i concili de Trento | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

concili de Trento

història eclesiàstica hist ecl
Dinovè concili ecumènic, que celebrà 25 sessions durant els anys 1545-47, 1551- 52 i 1562-63, sota els pontificats de Pau III, Juli III i Pius IV.

Hi enviaren com a legats, successivament, els cardenals Del Monte, Cervini i Pole; Crescenzi i els bisbes Pighino i Lippomani; i els cardenals Gonzaga, Seripando, Hosius, Simonetta, Hohenems, Morone i Navagero. En fou secretari Angelo Massarelli, que deixà escrit un important dietari. Instat repetidament per Carles V al papa Climent VII, aquest s’obligà a convocar-lo per la pau de Barcelona (1529), alhora que es comprometia a coronar-lo emperador. Pau III el convocà a Màntua (maig del 1537) i després a Vicenza (octubre del 1537), bé que l’escassa presència episcopal i la negativa luterana de participar-hi en diferiren la inauguració, i el 1539 fou definitivament ajornat. Carles V intentà aleshores els col·loquis de religió, que també es mostraren ineficaços per tal d’obtenir la pau religiosa. Fou escollida la ciutat de Trento, que tot i formar part de l’Imperi —hom recollia així una de les peticions luteranes— era considerada italiana per la seva situació geogràfica i per l’origen de la seva població. Fallida una primera convocatòria (1542) i demorada una segona (1545), finalment, tot i l’escàs nombre d’assistents —25 bisbes—, fou inaugurat el 13 de desembre de 1545. En esclatar la guerra d’Esmalcalda (1546), s’inicià entre els pares conciliars i els legats el desig de traslladar el concili a la ciutat, més italiana, de Bolonya (1547); el grup imperial restà a Trento.

La situació creada, paral·lela a la del concili de Basilea, portà a la suspensió del concili (1547). Juli III el tornà a convocar el 1551 i obtingué inicialment la presència dels luterans; però l’exigència d’aquests de no considerar vàlida la primera etapa, la derrota de l’emperador (tractat de Passau) el 1552 i la malaltia del cardenal legat en decidiren la suspensió. La tendència autocràtica del nou papa, Pau IV, la pau d’ Augsburg (1555) i el creixement del calvinisme a França, i també l’estabilització de la reforma a Anglaterra, feren més urgent l’acabament del concili, que fou novament convocat (1562).

Fou l’etapa més concorreguda —hi assistiren 199 bisbes—; l’episcopat francès, absent a les dues primeres etapes, hi prengué part a partir del novembre de 1562, presidit pel cardenal de Lorena Carles de Guisa. El concili acabà el 1563 i fou confirmat per Pius IV el 1564. A cavall entre dues èpoques històriques, Trento representà l’esforç de l’Església de reflexionar teològicament sobre un conjunt de qüestions, posades en crisi pel protestantisme (valor de la tradició i la seva relació amb l’Escriptura, el pecat original, la justificació, els sagraments); també representà l’assumpció dels corrents reformadors, sobretot per obra dels papes posttridentins, que marcaren fortament l’estructura eclesiàstica: entre altres coses, no fou definida la relació episcopat-bisbe de Roma, tot i els esforços del grup imperial-hispànic.

Les repercussions als Països Catalans

Per diferents motius, els metropolitans de Tarragona i València restaren sempre absents del concili. El bisbe de Mallorca, Gian Battista Campeggio, hi tingué sempre una part força activa. Des de la cúria romana hi intervingué constantment el canonista mallorquí Jaume del Pozzo i Berard. Pere Agustí i Albanell, bisbe d’Elna, en ésser convocat el concili, hi assistí, però en tots tres períodes ja com a bisbe d’Osca. En el primer (1545-47), el morellà Salvador d’Alepús, arquebisbe de Sàsser, que ja havia iniciat la reforma de la seva diòcesi el 1524, formà part de la comissió encarregada de preparar el decret sobre la inspiració de la Bíblia, intervingué en les discussions sobre els sagraments i insistí en l’obligació que els bisbes i els clergues tenien de residir a llurs diòcesis i parròquies. Durant les sessions de Bolonya, pel setembre de 1547 hi participà també un altre valencià, Berenguer Gombau, bisbe de Calvi i abans canonge de València.

