Situació
Primer fossat interior del castell després dels treballs de rehabilitació acabats el 1995.
ECSA - J. Bolos
El castell d’Amposta és situat al marge dret de l’Ebre, en una prominència de la terrassa quaternària, en un punt on el riu s’estreteix, a pocs quilòmetres de la seva desembocadura. El recinte actualment és al bell mig del nucli urbà i el centre històric.
Mapa: 32-20 (522). Situació: 31TBF957099.
El castell és al costat mateix de l’entrada a Amposta pel Pont Penjat. Per Amposta passa la carretera N-340.
Història
Un dels primers pobles que ocupà l’àrea del castell foren els ibers, que s’hi van instal·lar cap al segle V aC. Aquesta ocupació del lloc tingué continuïtat d’una manera clara fins al segle III dC. El testimoni del seu assentament són vuit sitges descobertes durant les excavacions del castell, contenidors de gra excavats en el tapàs i revestits amb una capa d’argila humida a manera d’aïllant.
El castell d’Amposta té el seu origen en l’època islàmica. Es documenta ja el 1097, molt abans de la conquesta. En època andalusina, la conversió de Tortosa en capital fronterera, les possibles invasions cristianes per terra i mar i la inestabilitat de l’islam oriental convertiren el castell d’Amposta en un enclavament important. En depenia la protecció de la capital, la vigilància de la zona costanera i el pas pel riu. Al final del segle X i principi del segle XI, es constata la fortificació, per part dels sarraïns, del recinte del castell, amb una sèrie de transformacions que modifiquen la fesomia del lloc. Les restes arquitectòniques apunten a una fortificació de tipus albacar, és a dir, que era un castell amb un gran recinte emmurallat que tancava un espai on es refugiaria la població en cas de perill, tot construint-hi habitacles provisionals. Normalment en aquests recintes no hi havia gaires edificis interiors destacats, algunes vegades només la saluquya, que era una construcció amb poques possibilitats de defensa. El recinte fortificat del castell era un centre administratiu i de defensa, al voltant del qual s’establien petits nuclis de caire rural com el Pla d’Empúries, el mas de Giner, l’Ametller… L’organització de la població en petits nuclis rurals dispersos depenent d’una fortificació, que era el centre d’un districte administratiu, sembla que fou el model emprat a Amposta, igual que a la zona valenciana.
El comte de Barcelona Ramon Berenguer IV va conquerir el castell en el mateix moment que s’apoderà de Tortosa, l’any 1148. L’any 1150 l’esmentat comte atorgà a l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem el castell d’Amposta, amb el seu terme, que comprenia des de la font de la Carrova fins al mar i des del riu Ebre fins al Montsià, i d’aquest al mar, excepte la Ràpita, que era un domini de Sant Cugat del Vallès. El castell es convertí en el centre de la Castellania d’Amposta, és a dir, dels dominis de l’orde de l’Hospital a Catalunya i Aragó. El 1153 els templers renunciaren la seva cinquena part d’Amposta a favor dels hospitalers. Potser en aquest moment ja vivia a Amposta una comunitat de frares. Al castell d’Amposta s’hi establí al cap de poc una comanda de l’orde, que alhora esdevenia la seu de la Castellania.
El 1280 el rei Pere el Gran va permutar amb els hospitalers els llocs d’Onda i Gallur pel castell d’Amposta i d’aquesta manera Amposta passà al domini reial. Malgrat que el càrrec de castellà d’Amposta va continuar existint dins l’orde de l’Hospital, els hospitalers es desvincularen d’Amposta per sempre més. El rei Pere el Gran el 1282 atorgà la primera carta de poblament a Amposta, confirmada el 1286 per Alfons el Liberal i ratificada el 1321 per Jaume II. En un primer moment el rei donà el castell en feu a Pere de Sanaüja, ciutadà de Lleida. En aquesta època la jurisdicció del castell fou motiu de disputes amb la ciutat de Tortosa.
Al segle XIV prengué relleu la figura dels alcaids en la custòdia i la defensa del castell, per les quals rebien a canvi un sou. Eren nomenats pel rei i de vegades per l’oligarquia tortosina, que estava interessada en el control del castell i les seves rendes. L’any 1384 el castell passà a mans de l’orde de Sant Jordi d’Alfama, per concessió del rei Pere III. Posteriorment, però, durant la guerra civil contra Joan II (1462-72) el castell apareix altra vegada sota el control de Tortosa i jugà un paper molt important en la defensa d’aquesta ciutat. Fou assetjat entre el 1465 i el 1466, i malgrat els ajuts de la ciutat de Tortosa, es va prendre i destruir.
