Els embassaments

Els embassaments són sistemes que gaudeixen alhora del flux dels rius i d’una fondària suficient perquè s’hi puguin desenvolupar els processos propis dels llacs. L’aigua de l’embassament reflecteix les característiques de la seva conca i, després d’haver-lo passat, és indicadora dels processos que s’hi han donat. La construcció d’una presa, sempre en un lloc on el riu s’estreny, fa que s’inundin àmplies valls i es creïn veritables llacs, al nostre país, d’un volum molt més important que qualsevol dels llacs naturals, i d’una extensió considerable. La taxa de retenció d’aigua és el paràmetre principal que permet avaluar millor la semblança de cada embassament amb el model de flux del riu o amb el model d’un llac. La majoria dels embassaments dels Països Catalans estan situats sobre terrenys calcaris. A la fotografia, el color de l’aigua, blau intens, de l’embassament oligotròfic de Canyelles (Noguera), revela la seva riquesa en sals bicarbonatades, i contrasta amb el verd intens de les aigües que hi ha sota la presa, provinents, segurament, de filtracions que la travessen per la seva part inferior. Els nutrients acumulats durant l’estiu a l’hipolímnion enriqueixen les aigües del fons i afavoreixen la proliferació de les algues. El riu i la conca a partir d’aquest punt n’estaran afectats, si l’aigua que es deixa anar de l’embassament és de la part fonda; en canvi, si és aigua superficial, la pobresa de nutrients serà la característica dominant.

Jordi Vidal.

La necessitat que l’home ha tingut de garantir el subministrament d’aigua i alhora dominar la força tot sovint incontrolada dels rius ha estat l’origen dels embassaments. No ens ha d’estranyar, doncs, que aquestes construccions es trobin lligades als inicis de la civilització, ni l’admiració que aquests tipus d’obres gairebé sempre desperten.

Els embassaments han tingut un especial interès en llocs de climatologia irregular, com el nostre país, on, freqüentment, se succeeixen èpoques de sequera, que poden provocar grans pèrdues a les collites, i èpoques d’inundació. Al marge del seu valor intrínsec com a reguladors dels efectes climàtics, o de la seva importància en el subministrament d’aigua i energia, el cert és que constitueixen uns interessantíssims ecosistemes dels quals es poden extreure importants coneixements ecològics, sobretot pel fet que són ecosistemes recents, construïts per l’home i sotmesos a una manipulació constant.

Curiosament, fins fa pocs anys els embassaments només eren considerats des del punt de vista de l’enginyeria, deixant de banda qualsevol mena d’interès ecològic. El motiu d’aquest oblit es troba en la mateixa base del desenvolupament de la limnología com a ciència. Així, durant molts anys la limnologia ha estat entesa pràcticament com a sinònim de l’estudi dels llacs, mentre que els rius eren negligits per les dificultats que presentava el seu fluir continu o tan sols eren estudiats per tal de veure-hi la incidència de l’activitat humana. Dins d’aquest plantejament els embassaments, en el millor dels casos, eren considerats com a llacs «una mica diferents». A partir dels anys seixanta s’anà produint un canvi progressiu en l’enfocament gairebé exclusivista de l’estudi dels llacs dins la limnologia, com a conseqüència de l’efecte unificador que va representar el fet de considerar la conca hidrogràfica com una unitat ecològica, de la qual els rius són el sistema de drenatge. Dins d’aquest esquema els embassaments apareixen com a diverticles on l’aigua, que circula amb rapidesa pels rius, s’atura un cert temps, anomenat temps de residència, el qual ens indica la mitjana de temps que l’aigua triga a renovar-se totalment.

Actualment, i en la mesura que s’ha anat aprofundint en el coneixement que hom té del seu funcionament, s’ha pogut millorar el profit que se’n treu. La selecció adequada del nivell de sortida de l’aigua per la presa permet triar les fondàries on aquesta presenta la millor qualitat i abaratir considerablement els costos de tractament. La gestió conjunta d’uns quants embassaments permet transvasar l’aigua d’un a l’altre, augmentar-ne la capacitat d’autodepuració i prevenir l’evolució cap a un sistema massa eutròfic. En l’actualitat, la biomanipulació, que és la modificació de les cadenes tròfiques per a accelerar certs processos i retardar-ne d’altres, contribueix de forma molt notable a la prevenció de l’eutrofització. En la majoria dels casos, s’escurcen les cadenes tròfiques eliminant els peixos carnívors per a posar-n’hi de planctòfags, principalment herbívors. D’aquesta manera s’elimina el creixement en massa del fitoplàncton, alhora que s’incrementa la producció de peixos. La pesca ulterior dels peixos permet d’obtenir un benefici econòmic alhora que es retira matèria orgànica de l’ecosistema. Aquestes i moltes altres tècniques que es duen a terme en l’actualitat han de contribuir en el futur a preveure en uns casos i a millorar en altres l’estat dels embassaments per evitar que els nostres recursos hídrics continuin malmetent-se.

Dinàmica i funcionalitat

L’embassament com a sistema depurador

Comparació general del funcionament de llacs i d’embassaments com a ecosistemes limnètics, on s’han representat en colors diferents el fitoplàncton (verd) i la clorofil·la (puntejat), el zooplàncton migrador (taronja), el bentos (morat) i la taxa de renovació, i on la gruixària de les fletxes indica la intensitat dels processos. En una columna d’aigua d’un llac eutròfic (A) la mineralització incompleta de la producció primària fa que l’oxigen i el nitrogen es perdin a l’atmosfera, mentre que el carboni i el fòsfor queden retinguts al sediment. En els embassaments (B), a l’esquema anterior d’organització vertical se n’afegeix un d’horitzontal, que resulta del flux d’aigua del riu cap a la presa. A cada secció de l’embassament el procés es repeteix amb una intensitat variable segons la morfologia de la cubeta, la taxa de renovació de l’aigua i l’entrada de materials al·lòctons i autòctons. El resultat sempre és una pèrdua dels nutrients en solució per incorporació al sediment o a l’atmosfera. Així, l’aigua que torna al riu és diferent de la que hi entra, i segons si surt per dalt o per baix de la presa s’accentua més aquesta diferència.

Josep Nuet i Badia, original de R. Margalef i J. Armengol.

La consideració dels embassaments com a ecosistemes implica l’existència de tota una sèrie de processos físics, químics i biològics fortament interaccionats que donen lloc a un canvi progressiu de les característiques de l’aigua. D’aquesta manera, l’aigua que entra en un embassament té una composició molt diferent quan en surt. Alguns d’aquests canvis són prou evidents, com ara la sedimentació dels materials sòlids (argiles, sorres, grava, còdols) que transporta el riu. Aquests materials, que anaven destinats a formar les terrasses al·luvials, a les maresmes o als deltes, resten acumulats als embassaments, i en redueixen la capacitat d’emmagatzemament alhora que el temps de vida útil.

La presència de nutrients a les aigües de l’embassament afavoreix la proliferació d’algues, que són el nodriment de diferents grups d’animals. Per això, una entrada contínua i important desencadena l’eutrofització, un desenvolupament en massa de tota la xarxa tròfica. La disminució de l’eutrofització pot aconseguir-se o bé trencant el procés d’entrada de nutrients o bé fent una extracció de la biomassa produïda, per exemple, mitjançant la pesca. En el dibuix s’han representat alguns gèneres característics dels embassaments eutròfics: 1 Asterionella, 2 Ceratium, 3 Pediastrum, 4 Diaptomus, 5 Daphnia, 6 Cyclops, 7 Keratella, 8 ciprínids.

Maria Rieradevall, original de J. Armengol.

