Juncàcies. 1 Jonc articulat (Juncus articulatus): a aspecte general on es destaquen les fulles marcadament nuoses (x 0,5); b detall de la inflorescència (x V; c esquema floral (c’ peces del periant, c" estams i c’" pistil on s’observen els llargs estigmes coberts de papil·les cristal·lines); d fruit en càpsula presentat en secció per a fer visibles les nombroses llavors que conté (x 6). 2 Lúzula nutant (Luzula nutans): a aspecte general amb la inflorescència normalment pèndula i força densa (x 0,5); b flor (x 3); c pistil, amb només tres primordis seminals (x 6).
Eugeni Sierra
És una família relativament petita ja que consta de 9 gèneres amb unes 400 espècies, però es troba àmpliament difosa per totes les zones temperades i fredes dels dos hemisferis, amb força representants a les zones de muntanya. Apareixen especialment als indrets humits o entollats. Són plantes herbàcies, vivaces o anuals —amb l’excepció de Prionium serratum, un arbust sudafricà—, que generalment presenten uns potents rizomes amb moltes rels adventícies. Les tiges terminen en inflorescències cimoses, en forma de petits glomèruls, corimbes o panícules obertes. Les flors, actinomorfes, presenten un periant poc aparent que consta de dos verticils de tres tèpals més o menys glumiformes, verdosos, bruns o membranosos. L’androceu consta de sis estams, encara que sovint avorten els tres interns, i hi ha un ovari súper, tricarpel·lar. La pol·linització és anemòfila, caràcter que aproxima la família a les ciperàcies i les gramínies, de les quals tractarem a continuació; el fruit és una petita càpsula. Als Països Catalans, només hi viuen dos gèneres, Luzula i Juncus, molt ben representats.
Els joncs
El jonc marí (Juncus maritimus) viu a les maresmes litorals i a les àrees continentals de sòls salins, sobre terrenys sorrencs compactes i humits. Les fulles, com en altres espècies del seu mateix gènere, són totes basals, llargament embeinadores, punxants i amb l’aspecte de tiges.
Josep M. Barres
Per bé que algunes ciperàcies han rebut, també, aquest nom popular, els joncs autèntics corresponen al gènere Juncus, subcosmopolita, que comprèn les dues terceres parts de les espècies de la família; a casa nostra n’hi ha unes 25 espècies. El seu port defineix una forma vegetal, la junciforme, que es caracteritza per les tiges i les fulles linears, cilíndriques o filiformes, i acuminades, sovint punxants i provistes d’una beina generalment oberta. Les fulles, amb algunes excepcions, són totes basals, de vegades reduïdes només a les beines. La majoria dels joncs tenen una medul·la formada de teixit aerífer esponjós.
El jonc agut (Juncus acutus) és una planta que presenta una gran amplitud ecològica, ja que creix a molts indrets diferents, sempre que el sòl tingui força humitat. És el més gran dels nostres joncs; té unes tiges i fulles robustes i molt punxents, i la inflorescència és força grossa i compacta. Els fruits són unes càpsules brunes molt aparents. Als indrets humits de les aigües dolces són freqüents la jonquina (Juncus glaucus) i J. conglomeratus, amb les inflorescències i les flors petites, en part envoltades per una beina foliar; ambdues espècies són força altes (fins 1 m o més). En canvi, J. buffonius és un petit jonc anual d’uns 20 cm, propi de terrenys erms i temporalment inundats. El jonc trífid (J. trifidus), d’uns 20 cm d’alçada, és una planta de distribució àrtico-alpina que es fa als indrets exposats de l’estatge alpí dels Pirineus; freqüent als prats acidòfils, es distingeix fàcilment perquè té unes fulles molt primes i tres bràctees que ultrapassen llargament la inflorescència.
Les lúzules
La lúzula nívia (Luzula nivea) es reconeix fàcilment per la seva inflorescència, d’un color blanc de neu, que forma glomèruls. És pròpia dels boscos subalpins, però hom la pot trobar també als altimontans humits.
Xavier Font
Luzula és un altre gènere important de la nostra flora, amb unes 12 o 14 espècies que es diferencien dels joncs pel seu aspecte graminoide. Les fulles són planes i blanes, amb una pilositat no gaire abundant però aparent, i les beines sempre tancades. Als prats acidòfils de l’alta muntanya abunden la lúzula groga (L. lutea) i la lúzula espigada (L. spicata). La primera, que pot arribar a fer uns 40 cm, té les fulles molt poc piloses i les flors grogues; és una planta entomòfila, cosa excepcional en aquest grup. La lúzula espigada, força més petita, fa una inflorescència allargada i mig pèndula, de color bru negrenc. Als vessants subalpins de substrat àcid i amb un cert pendent, hi apareix, també, la lúzula nutant (L. nutans), d’inflorescència pèndula. L. forsteri es fa més aviat als boscos frescals montans i mediterranis; presenta les flors brunes, agrupades en una panícula de ramificacions més o menys erectes i molt desiguals.