i Estats Units d’Amèrica | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Estats Units d’Amèrica

Sigla delsEUA, Nom oficial deUnited States of America (en)

Estat de l’Amèrica del Nord, limitat a l’E amb l’Atlàntic, al S amb Mèxic, a l’W amb el Pacífic i al N amb el Canadà. També en forma part l’estat d’Alaska i les illes Hawaii, i sota la seva administració l’estat lliure associat de Puerto Rico, el sector W de les illes Verges, Guam, Midway, part de Samoa, les Mariannes septentrionals, i els estats federats de Micronèsia, Belau i Marshall; la capital és Washington.
Població: 
314.250.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
9.526.468 km2

La geografia física

El relleu i la geologia

El relleu dels EUA es caracteritza per la immensitat de les unitats fisiogràfiques fonamentals i per llur simplicitat: a l’est, un antic massís peneplanat, Apalatxes; a l’oest, la gran carena terciària de les muntanyes Rocalloses i al centre, les Grans Planes. Aquestes unitats se subdivideixen en altres, morfològiques i estructurals, alhora molt extenses i acusadament uniformes. L’est dels EUA és constituït pel massís dels Apalatxes i el seu avantpaís sedimentari, la plana costanera atlàntica. Els Apalatxes són un vell massís cristal·lí, successivament aixecat i peneplanat, d’uns 2.600 km d’extensió, orientat de SW a NE. Presenta tres àrees estructurals diferenciades d’oest a est: l’altiplà, la vall i la carena. La primera és tabular, l’altiplà dels Apalatxes, l’extrem meridional del qual és l’altiplà de Cumberland que, pel nord, domina la depressió del llac Erie i el corredor del Mohawk i l’alt Hudson. És formada per sediments primaris i calcàries carboníferes, gairebé horitzontals, riques en carbó i hidrocarburs, tallades per les valls de l’Ohio i del Tennessee. La segona és la vall apalatxiana, zona relativament deprimida i litològicament molt variada, on l’erosió diferencial ha excavat un paisatge de crestes rocalloses i petites valls. Finalment, la carena cristal·lina axial, formada per les carenes metamòrfiques de les Blue Ridge Allegheny Green Mountains i el

EUA El mont Denali, cim culminant de la serralada d’Alaska Range
© Fototeca.cat
piedmont, antiga superfície cristal·lina i de gneis que acaba a l’esglaó de falla de la Fall Line. La plana costanera és un antic fons marí cretaci reblert de sediments argilosos i calcaris, que es prolonga cap al sud, interrompuda per la tabular calcària de la península de Florida. Al sud de Nova York el piedmont desapareix gradualment i les carenes prenen la direcció S-N; aquests Apalatxes septentrionals es caracteritzen per la importància de l’acció glacial, que ha excavat valls fluvials, com la del Hudson, i ha dibuixat una costa de ries, amb molts ports naturals. Al sud del cap Hatteras, per contra, la costa és regularitzada per la formació de cordons litorals. Les Grans Planes s’estenen dels Apalatxes a les muntanyes Rocalloses i dels Grans Llacs al golf de Mèxic. Estructuralment són un fragment del sòcol Precambrià recolzat pel nord en l’escut canadenc, on arriba als 600 m d’altitud, i que baixa suaument cap a l’antic golf terciari del baix Mississipí, cobert de recents sediments i interromput al centre per carenes terciàries molt erosionades, les muntanyes Ozark i Ouachita. Al nord de les valls del Mississipí-Missouri-Ohio hi ha una regió, deprimida a la fi del terciari, que correspon als marges de l’escut canadec i és dominada per una línia de cuestas i morenes frontals, testimoni de l’acció glacial; la part més baixa d’aquesta regió és ocupada pels Grans Llacs, la via interior navegable més gran del món (156.615 km2). Al sud s’estén una plana de sediments terciaris que acaba al golf de Mèxic, interrompuda per les planes al·luvials del Mississipí i els seus afluents. A l’oest, les High Plains, avantpaís de les Rocalloses, són formades per grans altiplans inclinats a l’est, de topografia escassament diferenciada; només les valls de l’Arkansas i el Red, en excavar-los profundament, han subdividit la regió: altiplans de Missouri i de Colorado, Llano Estacado i altiplà d’Edwards. L’oest és la regió estructuralment més complicada del país; és formada per les muntanyes Rocalloses pròpiament dites, la regió d’altiplans i conques interiors i les carenes de la vora del Pacífic, separades per depressions tectòniques longitudinals. Les muntanyes Rocalloses formen un arc amb la convexitat orientada a l’est; són de formació terciària i es caracteritzen per llur composició bàsicament sedimentària, pel predomini de les estructures fallades sobre les plegades i per la limitació del vulcanisme al sector septentrional. No formen un front rigorosament continu: les conques de Wyoming i Yellowstone les divideixen en tres àrees, la més elevada de les quals és la central, bé que la línia de cims supera sempre els 3.000 m. Adossada a les Rocalloses per l’oest, la regió d’altiplans i conques interiors té una altitud que oscil·la entre els 1.800 i els 2.500 m. A la seva morfologia alternen cubetes interiors de drenatge endorreic (Gran Conca al nord, conca del Gran Llac Salat al sud), altiplans sedimentaris (Colorado) i conques reblertes per grans acumulacions de lava (Colúmbia). Blocs fracturats i fallats, com les muntanyes Wasatch, separen les grans unitats. Els fenòmens eruptius terciaris i quaternaris són comuns a tot el conjunt, així com els sismes. Paral·leles a la costa del Pacífic, s’estenen la serralada de les Cascades i la Sierra Nevada (que culmina al mont Whitney, 4.418 m), que són blocs elevats i basculats de roques cristal·lines i metamòrfiques, i la serralada de la Costa, de 1.500-2.000 m d’altitud, conjunt de plecs fracturats, recoberts de sediments en el Terciari i posteriorment tornats a fracturar. La serralada de les Cascades és separada de la regió d’altiplans interiors per la depressió tectònica del Columbia; la de la vall de Califòrnia separa la Sierra Nevada de la serralada de la Costa. La proximitat de les muntanyes condiciona una costa alta i rectilínia, els accidents més importants de la qual són l’estuari del Columbia, el Puget Sound i la badia de San Francisco. L’estat d’Alaska, a l’extrem nord-occidental del continent nord-americà, de relleu muntanyós, és format per dues serralades, la de les muntanyes Brooks, al nord, i la de les muntanyes d’Alaska, al sud, que constitueixen la prolongació NW de les muntanyes de la Costa i de les muntanyes Rocalloses; entre ambdues hi ha la conca del Yanque. És a l'Alaska Range on s'eleva el cim més alt del país, el mont Denali (6.194 m). L’arxipèlag de les Hawaii, d’origen volcànic, a l’oceà Pacífic, és format per vuit illes principals i nombrosos illots.

El clima, la vegetació i el sòl

El clima

Els Estats Units, situats a la zona temperada de l’hemisferi nord, són, doncs, afectats de vents dominants de component oest. La disposició particular del relleu és un factor essencial del seu clima, car l’absència d’algun obstacle paral·lel permet el lliure desplaçament del front polar de nord a sud. Per llur gran extensió en latitud (2.000 km) s’observa una clara zonació latitudinal dintre les grans àrees climàtiques. Tres tipus climàtics dominen en el país: l’oceànic, limitat a una estreta franja d’uns 100 km de profunditat, a la costa del Pacífic, el continental, a les muntanyes Rocalloses i a les Planes centrals, i l’atlàntic, a la banda oriental. La zona del clima oceànic es caracteritza per la importància de les precipitacions: 2.500 mm a les serralades, 1.500-2.000 als nivells baixos intermedis; la pluja disminueix cap al sud: 500 mm a San Francisco, la meitat a San Diego; al sud del paral·lel 40° apareix una neta distribució estacional. Les temperatures varien des de 16°C pel juliol i 4°C pel gener a Seattle, prop de la frontera nord, a 16°C pel juliol i 10°C pel gener a San Francisco i 20,4°C pel juliol i 14,4°C pel gener a San Diego, prop de la frontera sud. Així doncs, el clima passa de temperat humit a mediterrani i a subdesèrtic a les depressions interiors arrecerades de les muntanyes, com la vall de Califòrnia. Els altiplans i les conques interiors es caracteritzen per l’extrema sequedat, car resten inaccessibles als vents humits; és la regió més acusadament continental del país, especialment al sud, on apareix el desert. Les temperatures superen els 35°C, amb el màxim absolut mundial, registrat a la vall de la Mort (56,6°C). Les muntanyes Rocalloses tenen un clima típic d’alta muntanya, amb abundants precipitacions i neus perpètues. Les Grans Planes tenen un clima acusadament continental, de violents contrasts, que va des del fred del nord fins al subtropical del sud; es caracteritza per la seva gran inestabilitat. Les diferències més significatives són les d’hivern: -3°C pel gener a Chicago, 7,6°C a Dallas. A part l’oest, més àrid, els estius són càlids i humits; al sud són freqüents les pluges de convecció originades pels ciclons tropicals. Les precipitacions oscil·len entre els 350-500 mm a la vora de les Rocalloses, els 1.000-1.500 als Apalatxes, els 850 dels Grans Llacs i els 1.500-2.000 al golf de Mèxic. El meridià 100° es considera el límit entre la zona humida i la seca. La façana atlàntica té un clima humit, amb marcades variacions tèrmiques estacionals, puix que l’escassa altitud dels Apalatxes atenua l’acció moderada de la mar en permetre el pas dels vents continentals. Al nord del paral·lel 40° el clima és continental humit, amb més de 1 000 mm de pluja anuals; a Nova York, la temperatura mitjana de gener és de —2°C i la mitjana de juliol de 24°C. Els hiverns són durs, per influència del corrent fred del Labrador. Al sud aquesta duresa s’atenua (3°C de temperatura mitjana de gener a Richmond) i els estius prenen caràcter subtropical: Miami té 27°C de mitjana de juliol. Les precipitacions són abundants i de caràcter tempestuós; la zona meridional és afectada per tifons i tornados al nord.

La vegetació i el sòl

Concordant amb la distribució dels climes, la vegetació es disposa principalment en tres grans zones, esteses en la direcció dels meridians: la zona del bosc caducifoli a la part oriental, propera a l’Atlàntic, la zona del bosc de coníferes als territoris propers al Pacífic, i, entremig, a les terres de clima continental, una extensa àrea de praderies. La zona oriental, atlàntica, dels caducifolis s’estén dels estats de Maine i Wisconsin a Louisiana i Texas. La vegetació hi és paral·lela, en molts aspectes, a la de l’Europa mitjana, però el bosc, per exemple, és molt més variat i ric en espècies. A la part boreal predominen els aurons sacarífers i el faig americà; més cap al sud, diverses espècies de roure i arbres dels grups dels noguers i dels castanyers. A la Florida el bosc caducifoli es transforma directament en una selva tropical, acompanyada d’extensos aiguamolls i, al litoral, de manglars. Els sòls de la zona dels caducifolis són principalment terres brunes a la part septentrional i sòls roigs i grocs forestals més cap al sud. La praderia nord-americana és equivalent a l’estepa de l’Europa oriental. L’ariditat hi augmenta d’est a oest i, en correspondència, hi disminueixen l’alçària de l’herba i la productivitat. En el mateix sentit els sòls passen de terres negres profundes i humíferes a sòls castanys amb concrecions calcàries. La zona muntanyosa propera al Pacífic presenta una vegetació molt variada, segons l’altitud i la situació de cada lloc, però, en general, hi predominen les coníferes: avets, pícees, pins, etc. El bosc de coníferes boreal es fa típicament damunt podzols. Les cèlebres sequoies, de grans dimensions, es desenvolupen a les muntanyes de Califòrnia, en una de les formes més meridionals del bosc de coníferes. A la Califòrnia del sud, sota un clima de caràcter mediterrani, en comptes de bosc de coníferes es fa una màquia que rep el nom de chaparral. En aquestes terres del SW, a les conques tancades entre muntanyes, com la Gran Conca, s’hi fa un matollar àrid d’artemísies (sagebrush), que, cap al sud, a Arizona i les terres veïnes, es transforma en un semidesert amb cactàcies, entre les quals és ben coneguda Carnegiea gigantea, de dimensions arbòries.