Quan les alteracions que tenen lloc a la conca (desforestació) són prou importants, s’incrementa la quantitat de substàncies solubles que entren a l’embassament i que en modifiquen les condicions ambientals. Alguns d’aquests compostos contenen nitrogen i fòsfor i actuen com a fertilitzants per al fitoplàncton, amb la consegüent eutrofització. De fet, l’eutròfia no és més que un desequilibri en el balanç producció/respiració, que modifica els cicles biogeoquímics dels elements més importants que hi prenen part. Segons aquest esquema, dels quatre elements que intervenen majoritàriament en la producció, dos, l’oxigen i el nitrogen, són enviats cap a l’atmosfera, i els altres dos, el carboni i el fòsfor, van a parar al sediment. Tot i que hi ha una certa capacitat de retorn d’aquests elements des de l’atmosfera i el sediment, el procés no és totalment reversible de manera que any rere any es va eliminant una fracció dels compostos que els embassaments han rebut de la conca amb excés: l’oxigen produït en excés prop de la superfície per les algues s’escapa amb facilitat cap a l’atmosfera, mentre que la biomassa produïda i acumulada en forma d’organismes planctònics, en morir, se sedimenta cap al fons, on serà descomposta consumint oxigen.

Com més productiu sigui un embassament, més oxigen passarà a l’atmosfera i més gran serà el seu dèficit en el fons, fins a arribar a esgotar-se a l’estiu, quan hi ha estratificació tèrmica i l’aigua del fons no es pot barrejar amb la superficial. A partir d’aquest moment, la matèria orgànica s’anirà acumulant en el sediment, on una part quedarà permanentment immobilitzada en forma de llots negres de tipus sapropèlic. A mesura que es va esgotant l’oxigen de l’aigua, els bacteris desnitrificants són capaços d’incrementar la seva capacitat de transformar els nitrats dissolts en nitrogen molecular per aprofitar-ne l’oxigen que hi havia combinat per oxidar la matèria orgànica. Com que aquest nitrogen molecular és molt poc soluble a l’aigua, passa ràpidament a l’atmosfera. Al mateix temps, a la superfície els canvis ambientals que resulten de la producció primària de les algues donen lloc, de forma secundària, a la formació de compostos insolubles, principalment carbonats, que arrosseguen fòsfor cap al sediment i el treuen de l’abast dels organismes.

Des d’un punt de vista macroscòpic, es constata que l’estat tròfic dels embassaments es modifica com a conseqüència de les pertorbacions de la conca (erosió, aigües residuals, etc.) i els transforma en ecosistemes eutròfics, si aquestes esdevenen prou importants. Per contra, els embassaments poden recuperar en part les seves condicions inicials quan s’eliminen les causes que donaven lloc a un estat tròfic elevat. En tot cas, des d’un punt de vista pràctic, és important assenyalar que com a conseqüència d’aquests processos els embassaments actuen, en general, com a sistemes depuradors i deixen anar l’aigua més neta que no la rebien. De tots aquests processos, el sediment n’és un bon registre, ja que acumula informació en forma de compostos químics i de restes d’organismes, de manera que en algun cas és possible, a partir del seu estudi, esbrinar-ne els trets més importants de la seva història.

L’entrada als embassaments de materials, dissolts i particulats, a causa de l’activitat humana modifica profundament les seves característiques. A més de materials sòlids, com aquests que es veuen a la fotografia, abocats per l’Electroquímica de Flix (Ribera d’Ebre) a l’embassament del mateix nom, els materials més importants i que modifiquen més les comunitats i el funcionament de l’embassament són els que hi arriben en forma de nutrients en dissolució. El procés d’eutrofització consegüent deixa la seva empremta en les capes de sediment que es van formant successivament al llarg del temps. L’estudi d’aquestes capes, que al nostre país s’ha fet a l’embassament de Sau, posa de relleu aquests fenòmens (a baix). D’una banda, cal considerar l’entrada total d’aigua a l’embassament, que és molt variable d’un any a l’altre; de l’altra, el creixement constant de la població humana a la conca, que fa que hagi augmentat l’entrada de fòsfor a l’embassament. Hi ha fraccions del fòsfor dipositat en el sediment que canvien de forma (apatita) al llarg del temps si hi entra abundant aigua amb materials inorgànics provinents de l’erosió de les roques. En canvi, el fòsfor orgànic i l’inorgànic no apatític, originat directament o indirectament per l’activitat de l’home, pels efectes de decantació, precipitació inorgànica i separació biològica que passen a l’embasament, augmenten progressivament al llarg del procés d’eutrofització. El sediment, doncs, explica la història de l’embassament, com un testimoni del passat.

Jordi Vidal; Eduard Clavero

Quan el nivell de l’aigua es manté constant durant molts anys, per causes diverses, els embassaments a l’últim es converteixen en veritables llacs on pot desenvolupar-se una comunitat complexa i diversa. El fet que l’embassament sigui petit i antic ho afavoreix perquè és més gran la capa de sediments que el reblen, com és el cas de l’embassament d’Elx (Baix Vinalopó), que veiem a la fotografia. Aquest sediment, a més, actua com un potent filtre. Així, el riu Vinalopó, extremament poluït quan entra a l’embassament d’Elx, millora la qualitat de la seva aigua.

Jordi Vidal.

Tot el que s’acaba de dir respon a un procés que és igualment vàlid per qualsevol punt de l’embassament encara que la seva intensitat varia al llarg de l’eix definit pel riu. És per això que hom parla dels embassaments com a ecosistemes híbrids entre els rius i els llacs ja que participen de moltes de les seves característiques. Dins dels embassaments, els canvis en la forma de la cubeta, junt amb els gradients físics, químics i biològics que s’estableixen al llarg del seu eix principal, porten a una transformació progressiva d’un ecosistema fluvial en un altre de lacustre.

El color de les mostres de sediments obtingudes amb dragues permet distingir una part més superficial, de tons marronosos que palesen la presència de compostos oxidats i. per tant, la presència d’oxigen a l’aigua que hi és en contacte; i, per sota, una altra capa corresponent als sediments anòxics dipositats durant l’estiu anterior, de color més fosc. Aquesta clara estratificació vertical és un registre dels passos successius esdevinguts durant els cicles anuals, però pot ser esborrada per processos d’anòxia forts o per la biotorbació provocada pels animals. L'estratificació vertical es pot fer visible, per exemple, per la presència d’un tub de quironòmid, perquè la seva activitat filtradora té efectes sobre el sediment anòxic subjacent: l’animal fa circular per dins del fang anòxic aigua amb oxigen provinent de la part superior del sediment, que en contacte amb les parets dels tubets (sediments anòxics), fa que s’oxidin els materials reduïts, i particularment els compostos de ferro i manganès, que són els que donen color al sediment; així, els materials oxidats adquireixen el color marró típic dels òxids fèrrics, mentre que els materials encara reduïts resten de color fosc a causa dels sulfurs de ferro. El color vermell de l’animal és degut als seus pigments (hemoglobina), que li permeten d’obtenir oxigen encara que sigui en concentracions molt baixes.

Successió i cicle anual

Com tots els ecosistemes, els embassaments es troben sotmesos a canvis temporals regulars. D’una banda, hi ha un canvi irreversible que representa la transformació progressiva de l’ecosistema en els temps; és el que hom coneix com a successió ecològica. De l’altra, és possible de reconèixer amb facilitat canvis cíclics en resposta a les variacions estacionals, que determinen els cicles anuals.

