Lauràcies. 1 Llorer (Laurus nobilis): a ramell d’un peu masculí florit (x 0,5); b flor masculina, amb quatre tèpals creuats que corresponen a dos verticils, i dotze estams (x 3); c detall d’un estam, en el qual s’aprecia la formació de dues finestrelles a l’antera, tipus de dehiscència ben característic de la lauràcies, i els dos nectaris a la base del filament (x 6); d flor femenina, amb quatre estams rudimentaris, no funcionals (x 3); e ramell femení fruitat (x 0,5).
Eugeni Sierra
Formen aquesta família més de 2000 espècies, distribuïdes en una trentena de gèneres, d’arbres i d’arbusts restringits a les zones intertropicals i subtropicals, i especialment abundants a l’Àsia sud-oriental i a l’Amèrica tropical. Típicament fan fulles perennes i coriàcies, de disposició esparsa o oposada, enteres i sense estípules. Les flors, hermafrodites o unisexuals, comprenen nombrosos verticils trímers (o dímers) i són de simetria radiada. Les peces del periant no solen diferenciar-se morfològicament en sèpals i pètals, i els estams, en tres o quatre verticils, s’obren d’una forma ben característica, per dues (o quatre) finestrelles. L’ovari és súper i produeix, quan madura, una baia o bé una drupa. Diverses lauràcies són arbres productors d’una fusta excel·lent, altres s’empren en jardineria i alguna, com l’alvocater (Persea americana), es cultiva per mor dels seus fruits. Però l’ús més característic va lligat a les essències que totes produeixen en els seus teixits, especialment manifestes en Cinnamomum camphora i C. zeylanicum, origen de la càmfora i de la canyella respectivament.
El llorer
Llorer (Laurus nobilis): peu masculí florit.
Fototeca.cat / MC
També les fulles del llorer (Laurus nobilis) constitueixen, a causa de llurs essències, un conegut i apreciat condiment culinari i, a més, duen inherents tota una colla de llegendes i tradicions. El llorer o llor, bella i única lauràcia de la nostra flora, és un arbret propi de gairebé tots els països mediterranis, que es fa als indrets humits (barrancades, peus de cingle, etc.) però temperats; hom el veu, cultivat o no, per totes les nostres comarques litorals. Això no obstant, bé podria ser que, a casa nostra, no hi fos autòcton, atès que s’hi cultiva de temps antics i que, tot i prescindint dels conreus, no és freqüent de veure’l gaire allunyat de masos o poblacions. Però, com que se sap que hi visqué durant el Cenozoic, no és impensable que, bé que restringida la seva àrea de distribució pels freds quaternaris, n’haguessin subsistit algunes poblacions limitades als torrents arrecerats de les comarques marítimes. És en aquests ambients on hom el veu créixer més a pler, on arriba a formar fins i tot petits bosquets ben particulars, origen, sens dubte, d’antics topònims com és ara Lloret.