i Rússia | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Rússia

Nom oficial deFederació russa, Nom oficial deRossiskaja Federacija (ru)

Estat que ocupa la major part de l’Europa Oriental, gran part de l’Àsia Central i la totalitat de l’Àsia Septentrional; la capital és Moscou.
Població: 
142.427.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
17.098.200 km2

Limita al N amb l’oceà Àrtic; a l’W, amb Noruega, Finlàndia, la mar Bàltica, Estònia, Letònia, Lituània, Bielorússia, Ucraïna i la mar Negra; al S, amb Geòrgia, l’Azerbaidjan, la mar Càspia, el Kazakhstan, Mongòlia i la Xina; i a l’E, amb l’oceà Pacífic. En formen part també l’enclavament de Kaliningrad (part de l’antiga Prússia Oriental), situat entre la mar Bàltica, a l’W, Polònia al S i Lituània a l’E i al N, i l’arxipèlag de les Kurils i l’illa de Sakhalin, a l’oceà Pacífic i, a l’oceà Àrtic, l’illa de Nova Terra, els arxipèlags de la Terra del Nord i de la Nova Sibèria. Rússia és l’estat més gran del món, amb més d’una novena part de la superfície terrestre emergida i 19.917 km de frontera amb 18 països. Té un total de 37.653 km de línia de costa, bona part dels quals són glaçats diversos mesos a l’any. L’extensió d’E a W supera els 9.000 km, i de N a S oscil·la entre els 2.500 km i els 4.000 km. Rússia té 11 fusos horaris, cosa que determina una notable diferència horària d’un extrem a l’altre del país.

La geografia física

Hom divideix Rússia en tres grans sectors geogràfics: la Rússia europea, la Rússia asiàtica i la Rússia caucàsica. Les dues primeres estan clarament separades per la serralada dels Urals i la tercera, al S, s’estén entre les dues grans mars interiors, la Negra i la Càspia. La proporció entre superfície terrestre i aigües interiors és de 99,5% i 0,5% respectivament. Prop del 14% del territori, tant de la part europea com de l’asiàtica, es troba per sobre el Cercle Polar Àrtic, en la zona de congelació perpètua on la nit polar dura fins a 60 dies en alguns indrets. En aquest sentit, la majoria del territori no té un sòl i un clima gaire favorables per al poblament humà. Més del 80% de la població habita a la part europea, de superfície inferior a la part asiàtica.

El relleu i la geologia

Tot i tractar-se d’un territori d’una gran extensió, des del punt de vista orogràfic hom distingeix bàsicament dues grans zones: les terres baixes i mitjanes, que ocupen les set desenes parts del territori, i les terres altes afectades pels plegaments alpins. Atenent sobretot a la distribució geogràfica, de les primeres hom pot distingir les següents unitats en direcció W-E: la regió de Kola-Carèlia, la meitat oriental de la plana russa europea, la serralada dels Urals, la plana siberiana occidental i l’altiplà siberià central. Per la seva banda, les muntanyes d’origen alpí comprenen, també en direcció W-E, els sistemes muntanyosos del Gran Caucas, l’Altai, els monts Sajan i el llac Baikal, les serralades de Stanovoj, i tota la Sibèria Oriental, formada essencialment pels sistemes de Verkhojansk, Čerskij, la península de Kamtxatka i l’illa de Sakhalin. La regió de Kola-Carèlia, limitada al N per la mar Blanca (península de Kola), a l’E amb l’escut bàltic i amb la mar Bàltica i a l’W i al S per la gran plana russa europea, amb la qual comparteix un sòcol cristal·lí, presenta un relleu molt pla, amb una altitud mitjana d’uns 170 m, bé que excepcionalment assoleix els 1.190 m en el punt més elevat. El tret predominant, però, és una complexa xarxa hidrogràfica i grans àrees pantanoses, que palesen els efectes de les grans glaciacions. La plana russa europea, una de les més grans del món, s’estén de la frontera W fins als Urals i de l’Àrtic fins a les muntanyes del Caucas, i comprèn també la zona entre la mar Negra i la mar Càspia. Al N hi ha restes de l’acció glacial (crestes morèniques). A la zona central, les serralades, de poca altitud (de 250 m a 400 m als turons de Valdaj i del Volga), alternen amb vastes planures. Al S, després de les grans planes de l’Oka-Don i les del litoral de la mar Càspia, en part per sota del nivell del mar (el punt més deprimit de Rússia assoleix els -28 m), la plana russa acaba amb els primers contraforts caucàsics. Els sòls de la plana són principalment podzòlics —estretament associats amb el clima de boscs boreals i la part septentrional del clima humit continental— i poc desenvolupats. A llevant, la serralada dels Urals, paleozoica, amb altituds entre 800 i 1.200 m (pic Narodnaja, 1.895 m), constitueix el límit convencional entre Europa i Àsia. De formació moderna, els Urals comprenen diversos pisos climàtics i ecològics latitudinals a causa de la seva longitud, que s’estén al llarg de 2.000 km de N a S, entre la mar de Kara, a l’oceà Àrtic i la frontera NW amb el Kazakhstan. La gran plana siberiana occidental abasta una ampla àrea de terres baixes d’uns 2, 5 milions de km2 que s’estén aproximadament des dels Urals fins al Ienissei i, de N a S, de la mar de Kara fins a la frontera N amb el Kazakhstan. L’altitud mitjana oscil·la entre els 100 i els 200 m per sobre del nivell de la mar. És característic d’aquesta zona un dens sistema fluvial, centrat en el riu Obi, que desguassa a l’oceà Àrtic. Per raó de la baixa altitud hi són freqüents, també, els extensos aiguamolls i les àrees inundades. De l’E del Ienissei fins al Lena s’estén l’altiplà de la Sibèria central, que s’aixeca sobre un sòcol cristal·lí i una cobertora sedimentària similars a l’eurorussa, des de la península de Tajmyr, al N, fins als contraforts del Sajan i les serralades que envolten el llac Baikal, al S. Les alçades oscil·len entre 450 i 900 m, i la màxima altitud es troba als monts Putorana (1.700 m). Pel que fa als plegaments, assoleixen la màxima altitud al Gran Caucas, on la carena que s’estén des de la mar Negra fins a la mar Càspia forma frontera amb Geòrgia i l’Azerbaidjan. Assoleix la màxima alçada a l’El’brus (5.642 m), punt culminant de Rússia i Europa. A la frontera amb el Kazakhstan, la Xina i Mongòlia, la serralada de l’Altai assoleix el cim més elevat al Belukha (4.506 m). Més a l’E, la cadena dels Sajan occidental i oriental, amb altituds entorn dels 3.000 m, precedeixen el llac Baikal, el qual, encaixonat en una fossa tectònica molt profunda (fins a 1.741 m per sota del nivell del mar), contrasta amb les alçades de les serres circumdants, superiors als 2.000 m. Més a l’E es troben les serralades de la Sibèria Oriental (muntanyes de Salair, Kuzneck, Alatau, Sajan, Stanovoj), que culminen en el cim Pobeda (3.147 m). L’extrem oriental és format per les illes Kurils, les Aleutianes i la península de Kamtxatka. Hi ha un bon nombre de volcans, entre els quals es troba el Kl’učevskaja Sopka (4.750 m), el cim més alt de Sibèria i l’extrem oriental rus. És un volcà de la garlanda volcànica que es troba entre les illes Kurils, la península de Kamtxatka i les Aleutianes, dins del Cinturó de foc del Pacífic que s’allarga des de l’orient rus, passant pel Japó, fins a Alaska. Les Kurils, arxipèlag format per unes 30 illes al nord del Japó, formen part del cinturó volcànic de l’est d’Àsia. Entre les illes, hi ha més de 100 volcans, 30 dels quals són actius. En darrer lloc, hi ha l’illa de Sakhalin, a l’oest de la mar d’Okhotsk. Té uns 900 km de longitud de N a S amb una amplada mitjana de 100 km. El territori de l’Extrem Orient, que forma part d’aquest cinturó, es caracteritza per l’activitat tectònica i volcànica, cosa que converteix aquesta zona en font de nombrosos recursos naturals.

El clima

La gran extensió del territori fa que Rússia presenti fins a quatre zones climàtiques diferenciades: de N a S, àrtica, subàrtica, moderada i subtropical. El clima, de predomini continental gairebé a tot arreu, és caracteritzat, a més, pels canvis estacionals periòdics, els hiverns freds, llargs i amb molta neu, i els estius suaus i relativament curts. De l’ambient que en resulta destaquen els bruscs salts tèrmics estacionals entre el dia i la nit, així com l’existència d’una forta capa de congelació perpètua o permafrost. Les temperatures mitjanes de gener a tot Rússia, excepte a la costa caucàsica de la mar Negra, són negatives. El rigor d’aquests trets s’accentua en direcció W-E. Així, dins d’una latitud semblant, es registren més de 40ºC de diferència entre la mitjana de gener de Sant Petersburg, a l’extrem occidental (-8ºC), i Verkhojansk (-50ºC), situat a les terres altes de la Sibèria Oriental. Prop de Verkhojansk, a la depressió d’Ojm'akon, ha estat enregistrada la temperatura més baixa de l’hemisferi N (-72ºC). Més a l’E, les temperatures tendeixen a suavitzar-se. L’extrem SE cau dins l’àrea climàtica monsònica. En sentit N-S, les diferències no són tan dràstiques i, com a valors extrems hom pot esmentar les mitjanes tèrmiques de juliol del N de Sibèria (1ºC) i la depressió de la Càspia (25ºC). A les terres del SW la continentalitat també és forta, i només se'n salven algunes zones del litoral de la mar Negra, especialment la costa caucàsica des de Tuapse a Anapa (zona balneària), on la temperatura i les precipitacions assoleixen valors més propis de climes subtropicals, amb hiverns suaus i humits i estius càlids i secs. Les precipitacions són també de caire continental en la major part del territori, és a dir, molt escasses. A Sibèria no superen els 500 mm anuals, i a la tundra i les estepes són encara menors en alguns casos (de 100 a 200 mm anuals). La zona més àrida comprèn la part semidesèrtica de la depressió caspiana, on les pluges no superen els 150 mm anuals. En general, a les àrees muntanyoses la precipitació augmenta (700 mm als Urals). La màxima de precipitacions en forma de pluja (2.000 mm anuals) correspon a l’extrem oriental, als vessants del Caucas i les muntanyes d’Altai, així com al S de l’Extrem Orient (fins als 1.000 mm anuals, amb freqüència les pluges monsòniques d’estiu donen lloc a inundacions) i en els boscs de la planura de l’Europa Oriental. En nombroses zones de la plana siberiana hi ha neu durant més de la meitat de l’any.

La hidrografia

A Rússia hi ha alguns dels rius més llargs del món: el sistema Obi-Irtyš (5.410 km), el Lena (4.240 km), el Ienissei (4.069 km) i l’Amur (2.800 km), que fa de frontera entre Rússia i Xina al llarg de 1.610 km. El Volga, el riu més llarg d’Europa (3.520 km) té prop de 200 afluents, i la seva conca ocupa un terç de la Rússia europea. Dels rius principals, cal esmentar el Dvina Septentrional, el Pečora, l’Obi, el Ienissei, el Lena, l’Indigirka i el Kolyma, a la conca de l’Àrtic; l’Amur, l’Anadyr i el Kamtxatka a la del Pacífic; el Neva, a l’atlàntica (mar Bàltica), el Don, el Dnièper i el Kuban’ a les mars d’Azov i Negra, i l’Ural a la de la mar Càspia. La majoria dels rius s’alimenten de les neus hivernals, que es mantenen fins a nou mesos al N de Sibèria. Hi ha una gran quantitat de llacs (més de 200 000), sobretot a la regió de Kola-Carèlia. Però per l’extensió destaquen la mar Càspia, la mar Negra i el llac Baikal. La mar Càspia ocupa uns 360 000 km2 i, segons la profunditat, hom la pot dividir en tres grans parts: la septentrional, la central, i la meridional, amb profunditats que arriben gradualment fins als 995 m. A causa de l’escassa salinitat, al N l’aigua es congela durant més de 100 dies a l’hivern. Al llarg del segle XX el nivell de l’aigua ha sofert fortes fluctuacions atribuïbles a diversos factors (forta evaporació, aprofitament humà de les aigües dels tributaris i canvis en les precipitacions). La mar Negra, annexa a la Mediterrània i de la qual aproximadament la meitat oriental de la riba N és territori rus, té una extensió de 400.000 km2. Pel sector septentrional s’estén una vasta plataforma continental, amb profunditats inferiors als 100 m; cap al centre i el sud la fondària arriba fins als 2.240 m. Les aigües estan glaçades una mitjana de 50 dies a l’any, sobretot a la part nord. A causa de la forta aportació fluvial (Don, Dnièper, Danubi, etc.) la salinitat és relativament baixa. El Baikal és el llac més profund del món, amb una fondària màxima de 1.637 m. Les condicions especials de les seves aigües han originat una elevada biodiversitat. Els aiguamolls són també molt abundants, especialment a la Sibèria Occidental.

La vegetació

Allí on manca la veritable muntanya, la vegetació i el sòl s’esglaonen en franges latitudinals: de N a S se succeeixen la tundra, la taigà i l’estepa. A les illes i a la franja costanera continental de l’oceà Àrtic, el sòl és totalment congelat i, en conseqüència, la coberta vegetal és inexistent. Poc més al S, la tundra s’estén en un cinturó d’amplada variable (entre 300 i 500 km, més estret a la Rússia occidental). Es tracta d’un bioma que emergeix d’un sòl edafològicament pobre i sovint congelat. La tundra conté un percentatge petit de matèria orgànica i és fangós. La vegetació comprèn molses, líquens i clapes de prats herbacis que cobreixen escassament la meitat de la superfície. Al seu límit meridional, la tundra alterna amb bosc esclarissat de coníferes i bedolls. La taigà és el següent estatge latitudinal. És més densa a la zona occidental, on les condicions climàtiques són menys rigoroses, i amb molta freqüència és associat a aiguamolls, torberes i sòls podzòlics i argilosos negats. És pobre en espècies vegetals, consistents sobretot en coníferes (avet, pi i, especialment abundant a l’E del Ienissei, làrix), però també en alguns arbres caducifolis, els més freqüents dels quals són el bedoll, que forma importants concentracions, el vern i el salze. La taigà, que ocupa prop d’un 40% del territori rus, és l’àrea de bosc més extensa del món i dona lloc a una important explotació forestal. A mesura que avança cap al S, esdevé bosc mixt i, finalment, bosc de predomini caducifoli (roure, freixe, faig, auró, om, etc.), gradació que coincideix amb un sòl progressivament menys humit, menys àcid i més ric en matèria orgànica. La fertilitat d’aquestes terres ha comportat que l’àrea del bosc caducifoli (com també la de l’estepa) fos la més colonitzada per l’home i els seus conreus. És, per tant, la més degradada, especialment als territoris més occidentals. Per contra, al S de l’Extrem Orient, el bosc caducifoli es manté relativament inalterat. El darrer i més meridional dels grans biomes és l’estepa, que ocupa el curs baix del Volga i del Don, els contraforts del Caucas i la frontera amb el Kazakhstan fins a l’Altai. És característica la vegetació herbàcia, amb predomini de gramínies. El sòl més típic és el txernozem, el qual, a mesura que avança vers el S dona pas als sòls castanys, amb un baix contingut d’humus, certa tendència a la salinitat i d’estructura feble, i els sòls blancs, la progressiva aridesa dels quals es reflecteix en la transició des d’una estepa de gramínies a una vegetació progressivament esparsa i seca. A l’extrem sud hi ha les estepes blanques i salines de la mar Càspia, fase prèvia als deserts del Turquestan, a l’Àsia Central. D’altra banda, a les zones de muntanya (Caucas, Altai, Sajan, Balkai) tenen lloc les típiques transicions de vegetació en sentit altitudinal (bosc caducifoli, bosc de coníferes, prats alpins i cims pedregosos i erms).

