Participà, com a tècnic, en l’electrificació de l’URSS. A Moscou publicà el primer volum de contes Epifanskije šl’uzy (‘Rescloses d’Epifania’, 1927) i Proiskhoždenije mastera (‘L’origen d’un mestre’, 1929). Escriví en nombroses revistes. Hom pot considerar-lo membre del grup Pereval (‘El pas’). Defensor dels ideals de la revolució, criticà la burocràcia en Gorod Gradov (‘La ciutat de ciutats’, 1926) i Gosudarstvennyj žitel’ (‘L’habitant del govern’, 1929).
Catedràtic de botànica a la Universitat de València (1567-83) i corresponsal del botànic francès Charles de Lécluse (autor de Rariorum aliquot stirpium per Hispaniae observatarum historia, 1576), on inclogué descripcions i dibuixos realitzats per Plaça). Deixà inèdit un manuscrit de botànica mèdica: In Dioscoridem annotationes i d’altres obres avui potser perdudes. H. Ruiz i J. Pavón li dedicaren un gènere de plantes andines, Plazia, de la família de les compostes.
Format a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona (1945-48) i amb Ricard Fàbregas. Dedicat professionalment al disseny gràfic, treballà a París (1956-58). En tornar, obrí estudi propi a Barcelona i es feu un nom amb els dissenys per a la indústria farmacèutica i realitzacions com la capçalera del diari Tele-exprés. Aprengué les tècniques del gravat al Conservatori de les Arts del Llibre i amb Jaume Coscolla i Maria Josepa Colom.
Conegut amb el sobrenom d'El Vigatà. Visqué a Vic fins el 1756 i s’instal·là a Barcelona, on fou deixeble de Manuel Tremulles des del 1757. El 1775 oposità, sense èxit, a una de les dues places d’ajudant de director de la nova Escola de Dibuix de la Junta de Comerç, llocs que foren ocupats per artistes lligats al món acadèmic, mentre que ell era inscrit al col·legi de pintors des del 1771. Fou clavari (1776) i primer cònsol (1782) del col·legi.
Recorregué diversos països mediterranis i col·leccionà objectes d’art, medalles, manuscrits, etc. Escriví uns Comentarii, l’original dels quals desaparegué en un incendi, el 1514.
Ordenat de sacerdot a Roma, ocupà diversos càrrecs a la cúria romana (1899); nunci a Munic (1919) i a Berlín (1920), succeí Gasparri en la secretaria d’Estat.
De família humil, fou ordenat de sacerdot (1858) i exercí els oficis de vicari i rector. Designat bisbe de Màntua (1884), patriarca de Venècia i cardenal (1894), fou elegit papa després que Àustria posà el veto al cardenal Rampolla, considerat francòfil. Tingué com a secretari d’Estat Rafael Merry del Val.
Prefecte de la Biblioteca Ambrosiana (1907-14) i de la Vaticana (1914-18), després d’una ràpida nunciatura a Varsòvia, fou arquebisbe de Milà (1921) i cardenal. Com a papa estimulà la creació de col·legis nacionals a Roma, reorganitzà els estudis i graus acadèmics eclesiàstics (Deus scientiarum Dominus, 1931) i fundà l’Acadèmia Pontifícia de Ciències (1937). Afavorí l’acció missionera de l’Església i es preocupà del seu arrelament mitjançant la formació del clergat autòcton.
Notable humanista, assistí al concili de Basilea, les actituds conciliaristes del qual defensà. Fou bisbe de Trieste (1447) i de Siena (1450). Esmerçà el seu pontificat en la convocatòria d’una croada, després d’haver intentat per carta la conversió del soldà Mehmet II, que s’havia apoderat de Constantinoble; celebrà dos congressos de prínceps a Màntua (1459/60) i a Roma (1463), però la croada no fou duta a terme.
Conegut per nombroses firmes seves que apareixen a la base de diverses estàtues, trobades, sobretot, a Rodes, és esmentat per Plini. Hom creu que executà la imatge del navarc Agesandre que figura en la birrem esculpida a l’acròpolis de Lindos.
Li ha estat atribuïda la Níkē de Samotràcia, considerada una obra ròdia del segle II aC, pel fet d’haver trobat la seva signatura en uns fragments apareguts en el mateix indret on fou descoberta l’estàtua.