La hidrografia

El riu Niàgara de 56 km que, en la frontera entre l’estat de Nova York i la província canadenca d’Ontario, forma les cascades del Niàgara
© B. Llebaria
La xarxa hidrogràfica dels EUA és condicionada per la presència de les muntanyes Rocalloses, principal divisòria d’aigües continental entre dues conques: la del golf de Mèxic, formada per la xarxa del Mississipí-Missouri i el Rio Bravo, i la del Pacífic. El Mississipí-Missouri és el segon riu del món en longitud (6 400 km), i la seva conca cobreix la tercera part dels Estats Units; recull les aigües dels vessants interiors de les Rocalloses i dels Apalatxes. Com a via interior de navegació tingué la seva esplendor màxima al s. XIX amb la colonització de les Grans Planes; a través de l’Ohio resta comunicat per canals amb els Grans Llacs, el Sant Llorenç i l’Atlàntic. Els seus afluents són àmpliament utilitzats per al regatge i la producció d’energia elèctrica, especialment el subafluent Tennessee. Al nord de la vall del Mississipí, els Grans Llacs formen una via interior navegable d’una gran importància; emplaçats a diferents nivells, tenen sortida a la mar a través de les rescloses del Sant Llorenç i constitueixen l’àrea productora d’energia hidràulica més important del país. La facilitat que comporten per al transport dels minerals ha estat importantíssima per a la formació, a llurs vores, de la màxima concentració siderúrgica dels EUA. La conca del Pacífic és la segona en importància; és formada al nord pel Columbia i el seu afluent, el Snake; a través de nombroses preses, entre les quals la Grand Coule, la més potent del país, rega gairebé 5 000 km2. A Califòrnia hi ha el Sacramento i el San Joaquin, que han possibilitat la transformació de la vall de Califòrnia, abans desèrtica; i al sud, el Colorado, el riu més gran de les Rocalloses (2 800 km), que talla l’altiplà del seu nom i forma el Gran Canyó (300 km de longitud i 1 800 m de profunditat); hi ha la resclosa més alta del país, la Hoover Dam. Els Apalatxes apareixen tallats per nombrosos rius, curts però cabalosos; la ruptura de pendent de la Fall Line, per assegurar la producció elèctrica, ha determinat l’establiment de molts centres industrials; de sud a nord, els principals són els de Savannah, Potomac, Susquehanna, Hudson, l’estuari del qual forma el port de Nova York, i Connecticut.

La geografia econòmica i l’economia

L’agricultura

L’agricultura dels Estats Units (1,6% del PIB i 2,4% de la població activa el 1997) es caracteritza fonamentalment per dos fenòmens: la racionalitat de les explotacions i la mecanització i la tecnificació dels conreus, que a les darreres dècades del segle XX ha tingut la introducció de l’enginyeria genètica com a avenç més significatiu. Un 32% de la superfície dels EUA és cobert de bosc, el 26% correspon a pastures i el 20% a conreus. La despoblació del camp a conseqüència d’aquests dos factors ha anat acompanyada d’un increment de productivitat i d’una qualitat notable i estandarditzada, passant per diverses etapes. Els elevadíssims rendiments de l’agricultura nord-americana, deguts en part a la seva racionalització, provocaren excedents ja en 1951-60, cosa que posteriorment ha obligat a controlar la producció o, fins i tot, a finançar-ne els excedents. La principal zona agrícola nord-americana és l’anomenat Corn Belt, àmplia zona a l’Oest Mitjà de sòls i clima particularment aptes per a un gran nombre de conreus, originàriament cereals però posteriorment diversificats. Les tres grans especialitats agrícoles dels Estats Units són els cereals, els conreus industrials i els conreus hortofructícoles. Entre els cereals destaca el blat de moro, del qual és el primer productor mundial (40% de la producció mundial el 1997), el blat (primer exportador i tercer productor), la melca (primer productor mundial amb una quarta part), l’ordi, l’arròs, la civada (tercer productor) i el sègol. Entre els conreus no cerealístics destaquen el cotó (tercer productor); els productes per a la indústria alimentària, com la canya de sucre i la bleda-rave sucrera (quart productor mundial de sucre), el tabac (segon), del llúpol (segon, amb un 25%) i el raïm (cinquè), que alimenta un sector vinícola en expansió, centrat sobretot a Califòrnia, com ho són també els cítrics. Ocupen també els primers llocs els cacauets, la soia, les patates, les hortalisses i la fruita, font de primeres matèries d’una poderosa indústria conservera. La ramaderia és integrada amb l’agricultura i crea una part important del producte final agrari. La indústria làctia està molt racionalitzada, i els EUA són un dels primers productors mundials de llet de vaca, com també de carn bovina (ramaderia en règim extensiu) i porcina; l’avicultura, per la seva part, molt desenvolupada i tecnificada, és una de les activitats més importants del sector primari. Tot i que tenen una superfície forestal inferior a la del Canadà i Rússia, els EUA és el país amb una producció de fusta més gran. La pesca oscil·la entorn d’un volum anual de 4 a 5 milions de tones (cinquè mundial).

La mineria

Els EUA són un dels països més rics del món en recursos miners. Durant aquest segle han estat el primer productor de minerals (en valor) fins els anys 1970, que l’avançà l’antiga Unió Soviètica, i la diferència és creixent. El 1979 extragueren el 30% de la producció mineral mundial, i el 1985, el 25%. Posteriorment, altres estats com la Xina, Austràlia, el Brasil o Rússia superaren o igualaren els recursos miners dels EUA i, menys sovint, la producció, tot i que els EUA figuren encara entre els primers extractors en el cas del petroli, el carbó, el ferro, el coure, l’alumini, el zinc, el plom, etc. Les reserves i la producció de ferro són molt abundants, però la producció ha passat del primer lloc al sisè (1996), com les de coure (segon productor). Els altres metalls no fèrrics importants són el plom (tercer productor), el zinc (cinquè), l’or (segon) i l’argent (tercer); cal esmentar també el sofre (segon productor) i l’urani (quart). A més, són importants els fosfats naturals (37% de la producció mundial). Quant a les fonts d’energia, els Estats Units disposen d’una considerable varietat i abundància de recursos, sense els quals no els hauria estat possible situar-se com a primera gran potència industrial. A la meitat dels anys noranta, al voltant d’un 31% de l’energia produïda provenia del carbó, un 28% del gas natural, un 20% del petroli i un 15% de les centrals nuclears, mentre que un 4% era d’origen hidroelèctric i menys d’un 1% geotèrmic. Segon productor mundial d’antracita (1996) i tercer de lignit, les principals conques carboníferes són al llarg dels Apalatxes, al Mississipí mitjà i a les Rocalloses. Per ordre d’importància, els jaciments de petroli es troben a Texas, Alaska, Louisiana, Oklahoma, Wyoming, Nou Mèxic i Califòrnia. La indústria del petroli és una de les que té un grau més alt de monopolització; entre les poques empreses que controlen l’extracció, el refinatge i la comercialització del petroli i els seus derivats cal destacar l’Exxon (Standard Oil of New Jersey), la Mobil Oil, la Texaco i la Standard Oil of California. Una densa xarxa d’oleoductes (322 673 km) transporta el cru fins a les refineries. Malgrat que els EUA són entre els primers països extractors de petroli, la producció del país només satisfà prop del 50% dels requeriments. A diferència del petroli, al qual sol estar associat, el gas natural (segon lloc de la producció mundial el 1996) pràcticament iguala la demanda interna. Quant a l’energia hidroelèctrica, tot i la seva poca importància, les instal·lacions són de les més grans del món. L’energia nuclear té una importància creixent, i és obtinguda a partir de més de 100 centrals repartides per tot el territori.

La indústria

L’activitat industrial fou la base principal del desenvolupament i la riquesa dels EUA, però el 1997 representava només el 26% del PNB i ocupava el 22% de la població activa. Hom pot afirmar que en tots els sectors industrials els Estats Units són els capdavanters, tant des del punt de vista tècnic com pel volum de producció. Així, ja el 1918 la indústria nord-americana se situà en primer lloc, i el 1980 encara obtenia el 35% (en valor) de la producció mundial, si bé aquest percentatge ha minvat després. Hi ha tres grans regions industrials: la del NE, la més antiga del país i la més potent del món, entre l’Atlàntic Mitjà i els Grans Llacs, que també s’estén pel Canadà; té per pols les aglomeracions de Nova York (entre els Apalatxes i l’Atlàntic, concentrada als estats de Nova York i Pennsilvània) i Chicago (entre els Apalatxes i el llac Superior, concentrada a Illinois i a Ohio); la regió del golf de Mèxic, centrada a Texas (Dallas, Houston), que s’estén també pel nord de Mèxic i és la més disseminada, i la de Califòrnia (Los Angeles, San Francisco), avui la més dinàmica, que concentra a Silicon Valley el primer centre mundial dedicat a l’electrònica i la informàtica, tant pel que fa a la producció com, sobretot, a la recerca. La indústria siderúrgica es localitza a la primera regió, especialment als ports dels Grans Llacs (Detroit, Toledo, Cleveland i Buffalo) i als Apalatxes (Pittsburgh). Els EUA han passat del primer lloc al tercer en la producció d’acer (9% del món el 1997) i també en la de fosa. La metal·lúrgia més destacada és la de l’alumini, primera del món (31%), amb un consum ingent que tendeix a substituir l’acer, del qual els EUA han esdevingut el primer importador. Les principals indústries de transformats metàl·lics es localitzen a Filadèlfia, Chicago i Saint Louis. L’enorme indústria de l’automòbil, altament monopolitzada —General Motors, Ford i Chrysler—, tot i tenir el 15% de la producció ha perdut el predomini mundial, situant-se al darrere del Japó, es localitza sobretot a Detroit, Cleveland i Indianapolis, entre els llocs més importants. Tanmateix, en algunes branques com la dels tractors i la dels vehicles comercials l’hegemonia nord-americana és encara indiscutible. Fora del sector de l’automoció, en la maquinària és molt important la fabricació d’electrodomèstics, turbines, maquinària agrícola, tèxtil, material ferroviari, etc, producció molt centrada a la zona del Nord-est (Chicago, Dayton, Pittsburgh, etc). La indústria naval es localitza sobretot al llarg de la façana atlàntica. La química, dins la qual destaca la producció de cautxú artificial (EUA havia produït les 3/4 parts dels pneumàtics del món, proporció que el 1994 havia baixat a una quarta part), està implantada al NE i al golf de Mèxic, on aprofita el petroli com a primera matèria de la petroquímica. De manera semblant, la producció de benzina és, amb diferència, la més elevada del món (més d’una tercera part del total mundial). Ocupen també una posició capdavantera la producció de fertilitzants, sosa càustica, àcid clorhídric i àcid sulfúric. La indústria tèxtil és més dispersa: les fibres artificials (tercer lloc mundial el 1997), concentrades al NE, han assolit preponderància sobre la llana i el cotó, els productes del qual són fabricats sobretot als estats de la façana atlàntica. Pel valor de la producció, els subsectors fabrils més destacats són els de maquinària (no elèctrica i elèctrica), material de transport, alimentari i químic. La indústria aeronàutica i aeroespacial (Houston) és molt desenvolupada i es troba repartida pel NE, Texas i la costa del Pacífic (Seattle, Los Angeles). La investigació industrial ha estat bàsica per a mantenir l’hegemonia dels EUA en el món industrialitzat; d’altra banda, la producció a gran escala de mercaderies obliga a crear necessitats en el mercat mitjançant enormes esforços publicitaris. El consum segueix la producció, que creix acceleradament. D’aquí ve l’exigència de la ràpida circulació dels productes —canvi d’automòbil cada any, electrodomèstics de curta durada, etc—.

Els transports i les comunicacions

A la meitat dels anys noranta, el transport per carretera comprenia un 28% del tràfic de mercaderies i el 82% de passatgers. Per al ferrocarril, aquests percentatges eren del 38% i el 0,7%, respectivament; per a l’aviació, del 0,4% i el 18%, i per la navegació interna, del 15% en les mercaderies. La xarxa de carreteres, la més extensa del món, és d’uns 6,5 milions de km (1997), 90 000 dels quals corresponen a autopistes i 650.000 a autovies. El ferrocarril (222.000 km) és privat, i la seva importància relativa (fora dels centres urbans) ha minvat a mesura que s’ha anat desenvolupant el transport per automòbil i el tràfic aeri, que, atesa la gran extensió del país, és molt intens. Als EUA hi ha alguns dels aeroports més grans del món (J.F. Kennedy a Nova York, que disposa, de dos aeroports més, el d’O'Hare a Chicago i els de Dallas, Atlanta, Los Angeles, San Francisco, etc) i les primeres companyies aèries internacionals: American Airlines, Delta Airlines, Northwest Airlines, etc. Les vies navegables (41 500 km) es concentren majoritàriament a la zona dels Grans Llacs, amb els ports de Chicago, Detroit i Cleveland. Té també importància el tràfic realitzat pel canal de Welland i la xarxa del Mississipí. Quant a la navegació marítima, els ports de Nova Orleans, Houston i Nova York són entre els més importants del món en tonatge de mercaderies desplaçades. El parc de vehicles de turisme el 1997 era gairebé d’uns 130 milions, xifra que triplica la del 1953.