La geografia econòmica

L’agricultura

La gran extensió del país compensa les condicions climàtiques més generals caracteritzades per les baixes temperatures i la pronunciada continentalitat, que donen uns sòls o massa freds o massa eixuts, poc aptes per als conreus: tan sols prop d’una sisena part del territori és dedicat a l’agricultura. D’aquesta, aproximadament un 40% correspon a prats i pastures, mentre que el 60% restant són conreus, que augmenten significativament en sentit N-S. Els boscs ocupen un 45% del territori, i la resta és o bé improductiva o bé no utilitzada. Als factors geogràfics naturals adversos cal afegir les mancances en el sector agrícola durant el període soviètic (endarreriment tecnològic, mala organització dels sistemes col·lectivistes del kolkhoz i del sovkhoz, deficiències en el transport i la distribució, etc.) que fan de Rússia, encara ara, un dels principals importadors d’aliments del món (24% del valor de les importacions el 1996). El projecte d’esdevenir autosuficient en la producció alimentària és encara lluny de realitzar-se, en gran part per la lentitud de la reconversió: a mitjan anys noranta, la major part de les explotacions eren encara estatals i ocupaven un 40% de la superfície agrària. A la dècada dels noranta, l’agricultura aportava entre el 7% i el 10% del PIB i ocupava entre el 12% i el 16% de la població activa. La producció agrícola més important de Rússia ha estat tradicionalment la de cereals. Les terres del Volga, els Urals, la zona N del Caucas, les terres centrals i la Sibèria occidental en són les principals productores. Destaca la producció de blat (quart productor del món el 1997) i de sègol, civada i ordi (primer productor del món). Un terç de la terra útil es dedica al farratge. La Rússia europea produeix altres productes, especialment patates i bleda-rave sucrera, dels quals és un dels primers productors mundials. Hi ha altres conreus més circumscrits a les poques àrees amb un clima més benigne, especialment al SW de la Rússia europea, com ara les flors, les hortalisses i els melons. Un dels problemes més seriosos en moltes zones agrícoles és la manca d’aigua. Per això, durant el període socialista hom construí una gran quantitat de rescloses que permeten regar grans extensions. Destaquen les del Volga (Volgograd, Rybinsk, Nižnij Novgorod, Kujbišev), del Kama (Kama), del Don (Ciml’ansk) i de l’Obi (Novosibirsk). Les regions regades més importants es troben al N del Caucas, al Volga central, a la regió del riu Oka a l’entorn de Moscou, a l’E del llac Baikal i prop de Iacútia, a la Sibèria central. Totes elles sumen uns 40 000 km2 (est 1993). Dins la ramaderia destaquen principalment el porcí, l’oví i el cabrum. A la Rússia europea hom practica una ramaderia de tipus intensiu, mentre que el pasturatge extensiu és propi de la zona asiàtica. L’explotació forestal és una part important de l’economia russa, sobretot a tota la franja de la taigà. Els boscs de coníferes (pi, pícea, avet, cedre i làrix) són el més extensos del món. La qualitat de la fusta es basa en l’existència d’espècies relictes i autòctones de gran valor. Amb els primers governs soviètics s’inicià l’explotació dels boscs siberians, que avui en dia és ja intensiva i, en el període posterior a la Segona Guerra Mundial, l’explotació de la fusta ja s’estenia des dels Urals fins a l’Extrem Orient. Tot i això, el 1997 la producció de fusta era només la vuitena del món, pel darrera de Nigèria, el Canadà, Indonèsia i el Brasil. La producció forestal alimenta una important indústria paperera. La pesca, abans només fluvial, ha passat també a ésser un sector molt important gràcies a una extensa flota, que opera especialment en les aigües del Pacífic. S'ha desenvolupat igualment una flota de vaixells factoria que elaboren les conserves en alta mar. Els ports més importants a la banda europea són Kaliningrad i Sant Petersburg, a la mar Bàltica, i Murmansk i Arkhangel’sk a l’Àrtic. A l’extrem oriental, al Pacífic, els ports de més importància són Vladivostok i Petropavlovsk de Kamtxatka. La pesca a menor escala ha estat desenvolupada a la mar d’Azov, la mar Càspia i la mar Negra. L’esturió de la mar Càspia és la font del caviar més apreciat del món. La minva d’aigua en els cursos dels rius arran del seu aprofitament per a les indústries i l’agricultura, a més de la pol·lució, han reduït el nombre de captures.

La mineria

La gran riquesa del subsol de Rússia és la base de l’important creixement industrial dels darrers cinquanta anys, però la vastitud del territori, les condicions climàtiques en molts casos hostils i una infraestructura encara insuficient dificulten l’explotació dels recursos minerals, sobretot en extenses zones de Sibèria. Quant a les fonts d’energia, Rússia se situa entre els primers productors mundials (1996) en les diverses primeres matèries d’origen mineral: antracita (sisè productor del món), lignit (segon), petroli (tercer), gas natural (primer, amb una quarta part de la producció mundial), i urani (cinquè). En el sector del carbó, les reserves més abundants es troben a la Sibèria Central i Oriental, com ara la immensa conca del Tunguska. Destaquen igualment les conques de lignit i antracita de Kansk-Ačinsk, amb les reserves identificades més grans del món (més de 80 milions de tones), en la qual una quarta part de reserves de lignit poden obtenir-se a cel obert, i la de Minusinsk i d’Irkutsk, on són explotats més de 20 jaciments. Tot i això, aquesta riquesa roman subexplotada i l’extracció més intensa es concentra a la Rússia Europea, als Urals i a la Sibèria Occidental. Destaquen la conca del Pečora, als Urals, amb 30 jaciments en actiu i grans reserves d’hulla. Les reserves de lignit de la conca de Moscou (Borodino) s’estimen en unes 4.000 milions de tones. Una de les primeres àrees extractores de carbó tant a escala estatal com mundial, en volum, potència de capes i qualitat és la conca hullera de Kuzbass, a la Sibèria Occidental, que produeix entre un terç i la meitat del carbó rus. Els nombrosos jaciments de petroli i gas, juntament a les concentracions industrials a què han donat lloc, es concentren en dues àrees principals: d’una banda, el N del Caucas (Stavropol’) i el curs baix del Volga, al N de la mar Càspia (Buguruslan, Tujmazy, Išimbaj), i de l’altra la conca de la Sibèria Occidental, entre els rius Obi i Ienissei, la més gran de Rússia. Comprèn els oblasti de T'umen’, una part del de Tomsk, Novosibirsk i Omsk i una part del territori de Krasnojarsk. Entre més de 300 jaciments, en aquesta zona es troben les reserves de gas natural més grans del món (Urengoj) i les segones en importància de petroli, darrere només de les del golf Pèrsic. El gas natural i el petroli són, amb diferència, la primera partida de les exportacions. Així, per exemple, el 1994, el romanent que deixà el consum intern de petroli i de gas natural de Rússia fou del 40% i del 35%, respectivament. El transport de gas i de cru és dut a terme mitjançant oleoductes (uns 48.000 km el 1993) i gasoductes (140 000 km). D’entre els més llargs hi ha els gasoductes que van de Vladivostok fins als Urals, l’anomenat “oleoducte de l’amistat” (4.500 km), amb inici a Samara i construït amb l’objectiu d’abastar de petroli els antics estats comunistes de l’Europa oriental, així com els que recorren els prop de 2.000 km de la mar Càspia fins a Sant Petersburg, o el de Noril’sk (Sibèria Central) a Moscou. L’urani és extret especialment al jaciment de Sl’ud’anka, vora el llac Baikal. Pel que fa a la resta de minerals, l’abundància de mineral de ferro (cinquè productor mundial el 1996) permeté, durant l’època soviètica, desenvolupar una poderosa indústria siderúrgica arreu del país. La conca ferrífera més gran de Rússia i del món és l’anomalia magnètica de Kursk, amb unes reserves de quarsita ferruginosa que superen els 25 milions de t. Altres conques importants són a Carèlia, els Urals (Magnitogorsk), a més de Kuzbass, Tunguska i Bureja. Els jaciments de minerals manganífers més importants són als Urals, Sibèria (jaciment d’Usinsk, Kemerovo) i Extrem Orient, mentre que els jaciments de bauxites, nefelines i altres matèries primeres de l’alumini són als Urals. L’extracció de mineral cuprífer concentra a l'oblast' de Čita, on s’extreu el mineral al 0, 2-4% de coure. Els jaciments de níquel i cobalt es troben a la zona minera de Noril’sk. L’estany es troba sobretot a la Sibèria Oriental (Iacútia, Čukotka, Khabarovsk i Primorje). Rússia és el sisè productor del món d’or. Els principals filons aurífers es troben als Urals (Berizovki), a Darasun (oblast' de Čita, a l’E del Baikal). Els rius més rics en al·luvions aurífers són el Ienissei, el Lena i el Kolyma. Dels minerals no metàl·lics destaquen les fosforites i apatites a la península de Kola i a l'oblast' de Murmansk; les sals potàssiques i gemes a Perm’ i Irkutsk; l’asbest als Urals i Tuva; la mica a Murmansk, Irkutsk i Iacútia. Els jaciments de diamants es troben a Iacútia i els Urals. També hi ha molts altres jaciments de zinc, plom, molibdè, argent, etc. La mineria (incloent-hi el petroli i el gas natural) representa el 44% del total de les exportacions de la Federació Russa. L’1, 7% de la població activa (1.162.000 de persones) estava ocupada en aquest sector el 1994. Pel que fa a la procedència de l’energia, a mitjan anys noranta es repartia de la manera següent: prop d’un 68% corresponia a combustibles fòssils, un 19% provenia de centrals hidroelèctriques (Rússia és el cinquè productor mundial d’electricitat generada per aquest sistema; destaquen les centrals de Samara i Volgograd, al Volga, de Bratsk, i Ust-Ilimsk, a l’Angara i de Krasnojarsk i Sajan, al Ienissei), i un 12, 42% de centrals nuclears, unes trenta aproximadament, la majoria de les quals són obsoletes i ofereixen un baix nivell de seguretat.

La indústria

La indústria ha reduït considerablement la seva importància en el conjunt de l’economia russa: el 1995 representava el 31% del PIB i ocupava el 23,5% de la població activa, mentre que a l’URSS aquestes proporcions eren del 46% i del 30%, respectivament, el 1983. El règim soviètic desenvolupà extraordinàriament la indústria pesant, sobretot els sectors de la siderúrgia, la metal·lúrgia, el combustible i l’energia, que s’alimentaven sobretot de la riquesa natural i del subsol. Tanmateix, l’endarreriment tecnològic de moltes d’aquestes indústries és, en bona part, responsable dels baixos nivells de productivitat i competitivitat del sector secundari a la Rússia postsoviètica. Els complexos metal·lúrgics més importants es troben al S dels Urals i a la Sibèria Occidental. La metal·lúrgia no fèrrica es troba també als Urals, a la Sibèria Occidental i al N del Caucas, la regió subpolar de Noril’sk i l’extrem E. La construcció de maquinària és bàsica en l’economia de la Federació. Rússia abasta gran part de la demanda interior en turbines i generadors elèctrics, tractors i maquinària agrícola i industrial. Les plantes de producció més importants són a Moscou, Nižnij Novgorod, Miass, Jaroslavl’, Simbirsk i Iževsk; entre les plantes més grans hi ha la de Žiguli a Tol’atti (prop de Samara) i la de camions de gran tonatge a Naberežnyje Čelny, al Tatarstan. La indústria química és estesa per tot el país, sobretot per la gran varietat de primeres matèries utilitzades i la complexa història del seu desenvolupament. Inicialment eren emprades sals minerals, carbó de coc, fusta i productes agrícoles com a primeres matèries, cosa que determinà l’emplaçament de les instal·lacions. Les fàbriques de sulfúric s’aixecaren als Urals i al N del Caucas, on hi havia metal·lúrgia de minerals no ferrosos; les plantes productores de fertilitzants de potassi i de fosfats foren construïdes en diverses regions, prop de dipòsits de sals de potassi i fosforites. Això no obstant, des del final de la dècada dels cinquanta, l’increment massiu en la producció de petroli afavorí el desenvolupament d’un nou tipus de primeres matèries en el sector de la química que feu disminuir la dependència dels recursos tradicionals. S'han construït nous centres químics a les àrees d’extracció de petroli i de gas, a la zona del Volga-Urals i al N del Caucas. Gràcies als oleoductes i gasoductes, s’han pogut construir plantes a d’altres regions. A Sibèria, zona amb grans reserves de fusta i productora d’electricitat, s’ha instal·lat la indústria química de la cel·lulosa, que requereix una gran quantitat d’energia. La indústria lleugera, que es concentra sobretot al sector europeu, produeix gran part del vestit i el calçat de la Federació. La branca dominant és el teixit de cotó fet a partir del cotó en brut que s’importa dels estats de l’Àsia Central. A la zona que hi ha entre els rius Volga i Oka, a l’est de Moscou, que comprèn les ciutats d’Ivanovo, Kostroma i Jaroslavl’, és on es localitza un major nombre de poblacions dedicades a la transformació del cotó. També hi ha part de la indústria tèxtil dedicada a la transformació del lli, la seda i la llana. Els electrodomèstics són produïts principalment en àrees amb una llarga tradició d’indústria especialitzada, situada als voltants de Moscou i Sant Petersburg. Cal destacar també la branca de la transformació d’aliments, que darrerament ha experimentat un fort creixement (18% del PIB industrial el 1995).

