Ranunculàcies. 1 Ranunculus repens; a aspecte general (x 0,5); b flor un cop extretes algunes peces (x 1,5); c fruit en aqueni (x 3). 2 Ranunculus aquatilis: a brot florit i fruitat que duu dos tipus de fulles, palmatisectes i laciniades (x 0,5); b fruit (x 4). 3 Vidiella (Clematis flammula). a brot en flor, amb les típiques fulles de raquis i peciols prènsils (x 0,5); b fruits corresponents a una flor, cadascun dels quals és un aqueni terminat en una llarga aresta plumosa (x 0,5). 4 Aspecte general de la fetgera (Hepatica nobilis) (x 0,5). 5 Aspecte general del marxívol (Helleborus foetidus), amb fulles típiques, bràctees florals i peces foliàcies de morfologia intermèdia (x 0,5). 6 Corniol (Aquilegia vulgaris): a fulla i part superior d’una tija florida (x 0,5); b fruit format per cinc fol·licles (x 0,5). 1 Flor de tora blava (Aconitum napellus), en visió lateral (a) i seccionada (a’), per tal de mostrar els dos nectaris a l’interior del pètal superior en forma de casc (x 1). 8 Flor de Delphinium verdunense seccionada, amb els dos nectaris, situats dins l’esperó (x 1).
Eugeni Sierra
És una família cosmopolita, especialment ben representada a les regions temperades bo- reals, amb quasi dos milers d’espècies, repartides en uns 50 gèneres. Als Països Catalans, n’hi viuen més de 80, moltes de les quals es limiten a la muntanya humida. Les ranunculàcies són sobretot herbes vivaces o anuals, amb les fulles esparses o en roseta i generalment dividides; rarament, en el cas de les vidielles, es tracta de lianes llenyoses i de fulles oposades. La majoria són plantes tòxiques a causa dels alcaloides i dels glucòsids que contenen. Les flors solen ser grans, poc aglomerades i de colors vistents: groc, blanc, vermell, blau, etc. Per aquest motiu, algunes espècies —com certes anemones, corniols i esperons— són molt apreciades com a plantes de jardí.
La seva morfologia floral és molt diversa i d’interpretació no sempre senzilla. Es tracta de flors acícliques, amb nombroses peces disposades helicoïdalment, si més no en alguns dels verticils. El periant presenta sovint simetria actinomorfa, rarament zigomorfa, i en molts casos està format d’un sol embolcall amb un nombre variable de peces que, per llur situació relativa, han d’ésser considerades sèpals. Atès, però, que molt sovint aquestes peces són grans i de colors vius, hom sol parlar, com ací farem, de pètals, seguint un criteri més aviat morfològic que filogenètic. Alguns cops, encara, els pètals s’acompanyen d’un verticil de bràctees situat al seu dessota mateix, que prenen l’aparença d’un calze, com a la fetgera (Hepatica nobilis). Més endins de la flor, després dels pètals, moltes ranunculàcies presenten unes peces especials, els nectaris, alhora glàndules i recipients, que solen tenir la forma d’un petit corn. Més rarament, els nectaris es prolonguen en un lòbul gran i petaloide, constituint, en conjunt, un notable verticil periàntic intern; aquest és el cas dels ranuncles, les flors dels quals duen cinc sèpals típics i cinc pètals falsos, cadascun amb una bosseta nectarífera a la base. Els estams i els carpels són nombrosos, o bé, aquests darrers, més pocs o, fins i tot, un de sol. Els carpels, lliures entre ells, donen fruits en fol·licle si contenen diverses llavors cadascun (subfamilia helleboròidies: Helleborus, Aquilegia, Delphinium, etc.), o bé en aqueni si en porten només una (subfamilia ranunculòidies: Ranunculus, Thalictrum, Clematis, etc.).
Els el·lèbors, el rovell d’ou i els corniols
Les espècies del gènere Helleborus es caracteritzen per llurs flors grosses però en general poc vistoses, que s’obren ben aviat, a l’hivern o al principi de la primavera. El marxívol (H. foetidus), l’espècie més estesa de totes, és una herba perenne i robusta, alta fins de mig metre, un xic pudent, amb nombroses fulles que surten de la tija, solitària i erecta; les flors, que queden sempre força tancades, tenen cinc sèpals de color verd. Viu als marges i a les clarianes de bosc i en altres indrets oberts però frescals de la Catalunya septentrional i de les muntanyes catalanídiques. Són d’àrea molt més restringida H. viridis, de les muntanyes catalanes més humides, i H. lividus, endemisme de les illes de Mallorca i de Sardenya.