L’aportació catalana fou més nombrosa els anys 1551-52. El prelat d’Elna, Miquel Despuig, que just el 1552 fou traslladat a la Seu d’Urgell i el 1556 a la seu de Lleida, després d’haver assistit a gairebé totes les sessions, el 28 d’abril de 1552 protestà solemnement de la suspensió del concili. Un dels signants de la protesta fou també Alepús, que havia tingut un discurs públic en la tercera sessió, havia pertangut a totes tres comissions doctrinals i fou sempre molt preat per Lluís de Requesens. Durant breus períodes hi foren també presents el bisbe auxiliar del de Barcelona, Joan Caçador, el tarragoní Antoni Codina, l’oriolà Ferran de Lloaces i Peres, llavors bisbe de Lleida, i el de Sogorb, Gaspar Jofré de Borja-Llançol de Romaní i Calataiud, que per manca de salut hagué d’abandonar Trento pel desembre de 1551. Més importants que les d’ell foren les intervencions del seu teòleg, Jaume Ferrús, que predicà el dia de l’Assumpta a tot el concili i prengué part activa en les discussions sobre l’eucaristia, la penitència i el sacrifici de la missa. Però hi excel·lí més, per la seva subtilitat escolàstica, el mallorquí Joan Jubí, bisbe auxiliar de Barcelona i procurador del de Girona (Joan de Margarit); la seva doctrina mogué, llavors mateix, Lloaces i el prelat d’Ourense, F. Manrique de Lara, a demanar a Granvelle que li fes atorgar un bisbat a Catalunya, cosa que, tanmateix, no aconseguiren. L’esmentat Jaume del Pozzo i Berard, arquebisbe de Bari des del 1550 i cardenal des de l’any següent, que el 1559 havia estat a punt d’assolir la tiara, el 1561 fou nomenat per Pius IV un dels tres cardenals legats al concili, però la seva falta de salut li impedí d’anar-hi.

En aquest tercer període (1562-63) el bisbe de Barcelona, Guillem Caçador, més tost jurista, hi acudí amb el teòleg Joan Lluís Vileta, que tingué un discurs de dos dies, el 17 i el 18 de juny de 1562, a favor de la comunió sota una sola espècie, predicà davant tot el concili el dia de Pentecosta de l’any següent i s’afanyà, amb bon succés, per treure Ramon Llull de l’índex de llibres prohibits, on l’havia ficat Pau IV el 1559. En aquesta tasca l’ajudà un altre teòleg conciliar, el jesuïta mallorquí Jeroni Nadal, que havia estat proposat per a ésser teòleg pontifici a Trento en els dos períodes anteriors i que, en aquest darrer, s’esforçà a convèncer l’emperador Ferran II, llavors resident a Innsbruck, que deixés que la reforma de la cúria papal es fes a Roma i no a Trento. Hi era present un altre doctor mallorquí, el jurista llucmajorer Miquel Tomàs de Taixequet i Fluixà, el qual, no essent encara bisbe (després ho fou de Lleida), no aconseguí de tenir vot com a pare del concili pel sol fet d’ésser-hi com a procurador del seu oncle Francesc, bisbe d’Empúries de Sardenya. El tarragoní Pere de Castellet, bisbe de la Seu d’Urgell, havia nomenat també com a procurador seu un prevere, el dominicà aragonès Felipe de Urríes, que no arribà a anar a Trento. Hi anaren uns altres dos aragonesos que regentaven dues diòcesis catalanes: el prelat d’Elna, Lope Martínez de Lagunilla, que es manifestà més acostat al grup de pares curialistes que no pas al dels espanyols, capitanejat per l’arquebisbe Guerrero, i l’erudit jurista i humanista Antoni Agustí i Albanell, un dels canonistes més eminents del darrer període tridentí.

El fet que bisbes provinents de qualsevol regne catalanoaragonès ocupessin qualsevulla seu era ja una tradició medieval. Els Reis Catòlics començaren de nomenar, no sense protestes, alguns bisbes de la corona de Castella. No n'hi havia cap, però, en cap diòcesi del Principat, incloent-hi Elna, durant els dos primers períodes de Trento. En el tercer, ja en temps de Felip II de Castella, ho eren Arias Gallego, de Girona, Acisclo Moya de Contreras, de Vic, Martín Córdoba y Mendoza, de Tortosa, tots tres assistents al concili, talment com Juan de Muñatones, de Sogorb, sense comptar Francisco de Navarra, arquebisbe de València, que no hi fou present. També hi assistiren, com a teòlegs reials, Cosme Damià Hortolà, abat de Vilabertran, i Cosme Palma de Fontes, nadiu de Sant Mateu del Maestrat, el dominicà Pere Màrtir Coma, futur bisbe d’Elna, com a teòleg d’Arias Gallego, el benedictí valencià Agustí de Lloscos, i probablement també el doctor Tomàs Dassió i Albats, del mateix regne.

Segons les normes tridentines, es reuniren periòdicament concilis provincials per a implantar la reforma. Els primers de la sèrie foren el que l’arquebisbe Lloaces convocà a Tarragona sense comptar amb el rei i que, obert a la seu metropolitana el 1564, fou suspès per ordre reial i reprès a Barcelona en 1565-66, i el que se celebrà a València el 1565, sota la presidència del metropolità Martín Pérez de Ayala, distingit pare tridentí. El bisbat de Sogorb pertanyia a la província eclesiàstica cesaraugustana, que tingué el seu concili en 1565-66, presidit per l’arquebisbe Pedro de Aragón. A Mallorca, la reforma tridentina fou implantada pels bisbes Diego de Arnedo, aragonès, i Joan de Vic i Manrique de Lara, valencià. Cal fer notar, finalment, que el pare Nadal fou un dels teòlegs que acompanyà el cardenal Commendone, legat pontifici, a la dieta d’Augsburg (1566) per aconseguir que Maximilià II acceptés oficialment el concili de Trento.

Col·laboració: 
JBa
Llegir més...