El transport

Les grans dimensions del país condicionen tota la xarxa de comunicacions i de transports. El ferrocarril és el mitjà més utilitzat en el trasllat de mercaderies (tres cinquenes parts) i és de gran importància entre la població, sobretot pel pobre sistema de carreteres i la poca quantitat d’automòbils (un turisme per cada quatre famílies el 1994).

Carrer comercial de la ciutat de Moscou
© Corel Professional Photos
D’un total de 150.000 km de vies (est 1997), 87.000 km (39000 km electrificats) són de transport ordinari de persones i mercaderies, i 63.000 km d’ús exclusiu per al transport industrial. El ferrocarril transsiberià és la principal comunicació entre els extrems occidental i oriental del país. La densitat de la xarxa ferroviària, però, no és gens uniforme: és alta a la zona central de la Rússia europea i escassa a Sibèria i a l’Extrem Orient. La xarxa de carreteres assoleix un total de 948.000 km, la majoria a la Rússia europea. A més de ser molt més escasses, a la resta del país les carreteres són sovint impracticables per les condicions climàtiques. El 80% de les carreteres estatals són asfaltades. El total de les rutes navegables és de 101.000 km (est 1996), dels quals 95.900 km són rutes fluvials al servei de la flota russa i 16.900 són canals. Els principals rius navegables són l’Obi, artèria de transport de Sibèria Occidental i navegable en tot el seu curs, el Ienissei i el Don, navegables en tres quartes parts del seus cursos, 3.065 km i 1.465 km respectivament, l’Amur, de 2.874 km i navegable en bona part del seu trajecte, l’Angara, de 1.830 km, i navegable en quasi tot el seu curs, i el Volga, pel qual circula la gran majoria del transport fluvial de Rússia. La flota mercant té un paper important en el comerç exterior: el 1996 s’estimava en 4.866 vaixells amb un total de 13.755.400 de tones brutes desplaçades. Els ports més importants són els de Sant Petersburg i Kaliningrad al Bàltic, Vladivostok, Magadan, Nakhodka i Petropavlovsk al Pacífic, Murmansk i Arkhangel’sk a l’oceà Àrtic, Astrakhan a la desembocadura del Volga a la mar Càspia i Novorossijsk i Soči a la mar Negra. La importància de l’aviació és decisiva en gran part del país (Nord, Sibèria i Orient), ja que és l’únic mitjà de transport eficaç ateses les grans distàncies i les deficiències en la xarxa de ferrocarrils i carreteres. Fins el 1991, que fou parcialment privatitzada amb el nom d’Aeroflot Línies Aèries Internacionals Russes, l’empresa estatal d’aviació Aeroflot tenia el monopoli dels vols interiors de l’antiga Unió Soviètica. En 1992-94 sorgiren unes 300 línies aèries regionals d’Aeroflot i diverses petites companyies privades. El nombre d’aeroports s’estima en uns 2.500 (1994), la majoria d’àmbit interior i dels quals només una quarta part són pavimentats. Els principals aeroports són els tres de Moscou (Semeretevo, Vnukovo i Domodedovo) i el de Sant Petersburg.

El comerç exterior i els serveis

La reestructuració econòmica del país ha significat també la fi del monopoli estatal del comerç exterior. El 1996 foren anul·lats els darrers aranzels a les exportacions. El comerç exterior rus presenta un saldo positiu que, exclosos els intercanvis amb els restants estats de la CEI (els quals, amb un volum al voltant del 20% del valor total, fan de mal quantificar atesa la seva poca transparència), ha oscil·lat entre el 5% (1992) i el 37% (1996). Aquest superàvit prové, sobretot, de les exportacions de carburants (50%) i de primeres matèries (especialment metalls, 20%). Altres mercaderies que s’exporten són maquinària (9%), productes químics (8%), fusta i derivats (4%) i una àmplia varietat de manufactures civils i militars. Els principals compradors són Alemanya (8,2%), la Xina (6%), EUA (5,5%), Itàlia (5,3%), Suïssa (5%), els Països Baixos (4,1%) i la Gran Bretanya (4%). Per la seva banda, Rússia importa maquinària i equipament de transports (27%), aliments (24%), metalls (8%) i productes tèxtils (4%) entre d’altres. Els proveïdors són, sobretot, Alemanya (11,8%), Itàlia (5,3%), la Xina (6%), EUA (5%), Finlàndia (3,8%), França (3%) i la Gran Bretanya (2%). Membre del FMI (Banc Mundial) des del 1992 i del Banc Europeu de Reconstrucció i Desenvolupament, Rússia ha sol·licitat l’ingrés a l’Organització Mundial de Comerç (OMC) i a l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE). La moneda oficial és el ruble (R), que equival a 100 copecs. El 1998 fou substituït pel nou ruble, que equivalia a mil dels antics. L’estructura del sistema bancari a la Federació Russa fou legalment definida el 1988 per la Llei de Cooperatives, que permetia l’establiment de bancs comercials, i el 1990 per la Llei sobre el Banc Central i l’Activitat Bancària. Hi ha dos bancs estatals, el Banc Central de la Federació Russa i el Banc de Comerç Exterior (Vneshtorgbank). Hi ha borses de valors a Moscou, Sant Petersburg, Novosibirsk i Vladivostok. A l’octubre del 1996 hi havia registrats 2.069 bancs privats. El sector de serveis contribuí en un 56,7% del PIB el 1995 en comparació amb el 36,1% de 1990. El 1996 el sector ocupava el 44,6% de la població activa. El volum de serveis proporcionat per bancs, companyies asseguradores, organitzacions financeres i immobiliàries s’incrementà de manera notable entre el 1993 i el 1996.

L’economia

Mapa econòmic de Rússia
© fototeca.cat
Malgrat la gran quantitat i diversitat de recursos, l’economia soviètica (de la qual Rússia era, de molt, l’element principal) presentava greus deficiències que l’havien conduït a l’estancament. La planificació centralitzada havia negligit la demanda i el consum interns en favor d’una producció orientada sobretot cap a la indústria pesant i l’armament. La rigidesa d’aquest sistema, adoptat segons consideracions extraeconòmiques, impedí la necessària fluïdesa dels intercanvis, condició indefugible per al creixement econòmic. Les mancances associades a la propietat estatal dels mitjans de producció (burocratització, manca de capacitat de decisió, lentitud en l’execució dels projectes, etc.) li restaren cada cop més competitivitat respecte a les economies capitalistes. Dels diversos aspectes que constituïen la perestroika impulsada pel darrer cap d’estat soviètic, M. Gorbačov, la reforma econòmica era el més urgent. Tot i això, les mesures de reconversió foren inevitablement tímides i insuficients. Així, per exemple, el 1987 fou aprovada una nova legislació laboral que permetia l’establiment d’empreses a títol individual, però que impedia la contractació de treballadors. La nova legislació sobre l’empresa pública, destinada a racionalitzar-ne el funcionament i augmentar-ne l’eficàcia fou constantment sabotejada pel funcionariat, com també les discretes temptatives de liberalització del comerç exterior i de la banca, les quals reberen fortes crítiques de desviacionisme ideològic. El llast acumulat dels anys d’economia centralitzada i la ineficàcia de les mesures correctores s’accentuaren els darrers anys de l’existència de l’URSS: en 1985-90 el PIB per habitant havia disminuït a raó de més d’un 5% anual de mitjana, la inflació s’havia descontrolat i les condicions de vida de la major part de la població empitjoraven ostensiblement. Dins d’una situació de fallida, el nou estat rus creat el 1991 continuà la reforma econòmica amb mesures en principi més dràstiques i procedí a un dificultós desmantellament del sistema de producció socialista. Al principi del 1992 es dictaren una sèrie de mesures per a la introducció de l’economia de mercat: els preus foren liberalitzats, s’inicià un programa de privatització de la terra i de les indústries estatals mitjançant la promoció de societats d’accionistes i es proposaren una sèrie d’actuacions per a reduir la despesa pública. Per a dur a terme aquest programa, Rússia tingué el suport del món desenvolupat i d’institucions financeres, especialment el FMI i el BERD. Però els primers anys, les mesures no comportaren una millora de la situació general de l’economia: l’aportació de la indústria i l’agricultura al PIB patí forts decreixements, d’un 21,4% i d’un 6,0%, respectivament (1995); el PIB global minvà un 9,0% entre el 1990 i el 1995; la inflació es disparà (1.592% el 1992 i 562% en 1991-94) i la població resultà afectada en el retard de pagaments de salaris, pensions i subsidis diversos, a més de produir-se un fort increment de l’atur (del 8,3% el 1995 al 11,5% el 1998). En el període 1990-96 el PNB real per habitant disminuí a raó d’un 9,1% anual, tot i que la població minvà en un 0,1%, i aquest darrer any era de 2.410 $, xifra que equivalia a una quarta part de la renda per habitant del país més pobre de la Unió Europea. Hom estima que entorn d’un 28,6% de la població russa viu per sota del llindar de la pobresa (1996); com a contrapartida, una minoria s’ha enriquit de manera exorbitant i el mercat negre domina la majoria de les transaccions a tots els nivells. Entre les múltiples causes de l’agreujament de la situació econòmica hom ha assenyalat el pes encara molt gran del sector estatal, la ineficàcia i l’endarreriment tecnològic del qual constitueix una càrrega especialment onerosa, la inestabilitat política i social, la proliferació de la corrupció a tots els nivells i la creixent incidència del crim organitzat en l’economia (el 1996 hom calculava que les màfies controlaven prop del 40% de l’activitat econòmica), principal fre a les inversions estrangeres. El 1995 la despesa en armament de Rússia era equivalent a l’11,4% del PNB (mitjana mundial: 3%). D’altra banda, tot i la discreta millora assolida al final del 1997, apreciable en la creixent participació del sector privat en la composició del PIB (70%), la inflació sota control respecte anys anteriors (11,7%) i el ruble estabilitzat, la crisi financera internacional desencadenada el 1998 al SE asiàtic estroncà aquest inici de recuperació.

La geografia humana

La població

Al final del segle XX la demografia acusa les repercussions de la pèssima situació econòmica i d’inestabilitat social, que comporta una aturada del creixement i fins i tot un retrocés de la població: d’un creixement baix (2,2‰ el 1990) hom passà a un creixement negatiu (-0,33‰ el 1999), resultat tant d’una taxa de natalitat en descens (del 13,4‰ al 9,64‰; mitjana mundial: 25‰) com d’una de mortalitat en augment (del 11,2‰ al 14,96‰; mitjana mundial: 9,3‰). La taxa de migració és del 2,05‰ (est 1999) i l’esperança de vida es reduí notablement: de 65 anys per als homes i 74 per a les dones (1988, a l’antiga URSS) es passà a 59 i 72 anys, respectivament, el 1999. A la dècada dels anys noranta, la pèrdua de població de Rússia fou estimada en unes 800.000 persones de mitjana anual. Els problemes ambientals, la manca de condicions higièniques bàsiques, la pobresa i la manca de perspectives, que incideixen negativament en la taxa de fertilitat (el 1999 se situava en 1,3 infants per dona en edat de procrear) són alguns dels factors que expliquen el descens demogràfic. L’estructura de la població per edats és d’un 19% entre 0 i 14 anys, un 68% entre 15 i 64 anys i d’un 13% per sobre de 65 anys (1999). Alhora, la proporció entre sexes és d’1,05 homes/dona al moment de néixer, d’1,04 fins a 15 anys, de 0,94 entre els 15 i els 64 anys i de 0,45 per sobre dels 64 anys. La densitat de la població és de 8,6 h per km2 (1998), però la distribució de la població és molt desigual, en funció sobretot del clima i de l’antiguitat de la colonització. Les regions centrals i del S de la Rússia europea i del Caucas septentrional són les més densament poblades (140 h/km2 a l'oblast' de Moscou, 62 h/km2 al de Samara, 56 h/km2 al de Vladimir, 44 h/km2 al de Rostov; 63 h/km2 a Kabardino-Balkària el i 83 h/km2 a Ossètia Septentrional 1995), i les de l’extrem E i NE les que tenen una densitat més baixa (0,03 h/km2 a l'okrug Nacional dels Evenkis). El 73,2% de la població és urbana (1996), i dotze ciutats superen el milió d’habitants: Moscou, Sant Petersburg, Novosibirsk, Nižnij Novgorod, Jekaterinburg, Samara, Omsk, Čel’abinsk, Rostov del Don, Kazan’, Perm’ i Ufa.

Les ètnies, les llengües i les religions

La composició etnicolingüística de la Federació Russa és d’una gran diversitat, bé que la població és majoritàriament russa (86% el 1997), però hi ha altres grups nacionals o ètnics (més de 60), entre els quals sobresurten els tàtars (3,8%), ucraïnesos (3%), baixkirs (0,9%), bielorussos (0,8%), txuvaixos (1,2%), mordovians (0,7%), grups daguestànics (1,2% entre els quals uns 500.000 àvars), hebreus, alemanys, udmurts, txetxens, kazakhs i maris. Les llengües parlades a la Federació Russa pertanyen majoritàriament a quatre grups: l’indoeuropeu, que comprèn les llengües eslaves de l’E i les iranianes; el grup altaic, que inclou el turquès, el mongol i el manxú-tungús; el grup uralià, amb les llengües finoúgriques i samoiedes i, finalment, el grup caucàsic, que comprèn les llengües abkhazoadigués i nakhodaguestàniques.

