Definició
Són anomenats tumors faringis els creixements anòmals de determinades cèl·lules de la faringe que, en desenvolupar-se, formen masses cel·lulars capaces de comprimir les estructures veïnes i que, quan es tracta de tumors malignes, poden envair els teixits propers o disseminar-se a d’altres regions de l’organisme.
Causes, tipus i manifestacions
Hi ha una gran varietat de tumors faringis, ja que poden originar-se en els diversos teixits que formen les estructures de la faringe. Així, hom diferencia diversos tipus de tumors faringis segons el comportament i l’origen.
Els tumors faringis benignes sorgeixen per un desenvolupament exagerat d’un grup de cèl·lules d’alguna de les estructures que formen la faringe. L’origen d’aquest creixement exagerat és desconegut. Les cèl·lules que constitueixen el tumor es reprodueixen més activament del que és considerat normal i formen una massa que comprimeix les estructures veïnes, però no s’arriba a infiltrar entre les cèl·lules d’aquestes estructures ni es dissemina a d’altres òrgans. Hi ha molts tipus de tumors benignes, cadascun dels quals s’origina a partir d’un tipus de cèl·lules diferent, però en general són poc habituals.
L’únic tumor faringi benigne que es presenta amb una freqüència relativa és l’anomenat angiofibroma juvenil o fibroma nasofaringi que s’origina al teixit conjuntiu, és a dir, al teixit que hi ha per sota de l’epiteli de la mucosa faríngia, que es compon de fibres i que conté molts vasos sanguinis. En el seu creixement, aquest tumor pot comprimir les estructures veïnes, però mai s’infiltra entre les cèl·lules ni .es dissemina a d’altres òrgans. Per bé que no se’n coneix la causa, hom creu que es relaciona íntimament amb uns factors hormonals determinats, perquè pràcticament sempre afecta nois durant la pubertat, època en què es produeixen canvis hormonals notables en l’organisme. El tumor se sol localitzar a la paret posterior de la nasofaringe, des d’on creix ocupant els espais aeris més propers, en primer lloc el càvum i posteriorment, sobretot, les fosses nasals. El símptoma principal d’aquest tumor és l’epistaxi o hemorràgia nasal, ja que en ésser constituït per abundants vasos sanguinis no és estrany que n’hi hagi algun que s’esquinci. En general, les hemorràgies nasals són de poca intensitat, per bé que repetides, però hi ha la possibilitat que es produeixin epistaxis greus capaces d’originar trastorns càrdio-vasculars. De totes maneres, no és estrany que les hemorràgies, a la llarga, originin una anèmia. També sol constituir un símptoma precoç de tumor faringi l’obstrucció nasal, ja sigui unilateral o bilateral, que en general modifica la veu. En fases més avançades es poden manifestar d’altres símptomes, com ara una pèrdua de la capacitat auditiva deguda a una obstrucció de la trompa d’Eustaqui. En créixer, el tumor pot esquinçar les làmines òssies que formen les parets dels sins paranasals i envair aquests espais, la qual cosa origina cefalees. Pel que fa a l’evolució, és característic que, passada l’adolescència, el tumor disminueixi de grandària, i tots els símptomes solen desaparèixer completament a 25 anys d’edat o 30.
Els tumors faringis malignes són tumors constituïts per cèl·lules de tipus cancerós, és a dir, cèl·lules que adopten característiques anormals, es reprodueixen molt més activament del que hom considera normal i, a més de comprimir les estructures més properes, envaeixen les cèl·lules sanes dels teixits propers i es poden disseminar a d’altres òrgans, on reprodueixen el tumor. L’origen de la transformació de les cèl·lules normals de la faringe en cèl·lules canceroses encara és desconegut. Segons la localització i el tipus de cèl·lules que els origina s’enregistren diversos tipus de tumors malignes.
Els més freqüents són els tumors malignes de nasofaringe, localitzats en la porció més alta de la faringe, per darrere de les fosses nasals. En la majoria dels casos, els tumors s’originen en les cèl·lules de l’epiteli de la mucosa. Els tumors malignes de nasofaringe constitueixen gairebé un 1% de tots els tipus de càncer. Per bé que la causa és desconeguda, hom pensa que podrien intervenir en el seu desenvolupament uns factors genètics determinats, ja que són especialment freqüents en les persones de raça groga. En general, el moment d’aparició se situa al voltant de cinquanta anys d’edat. El tumor té un creixement lent i els símptomes es manifesten de manera insidiosa. En la meitat dels casos, la primera manifestació evident és una adenopatia cervical, és a dir, un gangli limfàtic més gros del que hauria d’ésser, localitzada generalment sota l’angle de la mandíbula i causada per l’extensió de les cèl·lules canceroses a través dels vasos limfàtics. Igualment, en pot constituir la primera manifestació una pèrdua de la capacitat auditiva o una otitis, quan el tumor afecta la trompa d’Eustaqui. En altres casos, els símptomes predominants són nasals i consisteixen fonamentalment en rinorrea o secreció nasal abundant, com també epistaxis poc intenses. A mesura que el tumor creix, envaeix els ossos del crani, pot afectar les estructures del sistema nerviós i origina diversos símptomes com ara cefalea, alteracions visuals o neuràlgies. Si no s’hi efectua un tractament precoç, el tumor envaeix finalment el cervell i provoca complicacions fatals.
