Definició
Són anomenats laringitis una sèrie de trastorns caracteritzats per una inflamació de la mucosa de la laringe que origina una alteració de la fonació i pot arribar a ocasionar una obstrucció respiratòria capaç de dificultar la ventilació pulmonar.
Causes i tipus
La inflamació de la mucosa laríngia característica de les laringitis pot ésser causada per diversos trastorns. En la majoria dels casos, però, hi ha una infecció en l’origen, ja sigui com a causa principal o agreujant. La infecció laríngia, és a dir, l’establiment i el desenvolupament de gèrmens en la mucosa de la laringe, sol ésser provocada per microorganismes que atenyen la laringe a través de l’aire inspirat, que necessàriament ha de passar per aquesta estructura per entrar als pulmons.
Si bé totes les laringitis tenen factors comuns, hom en diferencia diversos tipus segons les característiques que presenten, com ara la causa de la inflamació, la zona de la laringe que n’és afectada i l’evolució que segueix. De fet, bàsicament, es diferencien dos grans grups de laringitis segons l’evolució: les laringitis agudes, que apareixen sobtadament i segueixen un procés relativament curt en què la inflamació es manté durant pocs dies, i les laringitis cròniques, que es presenten de manera progressiva, segueixen una evolució llarga i la inflamació persisteix durant molt de temps si hom no hi efectua un tractament adequat.
Entre les laringitis agudes el tipus més habitual és la laringitis catarral aguda, que consisteix en una inflamació de la mucosa laríngia deguda a una infecció. S’esdevé de manera sobtada, no sol originar alteracions obstructives i habitualment cedeix al cap de pocs dies sense complicacions. Se sol manifestar a conseqüència d’una infecció a les vies respiratòries superiors, les fosses nasals o la faringe que es transmet per propagació a la mucosa de la laringe. L’aparició d’aquest tipus d’infecció és sovint afavorida per circumstàncies ambientals que poden alterar els mecanismes defensius de la mucosa respiratòria com ara el fred, l’exposició a corrents d’aire o els canvis bruscos de temperatura. A més, la infecció de la laringe es manifesta especialment quan la mucosa és sotmesa a l’acció d’algun factor que l’hagi irritada prèviament, com el tabac, l’alcohol, una atmosfera altament contaminada per fums o pols o bé esforços vocals inusuals. En general, la infecció és causada inicialment per virus, sobretot del tipus influenzae o parainfluenzae, però posteriorment s’hi pot afegir una infecció per bacteris, especialment del tipus estreptococ, estafilococ o pneumococ.
Entre els infants petits es produeix sovint una varietat de laringitis aguda anomenada laringitis dispneica de la infància, que consisteix en una inflamació de la mucosa de la laringe deguda a una infecció que es manifesta sobtadament i origina una obstrucció al pas de l’aire per la laringe. Aquesta obstrucció causa una respiració sorollosa característica juntament amb dispnea o sensació de dificultat respiratòria. L’obstrucció al pas de l’aire deguda a la inflamació de la mucosa, que en els casos greus pot provocar una insuficiència respiratòria important, es produeix a conseqüència de les característiques de la laringe durant la primera infància. En els infants, la laringe és relativament petita i estreta, de manera que la inflamació n’obstrueix el diàmetre interior en un grau proporcionalment superior que en l’adult. A més, durant la infància hi ha a la laringe nombroses glàndules mucoses que elaboren secrecions abundants, la qual cosa afavoreix l’obstrucció. La laringe infantil és molt sensible als estímuls irritants, que fàcilment provoquen la contracció espasmòdica dels músculs de la paret laríngia. Cal també tenir en compte que la mucosa és molt laxa en aquesta edat, de manera que quan s’inflama ho fa en una proporció superior a la que correspon a l’edat adulta. Per bé que els factors esmentats són gairebé semblants en infants d’ambdós sexes, per raons desconegudes aquest trastorn és més freqüent entre els nens que entre les nenes. Hom diferencia tres tipus de laringitis dispneica de la infància segons la part de la laringe que és especialment afectada per la inflamació: la laringitis subglòtica, l’epiglotitis i la laringitis espasmòdica.