Exterior de l’església de la Dormició al Kremlin de Moscou
© Corel Professional Photos
A Sibèria es localitzen grups que conserven llengües paleoasiàtiques, o sense parentiu conegut. La llengua oficial és el rus, que tot i tenir una zona de parla extensíssima es manté molt homogènia. Les repúbliques estan teòricament facultades per a determinar els seus idiomes oficials, al costat de l’idioma oficial de la Federació, en els organismes de l’administració pública, l’administració local i les institucions públiques de la pròpia república. Les llengües amb aquest rang de cooficialitat són 32; a més, hi ha 56 llengües reconegudes per les autoritats russes però no oficials i 35 llengües no reconegudes. A part, hi ha diverses llengües que es consideren com a variant d’una altra i llengües isolades (coreà, ainu, etc.). En la seva expansió, l’imperi rus afavorí l’establiment d’un gran nombre de colons de cultura i llengua russes als territoris annexats, població que, entre altres propòsits, fou emprada com a instrument d’assimilació de les poblacions autòctones. Aquesta política fou continuada per l’URSS, la qual, en desmembrar-se, donà lloc a una diàspora russa en els nous estats fundats en 1990-91. A la CEI, organització que comprèn la majoria d’aquests estats, la població russa és clarament majoritària: segons estimacions del 1998, sobre un total de 283.144.000 h, ho són 127.182.000, xifra que representa un percentatge del 45%.
Icona russa amb la representació de la Santíssima Trinitat
© Corel Professional Photos
Fora de Rússia, a la resta d’estats de la CEI el nombre de russos és de 33.602.930 (prop d’un 25% de la població total). Segons els estats, la proporció és variable, i oscil·la entre el 3% de l’Azerbaidjan i el 47% del Kazakhstan, on són el grup majoritari, per sobre fins i tot del grup nacional oficial. En xifres absolutes, Ucraïna és l’estat on els russos són més nombrosos, amb gairebé 17 milions de persones (33% de la població). Fora de la CEI, els països bàltics, ocupats intermitentment per Rússia i annexats a l’URSS des del 1939, presenten també una elevada proporció de població russa: dels 7,6 milions d’habitants totals, 1,5 milions són russos (20% de la població). Letònia, amb el 33% de la població (824.300 persones) és, dels tres estats, on els russos són més nombrosos. Lituània, amb el 8,2% (304.000 persones) és l’estat bàltic on la proporció és més baixa. A la resta del món hi ha colònies importants de russos als EUA (uns 300.000) i, a Israel els jueus procedents de Rússia constitueixen un grup nombrós (0,5 milions) que, ateses les recents migracions dels anys 1970-90, encara conserva una idiosincràsia diferenciada. L'Església russa és la religió majoritària (16,3% d’adherents sobre la població total el 1995). Hi ha 124 diòcesis, unes 18.000 comunitats ortodoxes, 390 monestirs, cinc acadèmies de teologia i 21 seminaris. L’Església és governada pel Sant Sínode, format per sis bisbes permanents, el Patriarca i diversos bisbes temporals. L’òrgan suprem de l’Església russa és el Consell Local, que comprèn representants dels bisbes, el clergat, la comunitat monacal i el laïcat i es reuneix cada cinc anys. Després de la revolució del 1917, d’acord amb la ideologia comunista, el règim soviètic perseguí totes les religions en el seu territori, però especialment l’Església russa ortodoxa per la seva identificació amb el tsarisme. El 1918 expropià totes les propietats eclesiàstiques i establí la separació entre l’Església i l’Estat. La jerarquia, les institucions i el culte religiosos foren postergats a una situació de semiclandestinitat, amb episodis de persecució més o menys virulents segons l’època. Des de mitjan anys vuitanta, les reformes de M.Gorbačov iniciaren una etapa de tolerància, en la qual l’Església russa ortodoxa torna a manifestar el seu gran ascendent sobre el poble rus: el 1988 foren enregistrades 1.610 parròquies noves, ortodoxes en la seva majoria. Entre aquest darrer any i el 1997 es van retornar per al seu ús religiós molts temples (11.000) i monestirs, inclòs el de Sant Daniel, seu del Patriarcat de Moscou. El 1990 fou aprovada una nova llei sobre la llibertat religiosa. Tot i que l’Estat no reconeix cap confessió com a oficial, l’Església russa és clarament afavorida des de les institucions, i ha esdevingut un prominent tret d’identitat de la Rússia postsoviètica. La segona religió més important és l’islam, amb prop d’un 10% d’adherents sobre la població total, la majoria sunnites, i 3.000 associacions esteses a les repúbliques i regions del N del Caucas i del SW de l’Àsia Central (Ossètia, Txetxènia, Ingúixia, Daguestan, Tatarstan, Baixkíria). A les repúbliques de Buriàtia (Àsia Central), Calmúquia (riba NE de la mar Càspia) i Tuva (Extrem Orient) hi té importància el budisme, amb un 0,4% de fidels (1995) i unes 80 associacions enregistrades, i entre els iacuts i altres pobles de la Sibèria Oriental subsisteixen pràctiques xamàniques. Abans del 1917 hi havia més de 40 monestirs budistes a Buriàtia, però el 1990 només dos restaven en ús. Després de les emigracions massives dels jueus russos a Israel entre els anys setanta i vuitanta, el nombre d’adherents al judaisme ha restat en un 0,4 % de la població (1995). Hi ha petites minories de catòlics (0,3%) i protestants (0,9%). Aquestes darreres han intensificat les seves activitats reunint els predicadors de diverses esglésies. Moltes de les associacions obtenen suport i finançament d’esglésies estrangeres.

L’estructura política i administrativa

Mapa de la divisió administrativa de Rússia
© Fototeca.cat
Des de la seva creació el 1991, la Federació Russa, que heretà l’estructura administrativa de l’URSS, inclou 21 repúbliques amb òrgans de govern autònom. L’estatut de cadascuna de les repúbliques és determinat en la Constitució de la Federació i la respectiva Constitució de cada república. A la resta de l’estat (que sovint rep impròpiament el nom de República de Rússia, car no disposa d’òrgans de govern autònom conjunts com els de les altres repúbliques) hi ha quatre categories d’entitats administratives, dependents més directament de l’estat: 50
Vista de la ciutat de Moscou, seu del govern rus
© Corel Professional Photos
oblasti (regions), una de les quals autònoma, 6 kraja (territoris), 10 okrugi (districtes autònoms). Moscou i Sant Petersburg, a més, tenen categoria de ciutats federals. El sistema d’òrgans d’administració pública de les diverses entitats territorials és molt clarament supeditat al règim constitucional de la Federació Russa i els principis generals d’organització dels òrgans representatius i executius del poder públic, dictats per la Llei Federal. Així restà establert arran de l’aprovació en el referèndum del 12 de desembre de 1993 de la nova Constitució, en substitució de la llei fonamental soviètica. El nou text, a més, presentava una acusada concentració del poder en la presidència. El poder legislatiu és exercit per una Assemblea Federal, el Parlament, cos bicameral que consta d’una cambra alta o Consell Federal de 178 escons, repartits entre 89 divisions administratives de rang divers, a cadascuna de les quals pertoquen dos diputats. El consell ratifica el canvi de fronteres entre els subjectes de la Federació, les declaracions del president de la llei marcial i l’estat d’excepció. Dins de la competència de la cambra alta del Parlament hi ha la convocatòria de les eleccions presidencials, la destitució del president del seu càrrec conforme a la constitució vigent, el nomenament dels jutges de la Cort Constitucional, el Tribunal Suprem i el Tribunal Superior d’Arbitratge; també decideix sobre la possibilitat d’emprar les forces armades de la Federació fora del seu territori, entre d’altres aspectes. La cambra baixa o Duma consta de 450 escons, 225 dels quals són elegits cada quatre anys per representació proporcional i els 225 restants corresponen a altres tants districtes d’elecció uninominal. La Duma decideix sobre la confiança al govern, nomena el president del Banc Central, declara amnistia i desenvolupa activitats legislatives. El poder executiu és exercit pel president, elegit per quatre anys per sufragi universal per un màxim de dos mandats consecutius. Entre les atribucions de la presidència, amb una clara preponderància per damunt del legislatiu, hi ha el nomenament del primer ministre, el control dels serveis de seguretat, i la iniciativa de dissoldre les cambres i convocar eleccions. El president és Comandant en Cap de les Forces Armades. Després de la dissolució de l’URSS, la pràctica totalitat dels recursos de l’exèrcit soviètic passà a formar part de la Federació Russa i, bé que considerablement malmès, l’exèrcit rus ha continuat essent un dels més poderosos del món, dotat amb l’arsenal nuclear més nombrós després del dels EUA. L’exèrcit rus és, a més, el nucli de les forces armades de la CEI, i du a terme nombroses intervencions militars en conflictes als països membres d’aquesta organització. El servei militar és obligatori. L’antic servei d’intel·ligència soviètic, el KGB, ha estat reorganitzat en un organisme amb funcions i atribucions similars. Rússia és membre fundadora de la CEI, membre de l’ONU (del Consell de Seguretat de la qual és membre permanent), la CSCE i el BERD.

La informació

A l’antiga URSS, la informació tenia bàsicament una funció propagandística i, amb aquest objectiu, era monopolitzada per l’estat a través del Ministeri de Premsa i Informació, que filtrava i censurava tant la premsa escrita com les emissions radiofòniques i televisives. Amb l’arribada al poder de M. Gorbačov, la glasnost (‘transparència’) fou un dels aspectes més visibles de les reformes que emprengué. La premsa i els mitjans independents, lliures de gran part de les traves a què havien estat sotmesos durant dècades, contribuïren decisivament al descrèdit del comunisme i a l’ensorrament final de la Unió Soviètica. El nou règim instituït per la constitució del 1993 garanteix la llibertat de premsa, d’opinió i d’expressió. No obstant això, els poderosos grups d’interessos que operen al marge de la legalitat i amb ramificacions a l’interior mateix de l’estat condicionen l’activitat periodística. Pel que fa a la premsa escrita, al costat del periodisme independent, representat sobretot pel setmanari Argumenti i fakti (‘Arguments i fets’), amb prop de 3,5 milions d’exemplars el 1997, destaquen també els antics òrgans estatals i del PCUS, privatitzats i reconvertits en premsa independent, i encara amb un fort pes de la ideologia comunista. Cal destacar-ne, pel seu tiratge, els diaris Izvestija (‘Notícies’), antic òrgan del presídium del Soviet Suprem de l’URSS, amb més de 600.000 exemplars, i Komsomolskaja Pravda (‘La veritat de la joventut comunista’), antic portaveu de la joventut leninista (més d’1,5 milions d’exemplars). La ràdio i la televisió estatals soviètiques foren sotmeses el 1995 a una profunda remodelació que donà com a resultat la creació del principal ens de la Televisió Pública Russa (Obsčestvennoje Rossiiskoje Televidenije; ORT), que emet en diversos canals i abasta el 90% del territori de l’estat. De les empreses privades destaca Nezavisimoje Televidenije (NTV; Televisió Independent). En la radiodifusió destaca Golos Rossiij, estatal, (‘La veu de Rússia’), que emet en una trentena de llengües.

L’ensenyament

Rússia gaudeix d’una extensa xarxa educativa creada durant l’època soviètica, amb 70.200 escoles de primària i secundària, 2.612 centres d’ensenyament mitjà especial i 569 centres d’ensenyament superior (1995-96). L’educació és obligatòria entre els set i els disset anys. L’Estat proporciona gratuïtat a tots els centres, encara que a partir del 1992 alguns centres d’ensenyament superior començaren a carregar quotes a l’alumnat, el qual, per altra banda, també rep algunes ajudes de l’administració. Els anys noranta han començat l’establiment de centres d’educació privats. L’ensenyament primari comença als sis o set anys i dura quatre i tres cursos, respectivament. L’ensenyament secundari comença als deu anys i comprèn dos cicles, un primer de cinc cursos de duració i un segon de dos. El 1993 el total d’alumnes inscrits en centres de primària i secundària equivalia al 94% del total en edat d’estudiar (91% homes i 96% dones). El 1996, a la Federació Russa hi havia un 15,1% de llicenciats i doctorats (1996), i la taxa d’analfabetisme només afectava el 0,5% de la població el 1995 (0,3% els homes, 0,6% les dones). El rus és la llengua utilitzada per la gran majoria de centres d’educació obligatòria, encara que hi ha d’altres llengües que s’utilitzen en l’educació secundària, especialment el tàtar, el iacut, el txuvaix i baixkir. A més de l’aparició de l’ensenyament privat, amb l’establiment de la Federació Russa també s’han produït modificacions en els continguts de les matèries impartides, especialment les de caràcter humanístic; cal destacar l’eliminació dels aspectes ideologicopolítics, la reinterpretació de la història russa i soviètica i la introducció de llibres que havien estat prohibits.