Els serveis

El 1997 el sector serveis aportava el 73% del PNB i ocupava el 75% de la població activa. L’estructura del sistema bancari dels EUA és constituïda per la junta de governadors de la reserva federal (1913), el consell federal assessor, el comitè federal del mercat obert, els 12 bancs de la reserva federal i els bancs associats. Base del capitalisme financer, el sistema bancari dels EUA és el més important del món. El 1998 el nombre d’entitats als EUA era d’unes 11.600. Tot i que alguns dels grans bancs a escala mundial són nord-americans (Chase Manhattan Corp., Citicorp, NationsBank Corp., JP Morgan & Co i BankAmerica Corp.), les lleis antitrust i les dificultats legals perquè un banc pugui operar en més d’un estat han estat un fre a les macrofusions bancàries que han tingut lloc en altres estats del món desenvolupat al llarg dels anys noranta. Nova York és el principal centre bancari dels EUA i del món i la seva borsa de valors (Wall Street) representa prop del 50% de la capitalització borsària mundial. Les borses de Chicago, Washington, Boston, San Francisco i Filadèlfia ocupen també els primers llocs dels mercats de valors mundials. El ressò internacional de les borses nord-americanes és tan excepcional que la caiguda de Wall Street el 1929 desencadenà la primera gran crisi econòmica de tot el món occidental, propagada en cosa de dies i, inversament, els seus elevadíssims índexs de contractació a la segona meitat dels anys noranta han repercutit en un sentit semblant en la resta dels mercats financers d’arreu del món. Des dels anys vuitanta, els Estats Units han apostat per les noves tecnologies de la informàtica i les telecomunicacions, branca que ha assolit un fort protagonisme en l’impuls econòmic que ha tingut lloc a la darrera dècada del segle XX. Les empreses nord-americanes del sector, entre les quals es troben IBM i Microsoft, tenen un predomini mundial absolut. Prop de San Francisco (Califòrnia), a la zona coneguda amb el nom de Silicon Valley, es concentra el gros de la indústria informàtica i electrònica. És notable la indústria de l’espectacle, concentrada també a Califòrnia (Hollywood i Los Angeles) i que subministra produccions de difusió mundial. Encara recent, però de futur prometedor, és la naixent indústria de la biotecnologia, en particular les aplicacions basades en la genètica. El turisme és també important. Després de França, els EUA són el primer destí turístic del món, concentrat especialment a Nova York, Califòrnia i Florida. Els visitants procedeixen, principalment, del Canadà, Mèxic i l’Europa occidental. Els turistes nord-americans tenen com a destins preferents Mèxic i el Canadà. Quant al comerç exterior, la balança comercial nord-americana ha mantingut des del 1968 un saldo fortament deficitari (-12% el 1997) a causa de la situació de la partida de transferències, afegida a l’enorme dèficit de la balança de mercaderies. El volum de les exportacions representà el 1997 el 8,5% del PIB, i el de les importacions, l’11%. Entre els productes exportats, la maquinària no relacionada amb l’automoció representà prop un 31% del total, seguida dels automòbils o parts de motors (16%), els productes químics (9%), els aparells de precisió (5%) i els productes alimentaris (5%). De les partides d’importació, la meitat correspon a maquinària i aparells de transport (50%), amb un pes important de l’automoció (16%). Segueixen el tèxtil (6%), els productes químics (6%), el petroli i derivats (5%) i els productes alimentaris. El principal país proveïdor és el Canadà (20%), seguit del Japó (14%), Mèxic (10%), la Xina (7%), Alemanya (5%), la Gran Bretanya (4%) i Taiwan (4%). El gros de les exportacions es dirigeix també al Canadà (22%), seguit del Japó (9%), Mèxic (10%), la Gran Bretanya (6%), Corea del Sud (4%) i Alemanya (4%).

L’estructura econòmica

La moneda (el dòlar) esdevingué internacional pels acords de Bretton Woods (1944), en els quals se n'acordà la doble convertibilitat en or i en divises. Bé que la convertibilitat en or ha estat després molt restringida i el dòlar devaluat més d’un cop, ha tendit a substituir el mateix or com a valor-refugi d’inversions. I la seva hegemonia és acceptada oficialment dins l'àrea del dòlar, que comprèn, a més dels EUA i del Canadà, estats ístmics (el Salvador, Hondures, Nicaragua, Costa Rica i Panamà), antillans (Haití i la República Dominicana) i sud-americans (Colòmbia i l’Equador). Molts altres estats (de la Comunitat del Carib, del Sud-oest del Pacífic i fins d’Àfrica) tenen com a moneda uns dòlars que no són el nord-americà. Aquest prestigi del dòlar —estabilitat i cotització lliure i elevada— ha atret el capital estranger, que en alguns moments ha superat les inversions nord-americanes a l’estranger. Després d’un període expansiu en què l’economia nord-americana tingué el creixement més accelerat de tot el segle XX (entre el 4% i el 5% de mitjana anual del PNB els anys 1960-70), la crisi del petroli de la meitat de la dècada dels setanta provocà un alentiment, que es reflectí en un descens en 1970-80, amb el 2,3% de mitjana anual. Els anys vuitanta foren de recuperació (3,2% de mitjana anual), amb la notable particularitat que no tan sols minvà l’atur (6% el 1984), sinó que també ho féu la inflació (3,7% el 1983). Del 1990 al 1996 l’economia nord-americana cresqué a una mitjana de l’1,7%, però a partir d’aquest darrer any s’inicià un nou cicle expansiu que, al final del 2000, mantenia un ritme ininterromput a l’entorn del 3,5% anual de mitjana; l’estabilització de la inflació controlada i una taxa d’atur entorn del 4%, la més baixa des del 1970, contribuïren a enfortir la confiança en el bon moment econòmic, cosa que es reflectí en uns valors inusualment alts en els mercats de valors. Aquest creixement sostingut de l’economia nord-americana ha tingut, pel seu paper capdavanter, un efecte d’arrossegament en la resta del món i, al mateix temps, li ha permès de superar sense gaires dificultats les repercussions de crisis regionals considerables, com la que tingué lloc al Sud-est asiàtic i a Rússia el 1998. Entre el conjunt de factors interrelacionats que haurien impulsat aquest creixement, cal destacar en primer lloc el creixent grau d’internacionalització de l’economia i d’obertura de mercats, política que, a través de l’Organització Mundial de Comerç, ha tingut en els EUA el principal avalador. En aquest sentit, cal remarcar els recurrents retrets nord-americans a les polítiques proteccionistes d’alguns dels seus principals socis comercials, com el Japó i l’Europa occidental. D’altra banda, el 1989 els Estats Units donaren un pas decisiu en aquesta direcció en signar un tractat de lliure comerç amb el Canadà, el qual, estès a Mèxic el 1992, donà lloc a l’Acord Nord-Americà de Lliure Comerç. Un segon factor que ha estat adduït per donar raó de la forta expansió de l’economia nord-americana a la darrera dècada del segle XX, -especialment en contrast amb les tendències predominants a la Unió Europea i el Japó, principals i més directes competidors dels EUA-, ha estat un alt grau de flexibilitat en el mercat laboral i un intervencionisme estatal molt més baix, condicions que els dos grans partits nord-americans han subscrit, al marge de les diferències en altres camps. Així, des del 1996 el govern demòcrata de Bill Clinton impulsà una reforma de les prestacions socials, que en la pràctica significà una forta retallada dels serveis i una reducció dràstica dels imposts que permeté a les empreses l’obtenció de grans beneficis que han revertit en noves inversions. El consum incentivat des del govern també ha estat citat com una causa coadjuvant de l’acceleració econòmica. Juntament amb la reducció de l’administració pública, part de les funcions de la qual han estat transferides a l’empresa privada, aquestes mesures aconseguiren eliminar el crònic dèficit pressupostari nord-americà, que el 1992 era de 290 mil milions de dòlars i el 1998 presentava superàvit. Un darrer factor, de vegades assenyalat com el motor principal d’aquest creixement, és la consolidació i l’expansió de les noves indústries de tecnologia. Els EUA són el líder indiscutible en aquestes indústries basades en les telecomunicacions i la informàtica, tant pel que fa a la millora dels rendiments en altres sectors econòmics, resultat de la seva aplicació en els circuits productius, com a la nova oferta que aquests productes han generat i amb el fenomen d'internet com a correlat més destacable. El 1997, prop d’una quart part de la producció mundial total (mesurada segons els indicadors de PNB) corresponia als EUA, que tenia una renda per habitant de 29.080 $, només superada per alguns països com ara Suïssa, el Japó o Singapur. Tot i que una predominant classe mitjana es beneficia d’aquesta prosperitat i avala les polítiques que la realitzen, el 1998, 34,5 milions de nord-americans (un 13% de la població total) vivien sota el nivell considerat de pobresa. Les despeses del govern estan destinades en una gran part a la defensa nacional: aproximadament un 4% (el 1999) del PNB correspon a aquesta activitat, la partida més quantiosa (16%) dels pressupostos després de la destinada a la seguretat social i el pla de sanitat nacional junts (34%). La balança de pagaments, com la comercial, és deficitària. El nivell mitjà de vida és molt elevat; el consum mitjà diari de calories és un dels més alts del món, com també ho és el nombre d’automòbils, electrodomèstics, televisors, microordinadors etc, per habitant.

La geografia humana i la societat

El poblament i la població

La ciutat de Nova York, una de les aglomeracions urbanes més grans del món
© Xevi Varela
La població dels EUA procedeix d’un flux immigratori irregular però sostingut, la major part procedent d’Europa i compost bàsicament de joves, des del s. XVI fins avui. La dinàmica demogràfica, doncs, ha depès de la relació entre l’aportació immigratòria i el creixement vegetatiu. El 1984 la població era 60 vegades superior a la del 1790 (3 929 672 h), amb dos períodes de màxim creixement: 1850-1900, que passà de 19,5 milions a 66,5 com a conseqüència de la immigració, i 1950-70, que passà de 105 a 203 pel baby boom posterior a la Segona Guerra Mundial. Des del segle XVI, el component principal de la immigració foren els colons d’origen anglosaxó i protestant, fins que la gran fam d’Irlanda del 1840 atragué grans contingents d’irlandesos catòlics. Entre el 1840 i el 1860 hi entraren 25 milions de persones. La població es concentrava en els 13 estats de l’Atlàntic; a la fi de la guerra de Secessió, amb l’obertura de les Grans Planes, es començà a desbordar cap a l’interior; el 1880 tot el territori era ocupat. Entre el 1860 i el 1880 hi entraren quatre milions d’immigrats, amb predomini dels escandinaus, els alemanys i els francesos, i els primers anys del s. XX, dels eslaus i els mediterranis. El 1921 fou bloquejada la immigració, i reduïda al 3% de cada país subjecte a quota; el 1952 foren admesos fins a 200 000 immigrats per acollir les persones desarrelades per la guerra mundial; a les cinc darreres dècades, la immigració ha consistit sobretot en refugiats polítics, membres de minories ètniques oprimides, intel·lectuals i tècnics. La immigració interamericana ha tingut dos màxims exponents: els chicanos, mexicans que treballen la terra a Califòrnia i Nou Mèxic, i els porto-riquenys, habitants suburbans, concentrats en grans masses a Nova York. El creixement natural s’ha mantingut elevat a causa de la joventut dels immigrats; això no obstant, a partir dels anys vuitanta, que tingué un acusat descens (10‰ anual en 1980-83), tendeix a una minva lenta (9‰ en 1994-99). La taxa de natalitat més elevada del s. XX fou la del 1947, conseqüència de la desmobilització (25‰). El 1997 la taxa de natalitat era del 14,6‰, índex resultant de la combinació d’una baixa natalitat prevalent entre la població blanca (similar a la que es dóna a l’Europa occidental) i la de negres, hispans i asiàtics, molt més elevada. La taxa de mortalitat és del 8,6‰, i l’esperança de vida, de 74 anys per als homes i 80 anys per a les dones (cal excloure'n d’aquestes xifres la població negra, que, sotmesa amb una especial incidència als efectes de la violència i la marginalitat, presenta una esperança de vida sensiblement més curta).

Es donen grans diferències regionals de densitat demogràfica: és molt més elevada als estats del NE (200-350 h/km2), a les àrees litorals de l’Atlàntic mitjà i als estats dels Grans Llacs (100 h/km2), que als del S (18-36 h/km2) i als estats rurals de l’W (3-11 h/km2). L’evolució de la població urbana dels EUA és una característica destacada de la vida nord-americana: ha passat des d’un estat d’equilibri entre poblacions rural i urbana el 1920 (51,2% de població urbana) a una situació de clar predomini urbà (76,4% de la població el 1996). L’expressió màxima d’aquest predomini es troba en el fenomen de la megalòpolis, o conurbació. N’és un exemple el sistema atlàntic, que comprèn Nova York, Filadèlfia, Boston, Washington i Baltimore, amb una població de més de 30 milions d’habitants. El sistema dels Grans Llacs inclou Milwaukee, Chicago, Detroit, Cleveland i Pittsburgh, i té 20 milions d’habitants. A Califòrnia, la població metropolitana de Los Angeles, San Francisco, San Diego, Anaheim i San Bernardino assoleix un total de més de 17 milions d’habitants. Amb tot, el creixement de les ciutats extremament grans s’ha aturat, i la proporció de la població urbana en ciutats de més d’un milió d’habitants ha experimentat una brusca davallada, mentre que ha augmentat notablement en ciutats entre 10.000 i 50.000 h. La major part d’aquest increment, però, s’ha esdevingut a les àrees metropolitanes, és a dir, són les ciutats suburbanes o satèl·lit les que creixen més de pressa. De fet, mentre les ciutats continuen creixent, tant en població com en àrea, els processos d’aglomeració i de dispersió actuen simultàniament, a causa de diversos factors: millora dels sistemes de transport, activitats secundàries i terciàries, etc. Aquests processos es desenvolupen de forma no planificada, la qual cosa provoca l’actual crisi urbana als EUA. El grup social més afectat pel deteriorament de les ciutats i per la crisi urbana en general és la població negra i, més recentment, la hispana. La població ameríndia autòctona constitueix tan sols el 0,7% de la població. Confinada majoritàriament en reserves, es troba en una situació d’acusada degradació. Els blancs descendents dels primers colons, d’origen majoritàriament anglosaxó, són majoria en l’estament dominant de la societat nord-americana. Amb tot, una gran part dels descendents d’onades immigratòries d’europeus posteriors (segles XIX i XX) s’han assimilat a aquest grup, que forma el gros (73%) de la població nord-americana. Tanmateix, la preservació d’una identitat diferenciada en diversos d’aquests grups (com és el cas dels jueus que, tot i constituir tan sols el 2,1% de la població, constitueixen un poderós grup de pressió) posa en dubte la condició de gresol amb què el país ha volgut definir-se. En aquest mateix sentit, és encara més greu el cas dels negres (12% de la població), descendents dels esclaus africans de les plantacions del sud, que, tot i la igualtat de drets i els avenços en la integració, viuen en bona part una situació de marginalitat i, en algunes parts del país, són objecte encara de racisme. Per davant dels asiàtics (3,5%), el darrer gran grup immigratori el constitueixen els llatinoamericans (11%). Llevat dels porto-riquenys, que gaudeixen d’un estatut especial, en general la seva situació socioeconòmica és inferior a la mitjana; un altre cas especial és el dels exiliats cubans, concentrats a Florida i que, per motius polítics, han esdevingut una minoria molt influent. Des dels anys noranta s’ha accentuat el flux d’immigrants mexicans il·legals que, travessant la frontera meridional, cerquen oportunitats en la demanda de mà d’obra que acompanya el bon moment econòmic dels EUA. El caràcter massiu i difícilment controlable d’aquesta immigració i la reacció hostil d’una part important dels nord-americans en fa una qüestió d’esdevenidor incert. No hi ha una llengua oficial explícitament definida, bé que, a efectes pràctics, aquesta és l’anglès, parlada virtualment per la totalitat de la població i com a primera llengua per la majoria de nord-americans --és oficial en 28 dels 50 estats (2014)--. Tot i això, el gran nombre de llatinoamericans, concentrats en diversos estats del S, ha convertit el bilingüisme castellà-anglès en una qüestió debatuda de forma recurrent; a l’estat de Califòrnia, s’implantà el bilingüisme a les escoles del 1968 al 1998. A Hawaii, la llengua oficial és el hawaià. La religió amb més adherents és el cristianisme: un 40% és protestant, un 30%, catòlica, i un 2%, ortodoxa; hi ha encara un 3% de jueus, mentre que un 18% practica altres religions.

