Estudià a Barcelona, i es doctorà en medicina (1830). El mateix any, Pròsper de Bofarull el nomenà delegat de l’Arxiu de la Corona d’Aragó a Ripoll, per tal que recollís la documentació i els llibres que s’haguessin salvat de la crema del monestir de Ripoll. Emprengué les accions necessàries per a salvar el monestir de l’expropiació decretada pel govern i impedí que en fos consumada la destrucció. Membre de l’Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona, hi presentà comunicacions que foren publicades, com els Apuntes acerca del cólera morbo asiático... de Ripoll en 1865 (1866).
Es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona l’any 1950. Membre del grup clandestí antifranquista Torras i Bages, on coincidí amb Jordi Pujol i Joan Reventós, el 1951 fou empresonat durant set mesos a la presó de Montjuïc per haver participat en la vaga de tramvies. Ingressà al monestir de Montserrat el 1954, on fou ordenat sacerdot el 1960, i on fou professor de Sagrada Escriptura i d’història contemporània de l’Església.
Fill d’Eudald Raguer i Batlle. Féu estudis de farmàcia a Barcelona i, establert a Ripoll, inicià la recerca, recopilació i classificació dels documents i llibres dipositats a l’arxiu parroquial de l’església de Sant Pere i aplegà materials i objectes diversos relatius al folklore i a la història de la seva contrada. Juntament amb d’altres estudiosos, creà, el 1929, l’Arxiu Museu Folklòric de Sant Pere de Ripoll.
Fou cridat per Benet XIII a Roma, on, amb l’ús de materials poc sumptuosos i sobretot amb la lliçó espacial de Pietro da Cortona i de F.Borromini, construí Santa Maria della Quercia (1727-31), però la seva gran obra és la plaça de Sant'Ignazio (1727-28), un gran oval central flanquejat per dos de menors, que componen un sistema espacial en moviment continu i ondulat, obert i desplegat en molts plans perspectius.
El 1949 cofundà la Lliga Awami —nacionalista—, de la qual fou elegit (1953) secretari general. Empresonat sovint pel govern pakistanès a causa del seu nacionalisme bengalí, el 1972 esdevingué primer ministre de Bangladesh. Declarà l’estat d’emergència (1974) i l’any següent assumí la presidència de la república, amb poders dictatorials. Morí durant un cop d’estat que donà el poder a l’exèrcit.
Vida i obra
Fill d’una família de Cadaqués, es traslladà a Girona a tres anys, on visqué fins a la seva mort. Fou autodidacte. El seu pare, pescador, fundà l’any 1896 una impremta de la qual s’ocupà el seu germà Darius qui, dos anys més tard, fundà el diari El Autonomista, d’orientació republicana i federal, on Carles feu l’aprenentatge i desenvolupà, després, la faceta d’escriptor. L’any 1898 ingressà a la Diputació de Girona, càrrec que compatibilitzà amb les seves tasques en El Autonomista.
Llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona, treballà al departament de finances de la Generalitat (1936-38) i, acabada la Guerra Civil de 1936-39, s’exilià a França, on estudià economia política i participà en les tasques de la Junta d’Auxili dels Republicans Espanyols. De retorn a Catalunya (1942), amb el seu cunyat J. Vicens i Vives creà i dirigí l’Editorial Teide i contribuí a la reconstrucció cultural del país. Home de confiança de J.