La laringitis subglòtica o laringo-traqueïtis és el tipus més habitual de laringitis dispneica. Es caracteritza per una inflamació que predomina per sota de les cordes vocals i que se sol estendre a la mucosa de la tràquea i de vegades fins i tot als bronquis. Sol ésser causada per una infecció vírica, i es presenta especialment entre 6 mesos i 3 anys d’edat. És afavorida pels climes freds i humits, de manera que predomina a l’hivern i els dies de boira. La inflamació de la mucosa respiratòria d’aquesta part de la laringe pot originar una obstrucció important del pas de l’aire als pulmons que causa una notable dificultat respiratòria.
L’epiglotitis és un altre tipus de laringitis dispneica caracteritzada per una inflamació predominant de la mucosa que cobreix l’epiglotis, és a dir, la làmina fibrocartilaginosa que tanca l’entrada a la laringe en el moment de la deglució. En general és causada per una infecció bacteriana, provocada sobretot per Haemophilus influenzae. Es pot presentar en qualsevol període de la infància, per bé que estranyament ho fa després de deu anys. La inflamació de l’epiglotis origina una obstrucció important de l’entrada a la laringe, que ràpidament provoca una insuficiència respiratòria que pot ésser greu.
La laringitis espasmòdica o laringitis estridulosa és un altre tipus de laringitis dispneica comuna, caracteritzada per una inflamació difusa de la mucosa laríngia i una obstrucció parcial, relativament poc important, causada sobretot per una contracció espasmòdica de la musculatura de la laringe. La causa d’aquest trastorn, que afecta especialment infants d’l a 3 anys d’edat, no es coneix amb seguretat. Tanmateix, però, els estudis efectuats en aquest sentit indiquen que pot ésser desencadenat per una infecció vírica i que l’espasme que n’és característic podria ésser causat per una afecció al·lèrgica. Igualment, hom considera que hi ha també factors psicològics implicats en el desenvolupament d’aquesta malaltia, ja que es presenta sobretot en infants inquiets i excitables.
Un altre tipus de trastorn que s’inclou entre les laringitis agudes és l’edema agut de laringe, que consisteix en una gran tumefacció de la mucosa de la laringe causada per acumulació de líquid a l’espai que hi ha per sota de l’epiteli d’aquest teixit. En la majoria dels casos, és degut a un edema angioneuròtic o angioedema, una alteració que consisteix en una extravasació de líquid procedent dels vasos sanguinis a la submucosa, produït per l’acció de la histamina i d’altres substàncies alliberades anòmalament per cèl·lules del sistema immunitari en unes circumstàncies determinades. De fet, aquest trastorn és una variant de la urticària, una alteració que s’inclou entre els trastorns de la pell. En general, és deguda a un mecanisme al·lèrgic, és a dir que la inflamació és provocada per una resposta anòmala del sistema immunitari, que respon exageradament davant l’exposició a determinades substàncies que són innòcues per a la major part de la població i que, en aquest cas, l’organisme interpreta erròniament com a nocives. De totes maneres, l’edema es pot presentar també a través d’altres mecanismes. Quan es tracta d’un origen relacionat amb mecanismes al·lèrgics, l’edema pot ésser desencadenat per nombroses substàncies: medicaments, pols, uns aliments determinats o la picada d’un insecte. Hi ha persones que són afectades d’un edema angioneuròtic hereditari, causat per una alteració genètica que determina el trastorn del sistema immunitari causant d’angioedema, especialment desencadenat per situacions de tensió emocional o per traumatismes mínims.
Entre les laringitis cròniques, el tipus més habitual és la laringitis crònica inespecífíca, caracteritzada per una inflamació persistent de la mucosa de la laringe, especialment a la zona de les cordes vocals, que origina una disfonia, o alteració de la veu, i ronquera prolongada. La inflamació crònica sol ésser deguda a infeccions repetides que són afavorides per l’exposició als diversos factors irritants que disminueixen la capacitat defensiva de la mucosa. Aquestes infeccions poden passar desapercebudes o bé originar símptomes escassos, però finalment produeixen una inflamació crònica de la mucosa. Els principals factors irritants que poden causar una laringitis crònica són el fum del tabac, les atmosferes molt contaminades, els vapors irritants i l’alcohol. A més, l’abús i, sobretot, el mal ús de la veu també causen una irritació de la mucosa de la laringe. Així, la laringitis crònica és freqüent en les persones que, pel seu ofici, es veuen obligades a parlar molt, o a cridar, i forcen la veu perquè no tenen prou capacitat fona-tòria o perquè no la utilitzen adequadament. Així, aquest trastorn afecta sovint professors, venedors ambulants o bé cantants que no han educat la veu correctament. La presentació d’infeccions repetides és afavorida igualment per malalties que originen obstrucció nasal i obliguen a efectuar una respiració bucal. En aquest cas, es redueix la capacitat defensiva de la mucosa respiratòria, perquè l’aire accedeix a la laringe sense haver estat filtrat, escalfat, ni humidificat adequadament a les fosses nasals, de manera que conté molts microorganismes i és relativament fred i sec. Igualment afavoreixen el desenvolupament de laringitis crònica els trastorns infecciosos crònics de les vies respiratòries que actuen com a focus des d’on els microorganismes es disseminen cap a la laringe.