Després de la guerra, el rei Joan II donà el castell d’Amposta al noble navarrès Pedro de Peralta, en compensació pels serveis prestats; aquest cedí part dels seus drets a l’arquebisbe de Saragossa. A partir del 1470 la ciutat de Tortosa intentà aconseguir el castell i les seves rendes per reforçar el seu control del nus comercial entre l’Ebre i la Mediterrània.
Les diferents incursions pirates del segle XVI van contribuir a la desfeta del castell. Tant és així que l’abat de Benifassà va demanar permís, que li fou concedit, per treure pedra del castell per a bastir altres construccions. Posteriorment el recinte fou emprat per a finalitats industrials; s’hi instal·là un molí de regalèssia, una fàbrica de sabó i, ja al segle XIX, molins arrossers.
Les excavacions arqueològiques al castell van començar el 1985 i s’han portat a terme amb alguna interrupció fins a l’any 1995. Han estat finançades per la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament d’Amposta i la Diputació de Tarragona.
Vegeu a continuació la llista de castellans d’Amposta, segons J. Miret i Sans: Les cases de templers y hospitalers en Catalunya. Aplech de noves y documents historics, Barcelona 1910, pàgs. 519-520 i M. Bonet: La orden del hospital en la Corona de Aragón. Poder y gobierno en la Castellanía de Amposta, Madrid 1994, pàgs. 235-275.
Castlans d’Amposta
| Gaufred de Bresil | 1157, 1158 |
| Arbert de Petra | 1164, 1165 |
| Pere de Besora | 1170 |
| Ramon de Verdú | 1173 |
| Alfons | 1174, 1178 |
| Bernat d’Altés | 1179, 1180 |
| Ermengol d’Aspa | 1180, 1182 |
| Pere Eiximén de Luna | 1184 |
| García de Lisa | 1185, 1188 |
| Pere López de Luna | 1188 |
| Fortun Cabeça | 1188, 1198 |
| Martín de Ayvar | 1198, 1200 |
| Eiximén de Lavata | 1201, 1205 |
| Martín de Andos | 1206, 1211 |
| Berenguer de Miralles | 1213 |
| Ramon d’Aiscles | 1216, 1217 |
| Garcia Artiga | 1218, 1221 |
| Folc de Tornell | 1221, 1227 |
| Bermont de Montearengo | 1225 |
| Ramon d’Alsamora | 1228 |
| Hug de Forcalquer | 1221, 1244 |
| Guerau Amic | 1245 |
| Pere d’Alcalà | 1246, 1252 |
| Pere de Granyena | 1253, 1254 |
| Guerau Amic | 1255, 1258 |
| Gui de la Guespa | 1261, 1264 |
| Ramon de Ribelles | 1276, 1282 |
| Galceran de Timor | 1286 |
| Berenguer d’Almenara | 1289 |
| Ramon de Ribelles | 1299, 1301 |
| Pere de Soler | 1306, 1309 |
| Ramon d’Empúries | 1314 |
| Martín Peres de Oros | 1316, 1319 |
| Sancho de Aragón | 1328, 1341 |
| Juan Fernández de Heredia | 1341, 1376 |
| Martín de Lihori | 1379, 1392 |
| Pedro Rodrigo de Moros | 1397, 1409 |
| Berenguer de Castelló | 1415 |
| Gonzalo de Funes | 1417, 1420 |
| Dalmau Ramon Xammar | 1421, 1427 |
| Joan de Vilagut | 1433, 1444 |
| Pere Ramon Sacosta | 1446, 1461 |
| Bernat Hug de Rocabertí | 1470, 1482 |
| Pedro Fernández de Heredia | 1488, 1490 |
| Diemedes de Vilaragut | 1492, 1496 |
| Lope Díaz de Escoron | 1505, 1506 |
| Juan de Aragón duc de Luna | 1506, 1517 |
| Francesc de Montserrat | 1518, 1519 |
| Jeroni Canel | 1522, 1524 |
| Juan de Aragón | 1535 |
| Miquel Joan del Castellar | 1560, 1564 |
| Lluís de Talavera | 1570, 1573 |
| Francesc de Pomar | 1583 |
| Luperci del Poyo | 1594 |
| Jeroni de Foces | 1600 |
| Frederic de Meca | 1602 |
| Martín de Ferreira | 1605 |
| Felip de Bardaixí | 1625 |
| Jeroni de Medina | 1649 |
| Vicenç Carròs | 1655, 1658 |
| Jaume de Bellvís | 1664 |
| Pedro de Ávalos Maza y Rocamora | 1674, 1702 |
| Félix de Ayerbe | 1717 |
| Gaspar de la Figuera | 1723 |
| Manuel de Sada y Antillón | 1732, 1755 |
| Miquel Doz | 1765, 1774 |
| Vicenç de la Figuera | 1776, 1787 |
| Antoni Lorés | 1790, 1791 |
| Pérez de Sarrión | 1796, 1798 |
| Francisco de Paula Antonio de Borbón | 1827, 1851 |
Castell
El recinte del castell és situat en un sortint rocós. La seva base és formada per un conglomerat de còdols, en alguns llocs poc compactes, cobert per un nivell d’argila en procés d’enduriment (tapàs). Aquest subsol, força irregular, forma a la zona central una base plana que es converteix en abrupta en la zona nord i oest a causa del fort desnivell de la roca mare, i en cingle en la part que dona al riu.
