La higiene bucodental té una gran importància durant la infància, ja que en depèn la salut de les dents durant la resta de la vida. En el mateix moment del naixement, l’infant ja té totes les dents, o les estructures precursores, i per aquesta raó ja hi pot influir l’estat general de salut, determinat —entre altres factors— per l’alimentació. Més endavant quan les dents ja hauran sortit, actuaran directament sobre elles diversos factors locals, com ara els propis aliments en passar per la boca o les mesures de neteja bucal.

La mala oclusió dentària és un trastorn de la dentició caracteritzat per un contacte anòmal entre les dents de l’arcada inferior i les de l’arcada superior, a causa d’una alteració de la posició de les dents o a una alteració dels maxil·lars.

• Per a prevenir les malalties bucodentals i les seves complicacions és imprescindible observar una adequada higiene bucodental en la infància i que el nen visiti regularment l’odontoestomatòleg, per a diagnosticar i tractar precoçment els trastorns que hi puguin anar apareixent
• De vegades, quan una dent trenca la geniva, l’infant sent una certa molèstia a la boca, i pot ésser que estigui una mica més inquiet del normal, però se sol calmar amb només agafar-lo en braços.

Per tal que els elements continguts en la cèl·lula ou, producte de la unió de l’òvul i l’espermatozoide, arribin a transformar-se en un ésser humà adult, cal un procés lent i molt complex, determinat i influït per múltiples factors. En el capítol anterior es descriu el desenvolupament del nou ésser durant l’etapa intrauterina, en què es produeixen fonamentalment els processos de divisió i diferenciació cel·lular que permeten la formació dels diversos òrgans i sistemes especialitzats.

El creixement de l’organisme i la maduració de les funcions mentals i motores són processos íntimament units, ja que es desenvolupen de manera paral·lela i depenen, en general, dels mateixos factors. L’herència rebuda a través dels gens, per exemple, pot determinar el ritme de creixement de l’infant, la velocitat del seu desenvolupament psicomotor i els límits que es poden assolir en ambdós processos. Alguns trastorns genètics poden causar retard mental, i d’altres poden impedir que un nen assoleixi una talla normal.

El procés de creixement i desenvolupament psicomotor, des del naixement a l’edat adulta, és continuat i progressiu. No obstant això, per a poder avaluar regularment el procés, amb la finalitat de veure si l’infant evoluciona adequadament, hom ha considerat de dividir-lo en diverses etapes. Tot i que, en realitat, el límit d’aquestes etapes és artificial i flexible, la utilitat de la divisió està a poder comprovar si, al final de cadascuna, l’infant ha assolit el creixement i s’han desenvolupat les funcions psicomotores que es consideren normals en el seu entorn social.

Després d’haver recuperat la pèrdua de pes que es produeix normalment a partir del naixement, cap al final del període neonatal ja s’hi estableix un ritme d’increment de pes regular. Generalment, l’infant d’un mes sol pesar uns 500 g més que en el moment del naixement, amb les diferències individuals normals. També s’incrementa proporcionalment la talla, i sol ésser d’uns 3 cm més que en néixer.

El primer any de vida és un període crític, ja que l’infant aprèn a realitzar les primeres accions voluntàries, i algunes funcions del seu organisme experimenten importants transformacions, com es demostra en el cas de l’alimentació. Al cap de quatre setmanes de vida, es considera acabada l’etapa de nadó, a la qual s’han dedicat altres articles en aquest mateix capítol. Durant aquesta primera etapa, l’infant s’ha adaptat al nou entorn, però ha mantingut una actitud molt passiva. A partir del primer mes, serà cada vegada més actiu i començarà a relacionar-se amb el seu entorn.

Quan conclou el període neonatal, l’infant encara continua dormint la major part del dia. Al primer mes de vida, en general dorm unes 15 hores diàries. Mentre dorm, l’actitud no és tan rígida com abans i el cos no està tan flectit. Generalment, tendeix a tombar el cap a un cantó, més que res cap al costat d’on li arriba la llum. Convé, per tant, moure’l i posar-lo alternativament d’ambdós costats, per a evitar que sempre tombi el cap en la mateixa direcció. Al mes d’edat, comença a sostenir una mica el cap.

Els reflexos primitius tendeixen a desaparèixer, substituïts per moviments voluntaris; però durant els primers mesos encara en conserva alguns. Al mes d’edat, per exemple, quan se li tomba el cap, tendeix a estendre l’extremitat superior del mateix costat i a flectir-ne l’altra. En aquesta edat, encara conserva el potent reflex de prensió i, si se li posa un dit al palmell de la mà, l’agafa amb força. No obstant això, no és capaç d’agafar voluntàriament un objecte.