Si bé des de la Restauració fins al 1936 hi hagué un notable desenvolupament industrial a Espanya, des del punt de vista geogràfic no fou gaire homogeni. Al costat de regions d’escàs dinamisme –Andalusia, Extremadura, Castella-la Manxa–, n’hi hagué d’altres que experimentaren un fort impuls –Catalunya, Madrid, el País Basc, València–. Una de les causes fonamentals d’aquesta diversitat fou el diferent grau de desenvolupament tecnològic d’aquests territoris. El nivell tecnològic depèn, bàsicament, de la inversió en educació tècnica i en recerca i desenvolupament (R+D). Aquestes inversions aconsegueixen un increment de la productivitat per mitjà de la innovació. Una de les vies d’innovar és l’aplicació d’invents de nous productes i nous processos en la producció. Aquesta idea justifica l’ús de les dades de patents per a estudiar la relació entre tecnologia i desenvolupament econòmic. De fet, els documents de patents mostren que les regions espanyoles de més nivell de vida coincideixen amb les de més nivell tecnològic. Durant l’època estudiada, Catalunya destacà extraordinàriament pel que fa al nombre d’invents patentats. Això no fou una casualitat, sinó una conseqüència del seu primerenc suport privat i institucional a l’educació tècnica, que creà un ambient social favorable a la innovació.
Les fonts: patents sol·licitades per residents a Espanya
Quadre 1. Patents sol·licitades per residents i per no residents a Espanya.
Els documents de patents, encara que tenen limitacions, són d’una gran utilitat per a aprofundir el coneixement de la història econòmica, industrial, tecnològica i empresarial d’un país. Per a aquest estudi s’han emprat les dades de les patents sol·licitades al Registre de la Propietat Industrial d’Espanya –actualment Oficina Espanyola de les Patents i Marques (OEPM)– en set anys, seleccionats entre el 1882 i el 1935. En total, s’ha recollit informació relativa a 15.694 patents. El quadre 1 distingeix entre patents sol·licitades per residents i per no residents a Espanya. Sense tenir en compte l’any 1917 –que fou un any anòmal per causa de la Primera Guerra Mundial–, les dades mostren a primer cop d’ull dos fets: el predomini de les patents d’estrangers i l’augment progressiu de la participació dels espanyols –des del 31% del 1882 fins a arribar a superar el 50%, per primer cop, el 1935–. Sense perdre de vista la gran importància que tingué la tecnologia procedent de l’estranger en el funcionament de l’economia espanyola, utilitzarem només les dades de patents sol·licitades per residents a Espanya, ja que el que es cerca és la comparació del nivell tecnològic de les diferents regions.
Diferències en la capacitat tecnològica regional
Quadre 2. Distribució de les atents sol·licitades per residents a Espanya per comunitats autònomes, per ordre d’importància, en nombre i percentatge de patents, 1882-1935.
El quadre 2 recull la distribució de les patents de residents, organitzada per comunitats autònomes actuals. Destaca l’abassegador predomini de Catalunya, d’on procedien gairebé el 50% de les patents. La seva importància, a més, augmentà entre el 1882 i el 1935, període en què la seva representació passà del 37,6% al 42,3%. La màxima representació, no obstant això, l’havia assolit el 1897, amb el 54,5%. Aquesta proporció, realment, la mantingué fins els anys vint, ja que el 1922 encara tenia el 53% de les patents d’espanyols.
La segona comunitat fou la de Madrid, amb el 20,2% de les patents del conjunt d’anys seleccionats. Si es comparen els anys 1882 i 1935 –en els quals Madrid obtingué el 25% de patents– es podria concloure que aquesta regió mantingué la seva importància al llarg del temps. Això no obstant, aquesta proporció no fou constant. Durant el període en qüestió hi hagué dues etapes clarament diferenciades. La primera de declivi, del 1882 al 1897, any en què Madrid assolí un mínim històric en la seva proporció respecte del conjunt d’Espanya: el 13,1%. I una segona etapa d’expansió, començada el 1897 i finalitzada el 1935, any en què recuperà la importància inicial.
Patent d’invenció del 1895 a favor de L’Espanya Industrial.
ECSA
El període de declivi relatiu de l’activitat patentadora a la regió de Madrid no començà el 1882, sinó que ja ho havia fet al primer terç del segle XIX –i accelerat a la segona meitat–, a causa del ràpid i ferm desenvolupament industrial de Catalunya i, en menor grau, de dues regions més: el País Basc i el País Valencià. Patricio Sáiz ha mostrat que entre el 1826 i el 1878 el 32% de les sol·licituds de patents procedí de Madrid; el 25%, de Catalunya; l’11%, d’Andalusia; el 5%, del País Basc, i també el 5%, del País Valencià. Però si s’analitzen aquestes dades amb més detall és palès el creixement de la participació catalana a mesura que avança el segle: si entre el 1826 i el 1850 la participació de Catalunya fou del 20%, entre el 1850 i el 1878 tendí a superar el 30%.