La història

Formació i desenvolupament de la Rússia de Kíev

La Rússia de Kíev

El territori rus fou habitat per l’home des del Paleolític. Geogràficament, el N era ocupat per boscs, mentre que al S dominava l’estepa. Precisament pel S es produïren les primeres invasions procedents d’Àsia (als segles XI-VII aC els cimeris, als segles VIII-II aC els escites, al segle II aC els sàrmates). El N restà ocupat per pobles de llengua finesa. Cap a l’E, hi havia pobles d’origen bàltic; cap al S, prop del Danubi, tribus d’origen dacotraci. En aquest marc, força desconegut encara avui per l’historiador, els pobles del S pogueren establir contacte amb les colònies gregues de la mar Negra (segle VI aC), les quals transmeteren les primeres notícies escrites sobre els pobles esmentats. En canvi, els pobles del N, enfonsats dins els boscs, pogueren romandre ignorats pels grecs i més tard pels romans. Després de les invasions dels gots (segle III dC), dels huns (segle IV dC) i dels àvars, es produí, al segle IV dC, l’esdeveniment fonamental per a la història russa: la colonització per part dels eslaus, els quals estaven dividits en diverses tribus (eslau). L’arqueologia ha lliurat pocs detalls sobre la vida d’aquests pobles; hom sap només que les tribus del S (on més tard es desenvolupà el principat de Kíev) foren més avançades; el N, ocupat pels boscs, romangué més pobre, sobretot pel que fa a l’agricultura. Vers el segle VI dC el món eslau fou dividit en dos per les invasions dels àvar, dels búlgar (s. VII), dels magiars (s. IX) i dels khàzar. La situació dels eslaus de l’E canvià radicalment, segons la Crònica de Nèstor, a partir del moment en què arribaren els vareg, anomenats també rus, sota el comandament de Rurik. Aquest, segons alguns, trobà ja una organització estatal, mentre que, segons altres, fou el fundador del primer estat rus (controvèrsia entre “normandistes” i “antinormandistes”). El cert és, però, que només fou el successor de Rurik, Oleg, qui aconseguí, amb una tribu d’eslaus, de varegs i de finesos, apoderar-se (vers el 882) de Smolensk, de L’ubeč i, finalment, de Kíev. Així, segons la crònica, Kíev esdevingué “la mare de les ciutats russes”. El principat de Kíev fou, al començament, només una federació de tribus, agrupades al voltant d’Oleg (879-912) i, després, del seu fill Ígor de Kíev (913-945). Oleg unificà el territori comprès entre el Dnièper superior, Novgorod i Kíev (eix mar Bàltica-mar Negra) i construí ciutats. Ígor signà tractats de comerç amb Bizanci favorables als russos (911 i 944); el seu descendent Sviatoslav (961-972) destruí l’imperi dels khàzars i atacà l’imperi búlgar del Volga. La riquesa principal del nou estat fou, doncs, el comerç, fomentat principalment pel mateix príncep. Una conseqüència del veïnatge de Bizanci i de Bulgària fou la penetració d’influències cristianes. La vídua d’Ígor, Olga (945-962), es feu batejar. S'aprecià alhora una eslavització de l’estament superior vareg en la societat de Kíev. El fill de Sviatoslav, Vladimir (978-1015), casat amb la princesa bizantina Anna, introduí Kíev dins la comunitat de pobles cristians, després de rebre el baptisme. Amb l’ajut de monjos grecs i búlgars inicià la cristianització del principat. A la seva mort, els seus fills es disputaren el tron (assassinat dels germans Gleb i Murom per llur germà Sviatopolk) i en sortí vencedor Iaroslav el Savi (1019-54). Sota el seu regnat, fou promogut l’art (construcció de les catedrals de Santa Sofia a Kíev i a Novgorod), codificat el dret i iniciades les primeres traduccions del grec. Vencedor dels petxeneg, establí lligams forts amb les cases daneses, poloneses i alemanyes (expansió cap a la Bàltica i fundació de la ciutat de Dorpat,el 1030). El príncep rus es convertí en una figura principal de la unió dinàstica europea, mentre que l’incipient estat rus, amb una classe mercantil benestant, representava un element valuós dintre l’Europa medieval. El principat fou dividit (1054) entre els cinc fills de Iaroslav (principats de Kíev, Černihiv, Perejaslav, Smolensk i Volínia). Esclataren nombroses lluites entre les diverses famílies ruríkides, amb un afebliment de les ciutats i un enfortiment de l’aristocràcia terratinent boiar. Sota Vladimir Monòmac (1113-1125), Kíev tingué encara una certa preponderància (des del punt de vista cultural, té importància el testament polític de Vladimir —poučenije—, document de gran valor religiós i literari). Pels seus casaments fora de la família russa, el pes polític fou desplaçat cada vegada més cap als principats dels voltants, els quals s’independitzaren a poc a poc. Sota Andrej Bogol’ubskij (1169-75), fill de Jurij Dolgorukij (cinquè fill de Vladimir Monòmac i príncep de Rostov), Kíev fou saquejada i deixà d’ésser residència del gran príncep, el qual preferí de viure en el territori del NW (el 1147 sorgeix per primera vegada el nom de Moscou). D’altra banda, el perill que corria Kíev de part dels pobles estèpics feu desplaçar el centre polític cap al N, el NW i l’W (Novgorod i Halič). Durant els segles XII i XIII aparegué el feudalisme, sense les característiques pròpies de l’occidental; les lluites contra els pobles estèpics prosseguiren i les lluites entre els prínceps augmentaren encara el nombre dels principats (Turoc-Pinsk, Polock, Murom-R'azan’, etc. ). Enmig d’aquesta situació es produí l’atac mongol. Vers l’any 1223 tingué lloc un primer combat amb els mongols, capitanejats per Genguis Kan, els quals havien atacat els polovetsians. Prop del riu Kalka, els prínceps russos de Kíev, Černihiv i Halič foren esclafats. De moment, els mongols s’establiren en el territori del sud del Volga, però el 1239-40 iniciaren un atac contra els principats russos sota el comandament de Bātū i del general Ögödei. Les ciutats de R'azan’, Kolomna, Moscou, Vladimir i Suzdal’ caigueren en llurs mans; només se'n salvà Novgorod, a causa del desglaç, que impedí de prosseguir la marxa. El 1240 fou arrasada Kíev, fet que permeté el pas dels mongols cap a l’Europa occidental (Batu Kan establí el regnat de l'Horda d’Or, amb la capital a Sarai, al Volga). Econòmicament, l’atac mongol fou catastròfic, els prínceps hagueren de pagar tributs elevats; políticament, els prínceps restaren en llurs principats, però el títol era confirmat pel kan mongol. Amb l’excepció de Novgorod, les ciutats russes perderen els lligams amb el món occidental, mentre que els prínceps suecs, alemanys i lituans intentaven de penetrar en territori rus per la Bàltica i el nord-oest. Aquests foren, però, vençuts (1240, 1242, 1245) pel príncep Alexandre de Novgorod, conegut, per la seva victòria prop del Neva, per Alexandre Nevski. Convertit en sant i heroi nacional, lluitador de l’ortodòxia, passà a la història russa com el símbol del defensor del país contra Occident. La conseqüència en fou l’allunyament de Rússia del món occidental i la pèrdua del seu accés a la mar Bàltica. Després de la mort d’Alexandre, continuà el procés de dissolució. Tres potències ocupaven el territori vers mitjan segle XIV: l’Horda d’Or, Lituània i Polònia. La identificació de la vella Rússia amb Kíev ja no existia i al seu lloc apareixen aquests tres elements: els grans russos, amb Vladimir per centre; els russos blancs, entre els rius Prip'at i Dvina, i els ucraïnesos amb Kíev.

Moscou, centre del nou estat rus

Formació del principat de Moscou (segles XIV-XVI)
© fototeca.cat
A poc a poc sorgí un nou centre a Vladimir-Suzdal’sk, on s’instal·là el metropolita abans de residir a Moscou (1326), ciutat on començà a implantar-se, després d’algunes lluites amb Tver’, un nou centre polític, sobretot sota Ivan I Kalità. Aquest, no gens escrupolós, aconseguí del kan mongol el dret de recaptació d’imposts i el títol de gran príncep (1328). L’Església no fou estranya a l’engrandiment de Moscou i animà els prínceps a lluitar contra els tàtars, que foren vençuts (1380) pel successor d’Ivan, Dmitri Donskoj (1359-89). Paral·lelament, la idea que els prínceps de Moscou gaudien de la benedicció especial de l’Església contribuí poderosament a reforçar llur posició. Durant el segle XIV, els prínceps de Moscou hagueren de lluitar contra els prínceps lituans, enfortits des del casament del príncep Jagelló amb la princesa polonesa Eduvigis (1386), i més tard per la victòria del príncep Witold sobre l’orde teutònic a Tannenberg (1410). Sota els successors de Dmitri Donskoj, Basili I (1389-1425) i Basili II (1425-1452), hom no podia pensar a continuar la unió de les terres russes. El príncep lituà Witold, el 1408, aconseguí fins i tot d’establir la frontera al riu Ugra i apadrinar-se el futur Basili II (1425). A més, es produí una lluita dins l’Església moscovita a causa de l’intent d’unió amb Roma del metropolita de Kíev, Isidor (1437). La separació de Constantinoble i la constitució d’una Església autocèfala coincidiren amb una intensificació de la vida cultural, i l’art iconogràfic tingué un període brillant art rus. El fill de Basili II, Ivan III de Moscòvia, dit el Gran (1462-1505), aconseguí, durant un regnat excepcionalment llarg, de consolidar la situació exterior: incorporació de Novgorod (1478), de Tver’ (1485), de Smolensk (1514), després de vèncer els lituans. Tot el N i l’E caigueren en mans de Moscou. L’any 1480 Ivan aconseguí de posar fi a l’obligació de pagar tributs als tàtars. Menys afortunat fou en la seva lluita contra els suecs (1496-97). El 1547 Ivan IV de Rússia, dit el Terrible, fou proclamat tsar de tot Rússia i inaugurà una de les èpoques més trasbalsades de la història russa. La centralització i l’acumulació del poder a les mans dels boiars de servei (en oposició als boiars de noblesa) fou presidida per Ivan Sem'onovič Peresvetov, autor de nombrosos escrits sobre l’estat. Segons ell, Ivan IV hagué de comportar-se com un soldà turc. Seguint aquest criteri, fou codificada la llei existent (Sudebnik de l’any 1550) i organitzada l’administració (Uloženije o službe) i hom creà diversos òrgans administratius (prikaz). Militarment, Ivan IV cercà de crear un exèrcit que li fos addicte (creació dels strel’cy: ‘caçadors’), nucli del futur exèrcit rus. Al mateix temps, sorgiren els cossos irregulars de cosacs i tàtars. Més important fou la ideologia religiosa que començà a escampar-se, segons la qual Moscou havia d’ésser la “tercera Roma” (successora de Constantinoble, segona Roma, presa pels turcs). Al mateix temps, els anys 1547 i 1549 tingueren lloc sínodes de l’Església russa moscovita, amb la finalitat de canonitzar els nous sants russos; el 1551 tingué lloc un altre sínode, que compongué el famós Stoglav (‘Cent capítols’), respostes de l’Església a cent preguntes del tsar. Els intents reformistes d’Ivan culminaren en la creació de la famosa opričnina (1565), un cos de policia destinat a la destrucció dels seus enemics. Fonamental en aquest aspecte és la correspondència entre el tsar i el seu antic amic el príncep Kurbskij, que hagué de fugir de Moscou per salvar la vida. Segons el tsar, tota llei i tot dret tenen origen en la persona del tsar, el seu poder absolut és testimoni de la voluntat divina (autocràcia). Kurbskij no atacà aquests principis, però feu veure la perversió d’aquests ideals per Ivan. De fet, amb l’ajut de l'opričnina, el tsar assassinà tots els qui s’oposaven a la seva tirania. En política exterior, Ivan IV aconseguí apoderar-se de Kazan’ (1552) i d’Astrakhan (1556), però en l’anomenada guerra de Livònia (destrucció definitiva de l’orde Teutònic, el 1560), després d’èxits inicials, hagué de tornar totes les conquestes fetes a Livònia i Lituània (1582). La seva política imperialista cap a l’Occident fou un fracàs total. La mort del tirà obrí un període d’incertitud. Primer fou coronat tsar (1598) Boris F'odorovič Godunov Borís Godunov, el qual fou acusat d’haver matat el fill petit d’Ivan, Demetri (1591). A poc a poc sorgiren lluites amb la família dels Romanov, els quals posaren llur empremta en la història russa des del 1613 fins al 1618. Aquestes intrigues en contra de Godunov culminaren en l’aparició de dos impostors, que es feren passar pel Demetri assassinat. Després de la mort de Borís Godunov (1605) s’establí una situació anàrquica (elecció, primer, del príncep Vasilij Ivanovič Šujskij, lluites d’aquest i dels seus partidaris amb el segon fals Demetri, elecció final, el 1606, de Šujskij com a tsar). Acompanyant aquesta crisi política, tingué lloc una gravíssima crisi econòmica i social. L’alta aristocràcia (boiars) se sentia desposseïda des de l’aparició de l'opričnina, i els pagesos, sobre els quals reposava tot el pes de la nova política imperialista, estaven sempre disposats a organitzar revoltes. A poc a poc sorgí una situació que com més anava més lligava el pagès a la terra que treballava i que era propietat del noble. Aquesta situació afavorí no solament l’aristocràcia, sinó també l’estat, que podia controlar tota la població. A més, aprofitant la situació de caos, intervingueren Polònia i el rei de Suècia (derrota dels moscovites, el 1610). L’elecció de Segimon III de Polònia com a tsar fou el resultat temporal de l’apropament de la noblesa terratinent i dels pagesos i cosacs. L’any 1611 reeixiren a expulsar els polonesos del Kremlin de Moscou. Al mateix temps, ressorgiren a poc a poc les velles institucions polítiques: una assemblea de les terres russes (Zemskij Sobor) elegí, pel febrer del 1613, el jove de setze anys Mikhail F'odorovič Romanov com a tsar Miquel III de Rússia. Dotat de poques qualitats per a governar, el govern fou exercit pel pare de Mikhail, Filaret, i per un grup de nobles emparentats amb ell, i portaren la corrupció al seu punt culminant. El procés de pacificació del país fou llarg, i encara calia expulsar del territori polonesos i suecs. A la pau de Stolbovo, al S del llac Làdoga (febrer del 1617), Moscou perdé l’accés a la mar Bàltica; els suecs, en canvi, tornaren Novgorod i renunciaren a llurs exigències al tron moscovita. Amb els polonesos, Moscou signà la pau a Deulino (1617), per la qual perdia Smolensk i les ciutats severianes prop del riu Desna i aconseguia, en canvi, un estat de treva. El fet que a la pau de Westfàlia (1648) el príncep de Moscou fos esmentat amb el títol de Magnus dux Moscoviae inaugurava clarament una política dirigida cada vegada més cap a l’Europa occidental. S'iniciava alhora la colonització de Sibèria, inaugurada ja sota Borís Godunov (1619, creació de Jenisejsk; 1632, arribada al riu Lena; a partir del 1639, arribada a l’oceà Pacífic). La penetració russa de les estepes siberianes fou protagonitzada anys més tard pel príncep Golicyn: l’any 1689 els russos signaren la pau de Nerčinsk amb els xinesos prop del riu Amur i regularen jurídicament per primera vegada les relacions entre ambdós països. Mentrestant, a Moscou regnava el fill de Miquel I, Aleix de Rússia. Obra fonamental del seu regnat fou la codificació de les lleis russes: els Uloženije es mantindran en vigor fins al segle XIX. El regnat fou caracteritzat a l’interior per la revolta camperola de Sten’ka Razin (1667-69), amb l’ajut dels cosacs del Don, i per una escissió dins l’Església russa Raskol. A més, Aleix aconseguí, pel tractat de Perejaslav (1654), rebre jurament de fidelitat de ataman (o het'man) Bohdan Khmel’nyckyj, revoltat amb els pagesos ucraïnesos. Pels tractats d’Oliva (1660), de Kardis (1661) i d’Andrusovo (1667), el tsar aconseguí dels suecs i polonesos recuperar Smolensk i Kíev (però no ocupar Riga). Un nou perill començà a ésser representat pels turcs (ocupació de Kamenec-Podol’sk). Durant els regnats següents, de Teodor III (1676-82) i Pere I (1682-1725), el perill turc s’incrementà fins a l’entrada de Moscou a la Lliga Antiturca (1684), formada per l’emperador, Polònia i Venècia. Al mateix temps, s’aprecià una modernització de l’exèrcit, una intervenció de l’estat en matèria econòmica i un major contacte amb el món occidental.