La construcció d’un embassament representa la creació d’un ecosistema nou. A més dels canvis que es produeixen en la transformació d’un ambient terrestre a un altre d’aquàtic, s’ha de tenir en compte els processos de colonització i evolució de les comunitats. Des del punt de vista ambiental, aquestes primeres fases es caracteritzen per la dissolució de molts compostos del sòl i per la descomposició de la vegetació que ha quedat inundada. És un període d’una gran inestabilitat, amb la producció i la respiració força elevades i, alhora, descompensades. En aquestes condicions, les fluctuacions son molt ràpides i imprevisibles, encara que, en general, s’arriba ràpidament a una estabilització després d’uns quants anys que depenen, en darrer terme, de l’activitat humana. De forma paral·lela es produeix la colonització de l’embassament per espècies aquàtiques, molt evident en aquestes primeres fases i pràcticament desapercebuda quan ja hi ha comunitats ben establertes. Mentre que la colonització és a l’atzar, la selecció de les espècies que hi resten es fa per competència en un ambient força fluctuant. És per això que els canvis d’espècies són molt ràpids al principi i esdevenen lents quan s’arriba a una certa estabilització de les condicions ambientals. Tot i així, aquest procés continuarà durant tota la vida de l’embassament, encara que només un estudi molt prolongat el pot posar en evidència, com el de l’embassament de Sau.

D’altra banda, les variacions estacionals al llarg de l’any es manifesten per un canvi d’espècies o de llur densitat. Del ventall d’espècies que hi ha en un embassament, a cada moment se’n seleccionen, per competència, aquelles que són més adaptades a cada situació, de manera que una espècie pot arribar a desaparèixer uns mesos i ser molt abundant en d’altres. Com que els canvis ambientals són periòdics, la composició de la comunitat es repeteix d’un any a l’altre de la mateixa manera que ho fa la vegetació d’un prat, com també queda mostrat en l’exemple de l’embassament de Sau.

Els estudis dedicats als embassaments han sovintejat als Països Catalans en els darrers anys i poden considerar-se com a ben coneguts des del punt de vista limnològic, tant de forma extensiva (característiques generals) com intensiva (cicle anual). Per això, presentem els coneixements sobre els embassaments en dos blocs: d’una banda, una tipologia comparada entre tots tant a escala morfomètrica i fisicoquímica com de comunitats; i de Paltra, la descripció detallada de la successió de fenòmens limnològics al llarg de l’any i al llarg de diferents anys a l’embassament de Sau, l’únic del nostre país que ha gaudit d’estudis continuats durant 25 anys.

Criteris per a una tipificació

L’embassament de Cúber (a l’illa de Mallorca) és un dels molts que s’han construït per millorar el proveïment d’aigua a les ciutats. Situat a la part alta de l’illa, és relativament gran per la fondària que té, presenta una taxa de renovació moderada (menys d’un any), i és d’aigües oligotròfiques i calcàries. Hom el gestiona d’acord amb la demanda d’aigua de Palma de Mallorca. Això dóna origen a fluctuacions més o menys importants segons els anys, però amb una pauta similar: nivells alts a l’hivern i en èpoques plujoses, i nivells baixos a l’estiu i en temporades seques.

Jordi Vidal

La tipificació, que implica la identificació de característiques, la utilització d’una nomenclatura adient i la separadó i la reunió en grups semblants, és una activitat tan antiga com l’home mateix i sempre pressuposa l’establiment d’uns criteris que puguin ser emprats com a límits diferenciadors, la qual cosa pot estar sotmesa a un grau elevat de subjectivitat. Aquest problema s’agreuja més encara en el cas concret dels organismes vius o dels sistemes naturals, en els quals es passa d’uns a uns altres mitjançant petites variacions discretes i quasi contínues, amb la dificultat que això comporta a l’hora d’establir grups diferents.

Els embassaments no en són una excepció, i així ens podem trobar amb tipologies diferents, resultants de l’aplicació d’uns determinats criteris o d’uns altres. Un extrem, en aquest sentit, és, sens dubte, marcat per la consideració dels embassaments com un tipus particular de llacs. Alguns investigadors, en canvi, consideren els embassaments com un conjunt de sistemes naturals amb unes característiques intermèdies entre els rius i els llacs. A l’hora d’establir una classificació dels embassaments, els criteris més adients són els que permeten de preveure un funcionament diferent del sistema, per les seves implicacions en la seva mateixa dinàmica, o aquells que reflecteixen un comportament ben diferenciat. Tots aquests criteris es poden utilitzar per a establir un tipologia dels embassaments dels Països Catalans.

Morfologia

La forma dels embassaments, molt variable, pot ser des de pràcticament circular fins a irregular, assimilable a un triangle molt allargat.

La morfologia circular, els exemples més clars de la qual són alguns llacs pirinencs tancats per una presa, és indicadora de la manca d’un eix horitzontal predominant en l’organització del sistema. Així, és clarament notòria l’existència de processos d’estratificació vertical, amb una tendència a la sedimentació i al dipòsit de materials al fons, tant orgànics com inorgànics, amb un empobriment relatiu de les capes superficials i un enriquiment de les més profundes. Aquestes característiques d’organització en un gradient vertical són típiques dels llacs i també les gaudeixen els embassaments d’aquest tipus.

No són gaire diferents els embassaments amb una morfologia triangular molt regular, com és el cas d’un gran nombre dels embassaments petits arreu dels Països Catalans, particularment els més meridionals, els quals solament veuen pertorbades les condicions d’organització vertical durant les èpoques de pluges intenses, a la tardor i a la primavera.

L’altre extrem és representat pels grans embassaments (Canelles, Santa Anna, Camarasa, Boadella, Sau, Susqueda, Benaixeve, Loriguilla, Tous, Arenós, Contreras) amb una morfologia predominantment triangular i molt allargada, en els quals es donen unes característiques clarament intermèdies entre un riu i un llac. La seva particularitat més notable és la asimetria existent entre la zona més propera a la presa, amb una certa tendència a l’organització vertical (encara que molt condicionada pels corrents horitzontals deguts tant a les entrades com a les sortides d’aigua de l’embassament), i la zona més allunyada, corresponent a la cua de l’embassament, amb una influència molt notable de la circulació horitzontal deguda a les entrades d’aigua i que comporten un cert enriquiment de les aigües més superficials.

Morfometria i hidrologia

El volum d’un embassament no té, per ell sol, gaire influència en les característiques dels processos que s’hi esdevenen, ja que aquests depenen més d’altres factors. Per això és útil de fer servir l’anomenat desenvolupament del volum (Dv), que consisteix a comparar la forma de la cubeta amb un con imaginari de la mateixa superfície i alçada (fondària màxima). Els embassaments de les valls encaixades tendeixen a tenir un desenvolupament del volum inferior a 1, mentre que els que inunden valls àmplies el tenen superior a 1. En el dibuix es classifiquen segons aquest concepte alguns ambassaments dels Països Catalans.

Román Montull, original de W. Cole.

Les dimensions d’un embassament, o almenys alguns dels paràmetres que aquestes impliquen, són un bon criteri de tipificació, ja que el funcionament com a sistema depèn en bona part de les característiques morfomètriques. Malgrat tot, aquesta implicació no és mai absoluta i sempre podem trobar altres factors que ens duguin a resultats totalment oposats. En general, un embassament gran té més dificultats per a omplir-se i, per tant, les oscil·lacions hi han de ser menys significatives i l’aigua hi roman durant un període de temps més llarg; pel fet de ser més profund, cal pensar en l’existència d’una capa d’aigua inferior important mal il·luminada, i amb una tendència a l’establiment de processos d’estratificació, la qual cosa dificulta la transmissió d’energia calorífica i permet el manteniment, més o menys prolongat, de capes profundes amb un dèficit d’oxigen que pot arribar a ser molt important.