L’ensenyament

Als Estats Units no hi ha un sistema unitari d’ensenyament, i l’escola pública és majoritàriament a càrrec dels estats i de l’administració municipal, cosa que comporta grans diferències en el nivell educatiu i en els recursos disponibles dels centres docents. La llibertat d’elecció vigent ha contribuït al desenvolupament de tipus molt diversos d’escola: escoles parroquials, establiments públics gratuïts, escoles religioses de pagament o institucions privades. En termes generals, hom pot distingir tres graus d’ensenyament: escola primària (grammar school), escola secundària (high school) i ensenyament superior (college i graduate school). L’obligació escolar varia segons els estats. En l’escola primària els programes d’estudi són comuns a tots els estats, però en la secundària l’alumne tria entre un tipus d’ensenyament tècnic i l’ensenyament clàssic (universitat). El college dura quatre anys i té un programa oblitagori de caràcter general (dos anys) i un altre d’optatiu en funció de l’especialitat. Després d’aquests quatre anys hom obté el batxillerat d’arts o bé el batxillerat de ciències. Després d’això l’estudiant pot aconseguir en una graduate school el títol corresponent a Master’s Degree i Doctor of Philosophy. Les universitats més importants per l’antiguitat i el prestigi són les de Harvard, Yale, Princeton, Standford i Columbia; l’exemple més conegut de les anomenades universitats lliures és la de Berkeley.

Els mitjans d’informació

La llibertat de premsa és garantida per la constitució, i la fundació de diaris és considerada com la de qualsevol altre negoci. Funcionen dues agències d’abast mundial, l’Associated Press (AP) i la United Press International (UPI). El 1994 foren publicats 1 548 diaris en anglès, amb 59.305.436 exemplars. Aquests diaris s’agrupen en cadenes, però de les més de 100 existents, unes 20 publiquen el 60% del tiratge total. Les més importants són la Newhouse Newspapers Group, la Gannett Newspapers i la Dow Jones & Company Inc. Els diaris de més tirada són New York Daily News, Wall Street Journal, Los Angeles Times, New York Times, Chicago Tribune, Chicago Sun-Times, New York Post, Detroit News i Washington Post. Els setmanaris assoleixen també grans tiratges, especialment Time (4,1 milions d’exemplars) i Newsweek (3,5). Entre les mensuals es destaquen el Reader’s Digest, National Geographic Magazine, Ladies’ Home Journal i Play Boy, amb més de 3 milions d’exemplars cadascuna. La ràdio i la televisió són d’empresa privada i s’agrupen en associacions, la més important de les quals és la National Association of Broadcasters, amb més de 6.000 membres. El 1996 hi havia 10.237 emissores de ràdio i uns 1.600 canals de televisió. La televisió per cable ha assolit darrerament una gran difusió. Des de mitjan dècada dels noranta, Internet ha aconseguit una enorme repercussió com a mitjà de comunicació.

El govern i l’administració

La Casa Blanca, residència del president dels Estats Units d’Amèrica
© Xevi Varela
Els EUA són un estat federal regit per una constitució (1787), esmenada 27 vegades (1992), la qual estableix un sistema de govern fonamentat en la divisió de poders. El govern federal té reservades les matèries d’imposts generals, encunyació de moneda, regulació del comerç entre els estats federats i amb l’estranger, servei postal, pesos i mesures, forces armades, tractats i convenis amb els països estrangers, etc; els poders no conferits específicament per la constitució al govern federal corresponen als estats membres. El poder legislatiu és exercit pel congrés, format per dues cambres: la cambra de representants i el senat. La primera es compon de 435 membres, elegits cada dos anys; cada estat aporta un nombre de representants proporcional als seus habitants. La segona és integrada per dos representants de cada estat, elegits per sis anys, que es renoven per terços cada dos anys, i alhora hom celebra les eleccions per a la cambra de representants. Aquesta és presidida per un speaker, elegit per ella; el senat és presidit pel vicepresident dels EUA. El congrés funciona a través de comissions. Ambdues cambres tenen el mateix poder; quan un projecte de llei no aconsegueix l’acord de les dues cambres és rebutjat. A més de les funcions legislatives, el congrés té funcions judicials, en el procediment de l'impeachment, i executives (participació en el nomenament de càrrecs administratius i en la presa de decisions de política exterior i de relacions diplomàtiques). Detenen el poder executiu el president i el vicepresident, bé que la funció principal d’aquest es limita a substituir el president; ambdós són elegits per quatre anys, a través d’un sistema que consta de tres fases: designació dels candidats, a través dels delegats de cada partit en els estats i de la posterior convenció nacional del partit (els candidats han d’ésser nord-americans de naixement, tenir més de 35 anys i haver residit més de 14 anys als EUA); designació pel poble, mitjançant escrutini de llista, dels electors presidencials, els quals estan ja compromesos a votar pel candidat de llur partit, i votació dels electors presidencials. El president és ajudat pel gabinet, format pels diferents ministres, anomenats secretaris, els quals són designats pel mateix president, que no constitueix un organisme col·lectiu de decisió, sinó simplement consultiu, i el despatx, constituït per persones i organismes col·laboradors directes del president.
El Capitoli, seu del congrés nord-americà, a la ciutat de Washington
© Xevi Varela
El president té amplis poders, que s’han anat incrementant amb el temps i que han fet dels EUA un règim presidencialista; en moments de crisi, el seu poder encara s’incrementa més; no pot, però, dissoldre el Congrés, ni aquest obligar el president a dimitir, si no és a través del laboriós procediment de l'impeachment; el president controla l’actuació del congrés a través del veto i presenta projectes de llei; el congrés controla l’administració per mitjà de la votació de crèdits. El poder judicial recau en els tribunals dels estats, que vetllen per la constitucionalitat de les lleis de cada estat respecte a la pròpia constitució i, sobretot, en el tribunal suprem, que controla la constitucionalitat de les lleis, tant les dels estats com les federals, en relació amb la constitució. Componen el tribunal suprem nou jutges, nomenats pel president amb caràcter vitalici. Cada estat té la constitució pròpia, que respecta la federal, i un sistema bicameral (llevat de Nebraska); el poder es concentra, però, en el governador, el qual és elegit mitjançant sufragi popular directe. Als EUA funciona un règim bipartidista, en el qual els partits Demòcrata i Republicà no tenen una ideologia gaire definida. En canvi, tenen una gran importància els grups de pressió, els quals en gran nombre actuen en l’àmbit federal i local; els grups més influents són els representants d’interessos econòmics, professionals i corporatius i, també, algunes agrupacions polítiques o semipolítiques (American Legion); llur acció va dirigida sobre l’opinió pública, sobre els partits i sobre els governants, en aquest darrer cas a través del lobbying; no obstant això, el creixement de les grans empreses ha produït noves formes de pressió i condueix a una interpenetració entre el sector públic i el privat.

Nún. President Mandat
Presidents dels Estats Units d’Amèrica
1 George Washington 1789-1797
2 John Adams 1797-1801
3 Thomas Jefferson 1801-1809
4 James Madison 1809-1817
5 James Monroe 1817-1825
6 John Quincy Adams 1825-1829
7 Andrew Jackson 1829-1837
8 Martin Van Buren 1837-1841
9 William Henry Harrison 1841 (fins l’abril)
10 John Tyler 1841-1845
11 James Knox Polk 1845-1848
12 Zachary Taylor 1849-1850
13 Millard Filmore 1850-1853
14 Franklin Pierce 1853-1957
15 James Buchanan 1857-1861
16 Abraham Lincoln 1861-1865
17 Andrew Johnson 1865-1869
18 Ulysses Simpson Grant 1869-1877
19 Rutherford Richard Hayes 1877-1881
20 James Abram Garfield 1881 (fins al juliol)
21 Chester Arthur 1881-1885
22 Stephen Grover Cleveland 1885-1889
23 Benjamin Harrison 1889-1893 
24 Grover Cleveland  1893-1897
25  William McKinley  1897-1901
26 Theodore Roosevelt  1901-1909
27  William Howard Taft  1909-1913
 28 Thomas Woodrow Wilson  1913-1921
 29 Warren Gamaliel Harding  1921-1923
 30 Calvin Coolidge  1923-1929
 31 Herbert Clark Hoover  1929-1933
 32 Franklin Delano Roosevelt  1933-1945
 33 Harry Swinomish Truman  1945-1953
34 Dwight David Eisenhower 1953-1961
35 John Fitzgerald Kennedy 1961-1963
36 Lyndon Baines Johnson 1963-1969
37 Richard Milhous Nixon 1969-1974
38 Gerald Rudolph Ford 1974-1977
39 James Earl Carter 1977-1981
40 Ronald Wilson Reagan 1981-1989
41 George Herbert Bush 1989-1993
42 William Jefferson Clinton 1993-2001
43 George Walker Bush 2001-2009
44 Barack Hussein Obama 2009-

La història

En el territori dels actuals EUA, al segle XVI hi habitaven tribus ameríndies disperses, pertanyents a 58 famílies lingüístiques diferents i constituïdes en confederacions esporàdiques. Totes elles combinaven en un grau variable la cacera i la recol·lecció amb l’agricultura i, bé que en general eren seminòmades, al SW desenvoluparen notables cultures de base agrària i forma de vida sedentària. La guerra intertribal era habitual, i comportava sovint desplaçaments de tribus senceres per tot el territori, els quals s’accentuaren a partir del segle XVIII amb la pressió de la colonització europea que, des de la costa atlàntica, anà empenyent els amerindis en direcció a l’oest, retirada que durà fins al final del segle XIX. A partir d’aleshores, la població autòctona dels EUA viu confinada en reserves.