Al castell d’Amposta podem observar les restes de la fortificació àrab. Se’n conserva un llenç de muralla a la part oest, que tomba en direcció S tancant part del perímetre del recinte i un mur, de direcció EW, a la zona del canal.
Segons les descripcions de B. de Robió i de J. Zurita, el castell tenia tres fossats en forma semicircular. El primer precedia al recinte emmurallat exterior i els altres se situaven abans del nucli principal del castell. Hi havia també tres torres. Una es trobava sobre el riu, la torre “Spital”, que fou enderrocada durant la guerra contra Joan II (1466). L’altra era la “Celoquia”, a la part central, i l’última la de “Sant Joan”.
Actualment coneixem els dos fossats interiors a partir de les excavacions i d’uns plànols del segle XVIII. Resta per identificar el fossat més exterior: si ens guiem per les restes d’emmurallament de la façana del riu, observem que la muralla arriba fins al lloc anomenat el Poado i és trencada pels fonaments del Pont Penjat, sobrepassant l’àrea marcada pels fossats interns. Aquesta és l’única resta visible que tenim d’un emmurallament exterior.
A la zona nord del recinte del castell s’alcen les restes de la part inferior d’una de les torres del sistema defensiu. Aquesta torre, coneguda en la seva totalitat gràcies a un gravat fet per Moulinier al llibre d’A. de Laborde (segle XIX), sembla que és la descrita per J. Zurita el 1668 com a torre de Sant Joan. Fins fa poc temps es pensava que aquesta torre era romana, però les excavacions arqueològiques ho han desmentit; la construcció data de l’època baixmedieval, del segle XV. Aquesta torre fou construïda en un punt feble, en un angle de la muralla àrab. En la seva cara nord i oest hi ha espitlleres, que tenien una funció purament defensiva. Des d’aquesta banda es dominava la confluència entre el riu i el fossat, avui dia aprofitat pel canal. La torre és escapçada al nivell del primer pis. L’original tenia una alçada aproximada de 20 m. És de planta rectangular (9,10 × 11,75 m) i conserva una alçada de 5 m. És situada en un punt en què la roca mare té un fort pendent: per bastir-la van rebaixar el conglomerat fins deixar una base plana que van igualar amb una capa de morter de calç. Les cares exteriors i interiors dels seus murs són fetes amb carreus de pedra sorrenca i al mig hi ha morter de calç i pedres de mides diferents sense desbastar, formant en conjunt uns murs d’una amplada de 2,40 m. Els carreus són treballats, molts d’ells encoixinats i alguns gravats amb la creu de l’Hospital. Possiblement la pedra fou extreta d’alguna pedrera localitzada a l’altra banda del riu i que també es feu servir per a la construcció de la seu de Tortosa.
Unes altres restes conegudes d’aquest període són unes estances semisoterrades situades a l’àrea central del castell. En nombre de sis, cadascuna fa 5 m2 i estan disposades paral·lelament a la muralla àrab, unes al costat de les altres. Les seves parets foren bastides amb carreus de pedra sorrenca ben escairats i col·locats en filades horitzontals i al terra hi ha grans lloses de pedra. Una de les estances conserva una alçada més gran i en una de les parets hi ha les restes d’una porta tapiada i senyals de la presència d’un pis superior. La repetició d’un patró mètric sembla indicar la qualificació del producte emmagatzemat allí; possiblement el cobrament de delmes en espècies motivà l’habilitació d’un espai soterrat dedicat a l’emmagatzematge, mentre que l’espai superior era dedicat a funcions de vigilància. La major part dels carreus presenten marques diverses de picapedrer.
Bibliografia
- Bramon, e.p
- Forcadell-Villalbí, e.p
- Solé, García, Martín, e.p
- Villalbí, e.p
- Els Castells Catalans, 1973, vol. IV, pàgs. 591-601
- López, 1975
- Laborde, 1976
- Mestre, 1984
- Almuni, 1991
- Villalbí, 1992 i 1993a
- Villalbí, Forcadell, Artigues, 1994, XIII, pàgs. 185-198
- Bonet, 1994, pàgs. 277-292
- Artigues-Villalbí, 1994, vol. II, pàgs. 451-457
- Almuni, Bonet, Curto, 1995, pàgs. 45-75