Les ciperàcies

És una família important, que comprèn uns 90 gèneres amb més de 4000 espècies distribuïdes pel món, preferentment a les regions àrtiques i subàrtiques. La majoria es troben en hàbitats pantanosos i en zones humides o entollades. Sovint s’ha unit aquesta família amb la de les gramínies en un únic gran grup, les glumiflores, especialment per la similitud en el port i, fins a cert punt, en l’estructura floral. Les ciperàcies també s’assemblen, d’altra banda, a les juncàcies i a la família exòtica de les restoniàcies. De fet, allò que tenen totes en comú és l’adaptació a l’anemofília, que es tradueix, com ja hem vist a les juncàcies, en una important reducció de l’aparell floral, especialment del periant

Aspecte general de les inflorescències, les espigues i les flors de les ciperàcies. 1 Cyperus: a part superior de la planta, amb la inflorescència terminal típica; b fragment de la tija en el punt de formació de la infructescència, on s’aprecia la secció triquetra de la tija i el naixement dels pedicels de la inflorescència i les beines; c espigueta on es veuen els estigmes que sobresurten en algunes flors; d esquema d’una flor (d’ parts de la flor amb el pistil seccionat a l’ovari per a mostrar el primordi seminal). 2 Flors de Carex: a flor masculina; b flor femenina; c utríele madur; d secció de l’utricle, en aquest cas amb dos estigmes, on es veu l’únic primordi seminal.

Eugeni Sierra

Ciperàcies. 1 Cotonera angustifòlia (Erïophorum angustifoliumj: aspecte general (x 0,5). 2 Jonca marítima (Scirpus maritimus): aspecte general (x 0,5). 3 Eleocaris (Eleocharis palustris): fragment de rizoma amb tiges que duen una sola espigueta al capdamunt (x 0,5). 4 Jonc negre (Schoenus nigricans): aspecte general de la planta amb les fulles llargues i cilíndriques, com les d’un jonc però no tan rígides (x 0,5): 5 Castanyola (Cyperus rotundus): aspecte general on s’observen els tubercles radicals (x 0,5). 6 Càrex gran (Carex riparia): aspecte general de la planta, que té les fulles amples i la tija robusta (x 0,5). 7 Càrex de Davall (Carex davalliana): a peu femení (x 0,5); b peu masculí (x 0,5). 8 Càrex d’Haller (Carex halleriana): s’observa una espigueta femenina independent de les altres i la masculina, única, al capdamunt (x 0,5).

Eugeni Sierra

Exceptuant Microdracoides, un arbust del Camerun, les ciperàcies són plantes herbàcies vivaces, que generalment fan uns rizomes subterranis dels quals surten nombroses tiges aèries, sense nusos i força consistents, de secció triangular i no ramificades. Les fulles solen ser basals, consistents, brillants i fortament carenades, amb el limbe linear de tipus graminoide; la beina és completament tancada al voltant de la tija, i només en alguns pocs casos presenten lígula. Algunes espècies no tenen fulles. Les flors, no gens vistents, s’agrupen en inflorescències espiciformes que solen organitzar-se en espigues, en glomèruls o en panícules. Són petites i poc aparents, hermafrodites o unisexuals, i surten de la base d’una petita bràctea (gluma); el periant és nul, de manera que sovint els òrgans reproductors apareixen completament nus, o molt reduïts i, en aquest cas, consta de sis esquames o filaments. Generalment només hi ha tres estams i un únic pistil d’ovari súper i unilocular, amb un sol primordi seminal. El fruit és una núcula petita, amb la llavor envoltada d’un dens endosperma amilaci.

Algunes espècies es cultiven, com la xuflera (Cyperus esculentus), que presenta nombrosos tubercles radicals, grocs i dolços, o Eleocharis tuberosa. Però l’espècie potser més coneguda és el papir (Cyperus papyrus), d’uns 3 m d’alçada, que fou molt cultivat a l’antiguitat per la seva medul·la, de la qual s’obtenia material per a escriure; actualment es cultiva als estanys artificials com a gràcil espècie decorativa per la gran quantitat de fines i llargues bràctees que donen a la inflorescència un aspecte inconfusible. Al nostre país, l’espècie ornamental més freqüent és C. alternifolius, coneguda popularment amb el nom de paraigüets.

Les ciperàcies són dividides tradicionalment en tres subfamílies: les escirpòidies, les rincosporòidies i les caricòidies.

Les escirpòidies: serranes, cotoneres i afins

Es consideren les ciperàcies més primitives; presenten espiguetes generalment multiflores amb les flors hermafrodites.

El gènere Cyperus, amb gairebé una dotzena d’espècies als Països Catalans, té les flors disposades en dues fileres, protegides per unes bràctees o bractèoles membranoses que formen espigues petites comprimides i multiflores, que s’agrupen en inflorescències umbel·liformes. C. eragrostis és una planta recentment introduïda al nostre país, molt freqüent durant els mesos d’estiu a les ribes dels rius. La castanyola (C. rotundus) és molt abundant als nostres horts, on representa una mala herba molt difícil d’exterminar.

També sovintegen, a casa nostra, les plantes del gènere Scirpus (inclòs el subgènere Schoenoplectus), que sovint tenen aspecte de joncs. S. holoschoenus, per exemple, molt freqüent als sòls humits de la terra baixa i de la muntanya mitjana, rep el nom de jonc comú; es distingeix per les mates denses que semblen un sortidor de tiges cilíndriques i flexibles, d’uns 150 cm d’alçada. Les inflorescències, situades a la part superior de la tija, però ultrapassades per aquesta, són uns glomèruls esfèrics molt compactes, de color groc verdós quan maduren els estams, i que passen ràpidament a bru fosc. La jonca marítima (S. maritimus) és una planta de les maresmes litorals i de les zones interiors embassades, una mica salobres; també és una mala herba dels arrossars. Molt freqüent al final de la primavera i al començament de l’estiu, és fàcil de reconèixer per les seves grans espiguetes brunes o negres, disposades en inflorescència terminal compacta o més o menys umbel·liforme, ultrapassada per tres llargues bràctees.