Descobriment i primera colonització

Mapa de les tretze colònies
© fototeca.cat
Els primers europeus que arribaren a terra americana foren escandinaus, procedents de Grenlàndia, al començament del segle XI (Labrador o costa de Nova Anglaterra), que no deixaren fundacions estables. Al segle XVI la corona anglesa féu valer, a favor dels seus drets sobre la costa atlàntica, el viatge d’un navegant al seu servei, Giovanni Caboto (1497-98). Després fou explorada per navegants al servei de Castella, de França i d’Anglaterra. La costa del Pacífic fou explorada per espanyols procedents del sud (1774-91), per russos procedents de l’estret de Bering (1648) i Alaska (1741) i també per anglesos i francesos. Tres foren les potències que principalment estenien llurs zones d’influència. De nord a sud, França des de Quebec (1603-04) al llarg del Mississipí i els seus afluents (Marquette, Jolliet, Cavalier de la Salle) fins al golf de Mèxic (1682); la Louisiana francesa arribà a ocupar, sobre el paper, la meitat de l’actual territori nord-americà. De sud a nord, per terra, des del virregnat de Nova Espanya, expedicions com les d’Álvar Núñez Cabeza de Vaca (1528-32), Hernando de Soto (1538-41), Francisco Vázquez de Coronado (1540-44) i Juan Rodríguez Cabrillo (1542), pels futurs estats de Florida, Geòrgia, Carolina, Tennessee, Alabama, Texas, Mississipí, Arkansas, Oklahoma, Nou Mèxic, Arizona, Colorado, Kansas, Nevada i Califòrnia, conduïren a la creació d’un Reino y Provincias de Nuevo México (capital: Santa Fe, 1610), amb una jurisdicció que, teòricament, ocupà un bon terç de l’actual territori nord-americà, però que en la pràctica no s’estengué més enllà dels murs i les estacades d’uns quants fortins i unes quantes missions. Amb prou feines explorades, en part inconquerides, de frontera indeterminada, aquestes jurisdiccions espanyola i francesa foren terra de solitaris, d’aventurers, i no començaren a deixar-ho d’ésser fins a mitjan segle següent (Califòrnia, de fra Juníper Serra i de Gaspar de Portolà, predis i mines disperses a Texas i Nou Mèxic, plantacions al sud de la Louisiana). Més tardana, d’extensió insignificant comparada amb la francesa o l’espanyola, la implantació anglesa (primera fundació permanent, Jamestown, a Virgínia, el 1607) no sobrepassà, a mitjan segle XVIII, una estreta llenca d’un centenar de quilòmetres de profunditat entre el Maine i Geòrgia, entre l’Atlàntic i els Apalatxes. Implantació relativament densa, però, i constituïda sovint per famílies senceres d’immigrats, menestrals o pagesos que ja eren benestants en llur país d’origen. Els 20 000 habitants de Nova Anglaterra el 1640, vint anys després de l’arribada dels Pilgrim Fathers, contrastaven ja amb els 21 000 de Nova França seixanta anys després de fundada, i encara molt més el milió i mig de pobladors a les colònies angleses el 1760 amb els 65 000 de les franceses i els 2 500 de les espanyoles al nord de Rio Grande. De les colònies angleses, n'hi hagué de constituïdes com a infeudacions de la corona a lord-propietors residents a Anglaterra (les dues Carolines, Maryland, Nou Hampshire, Nova Jersey, Maine, Pennsilvània), de concedides a chartered companies, companyies comercials d’accionistes residents també a Anglaterra (Virgínia) i de redimides pel nucli fundador de pobladors (Massachusetts, Rhode Island, Connecticut, 1606-82). Una fou conquerida als holandesos (Nova Amsterdam, 1664, esdevinguda Nova York). Geòrgia fou fundada el 1732 per un board of trustees particular, com a colònia de rehabilitació d’expresidiaris pobladors. Fos quin fos l’estatut de fundació, cadascuna de les tretze colònies tenia les seves pròpies lleis, en part fetes per l’assemblea representativa d’una part dels pobladors. La terra hi era cedida gratuïtament, en subinfeudació, cens o plena propietat, als pobladors que es pagaven el viatge i la instal·lació, en proporció sovint al capital invertit a instal·lar-se i a la quantitat de fills, servents o esclaus duts. La mà d’obra forçada o comprada (indentured servants o christian servants europeus, negro servants africans), molt minoritària al nord, predominà aviat al sud, amb la seva economia colonial de plantacions i monocultura (tabac, arròs); Virgínia tenia 59 000 esclaus el 1714 i 697 000 el 1790, però Massachusetts només 5 000. La religió tenia una gran importància a les colònies del nord, el nucli original de les quals havia estat sovint una minoria religiosa perseguida (puritans a Nova Anglaterra, quàquers i altres sectes a Pennsilvània, baptistes i puritans dissidents a Connecticut i Rhode Island). Afinitats religioses, relativa llibertat i prosperitat (agricultura diversificada i autosuficient entorn de granges i propietats mitjanes que produïen tot allò que calia); més endavant, manufactures i mineria —un terç de la flota anglesa el 1750 fou de fabricació nord-americana— hi dugueren centenars de milers d’immigrats britànics i europeus del nord, malgrat el freqüent estat de guerra amb els indis (sobretot en 1637-39, 1675-77, 1702-06, 1754-63) i amb els francesos (1689-97, 1702-13, 1741-48, 1754-1760).

La independència

Guerra de la independència dels EUA
© Fototeca.cat
L’última guerra francoíndia (1754-60), provocada per l’expansió cap a l’oest dels pobladors de les tretze colònies, conduí a l’exclusió de França de l’Amèrica del Nord: el Canadà, la regió dels Grans Llacs i les terres a l’est del Mississipí esdevingueren britàniques (tractat de París, 1763). Espanya, aliada de França, de qui havia rebut l’oest del Mississipí en virtut d’un pacte secret (1760), perdé la Florida (recuperada del 1783 al 1819). La metròpoli, que havia fomentat l’expansió cap a l’oest (cessions de terres gratuïtes, etc) mentre subsistí la rivalitat francesa, ara la frenà bruscament, atribuí tot el territori del nord-oest al Canadà, prohibí tota nova cessió més enllà de les fonts dels rius atlàntics i exigí el respecte, per primera vegada, dels territoris indis (Boundary Proclamation de 1763, Québec Act del 1774). Fet que, més que els nous imposts decretats (Sugar Act, Stamp Act, 1764, 1774), el monopoli de l’East India Company (Boston Tea Party 1773) i la prohibició de certes exportacions industrials, conduí a la multiplicació de societats patriòtiques, al Congrés Continental de Filadèlfia (1774) i, en fi, a la guerra (1775-81). Guerra en la qual, sota el comandament del general Washington (futur primer president de la república), veterà de les campanyes índies i franceses, es destacaren les milícies d’homes de la frontera contra els 20 000 mercenaris alemanys i 5 000 o 6 000 nord-americans loyalists (futurs pobladors, amb llurs famílies, del Canadà anglès) de l’exèrcit anglès, perdut en aquelles immensitats sense camins ni ponts. La lluita per la independència fou també revolució, tant pels principis proclamats a la Declaració d’Independència (4 de juliol de 1776), a les constitucions de cadascun dels tretze nous estats (1775-80) i a la constitució federal, actualment vigent (17 de setembre de 1787) (sobirania popular, república, separació de poders, responsabilitat dels governants, bicameralisme, llibertat religiosa, política i de premsa, igualtat natural dels homes, drets dels estats confederats, etc), com per les aplicacions pràctiques, d’abast discutit, de tals principis (sufragi força generalitzat, desamortització, abolició de la primogenitura, de la jurisdicció i les propietats senyorials, confiscació dels dominis de la corona i dels lord-propietors —alguns dels quals havien arribat a posseir 80 000 ha— i prohibició del tràfic africà d’esclaus —fixada per entrar en vigor el 1807—). L’abolició de l’esclavitud, proposada per quàquers i menonites des de mitjan segle i per Franklin, Jefferson i Washington durant la guerra, fou deixada a la discreció de cadascun dels estats federats, de manera que al nord l’esclavitud desaparegué entre el 1775 i el 1800 (i la Northwest Ordinance del 1787 en prohibí l’extensió a nous territoris al nord d’Ohio) i al sud, aleshores minoritari tant per la població com pel nombre d’estats (Virgínia, Maryland, Delaware, les dues Carolines i Geòrgia), hi fou mantinguda.

La conquesta de l’oest i la guerra de Secessió

Evolució territorial dels EUA
© Fototeca.cat
El tractat de París (3 de setembre de 1783) reconegué la nova república. Sobretot, reconegué la seva sobirania fins al Mississipí, territori on cadascun dels tretze estats enviava pobladors ja en plena guerra, i on, aviat, Tennessee, Kentucky i Ohio esdevingueren estats a llur torn (1792-1803). Renasqueren les cessions gratuïtes de terres a l’oest (com a paga d’exsoldats de la independència). Una nova guerra amb la Gran Bretanya (1812-14) eliminà els fortins anglesos mantinguts, malgrat el tractat, en el vell nord-oest i posà fi a les intrigues, que Londres fomentava entre els indis, contra la nova república. Veritables multituds emigraren a les noves terres, fet que donà lloc a la creació dels estats d’Indiana (1816), Mississipí (1817), Illinois (1818) i Alabama (1819) (Michigan, Iowa i Wisconsin ho esdevingueren entre el 1837 i el 1848). La Louisiana, a l’oest del Mississipí, tornada per Espanya a França (1800) i venuda als EUA (1803), donà lloc als estats de Louisiana (1812) i Missouri (1821) i també a una gran part del territori de les actuals Dakotes, Wyoming i Nebraska, mantenint de moment Arkansas, Kansas i Oklahoma, en gran part, com a territori indi on eren traslladades en massa tribus expulsades dels nous estats i de la Florida, comprada a Espanya (1819). La població dels EUA havia passat de dos milions i mig a l’època de la independència a 5.308.483 el 1800 i a 9.638.453 el 1820. Hom ha dit que la història dels Estats Units fins el 1898 és la de la seva expansió d’oceà a oceà, en onades de fronteres successives: primera frontera del caçador, del traficant de pells; segona frontera del miner i del ranxer; tercera frontera del peoner que artiga les terres i edifica una sòlida cabana de troncs; en fi, frontera de l’agricultor estable, fundador d’un poble nou o d’una plantació. La frontera agrícola (definida com a zona amb una densitat de població de 2 a 6 h/km2) s’aturà als Apalatxes al segle XVIII, al Mississipí al principi del segle XIX, al començament de la gran praderia a mitjan segle i a les muntanyes Rocalloses a les acaballes de la centúria. Frontera particularment atraient per als grans terratinents sudistes, plantadors de cotó que, gràcies a la Revolució Industrial, a la navegació de vapor en el Mississipí (1811) i al filó aparentment inexhaurible de terres regalades i d’esclaus que es multiplicaven (uns 4.000.000 d’esclaus el 1860), arribaren a produir quatre cinquenes parts de tot el cotó importat a la resta del món i a estendre’n el conreu i la mà d’obra servil pràcticament a més de dos terços dels nous territoris, i feren desplaçar a llur favor la línia al nord de la qual l’esclavitud era il·legal (Mason-Dixon line). Aquest nou territori d’esclavitud legal era, per a la població blanca, un territori on la immigració de peoners modests era boicotejada, les cessions de terres destinades a promoure la petita i la mitjana propietat lliure eren blocades (amb algun incendi ocasional d’oficines federals d’immigració o d’ajut a pagesos independents), la llibertat d’opinió desapareixia, el sufragi era restringit, els càrrecs eren reservats a proesclavistes (o, sovint, a propietaris d’un mínim de quinze a vint esclaus, els quals gaudien d’altres privilegis, com l’exempció del servei militar obligatori) i la petita minoria de propietaris d’esclaus (el 1860, d’uns sis milions de blancs en els estats esclavistes només 347.525 posseïen esclaus, i encara menys de 2.000 en posseïen més de cent cadascun) no sols feia la llei, sinó que alterava les mentalitats, amb la infiltració de la seva ideologia, antiliberal, racista (no sols envers els negres, sinó envers els immigrants del sud o de l’est d’Europa i envers els ianquis; al sud proliferà tota una literatura exaltant la superioritat de la raça d’amos del sud, descendent d’hugonots i cavaliers, sobre la raça d’esclaus del nord, descendent de serfs anglosaxons i alemanys). El desequilibri que es produí, a la primera meitat del segle XIX, a favor dels estats esclavistes, agreujat per l’expansionisme militar d’aquests estats (conquesta de Texas i guerra amb Mèxic, 1846-48, que valgué als EUA uns 2.000.000 de km2 de territori, des de Califòrnia al golf de Mèxic i a la ratlla de l’Oregon), provocà al nord una reacció antisclavista (free-soilers, ajut, malgrat la llei federal que obligava a tornar-los a llurs amos, als esclaus fugitius procedents del sud, propaganda abolicionista. Califòrnia erigida en estat lliure el 1850 enfront d’Arkansas [1836], Florida [1845], Texas [1848], erigits en estats d’esclaus, Kansas-Nebraska bill del 1854, fundació del partit republicà, antisclavista, etc).

La guerra de Secessió
© Fototeca.cat
Durant trenta anys els sudistes havien predominat sovint al congrés, al tribunal suprem i a la Casa Blanca. L’elecció d’un antisclavista, per primera vegada, com a president (Abraham Lincoln) exacerbà les passions en un sud numèricament minoritari (uns sis milions de blancs enfront de dinou milions als estats del nord) i en estat d’inferioritat econòmica (el nord controlava la flota i posseïa nou desenes parts de la indústria pesant), però confiat en la seva superioritat militar. Carolina del Sud, on la població esclava era més nombrosa que la lliure (402.406 i 301.302, respectivament), es declarà independent (20 de desembre de 1860); Florida, Louisiana, Texas, Mississipí, Alabama i Geòrgia la imitaren dies després (el deep south, el qual posseïa, ell sol, 2 212 332 dels 3 953 760 esclaus del sud) i es constituïren en república: els Confederate States of America Confederació Sudista, a la qual s’afegiren quatre mesos després, ja començada la guerra de Secessió (1861-65), Arkansas, Carolina del Nord, Virgínia i Tennessee, mentre els border states (Delaware, Maryland, Kentucky, Missouri i Virgínia occidental) es mantenien fidels a la Unió, tot i ésser estats esclavistes.
Fases de la guerra de Secessió

La victòria final a Appomatox (abril del 1865), després d’una guerra que ha estat considerada predecessora de les del segle XX per les seves mobilitzacions de grans masses (més de dos milions de combatents, més de 700.000 morts), pels cuirassats, les trinxeres, els camps de concentració i la destrucció de ciutats, dugué l’abolició de l’esclavitud a tot el territori nacional (18 de desembre de 1865). El particularisme del sud ressuscità més endavant en manifestacions com les lleis segregacionistes (a partir del 1895 i, sobretot, del 1920), el Ku Klux Klan i la John Birch Society.

