Situació
Estructures de l’antic castell que apareixen sota el mur nord de l’església parroquial, ja que foren aprofitades com a basament en la construcció del temple.
ECSA-J.I. Rodríguez
Les restes del castell d’Alcarràs es troben a l’església parroquial d’aquesta població, que es va bastir sobre les seves ruïnes.
Mapa: 32-15 (388). Situació: 31TBG935045.
El poble d’Alcarràs és situat 10 km al sud-oest de Lleida per la N-II, prop del marge dret del riu Segre. La seva situació estratègica ve donada per la seva condició de punt limítrof amb l’Aragó, del qual dista uns 4 km. (JRG)
Història
Com el seu topònim indica, el castell d’Alcarràs devia tenir un origen musulmà. Sembla que la conquesta d’aquest lloc va ser anterior a la capitulació de Lleida i Fraga (1149). L’any 1147 ja trobem una donació feta per Guerau de Jorba, feudatari d’Alcarràs, a Ferran i la seva muller Ermessèn d’una torre situada in terminibus de Alcharraz. Guerau de Jorba, nét de Guillem Dalmau de Cervera, també era senyor de Vallmanya, Montagut i Raïmat. Feu testament el 1184 a favor del seu fill, que va ser conegut amb el nom de Guillem d’Alcarràs. Gueraua, filla de Guillem d’Alcarràs, contragué matrimoni amb el vescomte Guillem I de Cardona i aportà Alcarràs al domini dels Cardona. L’any 1249, el seu fill Guillem vengué el lloc i castell d’Alcarràs juntament amb Montagut al ciutadà de Lleida Tomàs de Santcliment. L’any 1312, Jaume II atorgaria a Nicolau de Santcliment el mer i mixt imperi sobre aquest feu.
Durant la guerra civil contra Joan II, el castell d’Alcarràs tingué un paper important com a avançada defensiva de la ciutat de Lleida. De fet, el castell resistí fins passat el 6 de juliol de l’any 1464, quan es rendí Lleida. Els Santcliment mantingueren la senyoria fins a la segona meitat del segle XVI, en què la filla de Joan Benet de Santcliment es casà amb Ferrando de Heredia. Per herència, al principi del segle XVIII passà als ducs de Solferino, que en mantingueren el domini fins a l’abolició de les senyories.
Henry Cock feia la següent descripció del castell l’any 1585: “... un castillo que ya se quiere cuasi caer, al poniente del pueblo”. L’any 1668, el marquès Filipo de Corsini, que acompanyava Cosme de Medici, assenyalava que “appena si vedono le vestigio di un piccolo castello”. Durant la guerra dels Segadors, el castell d’Alcarràs tingué una petita guarnició francesa i fou gairebé destruït en la guerra de Successió. Segons el diccionari de Pascual Madoz, l’any 1846 encara es distingia entre les ruines “sobre la colina, a cuyo pie se ha dicho está el pueblo, se ven algunos torreones cuya solidez y fábrica revelan gran antigüedad’”. (XEC)
Castell
En un primer moment el castell d’Alcarràs, d’origen islàmic o aixecat immediatament després de la conquesta, devia ésser situat dalt de l’esperó que domina el poble, avui ocupat per les cases del nucli antic de la localitat. Després es feu una construcció més gran relacionada amb la vila closa que tancava la població; en aquest moment, que podem situar al segle XIII, es devien excavar les sitges sud-orientals i la part inferior de la cisterna al subsol de l’actual església parroquial. Aquest castell fou reconstruït al final de l’edat mitjana. Arruïnat al segle XVII, serví de base a la nova església del segle XVIII.
A l’exterior de l’actual església parroquial són clarament visibles els murs del castell. A la banda est, coneguda com la Muralleta, hi ha les restes d’un parament més antic que el de l’església, ja que no s’adaptà bé al mur de l’església construïda a sobre; sembla que s’hi identifiquen dues fases, una de probablement medieval i una altra de moderna, que correspondrien a les estructures d’unió de la fortalesa d’Alcarràs amb la muralla que tancava la població i que per aquesta part tenia un portal, segons la tradició oral.
A la part oest, denominada el Fortí, gairebé no s’aprecia res, ja que ha estat modificada recentment per a arranjar una placeta en aquesta zona de l’església; de tota manera, en la part inferior del mur del temple hi ha encara el testimoni d’una estructura que es devia estendre cap a ponent i de la qual es veu el farciment interior.
La zona nord és la més difícil d’observar per l’estretor del carreró que passa arran de la capçalera eclesial. En aquesta part és on la irregularitat de la planta del temple és més evident i demostra les dificultats per adaptar una construcció concebuda regularment a la d’una edificació subordinada a la topografia del lloc. Destaca en aquest punt el forat al bell mig del parament, el qual sembla correspondre a una obertura formal de l’estructura primitiva.
L’interior del temple té altres punts d’interès, en el subsol principalment, si bé hi ha algun element al nivell de la primera planta, com és el cas de les portes de les sagristies o els carreus encoixinats de la base del campanar, que semblen pertànyer al castell. Un dels vestigis més importants del castell del segle XIII és un soterrani situat al mig de la nau central, de planta rectangular i amb el seu eix principal que es correspon a l’eix del temple. És cobert per una volta de canó que té clarament els senyals de la cimbra, sobretot en la seva unió amb els murs petits. La construcció dels paraments és de carreus, més grossos a la part baixa i més allargats a la de dalt, però amb els angles morts per un quart de canya fet d’argamassa. El terra té un forat cilíndric cap al NE de poca fondària i està tot revestit d’una pasta argilenca que impermeabilitzava l’àmbit. Als murs llargs són visibles sengles filades de tres forats a diferent alçada que permetien la col·locació d’unes bigues que sostenien plataformes de fusta. A la part de dalt del cantó NW hi ha un forat que comunica amb un canal, el qual fou trobat vora l’altar en les obres efectuades al temple fa poc temps. Aquesta cambra, tant per les seves dimensions com pel forat d’entrada dels líquids, el terra impermeabilitzat i la cubeta de decantació per la neteja, sembla correspondre a la cisterna del castell. En general tota l’obra sembla feta en dos moments: un d’anterior a la construcció de l’església, format per les parets fins al nivell d’impostes, de carreus amb senyals de pedrapiquer, i un segon moment que es devia correspondre amb l’actual església del segle XVIII. Aleshores es devia bastir la volta amb l’accés somital actual per tal de convertir el dipòsit en una cripta per a enterraments destacats.
En netejar l’ossari situat a la part dreta de l’entrada al temple es van descobrir una sèrie d’àmbits i d’estructures laberíntiques a la part oriental, que resultaren ser tres sitges de perfil acampanat i boca rectangular, dues connectades entre si i una altra de situada més al nord, aïllada; entremig hi ha un mur de carreus que sembla correspondre als fonaments de la fortalesa. (JRG)
Bibliografia
- Costa, 1955; Els castells catalans, 1979, vol. VI (II), pàgs. 893-895; Tous, 1982; Camps-Camps, 1990; Altisent, 1993, vol. I, doc. 112, pàgs. 107-108, doc. 159, pàgs. 141-142, doc. 312, pàgs. 241-242, doc. 379, pàg. 288, doc. 557, pàgs. 409-410 i doc. 571, pàgs. 418-419.