Hi ha diversos tipus de laringitis crònica inespecífica, ja que les infeccions repetides poden ocasionar, segons el cas, diferents alteracions en la mucosa de la laringe. Així, la laringitis crònica catarral consisteix en una inflamació persistent de la mucosa de la laringe que provoca l’elaboració de secrecions abundants, però no s’acompanya d’alteracions de l’epiteli de la mucosa. En canvi, en la laringitis crònica hiperplàsica, la inflamació persistent provoca un desenvolupament exagerat i anormal de l’epiteli de la mucosa, que origina la formació d’engruiximents vermellosos a la superfície de les cordes vocals. En la laringitis crònica hiperqueratínica la inflamació prolongada origina una transformació de l’epiteli de la mucosa, que esdevé un epiteli queratinitzat, és a dir, amb molta queratina, substància pròpia de la superfície cutània o les ungles; per tant, l’epiteli queratinitzat provoca una sequedat i una duresa impròpies de la mucosa.
A més de les laringitis inespecífiques hi pot haver molts altres tipus de laringitis crònica, però en general són molt estranyes. L’única relativament freqüent és la tuberculosi laríngia, que consisteix en una inflamació crònica de la laringe causada per una infecció deguda al bacil de la tuberculosi. Es presenta gairebé sempre com a complicació d’una tuberculosi pulmonar que origina una infecció de la laringe, la contaminació de la qual es produeix en expulsar els bacils amb l’expectoració.
Símptomes i evolució
Els símptomes i l’evolució de les laringitis varien segons el tipus de què es tracti.
La laringitis catarral aguda es manifesta inicialment amb símptomes propis d’una infecció aguda de les vies respiratòries superiors, com els que es presenten en la rinitis aguda inespecífica o la faringitis aguda. Així, en general es manifesten diversos símptomes generals com cefalea, sensació de cansament, dolor muscular i febre, que es poden acompanyar a més de símptomes propis de la infecció de les altres estructures respiratòries, com ara secreció nasal i mal de coll. Passat el període inicial, la inflamació de la laringe apareix generalment de manera sobtada i origina disfonia o alteració de la veu, ja que les cordes vocals inflamades no vibren adequadament al pas de l’aire per la laringe en parlar. A més, és característic que la persona afectada tingui també ronquera. La dificultat de fonació sol empitjorar durant un dia o dos, i pot arribar a ocasionar una afonia completa, és a dir, la impossibilitat de parlar. La inflamació ocasiona també una sensació de sequedat i aspror al coll que obliga a escurar-se’l i origina una tos seca. Al cap de tres dies o sis d’haver-se iniciat el trastorn, hi sol haver la millora dels símptomes. En aquesta fase, la tos origina expectoració pel fet que la mucosa inflamada elabora secrecions en una quantitat important, i el dolor cedeix progressivament. A més, l’eliminació d’aquestes secrecions amb l’expectoració origina una millora de la disfonia. Al cap d’uns set dies de l’inici, els símptomes solen haver desaparegut completament, i el trastorn guareix sense complicacions. En els casos en què no s’efectua correctament el tractament, o bé es manté durant la inflamació l’acció de factors irritants com el tabac, l’alcohol o l’abús de la veu, és possible que es desenvolupi una laringitis crònica.
