i periodisme | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

periodisme

substantiu masculím
periodisme period
Ciència i pràctica de la informació, consistent en la utilització de mitjans i tècniques de comunicació amb la finalitat de difondre esdeveniments d’actualitat i, sovint, llur interpretació.

Els mitjans de comunicació emprats a la segona meitat del segle XX són la premsa, la ràdio, la televisió  i, més recentment, les xarxes informàtiques de telecomunicacions, especialment internet. Al seu torn, cadascun d’aquests mitjans s’ha diversificat segons la temàtica (periodisme polític, esportiu, cultural, etc.), el punt de vista adoptat o el format des del qual hom vulgui presentar la notícia. Hom pot distingir dins de l’activitat periodística dues funcions: la informativa, consistent a proporcionar descripcions factuals i objectives dels esdeveniments, i la interpretativa, que comprèn l’anàlisi i l’avaluació dels esdeveniments i les opinions. Cal dir, no obstant això, que sovint ambdues funcions se superposen.

Atesa la importància de la informació en les societats actuals hom reconeix al periodisme un paper determinant en la configuració de l’opinió pública, que ha dut a qualificar aquesta activitat —i els mitjans de comunicació en general— de “quart poder”, per analogia amb els poders executiu, legislatiu i judicial; l’afer Dreyfus i el cas Watergate en serien exemples paradigmàtics.

Si bé la necessitat de comunicació i d’informació social és molt antiga, fins a temps relativament recents la relació concreta, puntual i objectiva d’esdeveniments coetanis generalment era inclosa de manera indestriable en cròniques amb propòsits més o menys històrics (les quatre grans cròniques catalanes en són un exemple), relats llegendaris, escrits apologètics o panegírics. Els primers documents afins a l’activitat periodística són els Commentarii pontificum i els Annales maximi romans, que aplegaven dades històriques i efemèrides ciutadanes i recents; a l’edat mitjana, prenen aquest caràcter alguns documents notarials i col·leccions d’efemèrides o cròniques. Amb l’aparició de la impremta començaren a publicar-se les anomenades Relacions. L’aplegament de diverses notícies en aquests fulls volants, d’una certa periodicitat, aviat batejats amb algun títol i coneguts genèricament amb el nom italià de gazzetta, poden ser considerats com els primers periòdics. Llur transformació en grans informadors i guies de l’opinió pública es produí ja al segle XVIII i sobretot al XIX, amb l’extensió de l’alfabetització i de l’ideari democràtic i liberal. Es desenvolupà aleshores un estil literari clarament diferenciat per la seva concisió i claredat, present en els gèneres constitutius del periodisme escrit: la crònica, el reportatge, l’article d’opinió, la glossa, la crítica i l’entrevista com a gèneres dits d’autor en contraposició a la impersonalitat de la notícia i a l’editorial, que representa l’opinió institucionalitzada de la publicació.

Ja al segle XX, el desenvolupament de mitjans de comunicació audiovisuals amplià l’activitat periodística a la radiodifusió i la televisió, que han desenvolupat gèneres específics com el telenotícies, el reportatge, el magazín i les tertúlies radiofòniques o televisives. Amb el telègraf, i posteriorment altres sistemes de telecomunicacions, es desenvoluparen les agències de premsa, que han permès internacionalitzar la informació. La creixent demanda d’informació i l’augment de les possibilitats que ofereixen els mitjans de comunicació han exigit als periodistes una preparació alhora més àmplia (sobretot quant a coneixements d’història, política, sociologia o economia) i més especialitzada (respecte als diversos estils, tècniques i les condicions de cadascun dels mitjans), requisits que es reflecteixen en la creació d’escoles superiors de periodisme de rang universitari arreu del món.

El periodisme als Països Catalans

Malgrat l’existència de premsa periòdica als Països Catalans des del segle XVII, hom no pot parlar pròpiament de periodisme fins al darrer terç del segle XVIII, quan aparegueren els primers diaris que, com el Diario de Valencia (1790) i el Diario de Barcelona (1792), es nodrien gairebé exclusivament de noves estrangeres, anuncis oficials i col·laboracions espontànies de lectors. La guerra del Francès estimulà l’aparició d’un periodisme polític exercit en múltiples i efímeres publicacions, característiques que prevalgueren al llarg de tot el segle XIX per raó de la inestabilitat política. Les etapes absolutistes de 1814-20 i 1823-33 suprimiren el periodisme polític, que ressorgí durant el Trienni Constitucional i a partir del 1833. Destacaren El Europeo, El Vapor (1833-36) i el seu continuador, El Guardia Nacional, en els quals col·laboraren escriptors importants: M. Milà i Fontanals, P. Mata, J. Rubió i Ors, B. C. Aribau, J. Balmes i, en 1850-60, J. Mañé i Flaquer —que assoliria la plenitud durant la Restauració en el Diario de Barcelona—, V. Balaguer, etc. Alhora, la Renaixença impulsà l’ús del català escrit en els periòdics.

