recerca i el desenvolupament de les empreses particulars ha cooperat al mateix resultat.

A més, els saldos actius de la balança de pagaments, produïts bàsicament pel turisme, permetien que l’economia adquirís amb certa comoditat tecnologia de l’exterior. L’esforç innovador mai no va arribar a ésser una prioritat social i política perquè el sistema no ho necessitava. Però l’evidència disponible suggereix que la causa major resideix en el fet que les empreses i el sistema econòmic han pogut expandir-se sense necessitat d’incórrer en els riscos que implica sempre l’acció de R+D.

El tradicional proteccionisme que constituïa l’entorn bàsic de tota l’activitat productiva tenia dues conseqüències negatives per al sistema de ciència i tecnologia. D’una banda, permetia a les empreses el manteniment de costos i preus superiors als del mercat mundial sense suportar la competència exterior. De l’altra, alimentava una estructura industrial dominada per petites empreses sense dimensió ni possibilitats reals d’operar de forma competitiva en l’àmbit internacional.

Al mateix temps, aquesta debilitat intrínseca de l’empresa espanyola facilitava la penetració de capital i tecnologia exteriors. La situació es corregeix molt lentament els darrers anys. És ben segur que solament una aposta decidida per la innovació i l’aplicació de recursos públics molt superiors a la formació de capital humà –tant en l’ensenyament superior com en l’àmbit de la formació professional–, així com un renovat protagonisme de les empreses, poden aconseguir millores apreciables.