Quant al volum, els embassaments dels Països Catalans són relativament petits si els comparem amb els que hi ha arreu del món: menys del 20% dels nostres embassaments poden retenir volums d’aigua superiors als 100 hm³ i únicament el de Canelles (716 hm³), al Principat, i el de Contreras (880 hm³), a la frontera del País Valencià, superen els 250 hm³, mentre que gairebé el 50% dels embassaments tenen volums inferiors als 10 hm³ i, tant a la zona dels Pirineus (Llesp, Esterri d’Àneu) com a la d’Alacant (Elx, Isber, Relleu), n’hi trobem alguns amb volums inferiors a 1 hm³. Aquesta tipologia referida al volum no té validesa general quant al possible funcionament del sistema, ja que factors com ara les entrades d’aigua, sovint molt irregulars, les sortides d’aigua regulades per l’acció de l’home, la incidència local dels vents, i la qualitat de les aigües —i conseqüentment la quantitat d’organismes que s’hi troben— tenen una gran significació i no depenen penen de la capacitat de l’embassament. Això fa que sigui preferible d’utilitzar com a criteri de tipificació alguns paràmetres concrets que incideixen essencialment en la forma de la vall ocupada per l’aigua, com per exemple, la fondària mitjana de l’embassament o, millor encara, el desenvolupament del volum, que es pot calcular dividint tres vegades el valor de la fondària mitjana pel corresponent a la fondària màxima. Quan aquest darrer paràmetre dóna un resultat d’1 vol dir que la cubeta ocupada per l’embassament és assimilable a un con amb una base igual a la superfície de l’embassament i amb una altura equivalent a la seva fondària màxima; els de Gorg Blau, Riudecanyes i Canelles es troben molt a prop d’aquest valor. La major part dels embassaments donen valors inferiors a 1, la qual cosa reflecteix el fet d’ocupar depressions molt excavades pels rius; els de Camarasa, Flix, Benaixeve i Amadòrio són exemples extrems en aquest sentit. És estrany de trobar-ne amb valors superiors a 1 com és el cas de Sau, Susqueda, Cúber o Utxesa.

Característiques morfomètriques més significatives d'alguns embassaments dels Països Catalans: Boadella (Alt Empordà),Oliana (Alt Urgell), Sant Ponç (Solsonès), Susqueda (Selva), Camarasa i Canelles (Noguera), Santa Anna (Llitera), Flix (Ribera d'Ebre), Riudecanyes (Baix Camp), Sitjar (Plana Ba9xa), Benaixeve i Loriguilla (Serrans), Contreras (Plana d'Utiel), Amadòrio (Marina Baixa), Gorg Blau i Cúber (Mallorca).

Dades compilades per G. Moyà i G. Ramon

Com a criteri de tipificació, més que no pas la morfologia, el volum o el desenvolupament del volum de l’embassament, és més interessant la utilització de la mitjana de la taxa de renovació de l’aigua, és a dir, les vegades que, teòricament, tot el volum es renova al llarg d’un any. Aquest paràmetre pot ser calculat amb una primera aproximació (taxa de renovació bruta) dividint el flux anual pel volum de l’embassament; el resultat d’aquest quocient o bé el seu invers (temps de residència de l’aigua) pot ser un bon indicador del funcionament del sistema, com també dels organismes que podem trobar a l’aigua. Els valors alts de la taxa de renovació o, el que és el mateix, els valors baixos del temps de residència faran que les condicions del sistema siguin molt semblants a les d’un riu: limitació dels processos de sedimentació, arrossegament de les espècies que viuen lliurement a l’aigua i dificultat per a l’establiment d’una comunitat planctònica estable i evolucionada, la qual serà composta majoritàriament per espècies petites i amb unes característiques particulars —espècies oportunistes o pioneres, especialment diatomees i clorofícies—. A l’altre extrem, els valors petits de la taxa de renovació donen lloc a unes condicions totalment oposades i fan que l’embassament sigui molt més semblant a un llac. En aquesta possible escala de valors, un cas límit és el dels embassaments petits situats en un corrent fort d’aigua i destinats essencialment a l’obtenció d’energia hidroelèctrica. Per la seva mateixa funció, la retenció d’aigua en aquests embassaments és mínima i la seva taxa de renovació, molt alta, no gaire allunyada de la del riu; l’embassament de Flix n’és un bon exemple, amb un flux anual mitjà que permet d’omplir-lo i buidar-lo tres vegades al dia. Per als embassaments amb una clara finalitat de retenció d’aigua, els valors de la taxa de renovació són alts i corresponen habitualment a un temps mitjà de residència d’un any (Camarasa), si bé la gran majoria dels que tenim al nostre país tenen una taxa de renovació lleugerament inferior, equivalent a un temps de residència entre tres i nou mesos (Sant Ponç, Susqueda, Santa Anna, Boadella, Gorg Blau, Benaixeve, Cúber).

Els embassaments amb una taxa de renovació baixa, equivalent a un temps de retenció superior a un any, no són gaire convenients ja que l’excés d’aigua retinguda en les capes més profundes afecta el funcionament del sistema i dóna característiques no desitjades a l’aigua; tot i això, podem trobar-ne alguns amb valors de la taxa de renovació superiors a 1, especialment al País Valencià (Sitjar, Amadòrio, per exemple). Malgrat tot, la taxa de renovació bruta solament ens dóna una primera aproximació al funcionament de l’embassament com a sistema, ja que el seu valor pot variar considerablement al llarg de l’any com a resultat d’un flux clarament discontinu i per causa d’unes sortides d’aigua regulades per l’home, igualment variables dins uns marges molt amplis en les diferents èpoques de l’any. D’altra banda, si considerem un embassament dividit en una sèrie de volums segons capes estratificades, és evident que el temps de residència de cadascun d’aquests volums ens pot donar valors molt diferents, amb uns màxims per a la capa situada per sota de la fondària d’extracció. Aquesta consideració per a cada un dels diferents embassaments té molt més interès per al funcionament del sistema i, per tant, seria molt més convenient poder disposar d’una taxa real de renovació de l’aigua; ara bé, la informació en aquest sentit encara és molt limitada i solament en una primera aproximació es pot indicar que en general representa un valor situat entre el 60% i el 90% de la taxa bruta.

La llum

La quantitat de llum i, més encara, la seva qualitat són factors fonamentals per als organismes fotosintetitzadors i determinen llur disposició dins l’embassament, la distribució vertical de la capacitat de producció i, en definitiva, el funcionament del sistema.

La llum que arriba a una determinada fondària és directament proporcional a la quantitat de llum incident sobre la superfície de l’aigua i inversament proporcional a aquesta fondària com a resultat de l’efecte d’atenuació exercit per la massa d’aigua; però, a més a més, aquesta atenuació també és funció de tot un conjunt de factors físics, entre els quals n’hi ha dos de particularment destacables per la seva significació: la densitat dels organismes planctònics, de la qual es pot tenir una aproximació per la quantitat de clorofil·la present a l’aigua; i la concentració de materials no vius en suspensió a l’aigua, que igualment contribueixen a l’extinció de la llum. Així, doncs, la transparència de l’aigua ens aporta una bona informació relativa al conjunt de materials en suspensió i d’organismes planctònics presents a l’aigua, i, per tant, sobre la penetració de la llum.