El País Valencià i el País Basc tingueren un pes i una evolució molt semblants. Les patents de la primera representaren el 8,5% del conjunt, i la seva participació fou creixent, passant del 6,4% el 1882 al 9,6% el 1935. Els residents al País Basc obtingueren el 8% de les patents, i passaren de representar el 5,6% el 1882 a tenir el 8,1% el 1935. Malgrat la gran distància que les separava de Catalunya i Madrid amb relació al nombre absolut de patents, el seu creixement fou més ràpid. Es tracta de dues regions notablement innovadores en el conjunt d’Espanya.
Les patents de la regió andalusa –la cinquena en importància, amb el 4,6%– mostren l’escassa activitat innovadora d’aquesta regió respecte a les altres quatre, com també el seu sostingut declivi industrial al llarg del període. Les regions restants tingueren una importància quantitativa menor en comparació de les cinc comentades. No obstant això, l’evolució de la seva participació en el conjunt d’Espanya indica que unes tingueren més dinamisme tecnològic que d’altres: Galícia, Balears i Astúries augmentaren la seva participació; Aragó, la Rioja i, si comptem des del 1887, també Cantàbria i Navarra mantingueren el seu pes relatiu, i Castella i Lleó, Castellala Manxa, Múrcia, Extremadura i Canàries s’endarreriren clarament respecte de la resta de l’Estat.
Nivell tecnològic regional
Quadre 3. Nombre de patents per milió d’habitants per comunitats autònomes, 1882-1935.
Per a conèixer el nivell de desenvolupament tecnològic no serveix el nombre total de patents, sinó que és imprescindible ponderar-lo per a la població o la producció, mesures de la magnitud de l’economia. El quadre 3 recull l’evolució entre el 1882 i el 1935 de l’indicador de patents per càpita (patents per milió d’habitants) de les regions, que s’han ordenat en funció del valor mitjà d’aquesta ratio en el període considerat. Si ho comparem amb les xifres de patents totals (quadre 2), destaquen dos fets: primer, la disminució de la disparitat entre comunitats, i en segon lloc, un important reajustament en la classificació regional.
Un dels reajustaments més significatius és l’ascens del País Basc a la tercera posició, amb una ratio de patents per habitants del doble del País Valencià –que en nombre de patents estava lleugerament per sobre–, i acostant-se notablement als nivells de les dues regions més desenvolupades: Catalunya i Madrid. Hi ha altres comunitats autònomes que milloren la seva classificació: Cantàbria, Balears, la Rioja, Navarra, Múrcia i Canàries. Les que empitjoren són, a més del País Valencià: Andalusia, Aragó, Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Galícia i Extremadura, que passa a ocupar la darrera posició.
Catalunya: la indústria més tecnificada d’Espanya
Les dades afegides posen de manifest el gran predomini català en el sistema espanyol de patents. La distribució de les patents per sectors permet conèixer vers quines activitats econòmiques dirigiren els seus esforços tecnològics les regions i on assoliren avantatges tecnològics. El quadre 4 recull el nombre i la proporció de patents per sectors a les quatre regions on es concentrà més del 80% de les patents del període: Catalunya, Madrid, País Basc i País Valencià; i el quadre 5, la participació de cadascuna en el total de patents de cada sector, com també l’indicador d’Avantatges Tecnològics Revelats (VTR). Aquest índex mesura la proporció de patents d’una regió en un sector dividida per la participació d’aquesta regió en el total de patents. Aquest índex s’interpreta de la manera següent: si VTR > 1, la regió participa en el sector amb una proporció de patents superior a la seva participació en el total: la regió té avantatge tecnològic en el sector; si VTR
Quadre 5. Proporció de patents i VTR de cada regió en els diferents sectors de l’economia espanyola: suma d’anys seleccionats, 1882-1935.
Quadre 4. Nombre i proporció de patents de cada regió en els diferents sectors: suma d’anys seleccionats, 1882-1935.
Com ja s’ha vist, Catalunya fou la regió de més capacitat inventiva absoluta, amb el 48,1% del total de patents sol·licitades a Espanya, i també la de més nivell tecnològic general. Aquest nivell tecnològic fou la clau de la gran competitivitat industrial catalana a escala estatal, però, en quins sectors fou més competitiva? Al quadre 4 es pot comprovar que el sector amb més nombre de patents a Catalunya fou el tèxtil, amb el 19,3% de les patents. El seguí el de maquinària (16,9%), altres manufactures (10,5%), química (7,8%), alimentació (5,9%), etc. Si es té en compte que la mitjana espanyola de patents del sector tèxtil era el 12,7%, i que el sector dominant en el conjunt d’Espanya fou el de maquinària (amb el 16,4% de les patents), és clar que aquesta regió estava especialitzada en la indústria tèxtil. El predomini català en aquest sector respecte de la resta d’Espanya (quadre 5) fou abassegador: obtingué el 72,1% de les patents tèxtils. El valor de l’indicador VTR del tèxtil mostra, a més, que Catalunya gaudí d’un clar avantatge tecnològic.