El rovell d’ou (Trollius europaeus) és una ranunculàcia majestuosa que fa sovint poblacions extenses als indrets humits dels Pirineus: marges de rierols i de regalis, proximitats de salts d’aigua, prats i herbassars higròfils, etc. Deu el seu nom vulgar a la forma globosa de la corol·la, formada per nombrosos pètals corbats i de color groc daurat.
Javier Andrada
La calta (Caltha palustris), en canvi, fa unes flors molt llampants, de 3 a 4 cm de diàmetre, amb cinc pètals ben oberts de color groc viu. Les fulles són orbiculars o reniformes, de color verd fosc i un xic gruixudes. Es tracta d’una planta vigorosa, d’un a dos pams d’alçada, que creix a les vores de fonts i rierols de les terres pirinenques. També pirinenc i de flors grogues és el rovell d’ou (Trollius europaeus), herba esvelta que viu als herbassars i als prats humits.
A diferència d’allò que és general a la família, les espècies de Nigella tenen els carpels soldats entre ells i donen, per això, una càpsula que s’obre per la part de dalt, al llarg de les línies de sutura. Són herbes erectes i gràcils, de fulles molt retallades, que creixen als marges dels camps, als sembrats i als guarets. N. damascena, estesa per tot el nostre país llevat de la Catalunya humida, fa flors amb cinc pètals molt oberts, tènues i de color blanc blavós. Hom l’anomena, per aquesta raó, estel o estrella de camp; i també, flor d’aranya, fent referència a les bràctees involucrals que acompanyen la flor, dividides en nombrosos segments linears.
Els corniols (Aquilegia) fan flors grosses i molt vistoses, generalment blaves, amb cinc sèpals petaloides estesos i cinc pètals prolongats cadascun en una cucurulla o corn nectarífer molt característic, de punta torçada o ganxuda. A. vulgaris, l’espècie més comuna de totes, és una herba esvelta, fins d’1 m d’alçada i ramosa cap a la part de dalt, on acaba en unes quantes flors grans i espaiades. És planta de boscos, clarianes i herbassars, pròpia de la meitat nord-oriental de Catalunya i de les muntanyes catalanídiques.
Les tores i els esperons
Fragment de l’espiga de flors d’un esperó (Delphinium). Es tracta de flors molt esveltes, acusadament zigomorfes a causa sobretot de la forma del pètal posterior. A l’interior d’aquest pètal, que té forma d’esperó, s’hi acumula el nèctar elaborat per les dues glàndules foliàcies que amaga
Enric Curto
Bé que fruiten també en fol·licles, les tores i els esperons (Aconitum i Delphinium respectivament) se separen de les plantes comentades fins ara i destaquen dins de la família en general, per llurs corol·les zigomorfes. En les tores, robustes i vistents herbes pirinenques, un dels pètals, el superior, pren una forma convexa, com de casc, envoltant per la base els altres pètals i, alhora, tancant parcialment la corol·la; al seu interior serva dos nectaris, de manera que els insectes que hi vulguin arribar (en general borinots i abelles) es veuen obligats a obrir-se pas a través dels pètals i a remenar estams i estigmes. La tora blava (A. napellus) és notable per les vistents flors agrupades en raïms densos, i també per la seva toxicitat. Fa uns rizomes napiformes, rics en aconitina, que s’havien recollectat amb fins medicinals.
Les espècies de Delphinium fan flors més gràcils, de color blau o violeta, i amb un esperó, format pel pètal superior, dirigit cap enrere de la flor. Algunes espècies, com D. verdunense i D. gracile, són plantes dels guarets i dels rostolls, esteses per les comarques peninsulars; D. staphisagria, en canvi, viu a les garrigues i als erms de les Illes.