En la gran majoria dels embassaments dels Països Catalans s’obtenen uns valors del disc de Secchi que es mouen entre els 2,5 i els 5 m de mitjana, i això vol dir que la capa il·luminada —zona fótica—, en la qual és possible la producció primària, inclou aproximadament entre els 5 i els 10 primers metres de la massa d’aigua. Per a alguns d’aquests embassaments, i durant els mesos d’estiu, la transparència de l’aigua arriba fins a valors més grans, entre 6 i 8 m, fondàries que són habituals (en mitjana) en un altre grup d’embassaments; Canelles i Amadòrio en són un bon exemple. Finalment, hi ha un altre grup d’embassaments caracteritzats per les seves aigües poc transparents (Boadella, Susqueda, Flix, Riudecanyes, Sitjar), fenomen condicionat en general per la suma de partícules inorgàniques en suspensió i un considerable desenvolupament del fitoplàncton, per la qual cosa la capacitat de producció es veu limitada als primers metres d’aigua.

El cicle tèrmic

La temperatura d’una massa d’aigua depèn clarament de la temperatura atmosfèrica. La major part de la superfície dels Països Catalans queda entorn de la isoterma dels 15°C, i això condiciona els valors de la temperatura de la superfície de l’aigua dels embassaments, que a l’hivern no acostuma a baixar dels 8°C i a l’estiu fàcilment supera els 20°C. Per aquest motiu, tot el conjunt dels embassaments pot ser tipificat com a masses d’aigua càlides. Solament per al grup d’embassaments més apropats als Pirineus es donen d’una manera regular valors més baixos a l’hivern, i únicament alguns llacs amb presa presenten una capa de gel a la superfície (excepcionalment, també n’ha presentat, alguns anys, l’embassament de Santa Fe del Montseny). D’altra banda, igualment cal destacar el grup d’embassaments del País Valencià, situats més cap a l’interior (Benaixeve, Loriguilla, Buseo, Contreras), que mantenen temperatures només moderadament altes a la superfície de l’aigua a l’estiu, per la qual cosa la diferència tèrmica al llarg de l’any és més petita. El fenomen de mescla i estratificació solament es dóna un cop l’any, a l’hivern, als embassaments dels Països Catalans, la qual cosa permet de tipificar-los com a monomíctics càlids. El fenomen és nul o imperceptible en gairebé tots els embassaments petits, de poca fondària, els quals són un percentatge considerable arreu dels Països Catalans. En altres (Camarasa, Sant Ponç, Benaixeve, Loriguilla, Contreras), potencialment adequats per al desenvolupament d’una termoclina estable, el fenomen queda molt poc marcat per diverses causes: l’extracció d’aigua per l’home (és especialment significativa la fondària en què té lloc aquesta extracció), les entrades d’aigua i la intensitat del flux, l’acció dels vents sovint importants en embassaments molt encaixonats dins les valls o el fet que l’escalfament superficial sigui molt lent.

La formació d’una termoclina estable té una gran significació respecte al funcionament del sistema, ja que en aquestes condicions l’activitat dels organismes a l’hipolímnion pot donar lloc a unes característiques no gens adequades per a moltes de les possibles utilitzacions de l’aigua que s’extreu de l’embassament; això és molt comú als embassaments més profunds i eutròfics, i pot tenir molta importància, com veurem en el cas de l’embassament de Sau.

La mineralització

Paràmetres químics principals de les aigües d'alguns embassaments dels Països Catalans: Boadella (Alt Empordà),Oliana (Alt Urgell), Sant Ponç (Solsonès), Susqueda (Selva), Camarasa i Canelles (Noguera), Santa Anna (Llitera), Flix (Ribera d'Ebre), Riudecanyes (Baix Camp), Sitjar (Plana Ba9xa), Benaixeve i Loriguilla (Serrans), Contreras (Plana d'Utiel), Amadòrio (Marina Baixa), Gorg Blau i Cúber (Mallorca).

Dades compilades per G. Moyà i G. Ramon

La qualitat de les aigües d’un embassament és inicialment condicionada per la concentració d’una sèrie d’elements que es veuen molt poc influïts per l’activitat dels organismes, per la qual cosa són coneguts com a elements de proporcionalitat constant. Aquests elements estan representats majoritàriament per alguns anions (bicarbonats, carbonats, sulfats i clorurs) i uns quants cations (calci, magnesi, sodi i potassi), i tots en conjunt permeten d’avaluar el grau de mineralització d’una determinada aigua. La mineralització de l’aigua d’un embassament depèn bàsicament de la composició litològica dels materials que es troben a la seva conca, i les característiques geològiques dels Països Catalans fan que els elements majoritaris en les aigües siguin el calci, els carbonats i els bicarbonats. La quantitat d’aquests dos darrers dissolta a l’aigua condiciona fonamentalment el que s’anomena alcalinitat, i aquest paràmetre pot ser utilitzat com a criteri de tipificació.

Tot això porta a distingir alguns tipus característics d’embassaments per mitjà de la mineralització i l’eutròfia com a característiques principals, que determinen les comunitats planctòniques i bentòniques. De fet, tot el conjunt dels embassaments és caracteritzat per uns valors d’alcalinitat, i per tant de mineralització, considerablement alts dins el global de les aigües dolces; es tracta, doncs, d’un conjunt d’aigües amb un grau elevat de mineralització i una reserva alcalina important, deguda essencialment als bicarbonats. Així i tot, és possible de constatar diferències notòries dins tot el conjunt d’embassaments, ja que els valors d’alcalinitat manifesten clarament una marcada tendència a anar augmentant així que ens desplacem cap al S. Els d’aigües menys mineralitzades corresponen als situats més al N i cap a l’interior (llacs amb presa dels Pirineus, Canelles, Santa Anna, Tremp, Camarasa, Oliana) per causa de la influència directa exercida per les aigües pirinenques que arriben amb un flux molt important i actuen com a diluents, la qual cosa fa que el valor mitjà de l’alcalinitat al llarg de l’any es mantingui per sota dels 2 meq/l. Els embassaments situats al N i més cap a la costa (Boadella, Susqueda, Santa Fe) presenten aigües una mica més mineralitzades amb uns valors d’alcalinitat que de mitjana no s’allunyen gaire dels 2,5 meq/l, característiques semblants a les dels embassaments illencs (Cúber, Gorg Blau). Els del Principat que no rebin una influència directa d’aigües pirinenques, i també la major part dels corresponents al País Valencià, estan caracteritzats per uns elevats valors d’alcalinitat, amb una mitjana sempre per damunt dels 2,7 meq/l i, en general, més a prop dels 3 meq/l. Finalment, el grup d’embassaments situats més cap a l’interior del País Valencià (Benaixeve, Loriguilla, Contreras, Tous), particularment influïts per les aigües dels rius Túria i Cabriel, presenta els màxims valors d’alcalinitat, amb una mitjana superior als 3 meq/l; aquest important grau de mineralització és conseqüència de l’elevada quantitat d’ions presents a l’aigua, amb valors particularment alts de bicarbonats, sulfats i calci, la qual cosa reflecteix tant la naturalesa del substrat rocós, integrat predominantment per materials solubles —calcàries i evaporites—, com la climatologia de la zona, amb una pluviositat de prop d’uns 400 mm anuals i amb un període d’eixut fins i tot de més de sis mesos.

Els nutrients

Evolució dels perfils verticals dels valors d’oxigen, relació N/P, i clorofil·la a al llarg de l’any, en diferents embassaments dels Països Catalans corresponents a diferents graus d’eutròfia. Observeu la tendència de l’oxigen a disminuir fins a desaparèixer a l’hipolímnion a mesura que avança l’eutrofització, i els seus valors baixos a tota la columna d’aigua a la tardor (especialment a Susqueda). També és clara la disminució de la relació N/P a mesura que augmenta l’eutrofització per un excés del fòsfor que arriba a l’aigua, i que contrasta amb l’augment fort de clorofil·la, resultat del creixement algal. Les figures han estat confegides a partir d’un nombre limitat de dades, de manera que no hi figuren alguns detalls (màxims algals a l’estiu o a la tardor) o bé hi són exagerats (mínims d’oxigen a l’epilímnion a la tardor, a Susqueda).