La laringitis dispneica de la infància origina una sèrie de manifestacions característiques anomenades en conjunt síndrome del crup laringi. Aquestes manifestacions són: tos, ronquera, estridor laringi —un soroll característic efectuat en respirar— i dispnea o dificultat respiratòria. De fet, el terme crup s’utilitzava anteriorment per a fer referència especialment al trastorn respiratori causat per la diftèria, però actualment aquesta complicació és molt estranya als països on s’ha fixat una vacunació sistemàtica contra aquesta malaltia. En l’actualitat és molt més freqüent el pseudo-crup, és a dir, la síndrome del crup originada per les laringitis dispneiques de causa no diftèrica. La forma de presentació i l’evolució dels símptomes varien segons el tipus de laringitis dispneica, però en qualsevol cas es produeix sempre un cert grau de dispnea. La inflamació dificulta especialment la inspiració, de manera que aquesta fase de la respiració és més prolongada del que és habitual. Per tal de vèncer l’obstrucció, hom empra tota la musculatura respiratòria auxiliar, de manera que es produeix aleteig nasal i es manifesta una retracció dels espais situats entre les costelles i per sobre de l’estern i les clavícules.
En el cas de la laringitis subglòtica, la síndrome del crup es presenta generalment després d’algunes hores o alguns dies que s’han iniciat els símptomes d’una infecció de les vies respiratòries altes. Inicialment, la inflamació de la laringe origina disfonia i una tos seca característica, de tonalitat ronca, anomenada tos de gos. Posteriorment, de manera sobtada i habitualment de nit, se sol presentar dispnea acompanyada d’un estridor laringi, és a dir, un so agut i aspre produït en passar l’aire per la laringe obstruïda. L’infant que n’és afectat se sol mostrar molt angoixat, i respira de pressa per la mateixa inquietud, la qual cosa incrementa la dispnea. L’evolució d’aquest trastorn és molt variable segons els casos, d’acord amb el grau d’inflamació i l’extensió que presenta. En els casos més lleus, el trastorn es manté durant tres o quatre dies, millora al matí i empitjora de nit, fins que finalment cedeix sense complicacions. Quan la inflamació s’estén a les vies respiratòries inferiors, la dificultat respiratòria s’incrementa de manera progressiva i pot provocar una insuficiència respiratòria que origina cianosi o coloració blavosa de la pell i d’altres trastorns. La inflamació dels bronquis i l’obstrucció consegüent pot deixar zones de pulmó sense ventilar, de manera que es formen atelèctasis. En aquests casos, si no s’hi efectua un tractament adequat, el trastorn respiratori s’agreuja progressivament, i pot arribar a originar una aturada respiratòria.
L’epiglotitis es produeix d’una manera semblant al trastorn anterior, però en general l’evolució que segueix és més ràpida i greu. Habitualment es presenta com a complicació d’una faringitis o rinitis aguda, al cap de poques hores d’haver-se iniciat la malaltia. Sobtadament, l’estat de l’infant empitjora considerablement, la febre s’intensifica i es manifesta mal de coll, que impedeix la deglució i provoca l’acumulació de saliva a la boca. De seguida es presenta igualment disfonia, que originà una veu tova, com també dispnea. En aquest cas no hi sol haver estridor laringi ni tos. Si no s’hi efectua un tractament adequat, l’obstrucció s’intensifica ràpidament, la dispnea augmenta i al cap de pocs minuts mena a una insuficiència respiratòria greu, que pot ésser irreversible. Amb el tractament adequat, en canvi, el trastorn sol cedir al cap d’alguns dies sense complicacions.
La laringitis espasmòdica no sol causar complicacions obstructives tan importants com els altres tipus de laringitis dispneiques. Característicament, es presenta de nit, de manera sobtada i sense que l’infant experimenti prèviament una infecció respiratòria, amb la típica síndrome del crup laringi. Així, doncs, no se sol acompanyar de febre ni d’altres símptomes. L’infant pot experimentar una dificultat respiratòria intensa, que l’angoixa molt. Al cap d’una mitja hora d’haver-se iniciat, la crisi sol cedir espontàniament sense complicacions, per bé que pot quedar una mica de tos i ronquera durant unes quantes hores. Aquestes crisis tendeixen a repetir-se durant dues o tres nits, i de vegades se’n produeix més d’una durant la mateixa nit, però cada vegada són menys intenses i finalment cedeixen sense seqüeles.
L’edema agut de laringe origina dispnea d’unes característiques semblants a la que es presenta en la laringitis dispneica, i sol originar també un cert grau de disfonia i dificultat a deglutir. Generalment el trastorn respiratori es manifesta d’una manera sobtada, entre una i quatre hores després del contacte amb la substància desencadenant. Només en el cas de l’angioedema hereditari aquest trastorn es va instaurant lentament, en un dia o dos. En tots els casos, les manifestacions laríngies poden anar acompanyades de lesions cutànies pròpies d’urticària o angioedema en diverses parts del cos. L’obstrucció respiratòria pot ésser lleu, i cedeix espontàniament al cap d’algunes hores o alguns dies. Tanmateix, però, en molts casos arriba a causar una insuficiència respiratòria greu que pot ésser irreversible si no s’hi efectua un tractament immediat.