Rússia a partir de Pere el Gran: expansió i modernització (1689-1815)

L’expansió de Rússia per Àsia

Aquest procés tingué el seu punt culminant durant el regnat de Pere I de Rússia, dit el Gran. Després d’una infantesa durant la qual tingué contacte amb tècnics estrangers (el suís Lefort i l’escocès Gordon), Pere enderrocà la seva germanastra Sofia (1689) i transformà a partir d’aquell moment l’imperi rus en una potència europea i un estat burocràtic, centralista i militarista. L’any 1703 fundà sobre el delta del Neva la seva capital, Peterburg, i traslladà el pes de l’imperi cap a la mar Bàltica. Pere prengué part en la guerra contra Carles XII de Suècia i rebé, a la pau de Nystadt (1721), Livònia, Estònia i una part de Carèlia amb Vyborg. Prengué alhora el títol d’emperador (no reconegut per les altres potències europees fins molt més tard; Àustria, el 1742). Amb l’ajut dels estrangers, Pere aconseguí inicialment ocupar Azov (1696) atacant per primera vegada els turcs amb una esquadra de tipus holandès, però fou desafortunat en la guerra que els mateixos turcs li declararen l’any 1710 (derrota al riu Prut, el 1713). A la pau d’Adrianòpolis (1713), Rússia perdé Azov. Més tard (1722-23), Pere inicià escomeses contra l’imperi Persa i s’apropià els territoris al voltant de la mar Càspia (Derbent i Bakú). La conquesta de Sibèria fou prosseguida gràcies a les exploracions de D.G.Messerschmidt i del danès V.Bering. En política interior, Pere fou revolucionari. En contra de l’oposició dels vells moscovites, reformà l’imperi; creà una flota (32 vaixells, 16 fragates), multiplicà l’exèrcit, establí un servei obligatori per a la noblesa, inicià una economia de tipus mercantilista (construcció del canal de Làdoga) i creà ensems una noblesa nova (1722), segons el sistema suec (creació d’un senat el 1717). Intentà d’atreure molts estrangers cap a Rússia i d’enviar russos cap a l’Europa occidental. La nova obra del tsar es presentà sota l’empremta de l’emperador mateix, el qual visità tres vegades l’Europa occidental (contactes amb Leibniz els anys 1711, 1712 i 1716). Al mateix temps, Pere sotmeté l’Església a l’Estat, substituint el patriarcat per un Sant Sínode dependent de l’estat. El dualisme de la societat russa s’aprofundí; els pagesos, privats gairebé de protecció jurídica, s’aixecaren diverses vegades al llarg del segle XVIII. Durant els regnats de Caterina I (1725-27), de Pere II (1727-30) i d’Anna (1730-1740), els estrangers, especialment els alemanys (Ostermann, Christoph von Münnich i, sobretot, Ernst Johann Biron) foren poderosos (el 1918, en les llistes de funcionaris de l’estat a partir de Pere el Gran hom trobà un terç de noms no russos). Mentrestant, prosseguien les escomeses contra els turcs (pau de Belgrad, 1739, entre Rússia, Àustria i Turquia, a partir de la qual l’imperi rus rivalitzarà amb Àustria als Balcans). Per primera vegada sorgí la idea d’una apropiació de Constantinoble (idea encara desconeguda sota Pere el Gran). Durant els anys 1740-1741 tingué lloc un doble cop d’estat: Münnich enderrocà el regent Biron i feu coronar el petit Ivan VI (regència de la seva mare, Anna Leopoldovna), però el 1741 Elisabet, filla petita de Pere el Gran, amb l’ajut dels regiments de guàrdies, es proclamà tsarina Elisabet I de Rússia. El 1755 Mikhail Vasiljevič Lomonosov fundà la primera universitat russa a Moscou (la segona no aparegué fins al segle XIX). En política exterior, Rússia s’alià amb Àustria contra Prússia (ocupació de Berlín, 1760). Pere III, nebot i successor d’Elisabet (1762), fou destronat per la seva dona, Caterina II la Gran (1762-96), una princesa alemanya de la casa Anhalt-Zerbst Caterina II de Rússia. Penetrada de les idees de la Il·lustració francesa, amiga de Voltaire, de Diderot (n'és cèlebre la correspondència), afavorí els russos davant els estrangers i inicià una política imperialista, sobretot envers Polònia i Turquia. Amb l’aliança de Prússia i d’Àustria, Rússia prengué part en les tres particions de Polònia (1772, 1793 i 1795). Al mateix temps, Caterina intentà apoderar-se de Constantinoble (guerra russoturca en 1768-74, derrota de la flota turca a Çeşme el 1770, i pau de Küçük Kaynarca el 1774: Rússia rebé un accés a la mar Negra prop de la desembocadura del Dnièper; annexió de Crimea, el 1783; segona guerra russoturca en 1787-92: a la pau de Iaşi, Rússia rebé el territori de la mar Negra fins al Dnièster). El punt culminant d’aquest procés fou la fundació de la ciutat d’Odessa (1793) pel comte francès Richelieu. La reformadora Caterina creà, el 1767, una nova comissió legisladora, que reforçà en realitat l’esclavitud dels pagesos. La tsarina, però, restava presonera dels interessos de la noblesa (diverses revoltes camperoles durant el seu regnat, sobretot la del cosac
L’expansió de l’imperi rus

Jemel’jan Ivanovič Pugačov, foren esclafades militarment). A desgrat de la seva crida als pagesos alemanys per establir-se a les terres del Volga, la política russa fou d’extensió de l’esclavitud (sobretot a Ucraïna). L’any 1760 els pagesos perderen fins i tot el dret d’acusar els senyors davant els tribunals. Així hom prosseguia l’extensió de l’imperi sobre un autèntic volcà de ressentiments socials i fins i tot nacionals. El successor de Caterina, Pau I de Rússia (1796-1810), establí ja, el 1797, que la corona seria hereditària entre els homes de la família Romanov. L’oposició a la noblesa fou la causant de l’assassinat de Pau I, amb complicitat del seu fill Alexandre. Aquell breu regnat només serví per a ocupar Geòrgia (1801) i per a participar en la segona coalició contra Napoleó (1799-1802): el general Suvorov derrotà els francesos a Itàlia i l’almirall Ušakov reeixí a implantar un protectorat rus a les illes Jòniques. Alexandre I de Rússia (1801- 25), home difícil i tancat, envoltat d’un comitè secret format pels seus millors amics, inicià una política liberal amb el ministre Speranskij. El projecte de reforma de l’aparell burocràtic central del 1809 no fou seguit; en canvi, el ministre inicià una codificació moderna de les lleis russes, semblant al codi de Napoleó (promulgada el 1833). Exteriorment, el regnat fou marcat per les lluites amb els turcs i amb Napoleó. El 1808 fou signada la pau de Frederikshavn (annexió de Finlàndia), el 1812 la pau de Bucarest (annexió de Bessaràbia), mentre que entre el 1812 i el 1815 Alexandre se separà de Napoleó, el seu aliat des de 1807-08 (acords de Tilsit i d’Erfurt). Rússia no volia respectar el blocatge llançat per Napoleó contra Anglaterra i aquest atacà l’imperi (1812, batalla de Borodino, crema de Moscou, batalla de la Berezina). Aliat dels austríacs i dels prussians, Alexandre aconseguí un lloc preeminent en la reconstrucció d’Europa després de vèncer Napoleó (congrés de Viena, durant el qual el regne de Polònia fou incorporat a Rússia en unió personal; tractat de la Santa Aliança, el 1815, per defensar els ideals cristians).

Estancament i conflictes de l’Imperi rus (del 1815 al 1914)

L’expansió a Europa

Alexandre respectà la constitució prevista per a Polònia, però no acceptà els moviments liberals esclatats a tot Europa entre el 1818 i el 1820. El tsar fou presa d’un misticisme cada vegada més profund, aturà les reformes (sobretot entre els pagesos) i creà les colònies militars (sota la direcció d’Arakčejev) per establir reclutaments en els pobles. En el moment de morir Alexandre i d’ésser proclamat el seu germà Nicolau I de Rússia (1825-55), tingué lloc a Peterburg una de les revoltes més importants entre l’estament militar (desembre del 1825). Per primera vegada sorgiren idees republicanes. Nicolau inicià el seu regnat posant fi a la insurrecció (5 ajusticiats, més de 120 oficials deportats a Sibèria) i creant la tercera secció de cancelleria secreta sota la direcció de Benckendorff, per controlar tota la vida universitària pública. La por de la revolució (que esclatà a Europa el 1830 i el 1848) motivà les actuacions del tsar. Amb l’ajut d’un cos de policia especial, Nicolau es convertí en el “gendarme d’Europa”. Exteriorment, intervingué en la guerra d’alliberament de Grècia (batalla de Navarino), lluità contra els turcs (1825-29, pau d’Adrianòpolis, amb annexió per Rússia del delta del Danubi i d’una part d’Armènia). L’any 1833 signà el tractat de Hunkjar Iskelessi amb els turcs, que preveia de tancar els Dardanels als vaixells enemics dels russos; l’any 1849 reprimí la revolució d’Hongria, cridat pels austríacs. Rússia exercí un paper preponderant a Europa fins a la guerra de Crimea (1853-56), durant la qual, després d’ocupar Moldàvia i Valàquia, Rússia perdé, en el tractat de París, una part de Bessaràbia i les boques del Danubi (1856). El problema més greu de l’imperi, l’abolició de l’esclavitud, fou resolt pel successor de Nicolau, Alexandre II de Rússia (1855-81), el qual, el 1861, alliberà els serfs. Amb ell, s’inicià una nova era de liberalisme: el 1864 foren liberalitzades l’administració (creació del zemstvo) i la justícia, el 1865 la censura, el 1870 la reforma municipal, el 1874 fou introduït el servei militar obligatori. A partir dels anys seixanta del segle XIX Rússia visqué un desenvolupament de la indústria desconegut fins aleshores (sobretot, la del cotó, construcció de ferrocarrils, extracció del ferro i del carbó, producció d’oli). L’alliberament dels serfs restà, en canvi, sotmès a una gran problemàtica, en part perquè els pagesos no podien aportar la suma exigida per a redimir-se, en part perquè fou atribuïda als pagesos una part de terra massa petita. La política exterior fou molt activa cap a l’Àsia (expedició cap al riu Amur, tractats amb la Xina el 1858 i el 1860, fundació de Vladivostok el 1860). L’any 1867 Rússia vengué Alaska als EUA. El 1873 Fergana era incorporada a l’imperi. Menys afortunada fou la política balcànica, dominada tota per la lluita contra Turquia (guerra de 1877-78, pau de Santo Stefano). L’exèrcit rus avançà fins a les portes de Constantinoble, però, en el tractat de pau, Rússia rebé només la part meridional de Bessaràbia i, sobretot, territoris armenis. L’oposició d’Anglaterra en aquesta política es feu patent en el següent congrés de Berlín (juny-juliol del 1878). Rússia mantingué les seves conquestes, però Turquia i Àustria també. A l’interior del país, es debatia des de feia temps l’europeïtat de Rússia (querella dels “occidentalistes” i dels “eslavòfils”). Vers el 1880, s’escampà el moviment dels narodniki (populista), moviment que culminà després en els “nihilistes” nihilisme. La participació d’una noia jueva en l’assassinat del tsar Alexandre II (1881) inaugurà una sèrie de pogrom de jueus. Oficialment, el govern del tsar Alexandre III de Rússia (1881-94) fou dominat pels partidaris del nacionalisme rus (Pobedonoscev i Katkov), mentre que Georgij Valentinovič Plekhanov, a Ginebra, el primer teòric rus del marxisme, fundava el Grup d’Emancipació Obrera (1883). A l’interior de l’imperi, hom prosseguí una intensa política de russificació (sobretot a les províncies bàltiques), la industrialització feu grans progressos (concentració del proletariat, construcció del Transsiberià, estabilització del ruble, activitats del ministre Witte). A partir del 1891, la crisi es feu més i més gran i començaren a sorgir els primers cercles marxistes a Peterburg, on circularen aviat Cederbaum i V. I. Ul’janov Vladimir Il’ič Lenin. Exteriorment, el regnat d’Alexandre III fou caracteritzat per una política imperialista als Balcans (participació en la caiguda del príncep de Bulgària Alexandre, sense poder impedir l’elecció de Ferran de Saxònia-Coburg-Gotha). El regnat de Nicolau II de Rússia (1894-1917) fou caracteritzat per un increment dels atemptats i de les activitats revolucionàries. Lenin fou empresonat el 1897 i desterrat a Sibèria. A partir del 1900, visqué sovint a l’estranger. L’any 1898 tingué lloc a Minsk el primer congrés del Partit Socialdemòcrata Obrer Rus; el 1903, el segon congrés, inaugurat a Brussel·les, però continuat a Londres, on es produí la cèlebre escissió entre els partidaris de Lenin, els bolxevisme o majoritaris, i els menxevic o minoritaris, partidaris de concessions tàctiques al govern. El 1902 fou creat el Partit Socialrevolucionari, partidari del terrorisme. Exteriorment, el govern es debilità amb la derrota russa en la guerra russojaponesa (1904-05). Paral·lelament, es produí la primera gran revolució Revolució Russa del 1905, que paralitzà el país per primera vegada gairebé totalment. Els intel·lectuals s’uniren a la revolució. Per l’octubre, el tsar promulgà un manifest imperial prometent llibertats burgeses, dret de vot general i la convocatòria d’una duma (o assemblea legislativa). En aquesta duma, el Partit Constitucional Demòcrata (KD, Kadett) de Miljukov obtingué, pel maig del 1906, 178 escons (representants liberals i conservadors). Molt aviat, el tsar dissolgué la duma dues vegades (juliol del 1906 i juny del 1907) i promulgà un canvi del dret de vot, amb el qual aconseguí, a la tercera duma, que l’oposició restés en la minoria. Al mateix temps, el ministre Witte fou substituït per Stolypin, el qual intentà, a través d’una reforma agrària considerable, crear una classe de pagesos propietaris de llurs terrenys. Dissortadament, el tsar continuà una política de russificació total (persecucions dels jueus), que fou nefasta. El 1911 Stolypin fou assassinat davant el tsar a Kíev, mentre que el monjo Grigorij Jefimovič Rasputin exercia una influència més i més preponderant a la cort. La intervenció russa als Balcans (annexió de Bòsnia per Àustria, el 1909) obligà el tsar a ajudar ideològicament Sèrbia, atacada per Àustria-Hongria pel juliol del 1914.