Al País Valencià, J.M. Bonilla fundà El Mole (1837), i T. Villarroya, en el Liceo Valenciano, impulsà la Renaixença, com ho feren també T. Llorente (fundador de Las Provincias, R. Ferrer i Bigné i, més tard, C. Llombart. A Mallorca, destacaren J.M. Quadrado, T. Aguiló i, més tard, M. dels S. Oliver, i a Menorca, F. Hernández i Sanz. L’aparició dels grans diaris barcelonins, com La Publicidad (1878), El Diluvio (1879), La Vanguardia (1881) i El Noticiero Universal (1888, fundat pel periodista valencià F. Peris i Mencheta), donà al periodisme català un camp d’acció i uns recursos més amplis (corresponsalies a l’estranger, grans reportatges, etc.). El periodisme en català feu grans progressos amb el Diari Català de Valentí Almirall (1879), La Renaixença (1871; diari des del 1881), La Veu de Catalunya (1905) i El Poble Català (1906), i l’aparició d’un gran nombre de publicacions de caràcter polític. Es destacaren alguns directors de diaris, com M. Sánchez i Ortiz i M. dels S. Oliver (a La Vanguardia); col·laboradors com J. Maragall al Diario de Barcelona; crítics especialitzats, com J. Yxart i J. Sardà i Lloret; corresponsals com A. Calvet (Gaziel) i R. Jori; periodistes polítics, com J. Carner i Ribalta, i articulistes com J. Pla, etc. En aquesta època sorgiren les primeres associacions professionals de periodistes: l’Associació de la Premsa de València (1899), l’Associació de la Premsa Diària de Barcelona; l’Associació de Periodistes de Barcelona (1913), l’Associació Catalana de la Premsa (1920), el Centre de Repòrters (1922), etc., moltes de les quals desaparegueren arran de la Guerra Civil de 1936-39, durant la qual el periodisme esdevingué fonamentalment propagandístic.

Els anys vint començà a difondre’s la ràdio: el 1924 es creà Ràdio Barcelona, primera emissora de tot l’Estat espanyol. Les vicissituds del nou mitjà foren similars a les de la premsa escrita. Així, durant la Dictadura de Primo de Rivera les dues emissores catalanes foren absorbides per Unión Radio, de Madrid, cosa que originà com a resposta la creació de Ràdio Associació de Catalunya (1929). D’aquests anys són també les primeres emissores al País Valencià i a les Illes Balears. Durant la Segona República les emissores es multiplicaren i, iniciada la Guerra Civil, la ràdio esdevingué un poderós instrument propagandístic i, com a tal, passà a dependre d’organismes com ara la Direcció General de Radiodifusió de la Generalitat de Catalunya (1937).

El franquisme anihilà el periodisme en català i reduí el de llengua castellana, ultra al panegirisme oficial, a un costumisme local (R. Suñé), a la crònica ciutadana (A. Avel·lí Artís Sempronio, A. Llorens), a reportatges de viatges com els de J. Pla o de política estrangera (S. Nadal) fortament mediatitzada, durant la Segona Guerra Mundial, per l’adhesió del règim franquista a les potències de l’Eix. La dictadura creà també algunes capçaleres que havien de tenir continuïtat, entre els quals els diaris valencià Levante i balear Baleares, mentre que, vinculats a l’Església, en nasqueren d’altres com ara el Diario de Mallorca. A Catalunya, hi afirmà el predomini en amplis sectors de la població el diari La Vanguardia que, d’acord amb l’evolució del règim, adoptà gradualment posicions moderades i tímidament demòcrates, canvis també perceptibles en el setmanari Destino, la publicació periòdica més influent en la intel·lectualitat catalana de la postguerra. 

A partir de la promulgació de la Llei de premsa i impremta, o Llei Fraga (1966), els professionals formats a l’Escola de Periodisme de l’Església de Barcelona protagonitzaren un nou impuls, reflectit en noves publicacions, algunes de les quals en català. El nou marc, que afavorí la creació de l’Escola Oficial de Periodisme de Barcelona (1968) i, posteriorment, la primera facultat de Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona (1972), fou aprofitat per periodistes com C. Sentís, M. Ibáñez Escofet o N. Luján. El 1959 foren creats els primers estudis de televisió a Miramar, amb uns continguts també totalment supeditats al règim i una presència ínfima del català.