L’última frontera

A l’últim terç del segle XIX es produí una gran expansió industrial i ferroviària, acompanyada de concentració (primers trusts, com la Standard Oil dels Rockefeller, o la Union Steel) i d’ajut en massa del govern federal a les grans empreses privades (crèdits pràcticament gratuïts a tornar en vint anys, garanties, terres regalades —a les companyies ferroviàries, un total de 750 000 km2—), en contrast amb la política de laissez-faire en matèria laboral. Des del 1869 es podien travessar tots els Estats Units en cinc o sis dies d’oceà a oceà, en lloc dels sis a nou mesos necessaris vint anys abans, o de la circumval·lació del continent sencer per via marítima per a anar de Nova York a San Francisco, o de la via maritimoterrestre mixta a través de les jungles centreamericanes. Les companyies ferroviàries promogueren la caça dels ramats de bisons, que obstaculitzaven la construcció de vies i la lliure circulació, i s’accelerà així l’extinció dels indis, la supervivència dels quals depenia de la del bisó. La frontera era doble: cap a l’oest, des de Minnesota (esdevingut estat el 1858), Iowa i Texas; l’altra, des de la costa del Pacífic, assaltada pels cercadors d’or a partir dels descobriments d’or a Califòrnia (1848), i des de l’Oregon (esdevingut estat el 1859) i Washington (1889). Els territoris indis, que des de la independència s’havien anat empetitint a cada nou tractat (1820, 1845, 1854) o desapareixent en el cas de tribus que havien estat aliades d’enemics dels EUA (1783, 1814, 1865), s’empetitiren encara més a cada nou descobriment de jaciments, a la frontera minera de Colorado, Idaho, Montana, Wyoming i les dues Dakotes, esdevinguts estats del 1876 al 1890. L’últim territori indi desaparegué amb la creació de l’estat d’Oklahoma (1907). La població índia (entre un milió i un milió i mig abans dels primers establiments europeus) baixà a poc més de 200.000 (1900), dispersos en reserves, sobretot a Oklahoma, Arizona i Nou Mèxic (esdevinguts estats, els dos últims, el 1912), després de més de vint anys de guerra sistemàtica (200 batalles del 1869 al 1875) per part d’un exèrcit nord-americà on foren destinats molts veterans de la Confederació i batallons de negres d’entre els creats durant l’entusiasme regeneracionista del 1863 al 1877. En el curs dels darrers cinquanta anys, la política indígena canvià; les reserves foren respectades quan hi fou descobert petroli i la nacionalitat nord-americana fou estesa (1924) a una població que, el 1973, s’havia triplicat respecte a la del 1900.

Cap a l’hegemonia mundial

Assolida l’última frontera, la història dels EUA, primera potència industrial del món ja el 1894, segona potència marítima el 1907, afavorits per la segona revolució industrial amb els descobriments de petroli a l’oest (dos terços de la producció mundial) i amb una població que havia passat de 31.443.321 h el 1860 a 75.994.575 el 1900, es confon amb la història universal. Hi hagué aleshores, sota els presidents McKinley i Th. Roosevelt, l’expansió pel Carib i el Pacífic (Cuba, Puerto Rico, Filipines, Hawaii, entre el 1897 i el 1899; Panamà, 1903-09), precedida per decennis de penetració econòmica; un imperialisme sui generis, car la tradicional conquesta i annexió d’estats fou substituïda per la multiplicació de bases navals (inicialment en el triangle Alaska-Hawaii-Panamà) i per la inversió de capitals privats, aquelles i aquests protegits per la influència política en estats d’estatut independent o per intervencions militars quan aquella no bastava. La intervenció dels EUA en la Primera Guerra Mundial (a partir del novembre del 1917) i, més encara, els forniments i els crèdits facilitats als aliats des del 1913 els convertiren en màxima potència mundial. Hegemonia que, malgrat la gran crisi de 1929-39 (la qual conduí al New Deal del president F.D. Roosevelt, 1933-45), es consolidà durant la Segona Guerra Mundial, en la qual participaren a partir del desembre del 1941. L’inextingible endeutament europeu (dos anys abans d’entrar en guerra, els EUA començaren a facilitar als aliats crèdits per un valor de milers de milions de dòlars i a fornir-los armament) desembocà en la semidependència política i econòmica d’una Europa occidental on es multiplicaren, després del 1945, bases militars i inversions de capital nord-americà, al mateix temps que el corrent migratori, abans continu, cap als Estats Units (més de 30.000.000 de persones del 1820 al 1930) restava relativament estroncat (quotas, des del 1924). La rivalitat entre l’URSS i els EUA, iniciada el 1945, dugué, sota la presidència de H.Truman (1945-53), el pla Marshall, la guerra freda, la intervenció a Corea, la creació de l’OTAN, el maccarthisme i la cursa d’armaments nuclears. Sota la presidència d’Eisenhower (1953-61) fou creada la SEATO, hom intervingué a l’Orient Pròxim i a l’Orient Mitjà i a Guatemala (1954) i inicià la cursa espacial (primer satèl·lit nord- americà, 1958), continuada sota la presidència de J.F. Kennedy i la de L.B. Johnson (arribada del primer home a la lluna, 1969). El darrer decenni tingué lloc la intervenció directa i en massa al Vietnam, sobretot a partir del 1965, i la fallida invasió de Cuba (1961), mentre era creat un complex militar industrial amb imbricacions inextricables entre l’empresa privada i el Pentàgon, els dirigents del qual sovint són, han estat o esdevenen després presidents, consellers o administradors dels conglomerats industrials proveïdors de l’exèrcit. Les dimensions del mateix Pentàgon, tant pel que fa al nombre de treballadors com al pressupost, el situen entre les primeres empreses del país. Sota la presidència de Richard M. Nixon (1969), implicat en l’escàndol Watergate (1973-74), foren retirades les tropes nord-americanes del Vietnam (1973-74) i tingué lloc el blocatge econòmic i el boicot polític del Xile socialitzant d’Allende. En política interior, fou frenada la tendència antisegregacionista que Truman, Kennedy i Johnson havien heretat de F.D. Roosevelt i que, sobretot després de la integració obligatòria a les escoles públiques (1954), provocà revoltes de blancs del sud, com a Little Rock (1957) i Birmingham (1963), amb tancament d’escoles i crema d’esglésies integrades (Virgínia, Geòrgia), i possiblement l’assassinat del president Kennedy (1963) i del pastor negre Martin Luther King. De retop sorgí una nova consciència negra agressiva (Black Muslims, Black Panthers, revoltes de Harlem i Los Angeles, 1964-65, etc). Dimitit el president R.M. Nixon (1974), fou succeït pel vicepresident G.R.Ford, que no introduí canvis substancials en la política del seu predecessor. El desprestigi del partit republicà motivat per l’escàndol Watergate i per l’administració ineficaç d’aquest donaren, però, la victòria al demòcrata James E.Carter en les eleccions del 1976. Aquest, que al començament del seu mandat defensà els drets humans, no reeixí a resoldre els problemes econòmics del país, minvà la intervenció internacional dels EUA i moderà la cursa d’armaments amb l’URSS. En la qüestió de l’Orient Mitjà, Carter assolí una entesa entre l’Egipte i Israel (acords de Camp David, 1978) i en la del canal de Panamà impulsà uns tractats amb aquest país (1977) que entraren en vigor el 1979. A més, l’administració demòcrata continuà l’acostament a la Xina emprès per R.M. Nixon; així, el 1978 hom posà fi a les relacions diplomàtiques amb Taiwan i les inicià amb la República Popular de la Xina. La situació econòmica, que comportà una disminució important del poder adquisitiu del dòlar, i la passivitat del govern Carter davant la campanya contra els EUA de l’Iran de Khomeynî (ocupació de l’ambaixada dels EUA a Teheran, 1979) i enfront de la invasió de l’Afganistan per part de l’URSS (1979) portaren a la presidència el canditat republicà en les eleccions del 1980, Ronald Reagan. Aquest apel·là al populisme i als sentiments ultraconservadors i practicà una política econòmica i social de línia dura, la qual donà com a fruit una forta recuperació de l’economia l’any 1984, malgrat l’augment del dèficit estatal. Aquest any Reagan fou reelegit amb la més àmplia majoria en tota la història dels EUA. En política exterior l’administració Reagan prengué una actitud intransigent davant el comunisme i així donà suport als règims d’extrema dreta de l’Amèrica Llatina, Àfrica i l’Orient Mitjà, a la guerrilla antisandinista de Nicaragua i a la d’Angola, imposà sancions a l’URSS després de la crisi polonesa (1981-82) i el 1983 engegà un vast programa de rearmament dels EUA Iniciativa de Defensa Estratègica, dels seus aliats a Europa i d’altres indrets del món. Alhora també incrementà les intervencions militars directes o indirectes: Líban (1983), Grenada (1983) i Líbia (1986). A fi de contenir la presència militar de l’URSS a l’Àsia, Reagan accentuà els lligams econòmics i militars amb la Xina, amb la qual signà l’any 1985 un tractat de cooperació sobre energia nuclear. El 1986 es desencadenà l’afer conegut com a Irangate, que perjudicà la imatge del govern republicà.