La Revolució Russa i l’URSS (1914-1991)

La Plaça Roja de Moscou, amb el Kremlin i l’església de Basili el Benaurat
© Xevi Varela
La Primera Guerra Mundial comportà immediatament per a Rússia derrotes (sobretot a Polònia i a Curlàndia), revoltes socials i una gravíssima crisi econòmica que facilità l’inici del moviment revolucionari del 1917 Revolució Russa, el qual donà lloc a l’establiment el 1918 de la República Soviètica Federal Socialista Russa (RSFSR), que instaurà un règim socialista controlat pel partit bolxevic (des d’aquest any, Partit Comunista). La RSFSR comprenia en un principi tot el territori de l’antic imperi rus, però els bolxevics reconegueren, en alguns casos i en grau divers, el dret d’autodeterminació dels diversos pobles que el formaven. Així, als països bàltics i a Finlàndia, els fou concedida la independència (1917-18), mentre que els altres territoris foren forçats a convertir-se en repúbliques soviètiques. A l’interior de la mateixa RSFSR, que ètnicament tampoc no era homogènia, s’establiren, fins el 1923, un total de 17 territoris autònoms (repúbliques autònomes), generalment per decret. En 1918-20 tingué lloc una sagnant guerra civil causada per la contrarevolució dels anomenats russos blancs, els quals, amb l’ajuda de les potències occidentals, intentaren enderrocar el nou règim. El 1922, la República Russa, juntament amb la Transcaucàsica, la Ucraïnesa i la Rutena crearen la Unió Soviètica, a la qual poc després foren annexades la resta de repúbliques i, el 1940, els països bàltics. Després de la Segona Guerra Mundial, la RSFSR incorporà nous territoris, entre els quals part de la Prússia Oriental, a l’W, la república de Tuva, a l’Àsia central, i les illes Kurils a l’extrem E. Durant els anys en què el règim soviètic fou vigent (1922-91), la Constitució de l’URSS estipulava una unió igualitària entre algunes de les diferents nacionalitats (plasmades institucionalment en les repúbliques), però en la pràctica l’estat soviètic, rígidament centralitzat, tingué un caràcter exclusivament rus, i respecte als altres pobles de la Unió oscil·là sempre entre la promoció d’alguns aspectes diferencials (sobretot en les primeres etapes) i una clara voluntat de russificació que tingué el seu punt àlgid durant el mandat de Stalin. D’altra banda, la RSFSR no disposava d’òrgans de govern propis, com era el cas de la resta de les repúbliques, per tal com l’administració d’aquest territori era exercida directament per l’estat. Finalment, l’extensió territorial i la demografia russes, molt superiors a les de qualsevol de les altres repúbliques de la Unió, contribuïren a reforçar aquesta hegemonia, a la qual cal afegir els trasllats massius de població russa a la resta de repúbliques. Vers la meitat dels anys vuitanta, l’obertura coneguda amb el nom de perestroika, impulsada per M.Gorbačov, afavorí l’explosió de les discordances de la societat soviètica respecte al règim comunista, les quals finalment precipitaren la liquidació de l’URSS. L’any 1987 es produïren entre les forces conservadores del partit les primeres reaccions contràries a la perestroika. La crítica que en feu Boris Jeltsin -considerat aleshores un protegit de Gorbačov- li valgué la pèrdua del càrrec de primer secretari del PCUS a Moscou. Jeltsin, però, fou elegit diputat per al nou Congrés de Diputats a les eleccions del març del 1989 i, a la fi del juliol, es convertí en líder d’un grup de 300 diputats que volien accelerar les reformes contra les pressions conservadores. La seva elecció a la presidència de la Federació Russa (juny del 1991) li conferí una legitimitat de què no gaudia Gorbačov, per tal com mentrestant s’anava produint l’escissió de les repúbliques que no volien continuar dins la Unió. La decidida actuació antiinvolucionista del qual en el frustrat cop d’estat de l’agost donà a Jelcin un clar avantatge sobre Gorbačov, que fou marginat. El PCUS fou suspès i, posteriorment, il·legalitzat. El cop d’estat facilità el desmembrament de la Unió, la majoria de les repúbliques de la qual es declararen independents el mateix mes. Rússia arribà a signar encara el tractat de la Unió, a l’octubre de 1991 -que recollia els diversos graus d’adhesió de les repúbliques a les antigues estructures de l’URSS- davant Gorbačov, el president de l’URSS (les repúbliques bàltiques i, inicialment, Ucraïna, l’Azerbaidjan, Geòrgia i Moldàvia es refusaren a signar-lo), però en començar el 8 de desembre era signada a Brest (Bielorússia) per Boris Jeltsin i els presidents de les repúbliques de Bielorússia, Moldàvia i Ucraïna l’acta fundacional de la Comunitat d’Estats Independents (CEI). El naixement de la CEI representà, de fet, la liquidació oficial de l’URSS.

Rússia després de l’URSS

L’evolució territorial de Rússia als segles XIX i XX

El nou estat rus, que rebé el nom oficial de Federació Russa, heretà de la dissolta Unió Soviètica un país sumit en el caos i amb una economia molt deteriorada pels més de seixanta anys de planificació centralitzada, que dificultava molt la ineludible implantació del capitalisme. L’evolució del poder polític rus fou marcada per la permanència de Boris Jelcin a la presidència del país, però al mateix temps per una inestabilitat quasi permanent en els alts càrrecs del govern. Després d’enfrontaments freqüents entre Jelcin i el parlament, en especial amb el seu president Ruslan Khasbulatov, al setembre del 1993 Jelcin decidí dissoldre'l il·legalment per decret, la qual cosa provocà la resistència dels diputats. L’exèrcit s’alineà amb el president i assaltà violentament el parlament, fet que provocà centenars de morts, així com nombroses detencions. Les eleccions legislatives que al desembre del 1993 havien de constituir un nou parlament a la mida de Jelcin sorprengueren pels bons resultats aconseguits per comunistes i ultranacionalistes, fruit d’un descontentament social creixent davant les polítiques governamentals. Així s’explica la victòria a les legislatives del desembre del 1995 per part del Partit Comunista Rus de Gennadij Zjuganov, seguit pel Partit Liberal Democràtic d’extrema dreta liderat per Žirinovskij. Les eleccions presidencials de juny-juliol del 1996 mantingueren per poca diferència Boris Jelcin com a president, el qual optà per nomenar secretari del consell de seguretat i conseller personal un dels seus rivals polítics, el general Aleksandr Lébed. Tanmateix, aquest popular militar, amb reputació provada d’integritat moral i habilitat per resoldre conflictes independentistes, fou destituït per Jelcin amb l’acusació d’actuar contra els interessos russos i preparar un imminent cop d’estat. Entre el 1995 i el 1997 l’estat físic de Jelcin impedí la continuïtat en el desenvolupament de les seves funcions presidencials; fins i tot, entre el novembre del 1996 i el març del 1997, el seu greu estat de salut obligà el primer ministre, Viktor Černomyrdin, a assumir provisionalment el càrrec de president. Aquesta discontinuïtat política no ajudà l’evolució econòmica del país, condicionada pel programa de reformes que el 1992 endegà el primer ministre en funcions, Jegor Gajdar, per tal de dur Rússia cap a una economia de mercat: liberalització de preus, sanejament econòmic a través de retalls pressupostaris i privatitzacions. L’aplicació dràstica d’aquest tipus de mesures provocà l’empobriment d’amplis sectors socials paral·lelament al desenvolupament d’una economia submergida on les màfies, la corrupció i la criminalitat tingueren un paper de primer ordre. D’altra banda, les relacions de la Federació Russa amb les exrepúbliques soviètiques continuaren essent estretes, particularment en el terreny econòmic, com ho demostrà l’acord monetari que el 1993 creà una ‘zona del ruble’ que comprenia Rússia, Bielorússia, Uzbekistan, Kazakhstan, Tadjikistan i Armènia. Al febrer del 1994 se celebrà un acord amb Tatarstan per regularitzar les tenses relacions amb aquesta república autoproclamada al març del 1992. La voluntat secessionista del territori moldau de Transdnièstria marcà les relacions de Moldàvia amb Rússia, i el compromís del 1994 per a la retirada de les tropes russes no solucionà completament el conflicte. En el cas d’Ucraïna, un acord del juny del 1995 resolgué la llarga disputa amb Rússia sobre l’estacionament de les respectives armades al port de Sebastòpol. Un sentit molt més cooperatiu tingueren les relacions amb Bielorússia, país amb el qual hom signà a l’abril del 1996 l’acord de constitució de la Comunitat de Repúbliques Sobiranes, que preveia una progressiva integració econòmica que podria dur a la reunificació política. Però cap altre territori de l’antiga URSS acaparà tant l’atenció russa com Txetxènia, autoproclamada independent al novembre del 1991. L’estat d’excepció decretat per Rússia en aquest territori el 1992 per frenar el moviment independentista encapçalat per Djokhar Dudajev fou seguit de l’autorització al recurs de la força a partir del desembre del 1994. Des d’aquest moment desenes de milers de soldats russos foren destinats a Txetxènia, però aviat quedà palesa la seva incapacitat per combatre els rebels txetxens i per capturar el seu líder, Dudajev. Les accions bèl·liques russes durant la primera meitat del 1995 (destrucció quasi total de Groznij al març del 1995, massacres a Samachki a l’abril, etc.) provocaren crítiques dins la mateixa Rússia contra la intervenció a Txetxènia, alhora que els secessionistes duien a terme accions espectaculars. La mort de Dudajev, a l’abril del 1996, fou per a Rússia una victòria pírrica, si hom té en compte la consolidació dels avenços i les posicions txetxenes, que a l’agost del 1996 recuperaren el control de la capital. Els múltiples intents negociadors començaren a donar fruits a partir de la segona meitat del 1996, fins que al maig del 1997 hom signà un tractat de pau entre Jelcin i el president txetxè, Aslan Maskhadov, segons el qual ambdues parts renunciaren a l’ús de la força armada i quedà en suspens l’estatut constitucional definitiu de Txetxènia. Pel que fa a la política exterior, Rússia s’orientà progressivament cap als països occidentals en diverses matèries: negociacions multilaterals de desarmament; aplicació de mesures de liberalització econòmica recomanades pel Banc Mundial i l’FMI; recepció d’assistència financera internacional; integració en diverses estructures de diàleg i cooperació, com la participació política al G7 des del juliol del 1994 o l’admissió al Consell d’Europa al febrer del 1996. Les principals tensions es produïren amb relació a la prevista ampliació de l’OTAN cap als països de l’est, a la qual s’oposà obstinadament Rússia fins que al maig del 1997 donà el seu acord en canvi de la seva participació en algun nou tipus d’estructura de seguretat europea. A l’abril del 1997 Rússia arribà també a acords històrics amb la Xina, tant pel que fa a la reducció mútua de tropes com al futur establiment d’una ‘aliança estratègica’ entre tots dos països per al segle XXI. Després d’haver guanyat les eleccions presidencials, Boris Jelcin es disposà a remodelar el govern del primer ministre Viktor Černomyrdin. L’objectiu del president era que el nou govern fes front al pagament dels salaris i jubilacions endarrerits, a la reforma tributària que exigia el Fons Monetari Internacional (FMI) i al sanejament de la hisenda pública. Eren mesures per a fer reflotar l’economia, que no experimentava cap creixement del PIB des de feia set anys i presentava uns índexs d’inflació, deute i atur cada vegada més preocupants per als inversors i creditors estrangers. Mentrestant, l’equilibri entre la presidència i la Duma es feia cada vegada més precari, amb llargs períodes de paralització de les iniciatives polítiques com la reforma tributària, els pressuposts, o qüestions de política exterior. Al juliol del 1997 se signà un decret per fiscalitzar l’accelerat procés de privatitzacions, i fer front a la creixent concentració de poder econòmic en poques mans, com un mitjà de reconciliació amb la Duma. Tot i l’escassa estabilitat política i econòmica, l’exercici 1997 donà uns resultats de moderat creixement econòmic i tímid reequilibri de la balança de pagaments i de la política de tipus de canvi. Però al principi del 1998 es començà a detectar que la hisenda pública patia una severa crisi de descapitalització, que es materialitzà en la impossibilitat de fer front als pagaments endarrerits, i a la vegada es veié incapaç d’incrementar els ingressos tributaris en un context de massiva evasió fiscal. Una primera reacció del Banc Central fou apujar desmesuradament els tipus d’interès per atreure els capitals estrangers. Boris Jelcin reaccionà a aquesta decisió destituint Černomyrdin, i posant en el càrrec de primer ministre Sergej Kirjenko, a l’abril del 1998, el qual s’envoltà d’un equip de reformadors liberals. Tot i que la crisi era cada vegada més patent i els països de la Unió Europea es negaren a realitzar més emprèstits mentre regnés la desconfiança en els mercats russos, l’FMI i el Banc Mundial decidiren deixar en préstec 22.600 milions de dòlars al juliol del 1998. Malgrat això, el ruble continuà devaluant-se mentre l’economia es descapitalitzava. A l’agost del 1998, en plena crisi, Jelcin decidí destituir Kirjenko, cosa que provocà una nova crisi amb la Duma que no es resolgué fins que aquesta acceptà el segon candidat del president, Jevgenij Primakov. El nou primer ministre formà un govern d’unitat nacional incorporant els comunistes i es refermà en la suspensió de pagaments anunciada pel seu predecessor, i en la devaluació del ruble, que a final d’any havia perdut el 72% del seu valor. Al maig del 1999, sense canvis en les causes de la crisi, el malestar entre la Duma i Jelcin es feu evident en l’intent frustrat del parlament rus de destituir el president sota diverses acusacions. La inestabilitat governamental continuà amb la destitució de Primakov el 1999 i la seva substitució per Sergej Stepašin, el qual, al seu torn, fou substituït pocs mesos després per Vladimir Putin, amb l’anunci solemne per part de Jelcin que seria el seu candidat per a succeir-li en les eleccions presidencials del 2000. El 31 de desembre de 1999, i davant la sorpresa generalitzada, Jelcin decidí dimitir deixant la presidència interina al nou primer ministre Putin, el qual guanyà poc després, al març del 2000, les eleccions presidencials amb el 52,9%, davant del candidat comunista Gennadij Z'uganov (29,2%). Putin consolidà el seu mandat en les legislatives del desembre del 2003 quan el seu partit, Rússia Unida, assolí pràcticament dues terceres parts dels escons de la Duma (cambra baixa), tot deixant l’oposició comunista en una posició marginal. La confirmació definitiva dels seus poders, però, li arribà en les eleccions presidencials del març del 2004, en les quals renovà el seu mandat amb el 70% dels vots, percentatge que fou atribuït pels seus crítics al control dels mitjans de comunicació. El mes següent, Putin remodelà el govern, i nomenà primer ministre Mikhail Fradkov. El 2000, una de les primeres i més importants mesures de Putin fou, amb l’objectiu de contrarestar les eventuals tendències centrífugues, l’establiment de set nous districtes superposats a les repúbliques, comandats per governadors nomenats directament pel govern central, els quals gaudeixen d’amplis poders per sobre de les autoritats locals. Un nou pas envers la centralització fou la reforma constitucional que preveia la possibilitat de fusionar entitats administratives (2004). D’altra banda, Putin fou acusat de, amb el pretext de combatre la corrupció i el terrorisme o de reduir el poder dels anomenats oligarques (empresaris que s’havien enriquit ràpidament i havien acumulat un gran poder gràcies a les privatitzacions fraudulentes durant el mandat de Jelcin), posar traves a la lliure iniciativa, limitar l’estat de dret, silenciar l’oposició o directament exercir la censura. Entre les mesures més polèmiques en aquest sentit dels primers anys del segle XXI, cal esmentar la detenció, a l’octubre del 2003, del magnat del sector petrolier Mikail Khodorkhovskij, acusat de frau i evasió fiscals. El conglomerat que dirigia, Yukos, fou adquirit per un conglomerat estatal, cosa que fou interpretada com una maniobra per a la renacionalització del sector. Una segona mesura molt polèmica fou la supressió (gener del 2002) del canal televisiu TV6 al·legant mala gestió i pèrdues. Després de l’expropiació de Mediamost (2000-01), el conglomerat del magnat de la comunicació Vladimir Gussinskij (sobre el qual dictà una ordre de detenció), aquest era el darrer canal de televisió de Rússia no vinculat al govern. Igualment, la censura encoberta de la premsa emparant-se en la preservació de la suposada veracitat de les informacions donà al govern, llevat d’escasses excepcions, el control implícit sobre els mitjans de comunicació. L’assassinat al novembre de 2006 d’una de les veus més crítiques contra el president Putin, la periodista Anna Politkovskaja (en el qual el Kremlin negà estar involucrat) fou un punt crític de les tensions amb els mitjans de comunicació. Al gener de 2007 el govern rus signà una llei per la qual les organitzacions no governamentals podien ser clausurades si es considerava que constituïen una amenaça a l’estat. Les protestes i manifestacions per aquesta llei que tingueren lloc als mesos següents foren suprimides violentament.

