Desenvolupament de la dentició

El desenvolupament de les dents s’inicia durant la gestació, amb la formació, cap al final del segon mes, de quatre bandes de teixit diferenciat, denominades làmines dentàries, localitzades a cada un dels costats d’ambdós ossos maxil·lars. En cadascuna d’aquestes làmines es formen cinc protrusions, de les quals derivaran les futures dents temporals, que seran les primeres a aparèixer-hi. A partir del quart més de gestació s’inicia, des de la làmina dental, la formació d’una altra sèrie de protrusions, que es completarà en els primers mesos de vida, i de les quals derivaran les dents permanents. Així, doncs, en el moment del naixement, tot i que no hi sol haver cap dent visible, ja hi ha a l’interior dels maxil·lars la major part de l’estructura bàsica de les dents. La seva formació es completarà amb el dipòsit de calci, procés denominat calcificació, que es produeix lentament i que no es completa fins després que les dents ja hagin sortit. En aquesta obra, les característiques de les dents, com també el seu principal trastorn, la càries, es descriuen en el capítol dedicat a l’aparell digestiu, en el volum 5.

L’edat en què apareixen les dents és molt variable, de manera que hi ha infants que ja neixen amb alguna dent visible, mentre que d’altres encara no en tenen cap en complir l’any d’edat. Tanmateix, el més habitual, com es pot veure en el quadre, és que la irrupció de les dents temporals o de llet s’iniciï cap als sis mesos d’edat. L’ordre en què apareixen sol ésser el mateix. En general, les primeres dents que surten són les dues incisives centrals inferiors, i a partir d’aleshores surt un determinat tipus de peça cada cert temps. Aproximadament als dos anys queda completa la dentició temporal, formada per vint peces, que es conserven fins als sis anys. Aquestes peces són d’una grandària menor que les definitives, d’acord amb les dimensions dels ossos maxil·lars del nen petit. La principal utilitat és que, a mesura que els ossos creixen, conserven el lloc per a les peces definitives, i, per tant, de la seva col·locació en dependrà la posició de la dentició permanent.

A partir dels sis anys s’inicia la sortida de les dents permanents, o definitives, que no es completa fins ben entrada l’adolescència. Al mateix temps, s’hi va produint la caiguda de les dents temporals, que conclou aproximadament cap als 10-12 anys. Durant aquest període, el nen té una dentició mixta, constituïda per dents d’ambdós tipus. La primera peça definitiva que surt és, generalment, el primer molar permanent, que se situa darrere del segon molar temporal. Com que a aquesta edat pot no haver caigut encara cap dent de llet, aquesta peça pot confondre’s amb una més de la dentició temporal. Posteriorment, a mesura que van caient les dents temporals, van sortint les dents permanents que les substitueixen, i, molt més endavant, apareix la resta dels molars, que no tenien antecessors de llet. Els tercers molars, també denominats queixals del seny, apareixen a partir dels 16 anys, i és cada vegada més freqüent que no arribin a sortir mai.