Un altre tipus de tumor maligne relativament freqüent és el carcinoma d’amígdala palatina, originat a l’epiteli o el teixit limfàtic de l’amígdala palatina. Es presenta sobretot en homes i hom suposa que podria ésser desencadenat per una irritació crònica de les estructures faríngies, ja que és especialment freqüent entre els fumadors i els alcohòlics. En general, aquest tumor es desenvolupa entre 50 anys i 70. El primer símptoma sol consistir en mal de coll, generalment irradiat cap a l’orella. L’amígdala que n’és afectada acostuma a ésser més grossa del que li correspon, es troba envermellida i pot tenir petites úlceres o clivelles a la superfície. Al cap de poc temps, les cèl·lules canceroses s’estenen pels vasos limfàtics i originen la formació d’adenopaties cervicals, és a dir, ganglis engrossits a la regió del coll. Si hom no hi efectua un tractament precoç, les cèl·lules canceroses s’estenen fàcilment a diversos òrgans, especialment al pulmó, el fetge i els ossos, reprodueixen el tumor i provoquen complicacions que comporten la mort.
Diagnosi, tractament i pronòstic
L’orientació diagnostica dels tumors faringis depèn, en un principi, de la simptomatologia. Tanmateix, però, per tal de poder-los diagnosticar cal efectuar diverses proves complementàries.
La faringoscòpia pot ésser molt útil en aquest sentit, ja que permet d’observar els tumors que es localitzen a l’orofaringe. Per tal d’estudiar els tumors localitzats a la nasofaringe, cal efectuar una rinoscòpia posterior. La rinoscòpia anterior permet de vegades d’observar si el tumor ha envaït les fosses nasals. D’altra banda, se solen practicar també diverses radiografies de crani i sins paranasals, a partir de les quals és possible de detectar els tumors que afecten els ossos i les fosses paranasals. En altres casos, per exemple per a confirmar l’existència d’un angiofibroma, cal efectuar una angiografia, és a dir, una radiografia efectuada després d’haver introduït una substància de contrast als raigs X en la circulació sanguínia per a observar el grau d’irrigació del tumor. Per tal de determinar amb exactitud l’extensió i les característiques del tumor cal en molts casos recórrer a la tomografia axial computada (TAC); fins i tot, en els casos dubtosos hom empra una tècnica encara més sofisticada, la ressonància magnètica nuclear. És igualment molt útil l’endoscòpia, nasosinusal o rinofaríngia, que permet d’observar directament tota la zona sospitosa i obtenir mostres de teixit. La biòpsia dels teixits sospitosos permet de diagnosticar amb seguretat el tipus de tumor de què es tracta. Segons el tipus de tumor diagnosticat, hom hi efectua un tractament determinat.
L’angiofibroma juvenil no sempre requereix un tractament específic, ja que si els símptomes del tumor no són greus ni molestos per al malalt hom pot esperar que es produeixi la involució espontània amb l’edat. Si el tumor, però, origina epistaxis repetides o bé envaeix estructures properes cal efectuar una intervenció quirúrgica per a extirpar-lo. Per a realitzar aquesta intervenció cal en general d’efectuar una incisió a la vora lateral del nas, ja que és difícil d’atènyer completament el tumor per l’interior de la faringe. Tot i així, en un 20% dels casos en queden restes i el tumor es torna a desenvolupar, formant-se’n un de nou. De totes maneres, com que el nou tumor creix lentament, és possible d’esperar-ne la involució sense que es presentin trastorns importants.
Els anomenats tumors malignes de nasofaringe són tractats amb radioteràpia, és a dir, l’aplicació de radiacions ionitzants, i aquesta teràpia sol aconseguir la remissió del tumor. De fet, en aquests casos la radioteràpia constitueix un instrument terapèutic essencial, perquè habitualment és impossible d’efectuar-ne l’extirpació quirúrgica ja que la localització del tumor ho impedeix. En molts casos es pot donar un nou desenvolupament del tumor. Per bé que el pronòstic és variable en cada cas, entre un 30% i un 40% dels afectats sobreviuen al cap de cinc anys d’haver-ne establert la diagnosi.
En cas de carcinoma d’amígdala palatina hom sol efectuar inicialment radioteràpia per a limitar el desenvolupament del tumor, amb un procediment anomenat braquiteràpia que consisteix en la col·locació d’uns objectes especials que contenen material radioactiu en la zona. Igualment, s’empra la quimioteràpia, és a dir, l’ús de fàrmacs anticancerosos. Amb el tractament s’aconsegueix que entre un 40% i un 50% de les persones que en són afectades sobrevisquin al cap de cinc anys d’haver-ne efectuat la diagnosi.