Però el 81% restant de les patents catalanes afectà sectors diferents del tèxtil, la fama del qual potser ha fet perdre de vista el desenvolupament d’altres camps a la regió: la diversificació industrial de Catalunya –de la qual parlen les patents– fou extraordinària. De fet, en nombre de patents, Catalunya dominà en quasi tots els sectors (quadre 5). Tan sols fou superada per Madrid i el País Basc en el sector de metàl·liques bàsiques, i només per Madrid en els serveis. A més, Catalunya tingué avantatges tecnològics no solament en el tèxtil sinó també en molts altres sectors: minerals no metàl·lics, química, transformats metàl·lics, maquinària, alimentació, fusta i mobles, paper i gràfiques, i altres manufactures. El desenvolupament d’aquests sectors s’inicià al final del segle XIX, com explica Albert Carreras:
“Menos espectacular pero igualmente eficaz es la aparición y desarrollo de ramas fabriles modernas en ámbitos no textiles. Esto se manifiesta en las industrias alimentarias (desde la harinera hasta la fabricación de chocolate pasando por el refino de aceite), las papeleras, las del curtido, las de artes gráficas, las de material de construcción, las químicas o las metálicas más ligeras. [Desarrollo que fue posible gracias al] denso tejido de interrelaciones productivas, las facilidades para disponer de capitales, empresarios, técnicos y trabajadores, y una fuerte convergencia en las tecnologías de los diversos sectores fabriles. A menudo se olvida el último elemento, pero es muy importante.”
D’altra banda, el menor nombre de patents catalanes d’energia i aigua, metàl·liques bàsiques, material elèctric i electrònic i material de transport –on Madrid, el País Basc i, fins i tot, València demostraren tenir avantatges tecnològics– pot servir per a explicar el notable descens en la ratio de patents per habitant del 1920 al 1935 (quadre 3), que tan sols es produí a Catalunya. De fet, aquest factor afavorí que aquell any Madrid superés Catalunya en el valor d’aquest indicador. Això cal relacionar-ho amb la crisi del creixement industrial català respecte de la més gran empenta d’altres regions espanyoles en aquell temps, segons explica Albert Carreras:
“La crisis de 1920 […] no refleja más que el gran empuje de la expansión industrial española durante aquella década, no compartido por Cataluña. Las elevadas inversiones que se realizaron en aquellos años beneficiaron, principalmente, a los sectores productores de bienes de capital, y éstos estaban ubicados, en gran medida, fuera de Cataluña.”
Això no obstant, Catalunya continuà mantenint el 1935 la primacia absoluta en el nombre de patents sol·licitades. El declivi respecte d’altres regions, per tant, fou relatiu i degut principalment al ràpid desenvolupament dels sectors de béns d’inversió, fortament establerts a Madrid, el País Basc i, en certa mesura, València.
Patent del 1910 a favor de L’Espanya Industrial.
ECSA
Com a conclusió es pot assenyalar que les patents, ponderades per la població o la producció, poden servir d’índex aproximat del nivell tecnològic d’un país o una regió. Segons això, les regions espanyoles de més nivell tecnològic entre el 1882 i el 1935 foren, per aquest ordre, Catalunya, Madrid, el País Basc i València –precisament les regions de més renda per habitant–. Catalunya no solament fou la regió de més nivell tecnològic, sinó també la que obtingué un major nombre absolut de patents: gairebé el 50% de les sollicitades a Espanya durant els set anys seleccionats. Això suposà que les patents catalanes fossin les més nombroses pràcticament en tots els sectors. Únicament Madrid –que obtingué el 20% de les patents– la superà en els sectors dels serveis i de metàl·liques bàsiques, i el País Basc –amb el 8% de les patents– ho féu només en aquest darrer. El País Valencià, amb el 8,5% de les patents aproximadament, tingué una important presència en el sector alimentari i agrari, però no arribà a superar Catalunya en cap dels dos.
La distribució sectorial de les patents mostra notables diferències en l’especialització tecnològica de cada regió, que coincideix, bàsicament, amb l’especialització productiva de cadascuna. Així, les patents destaquen la gran especialització catalana en la tecnologia tèxtil, però també posen de manifest una important diversificació industrial d’aquesta regió des del final del segle XIX. L’índex d’Avantatges Tecnològics Revelats mostra els sectors en què cada regió aconseguí avantatges tecnològics respecte del conjunt d’Espanya: Catalunya, com era d’esperar, tingué una gran competitivitat tecnològica en la indústria tèxtil, però també en molts altres sectors industrials que no han rebut tanta atenció per part dels historiadors de l’economia i la tecnologia.