La primera visita al pediatre, després d’haver sortit de la clínica, convé realitzar-la quan el nadó té entre tres i quatre setmanes de vida. És aleshores que acaba el període neonatal —de nadó—, i l’examen mèdic permet de comprovar si l’infant ha superat l’etapa sense problemes.
La visita s’inicia amb un interrogatori detallat als pares, per a determinar com ha evolucionat el nen durant les primeres setmanes de vida i esbrinar si s’ha produït alguna anomalia.
A partir de la primera visita es programen els successius controls mèdics que convé fer al nen. La regularitat dels controls pot variar en cada cas, especialment si es detecta algun signe que faci aconsellable de revisar l’infant amb determinada freqüència, per comprovar si té alguna alteració.
Als països desenvolupats, els accidents constitueixen la primera causa de mortalitat en infants de més d’un any d’edat. Als Països Catalans, cada any moren per accidents uns 600 infants menors de 15 anys. És molt difícil obtenir i recopilar dades suficients sobre els accidents no mortals, però segons els estudis realitzats sobre això i tenint en compte les dades d’altres països, es calcula que els infants que requereixen assistència mèdica a causa d’accidents són uns 600.000 cada any, i que prop de 2.000 sobreviuen, però els queden lesions permanents.
El nen es troba en un procés d’aprenentatge continu, a través del qual va descobrint el món que l’envolta. Abans que les hagi experimentades, desconeix per complet el perill que poden significar determinades situacions. Si no se’l protegeix en aquest procés d’aprenentatge, pot veure’s abocat a situacions perilloses i sofrir-hi accidents.
Davant d’una situació de perill, l’infant no sap reaccionar com un adult. Encara no té la suficient maduresa física ni psíquica per a poder prendre una decisió ràpida en una situació crítica, ni per a executar-la amb eficàcia.
La prevenció d’accidents es basa fonamentalment en tres tipus de mesures: l’educació, l’adopció de determinades precaucions i la utilització dels dispositius tècnics adequats.
La boca i les dents, per bé que no siguin parts vitals de l’organisme, tenen una gran importància en la salut de l’individu, ja que participen en la digestió, intervenen en la formació de sons i tenen un gran valor estètic. Com que els trastorns bucodentals més freqüents, com la càries dental i la mala oclusió dentària, s’originen en la infància, les mesures més adequades per a evitar-los o prevenir-ne les complicacions són una adequada higiene bucodental en la infància i el tractament precoç de les alteracions que es presentin en aquesta edat.
El desenvolupament de les dents s’inicia durant la gestació, amb la formació, cap al final del segon mes, de quatre bandes de teixit diferenciat, denominades làmines dentàries, localitzades a cada un dels costats d’ambdós ossos maxil·lars. En cadascuna d’aquestes làmines es formen cinc protrusions, de les quals derivaran les futures dents temporals, que seran les primeres a aparèixer-hi.
L’erupció de les dents pot produir alguns símptomes, però no ocasiona tantes alteracions com sovint se’ls atribueix. És possible que quan una dent trenqui la geniva, el nen senti alguna molèstia a la boca i que, en conseqüència, hi augmenti la formació de saliva. Aleshores, l’infant pot estar més inquiet del que és normal, però se sol calmar només amb agafar-lo en braços. Mai no s’ha demostrat la utilitat dels productes comercialitzats especialment per a calmar les suposades molèsties de la dentició, ni d’aplicació tòpica ni d’administració general.