Carto-Tec, original de G. Moyà i G. Ramon.

La concentració de nitrogen, mesurada en forma de nitrats, a les aigües dels embassaments dels Països Catalans és relativament alta i, en general, suficient per al desenvolupament de les algues. Les diferències són prou significatives per causa del gran nombre de factors que còndicionen les entrades i les sortides de nitrogen de l’embassament, la qual cosa fa que la tipificació estigui relacionada, més que amb factors de caràcter regional, amb factors de tipus molt local i fonamentalment amb la incidència de l’home sobre l’embassament i amb les algues que s’hi desenvolupen. Els valors més alts es troben als embassaments localitzats cap a la part baixa dels rius, i especialment en aquells que recullen aigua que ha corregut sobre sòls adobats (Flix, Benaixeve, Loriguilla); mentre que valors sensiblement baixos corresponen als embassaments amb una mínima incidència humana, com són els dels Pirineus i els de Mallorca. D’altra banda, com que el consum de nitrats per les algues és més important durant la primavera, a l’estiu es pot detectar una manca de nitrats en alguns embassaments (Boadella, Susqueda, Riudecanyes, Cúber, Gorg Blau).

La concentració de fosfats s’hi manté en general dins uns límits moderadament alts: són pocs els que arriben al valor de 0,5 micrograms-àtom de fòsfor per litre, que ha estat considerat com a límit entre els embassaments menys i més eutròfics, allunyat, per tant, de la concentració d’1 (µg-àt/1 que es pren com a indicador clar d’eutrofització d’una massa d’aigua dolça. Si bé són molts els factors determinants de la concentració de fosfats a l’aigua, n’hi ha un de general per a tots els embassaments dels Països Catalans que n’explica els valors baixos i, que és l’important grau de mineralització de llurs aigües, la qual cosa fa que es produeixi una precipitació de fosfats, conjuntament amb la de carbonat càlcic, i que es formin compostos de fòsfor insolubles que queden atrapats i immobilitzats en el sediment. Nogensmenys, en alguns embassaments s’ultrapassa el límit d’1 (µg-àt/l de fòsfor, de mitjana, la qual cosa és deguda fonamentalment al fet que les aigües que arriben a l’embassament han estat objecte d’una utilització urbana o industrial prèvia. Aquest fet és particularment notori en el cas dels embassaments del Ter i de l’Ebre; en altres (Canelles, Oliana, Amadòrio, Contreras, Cúber, Gorg Blau) solament s’arriba a aquest valor límit en determinats moments, i és degut fonamentalment al fet que hi ha una redissolució del fòsfor dels sediments, que se solubilitza quan es presenten condicions reductores com a conseqüència de l’esgotament de l’oxigen a les capes més baixes, quan la massa d’aigua es troba estratificada tèrmicament. Els embassaments amb valors més alts de fòsfor (els més eutròfics) també presenten valors alts de quantitat de clorofil·la i de producció primària.

Malgrat que és inqüestionable la relació entre la concentració de fosfats i el grau d’eutròfia d’un embassament, ja que a mesura que augmenten les entrades de fòsfor s’incrementa també la quantitat de clorofil·la i la producció, a l’hora d’establir una tipificació dels embassaments resulta molt més pràctic fer ús de la relació que hi ha entre el nitrogen i el fòsfor, car aquesta relació delimita els grups d’algues que poden desenvolupar-se a les seves aigües. Els embassaments més eutròfics, els més rics en fosfats, com són els del Ter, i també alguns de clarament deficitaris de nitrogen (Boadella, Gorg Blau, Cúber) es caracteritzen per una relació N/P que es manté inferior a 20, de mitjana. Un segon grup d’embassaments (Canelles, Oliana, Flix, Riudecanyes) presenta valors per a aquesta relació amb una mitjana que no arriba als 50, mitjana que s’acostuma a considerar com a límit inferior per als embassaments de terrenys calcaris, la qual cosa és indicadora d’un important grau d’eutròfia. Un tercer grup d’embassaments (Amadòrio, Sant Ponç, Sitjar) presenta una relació N/P entre 50 i 100; és a dir, els valors que es consideren habituals per als embassaments de l’estat espanyol amb característiques semblants als dels Països Catalans, bé que això no vol dir que gaudeixin d’un immillorable estat de «salut». Finalment, hi ha un quart grup (Camarasa, Santa Anna, Contreras, Loriguilla) amb una relació N/P molt elevada, indicadora d’una millor qualitat de les aigües que emmagatzemen, la qual cosa no necessàriament permet de fer extensiva aquesta afirmació a tota la zona veïna, car molt sovint és resultat de la seva localització, aigües avall d’un riu en el qual es troben altres embassaments propers que concentren i eliminen, per acumulació en llurs sediments, importants quantitats de fòsfor.

Les comunitats dels embassaments

Principals elements de les comunitats litorals (A), planctòniques (B) i bentòniques (C) dels embassaments dels Països Catalans, segons el seu grau d’eutròfia. 1 Glyptotendipes, 2 Cyrnus, 3 Cricotopus, 4 Cloeon. 5 Chara, 6 Typha, 7 Atyaephyra desmaresti, 8 Micronecta, 9 Caenis, 10 Oocystis, 11 Navicula, 12 Rhodomonas lacustris, 13 Ceratium hirundinella, 14 Scenedesmus, 15 Peridinium, 16 Cyclotella, 17 Phormidium, 18 Synedra, 19 Cyclops, 20 Daphnia longispina, 21 Dinobryon, 22 Ascomorpha, 23 Merismopedia, 24 Polyarthra, 25 Ochromonas, 26 Planctonema, 27 Sphaerocystis, 28 Acanthocyclops, 29 Fraguaria, 30 Asplanchna, 31 Melosira, 32 Daphnia hyalina, 33 Asterionella. 34 Oscillatoria, 35 Anabaena, 36 Brachionus, 37 Filinia, 38 Phacus, 39 Eudiaptomus, 40 Daphnia galleata, 41 Tanytarsus, 42 Psammoryctides barbatus, 43 ostràcode, 44 Pisidium, 45 Procladius, 46 Chaoborus flavicans, 47 Stictochironomus, 48 Chironomus, 49 Tubifex tubifex, 50 nematode, 51 Limnodrilus hoffmeisteri.

Maria Rieradevall, a partir de fonts diverses.

Els organismes que viuen als embassaments hi són condicionats pel temps de funcionament de cada embassament (així, doncs, als més antics hi ha un nombre d’espècies més elevat) i per les propietats físico-químiques de les aigües, la qual cosa fa que es puguin trobar correlacions entre les unes i les altres. Així, des del punt de vista físic, i a grans trets, hi ha unes espècies més pròpies d’aigües fredes, que es localitzen majoritàriament als embassaments pirinencs, i unes altres d’aigües més calentes. Quant a les característiques químiques, les diferències que es troben en els organismes són poc condicionades pel grau de mineralització de les aigües, sempre alt, però sí que ho són pel diferent grau d’eutròfia, de tal manera que és possible de fer-ne una distribució coincident.

