Les anomenades proves funcionals respiratòries són una sèrie de procediments que permeten d’avaluar l’eficàcia de diverses funcions de l’aparell respiratori, com la ventilació pulmonar i l’intercanvi de gasos entre l’aire i la sang. Aquestes proves proporcionen una informació important sobre la mena d’afecció de les funcions pulmonars causada per una malaltia determinada i constitueixen un mètode molt útil per a valorar-ne l’evolució. Hi ha una gran varietat de proves funcionals respiratòries, però les efectuades regularment són l’espirometria, la determinació de la capacitat de difusió i la gasometria.
L’espirometria és una prova que consisteix en el mesurament dels volums d’aire que es mobilitzen amb els moviments respiratoris. S’efectua amb un aparell anomenat espiròmetre, del qual n’hi ha diversos tipus, basats tots ells en el funcionament de l’espiròmetre de Tissot: la persona examinada respira en una màscara connectada, a través d’un tub, a un cilindre, que s’eleva per l’acció de l’aire espirat i davalla en inspirar. L’espiròmetre sol anar connectat a un sistema d’enregistrament gràfic, anomenat espirògraf, que reprodueix els ascensos i els descensos del cilindre. Aquest sistema bàsic s’ha anat perfeccionant, i actualment hom disposa de sistemes informàtics que analitzen detalladament els moviments enregistrats.
L’espirometria s’efectua en diverses fases, que enregistren diferents volums pulmonars. Inicialment, la persona examinada manté una respiració normal en repòs, durant la qual s’enregistra el volum corrent, que és la quantitat d’aire que entra i surt dels pulmons en una respiració normal. Tot seguit s’efectua una expiració màxima fins que s’enregistra un valor mínim, la diferència del qual amb el valor mínim del volum corrent correspon al volum de reserva expiratòria. Immediatament després es realitza una inspiració màxima fins que s’ateny un valor màxim, la diferència del qual amb el valor màxim del volum corrent correspon al volum de reserva inspiratòria. La diferència entre el valor màxim i el valor mínim obtinguts és la capacitat vital, ja que correspon al volum màxim d’aire expulsat després d’una inspiració màxima. Aquest paràmetre es troba reduït en les malalties que disminueixen la capacitat de distensió dels pulmons, com la fibrosi pulmonar. A continuació, la respiració es manté uns instants en la posició de màxima inspiració atesa, i posteriorment s’efectua una expiració tan ràpidament com sigui possible. La velocitat amb què s’executa aquesta expiració varia segons la resistència exercida per les vies aèries. Es valora especialment el volum expiratori màxim en el primer segon (VEMS1), durant el qual se sol expulsar en condicions normals una quantitat d’aire equivalent a les tres quartes parts de la capacitat vital. Aquest paràmetre es troba disminuït en les malalties que originen obstrucció bronquial, com l’asma bronquial o la bronquitis crònica.
La determinació de la capacitat de difusió és una tècnica que avalua la transferència dels gasos a través de la paret alvèolo-capil·lar. Es pot efectuar amb mètodes diversos, però el més emprat és la determinació de la capacitat de transferència del monòxid de carboni. Per realitzar-la s’efectua una inspiració màxima d’una barreja de gasos, formada per proporcions determinades de monòxid de carboni, heli, oxigen i nitrogen. Després de mantenir la respiració uns segons, s’expira en un recipient tancat. Analitzant una mostra del gas expirat, es pot determinar el volum de monòxid de carboni transferit a la sang i que indica el grau de permeabilitat de les parets alveolars. Aquest índex es redueix en l’emfisema i en malalties difuses del pulmó, com ara la sarcoïdosi.
La gasometria arterial és una prova que consisteix en el mesurament de la concentració d’O2 i CO2 en la sang arterial, una dada fonamental en la diagnosi de la insuficiència respiratòria. Per a efectuar aquesta prova s’extreu sang arterial amb una punció de l’artèria radial, que passa per la vora externa del canell. El mesurament de les concentracions de gasos en aquesta sang proporciona un índex sobre l’eficàcia de la respiració, ja que indica si es mantenen uns nivells d’O2 i CO2 adequats a les necessitats de l’organisme. Aquesta prova és essencial per a valorar l’evolució de les malalties que originen insuficiència respiratòria i el tractament que hi cal aplicar.