Els reptes de la superpotència única

Les reformes de Gorbačov precipitaren la dissolució de l’URSS el 1991, que comportà la fi de la política de blocs i la consolidació dels EUA com a únic model politicoeconòmic dominant, amb la democràcia representativa i el mercat lliure com a eixos d’un sistema que, sense l’obstacle del socialisme real, s’estengué ràpidament, val a dir que amb molta més eficàcia en l’aspecte econòmic que no pas en el polític. Com a resultat del fort augment del dèficit públic i d’un empitjorament de la recessió iniciada el 1990 les eleccions presidencials del novembre del 1992 donaren la victòria a Bill Clinton, líder del partit demòcrataEn l’acte d’investidura com a president dels Estats Units, el 20 de gener de 1993, Bill Clinton havia confirmat el desig de donar prioritat als problemes de política interior. Malgrat això, forçat pel fet d’haver esdevingut l’única gran potència mundial, però també en part pels fracassos en la política interior, l’administració nord-americana hagué d’actuar en els principals conflictes a tot el món. En efecte, la reforma sanitària, que va constituir una de les principals promeses de la campanya electoral, i que es basava en l’objectiu d’estendre les prestacions socials a tots els col·lectius de ciutadans, topà amb la necessitat de reduir els pressupostos (a fi i efecte de reduir l’enorme dèficit públic) i fou retirada al setembre del 1994. Les eleccions legislatives del 8 de novembre de 1994 suposaren un revés per al Partit Demòcrata, ja que tant a la Cambra de Representants com al Senat els republicans van obtenir la majoria absoluta. A partir d’aquest moment Clinton hagué de governar amb l’oposició de les dues cambres del Congrés, la qual cosa provocà serioses dificultats per a la governabilitat del país, com per exemple al setembre del 1995, quan Bill Clinton vetà el pressupost per al 1996 aprovat pel Congrés, la qual cosa suposà la paralització de l’administració fins al desembre, mes en què ambdues parts arribaren a una solució de compromís. Un dels problemes que preocupaven l’opinió pública nord-americana era la creixent extensió de la violència, tant de la delinqüència comuna com de la violència política. Entre aquests últims destaquen el cercle establert per l’FBI contra la secta adventista (de la branca dels dadivians) durant 51 dies a Waco (Texas), amb el resultat de 82 morts; l’atemptat terrorista a l’emblemàtica World Trade Center de NovaYork per part de fonamentalistes islàmics, el 23 de febrer de 1993, i l’atemptat d’un petit grup d’extrema dreta neonazi, el 19 d’abril de 1995, contra un edifici públic d’Oklahoma, que causà la mort de 168 persones. Al febrer del 1994, el Congrés va aprovar una llei que restringia la venda, la possessió i l’ús d’armes de foc automàtiques als ciutadans. En el tema racial cal destacar la concentració d’un milió de manifestants a Washington, al març del 1995, concentrats pel líder fonamentalista islàmic i nacionalista negre Louis Farrakhan. El 22 d’agost es promulgà una llei que reformava les prestacions socials en un sentit restrictiu que afectava les capes menys afavorides de la societat i els immigrants. Al començament del 1997 una llei preveia l’expulsió dels immigrants il·legals que en el període de sis mesos no haguessin pogut regularitzar la seva situació, la qual cosa provocà tensions amb Mèxic i altres països centreamericans, d’on provenien la major part dels il·legals. En les eleccions del 5 de novembre de 1996, Bill Clinton fou reelegit en la presidència sense gaires dificultats (50% dels vots), enfront del republicà Dole (41% dels vots), i amb una abstenció rècord del 51% del cens electoral. Clinton es presentà amb un programa de caire centrista i es veié beneficiat pels bons resultats de l’economia nord-americana: creixement del 4,7% l’últim trimestre del 1996, inflació del 2,1% el 1996, creixement de les exportacions del 25,5% i reducció de la taxa d’atur del 5%. En les dues cambres del Congrés, però, els republicans renovaren la majoria absoluta. Els primers mesos del 1997 esclatà l’escàndol del finançament il·legal de la campanya electoral per part del Partit Demòcrata. En el tradicional discurs sobre l’estat de la nació, el 4 de febrer de 1997, Bill Clinton féu pública una nova llei de finançament dels partits polítics. En política exterior, els EUA assumiren el paper de lideratge dins del nou ordre mundial sorgit després de l’enfonsament del comunisme als països de l’Est i l’URSS. En aquest sentit destaquen les intervencions militars a Somàlia i Haití (1993), i els bombardeigs sobre posicions serbobosnianes, a l’agost del 1995. En aquest conflicte, i davant de la incapacitat europea per a resoldre la guerra a Bòsnia, l’activitat diplomàtica nord-americana aconseguí, al novembre del 1995, que croats, serbis i bosnians signessin els acords de pau de Dayton (Ohio), que establia la presència d’una força de pau internacional (IFOR), amb un fort predomini nord-americà (30 000 efectius). També cal destacar la intervenció mediadora dels Estats Units en les negociacions de pau entre israelians i palestins des del 1993, i també en el conflicte d’Irlanda del Nord (1995). En el continent americà destaca l’entrada en vigor del tractat de Lliure Comerç entre el Canadà, EUA i Mèxic, l’1 de gener de 1994. Amb relació a Cuba, Clinton enfortí l’embargament sobre l’illa mitjançant la polèmica llei Helms-Burton (març del 1996), que autoritza a penalitzar les companyies de tercers països que comerciïn amb Cuba. L’administració Clinton també contribuí a l’entrada en funcions de l’Organització del Comerç Mundial (gener del 1995) amb la perspectiva de crear un mercat mundial, mitjançant la progressiva liberalització del comerç mundial. A l’àrea del Pacífic, els EUA promogueren, al novembre del 1993 a Seattle, una conferència a la cimera de caps d’estat i de govern, la primera en la història, a fi de liderar políticament i econòmicament aquesta àrea en expansió, o com a mínim compensar la influència japonesa. Una altra conferència de característiques semblants tingué lloc a Miami al desembre del 1994, amb la participació dels líders del continent americà. Respecte a Rússia, els EUA han donat suport al president Boris Jelcin, malgrat les disputes entorn del projecte d’ampliació de l’OTAN als països de l’est d’Europa, vista desfavorablement per Rússia i que quedà parcialment desbloquejat al maig del 1997. A l’escàndol del finançament il·legal de la campanya electoral per part del Partit Demòcrata s’afegí el cas Whitewater, sobre negocis immobiliaris quan Bill Clinton era governador, i les seves suposades relacions extramatrimonials amb una antiga col·laboradora, Paula Jones. Paral·lelament, i amb aquests afers de rerefons, el president es veia impedit de portar a terme el seu programa per l’oposició del Senat i la Cambra de Representants, dominats pel Partit Republicà, i liderats per l’ultradretà Newt Gingrich. Per altra banda, els resultats econòmics de l’any 1997, molt favorables, mostraven un país en contínua expansió, amb una inflació controlada sempre per sota dels dos punts, i una taxa d’atur propera al 4%; a més, per primera vegada en quasi trenta anys, el president anuncià que hi hauria superàvit pressupostari. El positiu balanç econòmic permeté l’elaboració de projectes de millora en la sanitat pública, en els programes d’atenció a la pobresa i en programes d’infància i educació. També es multiplicaren els intents d’elaborar lleis de control d’armes, però aquestes iniciatives toparen amb la tebiesa del govern i la forta oposició política de la Cambra de Representants, molt influïda per les tesis de l’Associació Nord-americana del Rifle, grup de pressió que aglutina els fabricants d’armes del país. L’evolució de la política dels EUA quedà paralitzada durant l’any 1998, en sortir a la llum la relació extramatrimonial del president amb una becària de la Casa Blanca, Monica Lewinsky. El procés d’investigació de l’afer portà a acusar Bill Clinton de perjuri i obstrucció a la justícia i, per segon cop en la història dels Estats Units, s’inicià un procediment d’impeachment (11 de setembre de 1998), segons el qual el Senat pot jutjar els presidents acusats d’un crim o delicte major. Al mateix temps, les eleccions legislatives del novembre del 1998, en les quals retrocedí la força dels republicans tot i mantenir la majoria, permeteren la destitució de Newt Gingrich, substituït per Bob Livingston, diputat menys bel·ligerant envers el president. La Cambra de Representants donà el seu consentiment al procés d’impeachment al desembre del mateix any, de manera que la qüestió passà al Senat, el qual, el 12 de febrer de 1999, absolgué Clinton de les acusacions, sobretot per la fermesa demostrada pels diputats demòcrates en la defensa dels arguments autoexculpatoris. El 1998 i el 1999 foren novament anys de puixança econòmica, amb un deute públic controlat, una inflació i taxa d’atur reduïdes, i amb rècords de creixement tant a la borsa de Wall Street com a escala macroeconòmica, fins al punt que es considerà el període de creixement continuat més llarg des de la postguerra. Pel que fa l’àmbit internacional, la política dels Estats Units estigué marcada pel nou paper de potència hegemònica internacional guanyat en la guerra del Golf. En aquest sentit, el govern s’esforçà a ampliar la seva influència a tot el món i intervingué fins i tot a l’Àfrica mitjançant el suport inicial a Laurent Kabila a l’antic Zaire, o amb el desenvolupament de vincles a tot el nord-est i centre del continent africà. Es mantingué l’ambigüitat en el tracte amb la Xina. Aquesta actitud conciliadora amb un país repetidament acusat de greus violacions contra els drets humans contrasta amb la bel·ligerància envers l’Iran, Líbia o Cuba, manifestada en l’elaboració de lleis (D’Amato-Kennedy i Helms-Burton) orientades a sancionar les inversions de qualsevol empresa en aquests països. L’any 1998 es promogué una intensa campanya de política exterior amb la intenció de distreure l’atenció de l’opinió pública del cas Lewinsky. Així, s’iniciaren campanyes d’atac contra l’Iraq que, si bé no conclogueren en operacions militars globals, deixaren un bon nombre de petits bombardeigs i incursions aèries; el 7 d’agost de 1998 esclataren dues bombes a les ambaixades nord-americanes de Kenya i Tanzània, que els Estats Units atribuïren a l’islamista Ossama Bin Laden, i a les quals respongueren atacant posicions afganeses i sudaneses, països que donaven cobertura al perseguit islamista. A l’abril del 1998, el govern obtingué un nou reconeixement internacional per l’èxit en la mediació en el conflicte nord-irlandès que conclogué amb la signatura d’un tractat de pau. El 1999, les intervencions foren en els conflictes de Kosovo i Timor Oriental.Al novembre del 2000 se celebraren les eleccions presidencials, a les quals concorregueren Al Gore (exvicepresident de Clinton), pel Partit Demòcrata, i George W. Bush, fill de l’expresident George Bush, pel Partit Republicà. Les eleccions, molt discutides, donaren el major nombre de vots a Al Gore, però la victòria fou per a George W. Bush, que, amb menys vots, obtingué més representants. La controvèrsia, que arribà als tribunals, se centrà principalment a l’estat de Florida, on el recompte inicial dels vots es considerà dubtós i portà a un nou recompte, aquest cop manual. Finalment, al desembre del 2000, el Tribunal Suprem del país tancà la polèmica en declarar inconstitucional el recompte parcial dels vots de forma manual i George W. Bush fou nomenat president electe. A l’inici de la seva presidència, Bush aplicà una política conservadora, basada en una important retallada d’imposts i un enfortiment del potencial militar del país, mitjançant un ambiciós i polèmic projecte de defensa antibalístic. A escala internacional, endurí les relacions amb la Xina —sobretot arran d’un incident en què un avió espia nord-americà xocà amb un aparell militar xinès i fou retingut pel govern d’aquest darrer país, a l’abril del 2001— i, tot renovant el suport a l’estat d’Israel, procurà mediar per aconseguir una treva entre israelians i palestins. Al setembre del mateix any, el país quedà profundament marcat pels atemptats terroristes perpetrats contra el World Trade Center de Nova York i el Pentàgon, arran dels quals el govern creà una aliança internacional de lluita antiterrorista. Els atemptats de l’onze de setembre de 2001 condicionaren indiscutiblement tota la política nord-americana dels anys següents, deixant en un segon terme altres qüestions de política interior o econòmica o, fins i tot, influint-hi en una mesura sense precedents en qualsevol esdeveniment vinculat a la política exterior. A l’octubre fou aprovada la Patriot Act, per la qual el govern ampliava els seus poders per a detenir i interrogar sospitosos de terrorisme, com també per a interceptar-ne les comunicacions i inspeccionar o intervenir-ne comptes bancaris. Aquesta mesures i altres de posteriors, com ara l’opció de jutjar els acusats de terrorisme pels tribunals militars més que no pas pels civils, generaren una gran polèmica sobre la seva legitimitat i, des de les intervencions a l’Afganistan i l’Iraq, el tracte dispensat en centres penitenciaris dels EUA (entre els quals el de la base de Guantánamo, a Cuba) als detinguts com a sospitosos de terrorisme suscità enceses crítiques arran de la seva difusió. El mateix mes, els EUA lideraren l’operació “Llibertat Duradora”, coalició militar internacional que el mes de novembre enderrocà el règim dels talibans a l’Afganistan, país que havia esdevingut el refugi d’Ossama Bin Laden i d’al-Qā'ida. Tot i que Bin Laden no fou capturat, al desembre els EUA aconseguiren implantar a l’Afganistan un fràgil govern provisional de presidència prooccidentalista que refermà el seu lideratge en les primeres eleccions lliures, celebrades a l’octubre del 2004. D’altra banda, la “guerra” (com l’anomenà el president George W.Bush) contra el terrorisme global liderada pels EUA continuà en molts altres fronts, i el mateix Bush definí al gener del 2002 amb l’expressió “eix del mal” els tres estats (Corea del Nord, l’Iran i l’Iraq) que, per la seva política armamentista i les seves actuacions al marge dels tractats internacionals, amenaçaven més l’estabilitat mundial. Al seu torn, els atemptats també comportaren la modificació de la política de defensa dels EUA: al desembre del 2001 el govern nord-americà anuncià la retirada del tractat de míssils antibalístics (ABM) i un any després ordenà el desplegament de l’escut antimíssils. Els atemptats contra interessos nord-americans o els seus aliats més propers continuaren (cas de l’atemptat de Bali al novembre del 2002 o el de Madrid, l’11 de març de 2004) amb el tens rerefons de la polèmica entre unilateralisme i multilateralisme suscitada per les divergències entre els teòrics aliats en el conflicte. En aquest sentit la crisi més greu es desencadenà arran de la decisió de Bush d’envair l’Iraq, després de reiterades acusacions al règim de Saddam Husayn d’emmagatzemar armes de destrucció massiva: uns quants dies després que aquest hagués autoritzat el retorn dels inspectors d’armes de l’ONU (octubre del 2002), la Cambra de Representants autoritzà l’atac a l’Iraq i l’exèrcit nord-americà es desplegà al golf Pèrsic (gener del 2003), malgrat que, al mateix temps, els inspectors d’armes de l’ONU declararen no haver trobat armes de destrucció massiva. El govern nord-americà negà validesa a aquestes declaracions i, emparant-se en la resolució 1441 que instava l’Iraq a desarmar-se, decidí atacar aquest país malgrat que la majoria dels membres permanents del Consell de Seguretat s’hi mostraren contraris (tan sols aprovaren l’atac els EUA i la Gran Bretanya). Amb el concurs de la Gran Bretanya i alguns altres aliats (entre els quals Espanya i Itàlia), la invasió de l’Iraq i l’enderrocament de Saddam Husayn foren molt ràpids (del 20 de març a l’1 de maig de 2003), però les conseqüències es revelaren molt profundes: en el camp diplomàtic, la crisi de l’Iraq comportà la més gran escletxa de la història recent entre els EUA i Europa, atès que els dos estats més potents de la UE (Alemanya i, molt en particular, França) s’oposaren a la intervenció. De l’altra, la invasió i posterior ocupació suscità una guerra de guerrilles molt difícil de sufocar que, protagonitzada sobretot per rebels musulmans, feia molt problemàtica l’estabilització del país. En general, la invasió de l’Iraq intensificà el sentiment antinord-americà en amplis sectors del món islàmic, i en aquest aspecte s’afegí al que propicià, també, l’aquiescència de l’administració Bush a la política de duresa del govern israelià contra la intifada i l’Autoritat Nacional Palestina. Tot i això, en el conflicte israelianopalestí Bush pressionà el govern israelià del Likud a acceptar l’existència d’un estat palestí al costat d’Israel i de desmantellar els assentaments il·legals, i impulsà vies de negociació, la més important de les quals fou l’anomenat “Full de Ruta” (2003). Al maig del 2004, la difusió de maltractaments i vexacions a presoners de guerra iraquians i, al juliol, l’admissió implícita de la inexistència d’armes de difusió massiva contribuïren encara més a alimentar la impressió negativa de la iniciativa nord-americana en l’àmbit internacional. D’altra banda, els programes nuclears de Corea del Nord i de l’Iran –explícitament armamentístics en el primer cas i destinats oficialment a resoldre el dèficit energètic en el segon– donaren lloc a fortes pressions dels EUA i l’ONU, que tan sols en el cas de l’Iran aconseguiren un compromís de suspensió del programa (novembre del 2004). A més d’aquests tres estats, el govern Bush exercí una forta pressió sobre Síria, la qual acusà de donar suport a organitzacions terroristes que duien a terme atemptats antiisraelians o que des d’aquest país infiltraven militants a l’Iraq, i a Cuba, sobre la qual manté amb més o menys intensitat l’embargament. D’altra banda, els Estats Units presten un actiu suport al govern del general Musharraf al Pakistan, aliat clau en la lluita contra el terrorisme. Els atemptats de l’11 de setembre agreujaren una fase ja de per si recessiva de l’economia nord-americana, retrocés del qual els anys següents es recuperà amb un impuls moderat: així, del 3,8% l’any 2000 hom passà al 0,3% el 2001, al 2,4% el 2002, al 3% el 2003 i al 4,4% el 2004. Al gener del 2002, la fallida del conglomerat energètic Enron arran del descobriment d’unes auditories fraudulentes afegí un nou element d’incertesa a l’evolució de l’economia nord-americana. Davant de la frenada, el govern Bush aplicà una política de reducció d’impostos que, si bé reactivà notablement l’activitat empresarial, no fou suficient per a invertir la tendència que mantenia un atur comparativament elevat (al voltant del 6%) i, juntament amb les elevades despeses derivades de la guerra a l’Iraq, féu augmentar de manera preocupant el dèficit públic. D’altra banda, algunes mesures proteccionistes de l’administració Bush (especialment les relatives al sector de l’acer) generaren tensió amb la UE i el Japó. En les eleccions presidencials del 2 de novembre de 2004 George W.Bush derrotà el candidat demòcrata John Kerry. Amb una participació molt alta (60%), Bush aconseguí el 51% dels vots enfront del 48% del seu rival. Els republicans també renovaren la majoria a la Cambra de Representants (229 escons per 200 demòcrates) i l’ampliaren al Senat (54 republicans per 44 demòcrates). Aquest resultat fou interpretat com a demostratiu d’una major confiança de l’electorat en la política de duresa dels republicans per tal de garantir la seguretat en la lluita antiterrorista. El mateix dia se celebraren eleccions a governadors en alguns estats ireferèndums per estats sobre qüestions controvertides com ara la investigació amb cèl·lules mare (que rebé el vot afirmatiu a Califòrnia) o la legalització del mat rimoni homosexual (rebutjada en 11 estats).