Els ranuncles, les anemones i els ulls de perdiu
Els ranuncles (Ranunculus) fan flors de mida mitjana, en forma de plat fons, amb cinc pètals de color groc viu o blanc, i fruiten, com totes les ranunculàcies que seguiran, en aquenis. Aquests fruitets queden disposats, molt junts, recobrint el receptacle floral, que és globós o allargat. Cadascun acaba en un petit bec o ganxet, procedent de l’estil, que sol tenir un paper important en la disseminació. En el cas de R. arvensis, tot el fruitet es troba, a més, cobert d’espines ganxudes que fan aquesta funció molt més efectiva; aquest ranuncle destaca, encara, perquè és una mala herba dels sembrats, estesa per tot el país llevat de l’alta muntanya, anual i de flor relativament menuda. La majoria dels altres ranuncles, en canvi, són herbes vivaces dels prats, dels boscos, etc. o, fins i tot, plantes aquàtiques (fet a què alludeix llur nom genèric, que vol dir petita granota). R. bulbosus, per exemple, és una planta d’un a dos pams d’alçada que fa un bulbet subterrani, fulles retallades i flors grogues, i que viu, representada per diverses subespècies, als prats relativament humits i als herbassars de tot el país. Són espècies d’aspecte semblant, entre d’altres, R. montanus, R. nemorosus i R. acris, pirinencs o de les muntanyes catalanídiques humides, R. macrophyllus, força comú a les Gimnèsies, i R. repens, que viu a les jonqueres i als herbassars humits de totes les comarques peninsulars. Alguns ranuncles fan les fulles enteres i, en determinats casos, llargues i estretes, com és ara R. gramineus, planta erecta de flors grogues bastant grans, que viu als prats secs i a les brolles de les muntanyes mediterrànies calcàries; o bé R. pyrenaeus, petita herba que constella d’innombrables floretes blanques els prats de l’alta muntanya tan bon punt se n’ha retirat la neu. Clourem els comentaris a aquest important gènere, re presentat al nostre país per gairebé 40 espècies, recordant els ranuncles que viuen submergits a les aigües tranquilles, com són R. aquatilis i R. trichophyllus, herbes de fulles dividides en segments molt fins i de flors blanques que s’obren arran d’aigua; el primer de tots dos fa, a més d’aquestes fulles capillars submergides, fulles surants de limbe ample i lobat (heterofília).
El buixol (Anemone nemorosa) és una herba pròpia de boscos humits, com ara fagedes, avetoses i vernedes, que fa extenses gespes a causa de la seva multiplicació per rizomes. Fa fulles ternades i flors de pètals blancs que s’obren ben aviat, abans que els caducifolis treguin fulles i enfosqueixin el sotabosc.
Anna Borbonet
Les anemones (gènere Anemone) i la fetgera (Hepatica nobilis) són herbes forestals d’aspecte delicat, que neixen d’un rizoma subterrani. Les flors, amb nombrosos pètals allargats, neixen per damunt d’un verticil de tres fulles o bràctees. A la fetgera, herba de muntanya que es fa des dels Pirineus fins a les comarques mediovalentines, se li han atribuït virtuts guaridores contra les malalties hepàtiques.
El gènere Adonis, que pren el nom del personatge mitològic paradigma de la bellesa masculina, agrupa espècies de fulles molt dividides i de flors ben vistents, fins i tot cridaneres. Algunes són plantes muntanyenques, com és ara A. pyrenaica, herba de grans flors grogues, pròpia dels prats pedregosos i calcaris de l’alta muntanya pirinenca. Però la majoria, com A. annua, A. flammea i d’altres, es fan als sembrats i als erms de terra baixa, i reben el nom d’ull de perdiu a causa de les seves flors, més petites i amb una taca negra al centre.
Les vidielles
Moltes espècies del gènere Clematis són lianes de fulla pinnada i de flors molt aromàtiques, sovint en ramells axil·lars, que s’obren ben entrat l’estiu. El periant consta de quatre o cinc pètals, generalment blancs. Els fruits, pocs a cada flor, són aquenis molt característics; cadascun acaba en una aresta (l’estil acrescut) coberta de pèls sedosos, que contribueix a la disseminació pel vent. Les clemàtides són, d’altra banda, plantes força comunes a les nostres terres.
La vidiella (Clematis flammula), per exemple, és freqüent als alzinars, als matollars i als marges i als talussos de totes les comarques mediterrànies; fa les fulles perennes, dividides en folíols allargats i enters. La vidalba (C. vitalba), d’aspecte semblant, les fa caduques, de color verd més clar i amb els folíols amples i vorejats d’algunes dents grosses. És una liana força més gran, pròpia de la meitat nordoriental catalana i de les muntanyes tarragonines i valencianes; es fa a les bardisses i als boscos humits. C. cirrhosa és una planta sarmentosa d’àrea mediterrània meridional que, a casa nostra, es troba restringida a les Illes, on abunda. Es diferencia força de les seves congèneres, ultra per la forma de les fulles, per les seves flors més grosses i un xic acolorides, que neixen solitàries, o gairebé, i que s’obren a l’hivern.