Situació
Ruïnes d’un dels habitatges d’aquest jaciment situat a la carretera que porta a l’estació d’esquí de Boí-Taüll.
ESG
Les restes d’aquest hàbitat pastoral es troben a l’indret de les Costes o de les Costanes, a una altitud de 1 900 m, al peu del serrat dels Hortons, dominant pel NE el pla de l’Ermita de Sant Quirc, situat més amunt de Taüll seguint el barranc de Boí. Pel vessant de solell, apareixen una vintena d’estructures rectangulars, la major part molt malmeses.
Mapa: 33-9 (181). Situació: 31TCH247089.
Per a arribar-hi, cal agafar la carretera que des de Taüll puja cap a l’estació d’esquí de Boí-Taüll. Després de dos quilòmetres es passa per la part septentrional del pla de l’Ermita. El tram final de carretera que hi ha abans de creuar el barranc de Boí va vorejant el peu del vessant, on al llarg de 300 m se situen les estructures d’aquestes construccions.
Ruïnes
Planta d’un dels edificis de l’hàbitat, segurament utilitzats com a aixopluc de pastors.
ESG
De les estructures de l’hàbitat pastoral solament es conserva la part inferior dels murs; aquests són fets amb pedres irregulars, no treballades, i procedents dels blocs erràtics de granit que hi ha pels voltants. Les pedres no estan unides amb cap mena d’argamassa, de vegades són de grans dimensions, gairebé ciclòpies, i d’altres són una mica més reduïdes; la majoria dels murs són formats per una única paret gruixuda de gairebé 1 m d’amplada, amb els blocs ben travats entre si, però també n’hi ha alguns que són formats per dues parets que tenen un farcit interior de terra i petites pedres.
Les estructures són de planta rectangular molt allargassada, d’uns 13 m de llargada per 4 m d’amplada, que sempre tenen l’eix principal orientat en direcció E-W, perpendicular al pendent de la muntanya; una petita porta s’obre a la cara est, davant de la qual poden tenir una plataforma, com també alguna estructura annexa més petita. El que crida més l’atenció són els forats rectangulars que moltes construccions conserven al mur nord i que sembla que es poden identificar amb espais destinats a petits armaris. L’espai que restava lliure interiorment no era gaire gran, ja que no superava els 2 m; el terra d’aquestes estructures no es pot saber com era, ja que està ple de les pedres que han caigut de les parets, les quals es conserven fins a l’alçada d’1 m. El seu mur nord fa de mur de contenció del pendent vers l’interior de la construcció; de tota manera, l’empenta del vessant ha estat forta i probablement ha estat la causa de l’enderroc de la majoria de les edificacions, segons es demostra en el desplaçament cap a l’interior que té la filada superior i que pot recordar la solució constructiva de la falsa cúpula. Cal pensar, però, que aquests hàbitats devien tenir una coberta vegetal que es devia reparar constantment.
La funció d’aquestes estructures situades a una alçada considerable sembla que pot anar lligada més a tasques ramaderes que als conreus practicats fins fa poc al pla de l’Ermita. Aquestes tasques van associades a un hàbitat estacional de muntanya, quan el ramat busca les millors pastures en les parts més altes de la serralada, i també es pot veure en altres llocs dels Pirineus, com per exemple la cabana dels Esparvers a la vall de la Llosa, o també als Pics d’Europa, al Parc Natural de Somiedo. En tots aquests casos les estructures existents són molt semblants a les de les Costes i estan associades a l’aixopluc dels pastors durant l’estiu quan portaven els animals a les altes pastures. Probablement, la singularitat del jaciment ribagorçà rau en la concentració d’un important nombre de cabanes, situades en un lloc en què la neu és present durant tot l’hivern i que a l’estiu ofereix bones possibilitats per a alimentar el bestiar; també cal destacar d’aquest jaciment la seva situació vora el vell camí que anava cap a la Vall Fosca, el qual encara es conserva al límit septentrional del jaciment. Els conreus practicats al pla de l’Ermita podien ser un bon complement per als seus ocupants.
El jaciment ribagorçà de les Costes, per la seva finalitat i pels seus detalls estructurals, pot recordar el jaciment d’Enveig (Cerdanya), situat a 2 240 m d’altitud, publicat per Christine Rendu (vegeu el volum VII, pàg. 131, de la present obra).
Cal dir que la carretera construïda per facilitar l’accés dels esquiadors cap a l’estació de Boí-Taüll passa pel límit meridional o inferior de les estructures. La seva obertura malauradament no ha estat prou respectuosa i s’han destruït algunes estructures sense cap estudi concret que permetés donar més informació sobre aquest jaciment inèdit.
La tasca de recerca i vigilància que realitzen els membres de l’Associació Museu i Estudis de la Ribagorça ha permès la localització d’aquest indret, el qual, sense més dades que les descrites i sense cap referència històrica coneguda, sembla que es podria situar al voltant del segle X, datació que futurs estudis permetran demostrar o modificar.