D’altra banda, les comunitats depenen de la seva localització dins l’espai de la cubeta. Així, els organismes de les vores o zona litoral dels embassaments es veuen sotmesos a les oscil·lacions del nivell de la massa d’aigua per causa de la gestió feta per l’home; això fa que aquesta zona es trobi periòdicament inundada o dessecada. Per aquesta raó, la vegetació de les ribes mai no es troba ben desenvolupada als embassaments, si prescindim d’algun cas molt excepcional, com és l’embassament de Flix, que té un nivell d’aigua molt poc variable. Les vores dels embassaments són una zona pelada, sense vegetació; aquesta solament es desenvolupa lleugerament si es manté el nivell constant alguns dies. Quan es donen aquestes condicions trobem una capa d’algues sobre les pedres, o bé de vegades es forma un tapís de macròfits submergits i més difícilment apareixen macròfits flotants o macròfits emergents que, en tot cas, seran eliminats en baixar el nivell de l’aigua, i, si aquesta baixada es prolonga, fins i tot podrà iniciar-se una colonització de la franja nua per la vegetació herbàcia terrestre. Aquesta manca de vegetació aquàtica limita igualment la presència d’organismes animals a les vores, on trobem únicament espècies que són resistents a les fluctuacions del nivell de l’aigua o que poden seguir-les; és a dir, espècies de creixement ràpid, poc exigents en l’alimentació i que deixen molta descendència; així, a la zona marginal dels embassaments predominen diferents estadis del cicle biològic d’alguns insectes (larves de quironòmids sota les pedres, adults nedadors d’hemípters) i el crustaci Atyaephyra desmaresti. Si bé és possible trobar algunes diferències en la fauna de les vores dels embassaments, tot el conjunt de raons esmentades fan que els organismes de la zona marginal siguin poc adequats per a establir-ne una tipologia.

Els organismes bentònics es veuen molt limitats per les condicions del medi, especialment per la presència de partícules a l’aigua i la important acumulació de sediments. La manca de llum generalitzada no permet el desenvolupament d’una vegetació arrelada als sediments. El dèficit o l’absència total d’oxigen, almenys durant l’estiu, que es presenta a la major part dels embassaments dels Països Catalans, fa que les formes predominants al fons siguin uns grups molt concrets de cucs (tubifícids) i d’insectes (quironòmids). Les espècies d’insectes predominants als sediments són lleugerament diferents en els grups d’embassaments segons el seu grau d’eutròfia, però encara sembla més significatiu el fet que la quantitat global d’animals hi augmenta en fer-ho l’eutròfia, i, en aquestes condicions, a la llarga s’hi veuen afavorits els cucs.

Entre els organismes que es troben al si de l’aigua hi ha un grup de nedadors, els peixos, i un altre d’organismes que viuen en suspensió, el plàncton. Els peixos dels embassaments són resultat de la primera entrada d’espècies pròpies dels rius, menys adaptades, i d’altres d’introduïdes per l’home en les repoblacions. Els organismes del plàncton, tant animals o zooplàncton (protozous, rotífers, crustacis) com vegetals o fitoplàncton, (algues), es troben ben correlats amb l’estat tròfic de l’embassament. Així, en el zooplàncton, un grau d’eutròfia elevat comporta unes variacions en les espècies presents i, a més a més, una modificació dels grups predominants; entre els crustacis, es detecta un predomini relatiu dels cladòcers sobre els copèpodes i, d’aquests darrers, els diaptòmids atenyen una major significació. Paral·lelament, el fitoplàncton dels embassaments menys eutròfics es troba integrat per algues peridinials, crisofícies i diatomees cèntriques, a les quals s’afegeixen, en augmentar el grau d’eutròfia, determinades diatomees pennals i algues clorofícies, considerades indicadores d’eutròfia. En els embassaments que presenten una relació N/P més baixa i amb manca de nitrogen, les cianofícies poden substituir les clorofícies.

Així, doncs, bé que amb certes simplificacions, és possible agrupar els embassaments dels Països Catalans en quatre grans tipus, a partir de les comunitats d’organismes que es desenvolupen a les seves aigües, que, en definitiva, reflecteixen tot el conjunt de característiques pròpies d’aquests sistemes naturals.

El primer grup inclou els embassaments que presenten una comunitat d’algues planctòniques dominada per les diatomees cèntriques del gènere Cyclotella, acompanyades de dinoflagel·lats dels gèneres Ceratium i Peridinium, crisofícies del gènere Dinobryon i petites criptofícies dels gèneres Cryptomonas i Rhodomonas. Aquesta comunitat no acostuma a créixer molt, de manera que, en aquests embassaments, el contingut de clorofil·la a l’aigua i la producció no són gaire elevats. Les formes zooplanctòniques són representades majoritàriament per petits crustacis, com ara Daphnia magna i Neolovenula alluaudi, i rotífers com Ascomorpha ovalis i Synchaeta del grup triophthalma. Dins aquest primer grup se situen els embassaments menys eutròfics: com que les aigües que els nodreixen tenen pocs fosfats, presenten una relació N/P elevada; hi trobem indistintament embassaments de dimensions grans i petites, i també hi ha diferències importants quant al grau de mineralització; la transparència de l’aigua mesurada amb el disc de Secchi és relativament elevada (6-10 m). Són exemples d’aquest primer grup els petits embassaments dels Pirineus, Santa Anna, Sant Ponç i Benaixeve.

El segon grup es caracteritza perquè, malgrat que hi ha unes comunitats d’organismes pràcticament idèntiques a les del grup anterior, hi apareixen sempre com a formes freqüents les diatomees pennals Melosira granulata, Fragilaria crotonensis i Asterionella formosa, considerades com a espècies indicadores d’un cert grau d’eutròfia; això fa que hi hagi, en general, unes concentracions de clorofil·la i de fosfats una mica més elevades que al grup anterior, i també que siguin més alts els valors de producció i la relació N/P; però no hi ha gaires diferències pel que fa al grau de mineralització de les aigües. L’embassament de Canelles, al Principat, i qualsevol dels embassaments del País Valencià situat més cap a l’interior, són representatius d’aquest grup.

En alguns embassaments, la comunitat fitoplanctònica sempre presenta afegides a les algues esmentades al grup anterior un conjunt de cianofícies com Oscillatoria rubescens, Anabaena, Gomphosphaeria i Microcystis. La comunitat zooplanctònica és caracteritzada per la presència de petits crustacis, com Daphnia hyalina i Ceriodaphnia quadrangula, i de rotífers, com Keratella cochlearis, Asplanchna priodonta i Collotheca del grup pelagica, formes ben diferents de les que es trobaven als grups anteriors. Aquest fet és conseqüència dels baixos valors que pren la relació N/P de l’aigua per causa d’un dèficit de compostos de nitrogen, o també per una incorporació important de compostos de fòsfor. Aquestes condicions apareixen amb més facilitat als embassaments d’aigües lleugerament mineralitzades; però no és aquest el cas dels embassaments dels Països Catalans. Això fa que sigui difícil de separar els embassaments clarament tipificables dins aquest tercer grup; ara bé, són molts els que, almenys en determinats moments del seu cicle, es poden situar en aquest grup, i probablement els embassaments de Gorg Blau i Cúber en són els exemples més representatius.

El quart grup el caracteritza una comunitat fitoplanctònica en la qual, juntament amb la majoria de les espècies anteriors (exceptuantne peridinials i Oscillatoria rubescens), hi ha un predomini molt acusat de les clorofícies Pediastrum, Sphaerocystis, Scenedesmus i Crucigenia, entre d’altres. Aquestes algues es presenten acompanyades de crustacis i rotífers, amb una abundància dominant de Tropocyclops prasinus, Polyarthra major, Polyarthra remata, Asplanchna girodi i Filinia terminalis. Es tracta del grup d’embassaments que presenta el grau d’eutròfia més alt dins tot el conjunt d’embassaments del Països Catalans. Les comunitats fitoplanctòniques s’hi desenvolupen bé, ja que disposen de concentracions de nutrients elevades; això fa que la concentració de clorofil·la i la producció siguin altes. Els embassaments de Flix, Riudecanyes, Susqueda, Boadella, Camarasa, Oliana i la gran majoria dels embassaments petits de llocs no gaire elevats són exemples ben representatius d’aquest darrer grup.