L’eleocaris (Eleocharis palustris) és la planta més freqüent d’aquest gènere. Fa una gran quantitat de tiges a partir d’uns rizomes que s’estenen molt (és molt difícil saber en aitals circumstàncies què és un individu) a les llacunes i les basses temporals d’aigües molt somes i tranquil·les, o a sòls negats. L’aspecte general és el d’un dens sembrat de branquillons tots iguals. És una planta sobretot de terra baixa i es fa per tot el territori.

Les cotoneres (Eriophorum) es reconeixen fàcilment perquè han multiplicat els filaments periàntics i tenen l’aspecte de plomalls cotonosos: el resultat és que els fruits estan envoltats de nombrosos pèls blancs llargs que serveixen per a disseminar-los. A les mulleres acidòfiles de l’alta muntanya l’espècie més corrent és la cotonera angustifòlia (E. angustifolium). En canvi, a les mulleres alcalines es fa, sobretot, E. latifolium, de plomalls més grans i peduncles aspres. Les cotoneres i el diminut Scirpus caespitosus (= Trichophorus caespitosum), també de les mulleres pirinenques, són elements importants en la formació de torba.

Les rincosporòidies: mansega i afins

Les flors de les rincosporòidies són també hermafrodites, però les espiguetes només tenen una o dues flors. Cal esmentar la mansega o xisca borda (Cladium mariscus), espècie helofítica alta i robusta, amb les fulles de marge serrat i tallant; és una espècie de la terra baixa i de la part inferior de l’estatge montà.

Al nostre país, l’espècie més abundant i característica d’aquest grup és l’anomenat jonc negre (Schoenus nigricans), que viu a les maresmes litorals, però també en terrenys humits de les zones interiors; les seves flors s’agrupen en una mena de glomèrul de color negrós.

Les caricòidies: càrex o afins

En aquesta subfamilia es produeix la reducció extrema de les flors, sempre unisexuals i sense periant. Les masculines i les femenines es disposen de vegades en una mateixa espigueta (les primeres, a la part superior i les segones, a la inferior), però en moltes espècies les espiguetes són, també, unisexuals. En aquest cas, les masculines es disposen invariablement a la part superior de la planta i les femenines, al dessota.

L’elina (Kobresia myosuroides) és una espècie àrtico-alpina que fa gespes rígides i de color ros a les crestes i als serrats ventosos dels Pirineus, damunt de substrats carbonatats. Les tiges, d’uns 20 cm d’alçada, acaben en una espigueta cilíndrica i estreta d’una tonalitat bruna molt clara.

El gènere Carex, segurament el que té més espècies entre tots els gèneres de plantes superiors dels Països Catalans (unes 70) s’estén pertot arreu i per tota mena d’hàbitats, però especialment pels prats i les mulleres de muntanya i per les zones aigualoses i de maresma de la terra baixa i de l’estatge montà. Les flors masculines tenen tres estams i les femenines consten d’un ovari lenticular o trígon tancat dins una espècie d’urna, l’utricle. Els estigmes, en nombre de dos o tres, segons les espècies, surten per un forat que l’urticle deixa en el seu àpex. Arreu del món hi ha unes 1500 espècies de càrexs. El càrex fosc (C. nigra) és una espècie de les mulleres àcides pirinenques, tant de l’estatge subalpí com de la part inferior de l’alpí. Es reconeix fàcilment perquè sovint fa una catifa contínua de color glauc. Presenta una sola espiga masculina terminal i diverses espigues femenines dretes. L’acompanyen altres càrexs, que localment arriben a ser abundants, com el càrex equinat i el càrex groc. El càrex equinat (C. echinata) té els utricles groc verdosos, amb el bec prominent, i divergents entre ells, de manera que la planta agafa l’aspecte d’una tigeta coronada de petites estrelles. El càrex groc (C. fiava) fa les espiguetes femenines globoses i groguenques. A les mulleres alcalines és freqüent el càrex de Davall (C. davalliana), un dels pocs càrexs dioics de la nostra flora. El càrex gran (C. riparia) és una de les espècies més grans i robustes; pot arribar a tenir 1 m d’alçada. Les fulles són llargues, amples d’1,5 a 2 cm, fortament carenades i tallants al marge. Les espigues, masculines a la part superior i femenines a la inferior, també són molt grans i robustes. Aquesta planta creix a les vores de les aigües quietes o dèbilment corrents de tota la terra baixa i, més rarament, de l’estatge montà. En hàbitats semblants, hom hi troba també C. otrubae, força més petit però molt robust, que presenta uns grans utricles disposats en glomèruls estrellats, a la maduresa. El càrex d’Haller (C. halleriana), en canvi, és una planta força petita, que es fa als boscos i a les clarianes de la terra baixa mediterrània, d’un extrem a l’altre dels Països Catalans. En aquesta espècie, l’espigueta femenina inferior és portada per un peduncle que surt de la base de la tija. Semblant, però una mica més petit, és C. humilis, que es fa en terrenys més aviat erms i àrids. El càrex glauc (C flacca) és, potser, un dels més freqüents ja que es troba als indrets humits, des de la terra baixa fins a l’estatge subalpí. Té dues o tres espigues masculines, d’un bru molt fosc, i dues o tres de femenines, més grans, cilíndriques, negroses, que pengen quan són madures. És de color blavís i una mica més gran que les dues espècies precedents.