Flors i fruits d'una magnoliàcia de jardí, junts al mateix peu.
Fototeca.cat / MC
Les magnoliàcies comprenen vora dos centenars d’espècies llenyoses, pròpies sobretot de l’àsia sud-oriental i, menys, de l’Amèrica tropical i subtropical. Segons les restes fòssils que hom n’ha trobat, però, abundaren a bona part de l’hemisferi boreal durant el Mesozoic. Les magnoliàcies han estat considerades per diversos autors, a causa de la seva morfologia general i la de la flor, i també per la seva antigor, com el prototipus de les famílies d’angiospermes, gairebé el punt de partida evolutiu de totes les altres. Bé que és probable que no sigui així exactament, la majoria dels trets que les caracteritzen són tinguts per força primitius i bàsics. Es tracta en general d’arbres de fulles grans, persistents, esparses, enteres i acompanyades de dues estipules. Fan flors, terminals o axil·lars, molt grosses i vistoses, generalment blanques. Cadascuna comprèn nombroses peces que solen estar disposades helicoïdalment sobre l’eix floral, força llarg. Formen el periant un nombre elevat de grans tèpals blancs, bé que, alguns cops, els més exteriors són un xic més petits i verdosos, sepaloides. Els estams són molt nombrosos, i així mateix, en general, els carpels, que són lliures. D’aquests, en resulten fruits col·lectius, en forma de pinya més o menys llenyosa, en els quals cada carpel esdevé un fol·licle que s’obre pel dors.
Tot i que cap magnoliàcia no forma part de la nostra flora autòctona, hom planta sovint magnòlies (sobretot Magnolia grandiflora) com a arbres de jardineria, molt apreciats pel seu port erecte, per les seves fulles grans, coriàcies i lluents, i per les vistoses i fragants flors que obren a la primavera. Més rarament s’empra amb la mateixa finalitat el tuliper de Virgínia (Liriodendron tulipifera), de fulla curiosament emarginada i flor que, per la forma, recorda una gran tulipa blanca.