Les laringitis cròniques inespecífiques es produeixen de manera progressiva. El símptoma principal és la disfonia o alteració de la veu, que origina una veu greu. A més, és freqüent que s’acompanyi de la sensació de tenir la laringe ocupada, la qual cosa provoca que hom s’escuri el coll sovint. En molts casos es presenta també una tos seca insistent. Aquests símptomes poden persistir durant mesos o anys, al cap dels quals arriben a desaparèixer, o bé es mantenen durant tota la vida. En alguns casos, si no s’hi efectua un tractament adequat a temps, és possible que la laringitis esdevingui maligna a conseqüència de la irritació persistent de la mucosa a què es troba sotmesa. El risc de malignització depèn del tipus concret de laringitis que es manifesta. Així, la laringitis crònica catarral mai no esdevé maligna, i, en canvi, la malignització pot arribar a produir-se en el 10% dels casos de laringitis crònica hiperplàsica. La laringitis crònica hiperqueratínica és considerada una lesió pre-cancerosa, perquè gairebé sempre evoluciona cap a un càncer de laringe, si no s’hi efectua un tractament adequat.
La tuberculosi laríngia es pot manifestar amb una gran diversitat de símptomes. El més habitual és que la persona afectada presenti durant mesos disfonia i tos seca, i en molts casos també mal de coll, que pot arribar a provocar una deglució dificultosa. À més, se solen manifestar símptomes propis de la infecció tuberculosa, com ara febre poc intensa però persistent i predominant a la nit, pèrdua de la gana i pèrdua de pes, com també símptomes de tuberculosi pulmonar, com ara tos i expectoració persistents. Tots aquests símptomes propis de la tuberculosi poden precedir els símptomes causats per la infecció laríngia, però en alguns casos els símptomes laringis es manifesten abans que els de la infecció pulmonar. En qualsevol cas, si no s’efectua un tractament adequat, la infecció tendeix a estendre’s als pulmons i d’altres òrgans, i pot originar les complicacions pròpies de la tuberculosi. En canvi, amb el tractament adequat, les lesions de la laringe solen guarir sense seqüeles significatives.
Diagnosi
Hom basa la diagnosi d’aquesta malaltia en els símptomes propis de la laringitis. Les manifestacions concretes que es presenten, i l’evolució que segueixen, permeten de distingir les característiques que corresponen a cada tipus de laringitis. Així, per exemple, es pot diferenciar la laringitis espasmòdica dels altres tipus de laringitis dispneiques perquè no genera febre i cedeix espontàniament al cap de pocs minuts.
L’examen fonamental per a confirmar la diagnosi de les laringitis és la laringoscòpia indirecta, un examen que permet d’observar l’estat de la mucosa de la laringe i detectar les alteracions pròpies de cada tipus. Així, en la laringitis catarral aguda es pot observar inicialment l’envermelliment i la tumefacció de la mucosa, i en una segona fase la formació de secrecions abundants. En el cas de les laringitis dispneiques de la infància, aquesta exploració només s’efectua en un servei equipat per a efectuar una intubació traqueal d’urgència, perquè la manipulació de la llengua o la faringe pot provocar reflexos de contracció muscular en els músculs laringis que podrien arribar a causar una obstrucció completa. Quan s’efectua l’examen es pot observar la inflamació de la part de la laringe corresponent a cada tipus. L’edema de laringe s’observa en la laringoscòpia com una tumefacció de la mucosa, difusa i pàl·lida. En les laringitis cròniques es pot observar una inflamació de la mucosa, amb les característiques distintives de cada un dels tipus que es presenten. Així, per exemple, en la tuberculosi laríngia es poden observar inicialment nòduls vermellosos i en fases més avançades es detecten ulceracions.
La radiografia lateral del coll i les tomografies frontals poden ésser útils en la diagnosi de les laringitis dispneiques. Així, en la laringitis subglòtica és possibe d’observar una estretor de la via aèria per sota de la glotis. En l’epiglotitis es manifesta un engrossiment de la part superior de l’epiglotis.
Per tal de confirmar la diagnosi de la laringitis crònica i controlar-ne l’evolució, cal de vegades efectuar una biòpsia de la mucosa de la laringe.