El conflicte de Txetxènia fou conduït per Putin amb la mateixa mà dura que li havia reportat simultàniament una gran popularitat entre l’electorat rus i fortes reprensions des de l’àmbit internacional pel seu caràcter indiscriminat i pels abusos comesos per l’exèrcit (el Consell d’Europa retirà el dret de vot a Rússia a l’abril del 2000), crítiques que després dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 minvaren considerablement. Davant de la intensificació dels atemptats suïcides i dels segrestos que acabaren en massacres, Putin es negà a cap possibilitat de diàleg i respongué invariablement amb la repressió. Arran d’una de les accions més polèmiques i més sagnants, el segrest d’un teatre de Moscou (octubre del 2002), en què es qüestionà l’actuació de les forces de seguretat, la Duma aprovà modificar la llei de premsa amb relació a les informacions sobre el terrorisme. Al març del 2003 el govern rus convocà un referèndum sobre una constitució per a la república que declarava Txetxènia part inalienable de Rússia, i establia un govern autònom. La proposta rebé, segons els mitjans russos, un suport gairebé unànime i fou desacreditada pels grups de defensa dels drets humans. El conflicte entrà en un atzucac malgrat la duríssima repressió i empitjorà amb l’assassinat, al maig del 2004, del president txetxè imposat des de Moscou i amb l’extensió del conflicte a les repúbliques veïnes del Daguestan, Ingúixia i Ossètia del Nord, on el segrest d’una escola al setembre acabà amb més de 300 morts, molts dels quals nens. Els anys següents el conflicte esdevingué crònic amb massacres indiscriminades per part d’un i altre bàndol que no conduïren a cap desenllaç decisiu, tot i les morts de dos dels líders guerrillers txetxens més significats a mans de l’exèrcit rus: el moderat Aslan Maskhadov (abatut al març de 2005, poc després d’haver fet una crida a la negociació) i el radical Šamil Basajev al juny de l’any següent.

Després de la crisi del 1998, l’economia russa tingué una recuperació considerable els primers anys del segle XXI (creixement anual del PIB entre el 6% i el 8% en 2000-04), propiciada sobretot per l’alça del preu del petroli. La manca de reformes estructurals, la permanència de grans conglomerats industrials deficitaris a càrrec de l’estat heretats de l’URSS, un sistema bancari feble, un clima advers a la inversió i a la creació de teixit empresarial per la burocràcia, les interferències polítiques i la manca de confiança en les institucions feien aquests anys l’economia russa excessivament dependent de les fluctuacions en la demanda de les primeres matèries (prop del 60% del valor de les exportacions). Una cinquena part de la població vivia per sota el llindar de la pobresa i les desigualtats socials tendien a accentuar-se. Al gener del 2005, les retallades a les prestacions socials causaren massives protestes dels pensionistes. D’altra banda, una qüestió preocupant era la manca de renovació de les infraestructures, moltes de les quals en un estat deficient, que es posà de manifest en nombrosos accidents fatals i en els freqüents talls d’electricitat, gas i aigua que amenaçaven de col·lapsar el país. Tanmateix, la gestió orientada a posar ordre en el sistema econòmica assolí un considerable i repercutí gradualment en un evident millorament del nivell de vida i, sobretot, en una estabilitat (que es manifestà al 2006 quan el ruble tornà a ser una divisa convertible) que donà a Putin una gran popularitat. El preu d’aquesta estabilitat fou, en una mesura important, la reestatalització dels sectors econòmics clau (especialment l’energia) que, un cop neutralitzats els oligarques (al maig de 2005 Khodorkhovskij fou sentenciat a nou anys de presó) el president rus convertí en un poderós instrument de creixement econòmic i de política exterior. Decisives en aquest procés foren l’adquisició per part del govern rus de Gazprom al juny de 2005, una gegantina empresa gasista, que permeté a Rússia tancar beneficiosos acords (com el que al setembre pactà amb Alemanya per a la construcció d’un gasoducte via la mar Bàltica i al març de l’any següent un de similar amb la Xina), i la companyia petroliera Sibneft propietat fins aleshores del milionari Roman Abramovič. El petroli i el gas, d’altra banda, esdevingueren a partir d’aleshores un instrument de pressió que el govern rus exercí sobre els seus socis de la CEI (especialment Ucraïna i Bielorússia, països als quals en diverses ocasions Rússia tallà els subministraments de gas i petroli els anys 2005, 2006 i 2007) invocant les regles del lliure mercat atès que aquests països de fet obtenien aquesta energia a preus inferiors. Aquestes mesures foren també motiu d’inquietud als governs d’Europa occidental.

La política exterior de Putin d’aquests anys s’inicià amb la cooperació amb els EUA en la lluita antiterrorista global impulsada per George W.Bush arran dels atemptats de l’11 de setembre de 2001. Putin subratllà especialment les connexions del terrorisme txetxè amb organitzacions internacionals com ara Al-Qā'ida. L’aliança reduí considerablement les crítiques nord-americanes als abusos russos a Txetxènia, com també reduí, almenys aparentment, les tensions derivades de la recent expansió de l’OTAN a l’est d’Europa: al maig del 2002 aquesta organització i Rússia acordaren la creació d’un consell per a dissenyar conjuntament la política antiterrorista i altres amenaces a la seguretat. El mateix mes, Rússia i els EUA pactaren una reducció dels míssils nuclears estratègics. Tanmateix, l’aliança no fou incondicional, ja que Rússia s’oposà rotundament a l’enderrocament del règim de S. Ḥusayn i a l’ocupació nord-americana de l’Iraq. D’altra banda, Rússia aprofità la nova conjuntura per a consolidar el seu lideratge entre els estats de la CEI, alguns dels règims dels quals hi mantenen una relació de dependència: així, al maig del 2003, l’Organització de Xangai per a la Cooperació (creada el 2001 i que, a més de la Xina, incloïa també les antigues repúbliques soviètiques de l’Àsia Central) signà un pacte antiterrorista i, al setembre, el Kirguizistan cedí a Rússia, amb el mateix propòsit, la base militar de Kant. D’altra banda, Rússia exercia una influència determinant sobre Bielorússia a través del seu president Lukašenko, fet molt criticat per l’oposició d’aquest país. Amb altres estats sorgits de l’antiga URSS, en canvi, Rússia hi mantenia unes relacions força hostils, d’una banda motivades per conflictes territorials tan sols resolts en part: així, al maig del 2003 fou ratificada la frontera terrestre i marítima amb Lituània i s’acordà un règim de trànsit a través d’aquest país per a l’enclavament de Kaliningrad; per contrast, els conflictes fronterers amb Estònia i Letònia restaren oberts. Especialment amb Estònia, les relacions foren especialment conflictives quan el 2005 Rússia es retirà del tractat fronterer amb aquest país quan la part estoniana hi inclogué un esmenta a l’ocupació soviètica i, l’any següent, amb el trasllat d’un monument soviètic a les víctimes de la Segona Guerra Mundial. Malgrat que Rússia i Ucraïna tancaren al desembre del 2003 un principi d’acord sobre la frontera al mar d’Azov i l’estret de Kerch, continuà sense resoldre's el contenciós sobre l’illa de Tuzla. A partir del 2006, però, el control rus del subministrament de gas i petroli a Ucraïna i Bielorússia inicià una nova etapa marcada per la voluntat d’imposar l’hegemonia russa a aquests estats. D’altra banda, les difícils relacions amb aquests estats eren també conseqüència de l’existència d’importants contingents de russòfons, sobre els quals Moscou al·legava suposades discriminacions amb què justifica el manteniment de pressions i amenaces: aquest era el cas, especialment, dels estats bàltics, de Moldàvia (on, malgrat les resolucions de l’OSCE, Rússia mantenia tropes al Transdnièster) o Ucraïna, on, en ocasió de la crisi que al final del 2004 i principi del 2005 provocà la caiguda del govern prorús, només la posició dels EUA impedí a Rússia d’intervenir-hi més decisivament. Al Caucas, d’altra banda, des del 2004 prooccidentalisme del president de Geòrgia comportà un decidit suport rus als moviments secessionistes d’Ossètia i Abkhàzia i una massiva expulsió de georgians en territori rus l’any 2006. Les relacions amb Occident, molt especialment amb els EUA, però també cada cop més amb la Unió Europea entraren en una fase de refredament i tensions amb una sèrie d’iniciatives de Putin destinades a afirmar uns criteris propis en les relacions exteriors i a recuperar la influència heretada de l’antiga URSS. Foren especialment conflictius el suport rus a l’adquisició de tecnologia nuclear a l’Iran, país al qual subministrà combustible i mitjans per a la construcció de centrals, i el renovat suport a Sèrbia en el rebuig a la independència de Kosovo (2007-2008). Paral·lelament, després d’uns anys de distensió, tingué lloc un cert rellançament de la cursa d’armaments, que tingué com a conseqüència el desplegament de nous arsenals i la realització de proves amb míssils i maniobres, clima que es reflectí en la retirada de Rússia del Tractat d’Armes Convencionals a Europa del 1990 (novembre de 2007). Una de les crisis més greus amb la diplomàcia occidental tingué lloc amb la Gran Bretanya els anys 2006 i 2007 arran de l’anomenat ‘cas Litvinenko’, quan aquest ex espia rus convertit en dissident fou enverinat en territori britànic. El govern rus, que negà qualsevol mena d’implicació en l’assassinat es negà, però, a extradir el principal sospitós.

Impossibilitat per la clàusula constitucional que prohibia un tercer mandat consecutiu, després de nomenar Viktor Zubkov nou primer ministre al setembre de 2007, Putin anuncià la seva intenció de concórrer com a candidat de Rússia Unida en les eleccions del desembre de 2007, eleccions que aquest partit guanyà amb prop del 65% dels vots, seguit del partit comunista amb poc més de l’11% i l’oposició liberal reduïda a menys del 10%, enmig de crítiques internacionals per la omnipresència de la propaganda del partit oficial i del silenciament o les intimidacions sobre els partits i els candidats liberals. De cara a les eleccions presidencials de l’any següent, Putin designà un candidat, el seu aliat Dmitri Medvedev, que guanyà aclaparadorament en la consulta (prop del 70% dels vots) celebrada al març de 2008 en un clima de clar favoritisme dels mitjans. En aquesta ocasió es repetiren les acusacions de procediments antidemocràtics generalitzats. Al maig, Medvedev fou investit president i Putin primer ministre. A l’agost tingué lloc la primera crisi internacional important arran de l’ofensiva russa contra l’exèrcit georgià a Abkhàzia i Ossètia Meridional en suport dels secessionistes d’aquestes dues regions georgianes.

Després de derrotar ràpidament l’exèrcit georgià, Rússia reforçà la presència militar en ambdues repúbliques, i el mateix mes la Duma en reconegué la independència. Les relacions amb la Unió Europea i els EUA entraren en una fase de relativa distensió, marcada per l’elecció del demòcrata Barack Obama a la presidència dels EUA al novembre del 2008, i al gener del 2009, en resposta a aquest nou clima, el govern rus anuncià l’aturada de la instal·lació de míssils de curt abast a Kaliningrad. El 2008 Rússia entrà en una greu crisi econòmica, emmarcada en la crisi global però agreujada per factors interns, com ara la crisi borsària, l’increment de la despesa militar, el creixement de la inflació, la baixada del preu del petroli i la fuga de capitals. Al gener del 2009 Ciril fou entronitzat nou patriarca de l’Església russa, el qual succeí Aleix II. Al març del 2010, dues dones suïcides causaren 38 morts i un centenar de ferits en dues estacions del metro de Moscou,

Al desembre del 2011 se celebraren eleccions a la Duma. En aquesta convocatòria, el partit Rússia Unida del primer ministre Vladimir Putin fou novament el partit més votat de llarg i es confirmà la seva majoria absoluta a la cambra, amb poc menys del 50% dels vots i 238 escons d’un total de 450. A continuació se situaven el Partit Comunista, amb quasi el 20% (92), en tercer lloc els socialdemòcrates d’Una Rússia Justa (13,2% i 64) i en quart l’ultra i populista Partit Liberal Democràtic amb l’11,7% i 56, mentre que els partits liberals i occidentalistes restaren fora de la cambra en no obtenir el 5%. Com al 2007, es tornaren a repetir les denúncies de l’oposició i dels observadors i institucions internacionals, els quals assenyalaren la gran extensió del frau i les intimidacions en la consulta a favor del partit guanyador. Aquest cop, però, la fortíssima davallada de Rússia Unida (perdé prop del 15% del suport electoral tot i mantenir la majoria) posà en una situació compromesa les candidatures oficialistes a les eleccions presidencials del març del 2012, en les quals Putin s’havia postulat com a candidat i que guanyà clarament amb prop del 60% dels vots. Aquest resultat fou denunciat novament per l’oposició (el comunista Gennadij Zjuganov, amb el 17%, ocupava el segon lloc), que considerà la consulta fraudulenta, com també pels observadors internacionals. Al maig, Medvedev rellevà Putin com a primer ministre. A l’agost del 2012 Rússia ingressà a l’Organització Mundial de Comerç, després de divuit anys de negociacions. En el que s’interpretà com una represàlia a les crítiques dels Estats Units a les garanties democràtiques i a la censura a Rússia, el govern rus aprovà al novembre una llei que definia la traïció com aquelles informacions que posessin en perill la seguretat de l’estat, i al desembre prohibí l’adopció de nens russos per pares nord-americans.

Llegir més...