N’és l’element essencial una cançó popular probablement nascuda a la fi del segle XVI, al Ripollès. Al llarg d’un diàleg tètric entre l’esperit fantasmagòric d’Arnau i la seva esposa vídua, de tempo lent, solemne i repetitiu, es manifesta la condemnació del comte arran de les seves maldats.
En les versions més llargues es fa referència a la hisenda, la família i les relacions socials. Romeu (1947) interpretà la llegenda com una expressió del sentiment col·lectiu de justícia social: Arnau ha defraudat els seus mossos en llurs soldades, ha trencat el pacte amb ells i ho ha de pagar eternament. Però també ha estat vista com una plasmació de l’enfrontament primordial i genèric entre el bé i el mal.
Des del Ripollès la cançó es propagà pel Principat i per Mallorca, i en deriva la llegenda de l’ànima en pena. A Mallorca apareix la versió del Comte Mal, adaptada a la geografia local. A Sant Joan de les Abadesses es connectà amb la vella tradició dels escàndols del monestir (1017) i s’enllaça Arnau amb l’abadessa pecadora. L’enllaç sacríleg d’Arnau amb la superiora del convent és un dels subtemes més divulgats i aprofitats en la literaturització posterior.
Marià Aguiló recollí la balada a Barcelona, el 1844, la transmeté a Piferrer i Manuel Milà i Fontanals la publicà el 1853, amb unes notes llegendàries i històriques que serviren a Víctor Balaguer per a bastir un conte fantàstic (1858), en el qual volgué identificar l’amant amb l’abadessa Adalaisa. En contraposició, Pau Parassols (1859) emprengué la defensa de les monges de Sant Joan amb arguments que serviren perquè des d’aleshores se situés Arnau al segle XIV, identificat com el comte de Pallars i senyor del castell de Mataplana, casat amb Elvira Ferrandis, la “muller lleial” de la cançó.
Aquesta versió fou la que dominà entre els escriptors de la segona meitat del segle XIX, com Anicet de Pagès, Frederic Soler, Jacint Verdaguer i altres jocfloralistes, que li dedicaren obres. Anicet de Pagès fou el primer que, el 1877, donà contingut humà al mite, Josep Carner feu, el 1905 una escenificació de la balada plena d’intuïcions. Joan Maragall donà la millor interpretació poètica del mite. Maragall abordà Arnau en tres etapes, que evolucionen des d’una presentació nietzschiana de l’heroi, que sofreix per haver incomplert els seus compromisos morals (1900), passant per una espiritualització que culmina amb la redempció a través de la puresa de l’amor, en una concepció propera al wagnerianisme (1911).
Josep M. de Sagarra, el 1928, n’oferí una interpretació abarrocada, dura i realista, amb una gran càrrega sensual i materialista, on la redempció no tingué cabuda. En aquesta època, el comte inspirà altres manifestacions artístiques, com les orquestracions de Toldrà (1926) o el monument de Jeroni Martorell (1927).
Crítics i estudiosos han continuat treballant en la interpretació del mite, que ha sobreviscut en diferents gèneres: el dramàtic, amb Joan Brossa (1955), Rodolf Sirera (1977) i Marcel Farran (2005); Antoni Ribera (1951) i Miquel Arimany (1968) n’han donat la visió personal per al teatre. En el camp poètic, amb les narracions de Guillem Colom (El Comte Mal, 1950) i Ambrosi Carrion (El Comte Arnau, 1972) o la lírica d’Agustí Bartra (1974), Segimon Serrallonga (1987) i Josep Grau (1990). Als estudis clàssics de Serra i Pagès (1903-25), Romeu i Figueras (1948) i Ferrater i Móra (1948), cal afegir les versions de Daniel Palomeras (1989) i Jaume Terradas (2002) per a apropar-lo als lectors juvenils.
En l’aspecte literariomusical, el tema evoluciona des de les versions líriques de Felip Pedrell, que adapta el text de Maragall (1904) —amb una forma similar a la balada romàntica alemanya, amb fragments destacats com la glossa de la cançó popular, els duos d’Adalaisa i del comte i la dansa dels espectres—, i d’Enric Morera, amb text de Josep Carner (1905), fins a les recreacions i harmonitzacions de Rafael Subirachs (1983) i Hèctor Parra (1998), que tornen a la cançó popular fixada per Capmany. També, el trobem a la coreografia Fill de la terra, de l’esbart Sant Martí (2002).
També s’ha endinsat en l’àmbit audiovisual, amb el vídeo A la recerca del Comte Arnau (1983) i la sèrie de televisió Arnau, els dies secrets (1993), amb text de Xesc Barceló. Cal afegir-hi altres fórmules, com les rutes literàries de Josep Camps i Llorenç Soldevila (1994) i el centre de documentació de Sant Joan de les Abadesses (2000).
Bibliografia
- Romeu i Figueras, J.: El mito de “El comte Arnau” en la canción popular, la tradición legendaria y la literatura. Barcelona, CSIC / Archivo de Etnografía y Folklore de Cataluña. (1948)
- Romeu i Figueras, J.: El comte Arnau: la formació d’un mite. Sant Vicenç de Castellet, Farell. (2003).