Tractament
El tractament s’estableix segons el tipus concret de laringitis que es presenta.
Quan es tracta d’una laringitis catarral aguda és fonamental d’evitar els factors irritants que poden mantenir la inflamació i originar seqüeles. És important sobretot el repòs de les cordes vocals, i cal evitar el tabac, l’alcohol i els ambients contaminats. Per tal de reduir les molèsties i afavorir l’eliminació de les secrecions, són útils les inhalacions de vapor d’aigua i la ingestió de líquids en abundància. Quan es presenta una tos irritativa molt molesta, són útils els medicaments antitussígens. A més, s’administren antibiòtics quan es produeix una infecció bacteriana en d’altres estructures respiratòries, com els sins o els bronquis. Quan es produeix una inflamació molt important, que no cedeix amb aquestes mesures, s’administren antiinflamatoris de tipus corticoide.
El tractament de la laringitis dispneica depèn del tipus i la gravetat del trastorn. La laringitis espasmòdica i els casos més lleus de laringitis subglòtica se solen tractar a casa del mateix afectat. Entre les mesures principals que cal adoptar, és fonamental el repòs, com també mantenir un ambient relaxat perquè el nen no se senti agitat i pugui respirar tranquil·lament. Quan l’agitació és important, de vegades és útil l’administració de medicaments sedants per tal de reduir l’ansietat i facilitar una respiració pausada. Una mesura especialment útil per a reduir l’obstrucció de la laringe és que l’infant respiri en una atmosfera humida, ja que d’aquesta manera disminueix la sequedat de la mucosa i s’afavoreix l’eliminació de secrecions acumulades. En la laringitis subglòtica se solen administrar corticoides per a reduir la inflamació, i de vegades antibiòtics si se sospita una infecció bacteriana. En la laringitis espasmòdica són útils de vegades els medicaments antispasmòdics. El tractament de l’epiglotitis i dels casos més greus de laringitis subglòtica que provoquen una dificultat respiratòria progressiva sol requerir l’ingrés del malalt en un centre hospitalari per a poder controlar adequadament la funció respiratòria. En aquests casos se sol administrar oxigen per a millorar l’oxigenació de la sang com en qualsevol cas d’insuficiència respiratòria. A més, s’administren corticoides per a minvar la inflamació i antibiòtics si hi ha una infecció. Quan, malgrat aquestes mesures, es produeix una obstrucció respiratòria greu, que impedeix una ventilació pulmonar mínimament acceptable, cal efectuar una intubació oro-traqueal o naso-traqueal, que consisteix a introduir un tub de material plàstic a través de la boca o el nas respectivament, que passi a través de la laringe i arribi fins a la tràquea. Quan la inflamació de la laringe és tan important que dificulta la introducció del tub, excepcionalment hi ha la possibilitat d’efectuar una traqueotomia, és a dir, una incisió en la paret de la tràquea, a través del coll, que permet l’accés directe de l’aire a les vies respiratòries inferiors.
El tractament de l’edema de laringe depèn de la gravetat que presenta. En els casos més lleus de vegades no cal efectuar tractament, ja que l’edema pot cedir de manera espontània. Quan cal, s’administren medicaments que disminueixen els efectes de la histamina, com ara adrenalina o antihistamínics. També hi poden ésser útils els corticoides per la notable acció antiinflamatòria que els caracteritza. En els casos més greus, que provoquen una obstrucció respiratòria progressiva, de vegades cal efectuar una intubació traqueal per mantenir un accés de l’aire a les vies respiratòries inferiors. En el cas de l’angioedema hereditari, si les crisis greus es produeixen amb molta freqüència, en alguns casos convé de realitzar una traqueotomia i deixar col·locada de manera permanent una cànula a través de la incisió per evitar les intubacions repetides.
En la laringitis crònica inespecífica la mesura fonamental és l’eliminació dels factors irritants que l’hagin causada. En els casos en què es presenten alteracions en l’epiteli que podrien menar a una malignització, cal de vegades efectuar una intervenció quirúrgica per a extirpar la mucosa lesionada.
La tuberculosi laríngia es tracta d’una manera semblant a la tuberculosi en general, amb l’administració de medicaments tuberculostàtics, que inhibeixen el desenvolupament del bacil de la tuberculosi. En els casos en què genera un dolor intens, es pot efectuar una infiltració amb un medicament anestèsic del nervi de la laringe.