Després del franquisme, l’establiment d’una monarquia constitucional a l’Estat espanyol (1976) comportà canvis substancials en el panorama periodístic. Pel que fa a la premsa, el 1976 aparegué l’Avui, primer diari en català des de la fi de la Guerra Civil, al qual s’afegí, els anys 1987-94, el Diari de Barcelona. A Catalunya, la gradual desaparició de moltes de les capçaleres de l’època anterior, entre les quals Solidaridad Nacional i La Prensa, El Noticiero Universal, El Correo Catalán, Diario de Barcelona, Tele-exprés i Mundo Diario, consolidà el lideratge de La Vanguardia fins els anys noranta, que l’ha compartit amb El Periódico de Catalunya, diari fundat el 1978 que el 1998 inicià, juntament amb el diari Segre, una experiència pionera amb la publicació simultània de dues versions, catalana i castellana, idèntiques pel que fa a la resta, iniciativa a la qual s’afegi, el 2011, La Vanguardia. Des dels anys setanta El Periódico de Catalunya i La Vanguardia, a més, protagonitzaren, tant en l’àmbit dels Països Catalans com a la resta de l’Estat espanyol, el procés de concentració i formació de grans grups mediàtics (grups Zeta i Godó, respectivament), que s’intensificà els anys noranta, especialment amb la creació de Mediapro, aquest més vinculat al món audiovisual i a les noves tecnologies. Cal fer notar, a més, després del franquisme, la penetració, amb fortuna diversa, d’alguns dels diaris de Madrid en l’àmbit de la premsa catalana a través d’edicions especials. L’any 2010, la irrupció del diari Ara donà un fort impuls a la premsa escrita en català i, un any després, el panorama periodístic es reestructurà amb la unió de les capçaleres El Punt i l’Avui en El Punt Avui.

La premsa comarcal —majoritàriament en català— ha tingut des de la transició una gran expansió. El Punt (1979), Regió 7 (1978) i El 9 Nou (1978) són alguns dels diaris de més circulació, als quals cal afegir un gran nombre de setmanaris i de publicacions de periodicitat variable. Mostra d’aquesta vitalitat fou la creació, el 1983, de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC). El 1986 fou fundat el Col·legi de Periodistes de Catalunya, el qual substituí les associacions de premsa provincials. Al País Valencià encapçalen la premsa autòctona els diaris Las Provincias i Levante, però també hom ha reeixit a editar el setmanari general en català amb més continuïtat de tots els Països Catalans (El Temps, fundat el 1984). A les Illes Balears, ultra el protagonisme del Grup Serra (1987) en els principals rotatius, cal esmentar la transformació de Baleares en el Diari de Balears, íntegrament en català, el 1996. Tant al País Valencià com a les Balears la premsa comarcal i local (majoritàriament en català) té una notable vitalitat. A Andorra es publica des del 1991 el Diari d’Andorra, al qual s’ha afegit El Periòdic d’Andorra (1996), dependent d’El Periódico de Catalunya.

Pel que fa als mitjans audiovisuals, el canvi de règim, primer, i l’avenç accelerat de les noves tecnologies, després, han comportat grans transformacions: a més de Ràdio 4 (1976), primera emissora radiofònica íntegrament en català des del 1939, el desenvolupament autonòmic de l’Estat espanyol ha afavorit la creació d’ens públics de comunicació: la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (1983), Radiotelevisió Valenciana (1984, refundada el 2016 en la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació) i IB3, a les Illes Balears (2004). Aquests tres ens públics crearen els seus canals i emissores de ràdio i televisió. En el terreny més estrictament periodístic sobresurten, en televisió, el Canal 3/24 i, en ràdio, Catalunya Informació. En l’àmbit privat, RAC1 domina l’espai radiofònic català, juntament amb Catalunya Ràdio. El desenvolupament dels mitjans públics catalans afavoriren la creació de l’Agència Catalana de Notícies (1999), eina fonamental del periodisme en el seu àmbit. Els anys vuitanta proliferaren, a més, les emissores radiofòniques locals i, en l’àmbit televisiu, la irrupció de canals privats dependents de grups mediàtics d’àmbit estatal o internacional que, íntegrament en castellà, competeixen amb les programacions públiques estatals o autonòmiques. Des del 1996, que s’ha difós internet, la majoria dels diaris d’informació, tant general com especialitzada o local, disposen de versions en aquest mitjà, que tendeix com més va més a substituir la premsa en paper. Aquest mateix any 1996 nasqué VilaWeb, primer diari en suport exclusivament digital de l’àmbit catalanoparlant, al qual han seguit altres iniciatives, entre les quals hi ha Nació digital. Actualment es poden cursar estudis de periodisme a la majoria d’universitats dels Països Catalans.

Col·laboració: 
JBru
Data de revisió: 
2018-02-15
Llegir més...