La vila de Riba-roja d’Ebre és situada a 76 m d’altitud, sobre una terrassa de gres i argila vermella, a la riba dreta de l’Ebre. El seu antic castell, avui totalment desaparegut, és esmentat l’any 1153 com a límit del terme del castell de Miravet, donat pel comte Ramon Berenguer IV de Barcelona als templers. Aquesta donació feta pel comte no incloïa la fortalesa de Riba-roja, ja que formava part de la zona conquerida uns anys més tard.
Sota el govern del rei Alfons I, el castell de Ribaroja era vinculat a la comanda d’Ascó amb un grau de dependència difícil de determinar. L’evolució històrica de l’indret anà molt unida a la d’Ascó, si més no durant el període inicial de repoblació i de domini templer. És impossible de provar l’existència d’una gairebé segura tasca colonitzadora primerenca, duta a terme per iniciativa reial. El que sí se sap del cert és que, com Ascó, Riba-roja consta en els successius empenyoraments reials realitzats per la monarquia, necessitada imperiosament de numerari, formant part progressivament, com a resultat d’això, del domini templer.
Així, el primer préstec que afectava Riba-roja porta data del maig del 1169: el rei Alfons I rebia 5 000 morabatins del Temple i donava com a penyora els castells d’Ascó, Seròs i Riba-roja. El segon és del març del 1175: el mateix sobirà empenyorava, per 500 morabatins, Riba-roja i Castelló, amb l’explicitació que el rei no podria vendre ni alienar els esmentats castells fins que els frares no haguessin recuperat els diners. Finalment, al març del 1182, Riba-roja restava inclosa en el document de donació cabdal de la ciutat de Tortosa, en el qual s’afegia la cessió d’Ascó i Riba-roja en canvi de la quantitat de 5 000 morabatins. Davant el silenci documental, tot fa pensar que a partir d’aquesta data l’establiment dels templers al lloc pot considerar-se un fet.
La mitra tortosina contribuí igualment a aquest assentament de l’orde. El 1167 el bisbe Ponç de Monells cedia unes terres i rendes als habitants de Riba-roja, si hi edificaven una església i hi mantenien un capellà. Tanmateix, més importants per a la repoblació del lloc i l’establiment templer foren els acords signats entre ambdues institucions el 1185, el primer d’ampli abast a tot el sector ebrenc i el del 1263, calcat de l’anterior en molts aspectes, en els quals s’assignaven dues parts de les rendes per a l’Església i una tercera per als templers.
Pocs anys després d’aquesta segona sentència, a l’abril del 1281, el bisbe Arnau de Jardí cedia als templers l’església de Riba-roja, amb els seus delmes, primícies, drets de sepultura i donacions, i amb la llibertat de fer-la servir per algun clergue, propi o secular. I això en canvi de la quantitat de 60 sous jaquesos, a lliurar cada any per quaresma al cambrer de la seu de Tortosa.
La comanda d’Ascó fundà al castell de Riba-roja una sotscomanda, de la qual cal deplorar la manca de documentació. J. Miret i Sans diu que fou solament una dependència d’Ascó i que durant algun curt període tingué comanador propi. Forey situa el primer comanador el 1271, per bé que se n’ha documentat un el 1223. Fou, sens dubte, la sotscomanda més important del districte de Ribera i disposà d’elevades rendes gràcies segurament a la seva situació privilegiada. Així, en les relacions de les responsions lliurades el 1277 i el 1307, Riba-roja apareix separadament d’Ascó amb una quantitat prou considerable de 300 masmudines.
Els comanadors de Riba-roja coneguts i relacionats per Forey són: fra Robert (1271, 1277) i fra Bernat d’Algars (1294), als quals hem d’afegir un tercer, fra Pere Espeleu, documentat com a preceptor del lloc en un text del juliol del 1223 de l’Arxiu Capitular de Tortosa. J. Miret i Sans dóna un darrer comanador, el 1289, en la persona de fra Berenguer de Vallverd, el qual havia ocupat la plaça de Granyena abans de passar a la d’Aiguaviva.
Extingida l’orde del Temple el 1317, els hospitalers no prengueren possessió de Riba-roja fins el 1349. Durant la guerra civil contra Joan II al segle XV, els hospitalers gravaren amb nous censos i impostos la població, a causa de les despeses del conflicte. El castell patí els estralls de la guerra dels Segadors i hagué de ser restaurat, segons consta en un document de l’any 1647.