El poble de Ribaroja d’Ebre és situat sobre una terrassa fluvial de gres i argila vermella a la riba dreta de l’Ebre.
L’antic castell del lloc és esmentat el 1153 com a límit del terme del castell de Miravet, donat en aquest any pel comte de Barcelona Ramon Berenguer IV als templers.
El lloc fou vinculat a la comanda templera d’Ascó, i els frares fundaren a Riba-roja una sotscomanda. Els templers s’encarregaren de la tasca de colonització de l’indret, a la qual també contribuí la mitra de Tortosa. Consta en aquest sentit que el 1167 el bisbe Ponç de Monells cedia un conjunt de terres i rendes als habitants de Ribaroja si hi edificaven una església i hi mantenien un capellà. Aquesta referència sembla indicar clarament que en aquell moment no hi havia encara cap església parroquial a la població, la qual degué ésser bastida poc temps després pels templers.
La referència documental més antiga que s’ha localitzat de l’existència del temple parroquial de Riba-roja data dels anys 1279 i 1280, en què el rector de Ribaroya consta en les relacions de la dècima papal recaptada en aquells anys, a la qual contribuí amb 8 sous i 6 diners i 17 sous, respectivament. La parròquia de Riba-roja degué ésser sempre de patronat dels senyors del lloc, és a dir, dels templers primer i, des de l’inici del segle XIV, dels hospitalers.
L’actual església parroquial de Sant Bartomeu de Riba-roja d’Ebre és un ampli edifici barroc, amb absis poligonal i cúpula sobre el creuer, bastit pels hospitalers; la seva construcció fou acabada el 1789, com consta a la façana, sota la creu de Malta.