Del nou govern Bush, destacaren la continuïtat del vicepresident Dick Cheney i la del secretari de defensa Donald Rumsfeld, així com la dimissió, pocs dies després del seu nomenament, del secretari d’estat, el moderat Colin Powell, substituït per la també afroamericana Condoleezza Rice, més propera a les tesis del president. Durant aquesta legislatura el president Bush designà alguns alts càrrecs de l’administració, entre els quals el de Ben Barnanke a la Reserva Federal en substitució d’Alan Greenspan (gener de 2006). Alguns d’aquests nomenaments despertaren controvèrsia pel perfil accentuadament conservador. A l’agost del 2005 l’huracà Katrina devastà al seu pas els estats de Louisiana, Tennsessee, Alabama i Mississipí. La ciutat de Nova Orleans en resultà especialment afectada tant pels danys produïts com per la situació de caos que seguí a la catàstrofe. El nou govern Bush no modificà substancialment les directrius de la lluita antiterrorista global: el març de 2006 el Congrés renovà la Patriot Act i a l’Iraq pressionà per a la celebració d’eleccions, la redacció d’una constitució i la seva aprovació en referèndum en un intent d’estabilitzar el país. Prosseguiren, no obstant això, el constant degoteig de víctimes i la violència crònica i s’accentuaren les crítiques de nombrosos mitjans per haver forçat la intervenció militar amb motius i procediments dubtosos. Arran d’aquesta qüestió es produí la primera crisi important de la nova legislatura quan es féu públic que un alt càrrec pròxim a la vicepresidència havia filtrat a la premsa la identitat d’una agent de la CIA com a represàlia a les crítiques d’un diplomàtic a la intervenció. Totes aquestes pressions conduïren a alguns canvis: al novembre de 2006 dimití el secretari de Defensa Donald Rumsfeld, el qual fou substituït per Robert Gates i, per tal de fer front a la insurgència, al gener de 2007 el president anuncià un reforçament dels contingents armats a l’Iraq i vetà també una resolució del Partit Demòcrata (que des de mitjan novembre del 2006 tenia majoria al Senat i a la Cambra de Representants) de retirada esglaonada de l’exèrcit a l’Iraq. Arran d’aquest desplegament, el nombre d’atemptats disminuí considerablement al llarg dels mesos següents. En altres fronts de l’Orient Mitjà, tanmateix, la situació no semblà millorar, especialment a l’Afganistan, on el ressorgiment dels talibans amenaçà cada cop més el fràgil govern democràtic i prooccidental de Hamid Karzai, i al Pakistan, la turbulenta situació del qual afavorí hi afavori a la zona fronterera amb l’Afganistan el creixement de la insurgència jihadista. Per la seva banda, tot i assenyalar-lo reiteradament com un dels factors amb més potencial desestabilitzador, el govern nord-americà es veié incapaç d’aturar el programa nuclear de l’Iran i en el conflicte entre palestins i israelians, tot i la celebració d’una cimera al més alt nivell al desembre de 2007, la situació continuà bloquejada tant per la divisió intestina dels palestins com per la renúncia dels israelians a desmantellar assentaments. Al llarg de la segona legislatura, els canvis a la cancelleria alemanya (2005) i a la presidència francesa (2007) situaren al front dels dos estats més importants de la Unió Europea mandataris en principi més afins que els anteriors, si bé persistiren diferències de fons en algunes qüestions com ara el canvi climàtic, davant del qual el govern nord-americà optava per unes mesures de caràcter bàsicament opcional. Rússia, per la seva banda, adoptà una cert to desafiant davant els EUA en afers com ara el subministrament de tecnologia nuclear a l’Iran i, sobretot, amb la intervenció a Geòrgia (2008), que entre altres fou la manifestació més clara de la voluntat de mantenir una influència determinant als estats sorgits de l’antiga URSS. Durant la campanya per a les eleccions presidencials de 2008, iniciada al gener, esclatà al setembre la crisi financera coneguda com a ‘credit crunch’, provocada per un creixement de la insolvència de bancs i particulars a conseqüència de la proliferació indiscriminada d’hipoteques sense garanties. Diverses entitats bancàries, algunes de les quals força importants, feren fallida. La crisi tingué repercussions mundials (fou sovint comparat, per l’abast i la profunditat, amb el crac del 1929) i, per tal d’amortir-ne l’impacte, el Congrés nord-americà aprovà a l’octubre un pla de rescat del govern de 700 mil milions de dolars, i aquest mateix mes la Reserva Federal aprovà una retallada del tipus d’interès. Malgrat aquestes i semblants mesures adoptades (com ara un fons de rescat de rescat de les grans multinacionals nord-americanes de la indústria de l’automobil aprovat el desembre) els índexs borsaris continuaren davallant, el consum disminuí acusadament i l’atur començà a adquirir unes dimensions preocupants. 

Enmig d’aquest escenari, les eleccions presidencials celebrades al novembre del 2008 donaren la victòria al candidat demòcrata Barack Obama (el primer afroamericà en aconseguir el càrrec), el qual s’havia imposat primer a la seva rival demòcrata Hillary Clinton en les primàries, i posteriorment al republicà John McCain. Obama assumí la presidència el 20 de gener de 2009, i prioritzà la reactivació de l’economia mitjançant l’estímul fiscal. La recuperació, però, fou vacil·lant, condicionada per l’enorme deute, la necessitat de contenció del dèficit i uns nivells d’atur excepcionalment elevats. A mitjan 2010 fou aprovada la llei Dodd-Frank, que separava els bancs de dipòsits de la gran banca d’inversió amb la finalitat d’evitar l’especulació descontrolada. El govern aconseguí també un acord amb els republicans per a ampliar fins al final del 2012 el sostre de dèficit. La política d’estímul fiscal suscità no tan sols una dura oposició dels republicans, sinó també el sorgiment del Tea Party, moviment populista ultraconservador amb un gran ascendent. Fou també polèmica l’aprovació, al març del 2010, del projecte de llei de reforma de la cobertura mèdica pública, que ampliava el nombre de beneficiaris. En les relacions exteriors, els Estats Units donaren oficialment per acabada l’ocupació i la transferència de poders a l’Iraq al desembre del 2011. A l’Afganistan, en canvi, reforçaren la presència (desembre del 2009), i la promesa retirada de les tropes per al 2011 es posposà fins el 2014. En aquest conflicte, els EUA tingueren dificultats per a mantenir el suport dels seus aliats occidentals i, sobretot, la col·laboració amb el Pakistan. En una base militar d’aquest país fou mort en una operació dels EUA Ossama bin Laden (maig del 2011). D’altra banda, en la lluita antiterrorista global, Obama mantingué operatiu el centre de detenció de Guantánamo, malgrat un anunci de tancament a l’inici del mandat. L’escenari de les relacions a l’Orient Mitjà es veié també marcat per l’hostilitat a l’escalada nuclear de l’Iran, el bloqueig en el conflicte israelianopalestí i la contenció nord-americana en les revoltes de la Primavera Àrab malgrat que comportaren l’enderrocament de Muḥammad Ḥusnī Mubārak a Egipte, un dels puntals dels EUA a la regió. La creixent afirmació de la Xina i les difícils relacions amb aquesta potència emergent no foren un obstacle perquè els EUA cerquessin cada cop més consolidar la seva posició en l’àrea circumpacífica, el primer pol de creixement des de la primera dècada del segle XXI, mitjançant diversos tractats. Malgrat que al març del 2010 els EUA arribaren a un acord per a la renovació del Tractat de Reducció d’Armes Estratègiques (START I), les relacions amb Rússia, i també amb la Xina, foren en general conflictives per les diferències sobre drets humans, l’Iran i la revolta a Síria.

Al novembre del 2012, Obama derrotà per un estret marge el candidat republicà Mitt Romney, i poc abans d'ésser investit en el seu segon mandat, aconseguí al temps límit un acord amb els republicans per a evitar l’“abisme fiscal” (reducció dràstica de la despesa pública i augment d’impostos). En el seu segon mandat, Obama mantingué en política internacional les intervencions tradicionals dels Estats Units orientades a consolidar l’economia de mercat, la globalització i la desregulació i, en el terreny polític, a implantar els sistemes basats en la democràcia parlamentària i el respecte als drets humans: en el primer d’aquests àmbits, fou d’una importància crucial la signatura del Partenariat Transpacífic (2015), que instaurava l’àrea de lliure comerç més gran del món. En el vessant polític i geoestratègic, malgrat les retirades de l’Iraq i l’Afganistan, els Estats Units continuaren com a principals impulsors de la lluita contra el terrorisme a l’Orient Mitjà, singularment en la guerra de Síria i a l’Afganistan. Obama arribà també a acords molt controvertits amb règims autoritaris, especialment arran de la signatura del tractat nuclear amb l’Iran (2015), pel qual la república islàmica s’avenia a unes condicions de producció de l’energia nuclear amb finalitats exclusivament pacífiques, i la represa de les relacions amb Cuba (2016) després de més de 60 anys de bloqueig i enfrontaments. L’administració Obama protagonitzà enfrontaments amb Rússia a causa, sobretot, dels conflictes d’Ucraïna i de Síria, enfrontaments que es manifestaren en episodis de tensió inèdits des de la guerra freda. D’altra banda, la signatura de l’acord de París sobre el canvi climàtic (2016) representà una fita, atesos el pes de les emissions contaminants dels Estats Units en el total general i les actituds en general reticents dels anteriors governs.

En el pla domèstic, hom observà una creixent divisió en la ciutadania nord-americana. El fort creixement del sentiment conservador d’amplis sectors de la població blanca protestant dels estats centrals i del sud era nodrit, en gran part, pels efectes de la globalització propugnada des de Washington, amb la consegüent desindustrialització d’aquestes zones. Enfrontats als pròspers estats de la costa oest i el nord-est, capdavanters mundials en la globalització, aquests sectors abraçaren un discurs populista que es desmarcava també del republicanisme tradicional, malgrat que al final del 2014 els republicans controlaven ambdues cambres del Congrés. Aquests sectors dirigiren els seus atacs contra els immigrants. En particular, causà irritació el decret presidencial del novembre del 2014 pel qual es regularitzava la situació de quatre milions d’immigrants, la majoria mexicans. L’animadversió també anà dirigida contra els musulmans, sobretot després de diversos atemptats perpetrats en nom de l’autoanomenat Estat Islàmic. Aquests anys cresqueren també les acusacions de racisme contra la comunitat afroamericana per reiterats incidents amb les forces de l’ordre de desenllaç mortal. Tots aquests episodis de violència, més altres d’indiscriminats, comportaren un ressorgiment del debat sobre el control de la venda i el tràfic de les armes de foc. El discurs agressivament conservador d’aquests sectors cristal·litzà en la figura del magnat Donald Trump. Malgrat estar adherit al Partit Republicà, la seva crítica ferotge de l’elit dirigent de Washington li comportà, alhora, el distanciament de la cúpula més tradicional d’aquesta formació i una gran popularitat. Després d’un procés de primàries durant el qual derrotà fàcilment els altres candidats, s’enfrontà a la demòcrata Hillary Clinton en les eleccions presidencials del 10 de novembre de 2016. Bé que en nombre absolut de vots Clinton avantatjà Trump (48% contra 46,2%), el sistema electoral assignà clarament una majoria de vots electorals dels estats a Trump (306 contra 232), que guanyà les eleccions. El 20 de gener Donald Trump succeí Barack Obama i es convertí en el 45 president dels Estats Units.

Data de revisió: 
2016-12-02
Llegir més...