El cas de l’embassament de Sau

Vista de la vall de Sau, travessada pel Ter, abans de la construcció de l’embassament (a dalt), amb l’antic poble de Sau i l’església de Sant Romà, actualment coberts per les aigües (a baix). L’embassament de Sau és el més ben estudiat dels Països Catalans, ja que hom coneix l’evolució de les seves característiques des del moment en què es va omplir. El seu procés d’eutrofització ha estat constant, perquè l’aportació de nutrients des de la conca ha anat augmentant contínuament. El color verd intens de l’aigua revela aquest estat eutròfic, resultat d’un creixement algal extraordinari gràcies a la concentració exagerada de nutrients. Tot i la retenció de fòsfor al sediment i els processos de desnitrificació que s’hi donen, la seva capacitat d’autodepuració ha estat depassada a bastament. Els problemes que això origina a les plantes de potabilització d’aigües han augmentat encara més l’interès de l’estudi de les mesures per a la correcció de la seva eutrofització.

Manel Esclusa i Jordi Vidal.

El riu Ter, tot i ser el riu de curs més llarg de tots els propis i exclusius dels Països Catalans, és més aviat modest i de cabal bastant irregular, amb mínims de menys de 2 m³/s, a les Guilleries, i riuades de fins a 2000 m³/s. El seu cabal mitjà en arribar a Roda de Ter és d’uns 18 m³/s, i d’uns 20 m³/s al Pasteral, en arribar a la plana del Gironès.

Aprofitant el notable desnivell geogràfic que fa el riu Ter en creuar les Guilleries, s’hi han construït dos grans embassaments: el de Sau, amb una capacitat màxima de 177 × 10⁶ m³, i el de Susqueda, els terrenys inundats del qual comencen tot just sota la mateixa presa de Sau, amb 230 × 10⁶ m³ de capacitat màxima, aproximadament 6 km² de superfície i 120 m de fondària màxima. El primer que es posà en funcionament (1963) fou el de Sau, situat aigües amunt del de Susqueda i més exposat, per aquest motiu, a l’impacte resultant de l’activitat humana a la conca que nodreix d’aigua aquests ecosistemes artificials. Ambdós actuen com a reguladors, és a dir, com a acumuladors d’aigua en les èpoques de superàvit, i com a complementadors del cabal natural del riu en les èpoques de dèficit hidràulic. Aigües avall de Susqueda, un tercer embassament, el del Pasteral, va ser ampliat fins a una capacitat màxima de 14 × 10⁶ m³, per tal de poder compensar l’irregular funcionament diari de les centrals hidroelèctriques del sistema hidràulic de Sau-Susqueda. La concepció del projecte de construcció de l’embassament de Sau preveu un ús plural de les aigües regulades pel sistema: producció d’energia hidroelèctrica, irrigació agrícola i abastament domèstic i industrial en zones amb dèficit d’aigua. Per tal d’aportar un cabal suplementari a la central de Sau, l’any 1967 va ser artificialment transvasada, ja quasi al seu final, la riera Major, que drena el vessant N del massís del Montseny, cap a l’embassament de Sau, deixant eixut un tram de llera de gran anomenada fins aleshores per la seva riquesa piscícola, en truites sobretot. La superfície de la conca que nodreix d’aigua l’embassament de Sau és de 1790 km². D’aquesta superfície, uns 1520 km² corresponen a la conca del riu Ter i dels seus afluents, mentre que 127 km² ho són de la riera Major i, de la resta, 138 km² corresponen a d’altres drenatges naturals dels vessants de l’embassament i 5 km² pertanyen a la superfície inundada. La relació entre la superfície de la conca i la superfície del llac és de 300-400:1.

El riu Ter, així com els seus principals afluents de la conca alta, el Freser, el Ges, el Gurri, etc., travessa zones industrials —Ribes de Freser, Campdevànol, Ripoll, Torelló, Manlleu i Vic, principalment— que, si bé sense excessiva densitat de població, són la seu d’indústries de tota mena, essent les principals la tèxtil, l’alimentària, la paperera, la de la pell i, àdhuc, la metal·lúrgica. Cal recordar aquesta circumstància, perquè incideix clarament sobre el grau de contaminació del riu. A més a més, el fet de travessar la plana de Vic, amb una agricultura extensament desenvolupada, contribueix a enaltir la potencialitat tròfica de les aigües que arriben a l’embassament de Sau. Podem prendre com a punt de referència l’aportació de fòsfor que introdueix el riu Ter a Sau, per tal com el fòsfor és, en la immensa majoria d’aigües naturals no exposades —o poc exposades— a l’acció humana, l’element limitant o la clau quantitativa de la biomassa que pot acollir. Els darrers quinze anys, aquesta aportació ha estat avaluada en xifres que varien entre 170 i 300 tones anuals. Si considerem que, per una massa d’aigua de característiques morfomètriques i hidrològiques com les de Sau, ultrapassar la xifra de 10-20 tones anuals de fòsfor entrat al sistema comporta ja perill d’eutrofització, podem fer-nos càrrec de la importància d’aquest grau de fertilització a Sau, que fa que, en moltes ocasions, l’aigua sigui gairebé al punt d’ultrapassar el nivell de l’eutròfia i d’endinsarse cap a la hipereutròfia.

Morfologia i règim hidràulic

Característiques morfomètriques principals de l’embassament de Sau. Els valors indicats com a mitjana corresponen als 22 anys d’existència de l’embassament (des de la seva construcció fins a l’any 1985).

Dades d'A. Vidal

L’embassament de Sau és allargat, amb amples sinuositats que segueixen els meandres de l’antiga ribera del riu. En el tram de capçalera, el vas inundat té forma de «V» i no gaire fondària (menys de 30 m). En aquest sector, que arriba a tenir fins a 13 km de longitud, l’aigua s’hi renova amb certa rapidesa i l’estratificació tèrmica hi és precària. Podríem dir que, més que un llac, és un riu de corrent extremament lent. Només als darrers 4 km l’amplada augmenta decididament, en el lloc de l’antic poble de Sant Romà de Sau, avui cobert per les aigües. En aquest indret, el vas inundat és més aplanat i profund (fins a uns 60 m), l’estratificació tèrmica ben palesa i la renovació de l’aigua molt lenta, comparable a la de llacs de renovació ràpida. Al final, l’embassament s’estreny novament a l’últim quilòmetre, fins a la presa, on trobem la màxima fondària, teòrica, de 75 m.

Pel que fa a la hidrologia, ens limitarem a dir, observant la sèrie temporal dels primers 22 anys d’existència de l’embassament (fins al 1985), que el cabal mitjà anual ha estat de 572,55 × 10⁶ m³/any. Per tant, l’important factor que és el temps de residència teòric de l’aigua a l’embassament (volum/cabal) té un valor mitjà de 0,216 anys. És a dir, si l’aigua que entra substituís la que surt sense barrejar-s’hi, es renovaria totalment l’embassament en una mica més de dos mesos i mig (79,01 dies). Aquests valors mitjans són, en realitat, molt variables, i, a grans trets, podríem destacar els anys 1969, 1972, 1977 i 1982 com a anys d’aportació hídrica ben superior a la normal, i els anys 1966-67, 1970, 1973, 1979-81, 1983 i 1985 com a anys de poca aportació hídrica; com a anys de secada extrema, destaquen l’any 1966 i, sobretot, el 1973. La importància biològica dels anys de poca pluja es deu al fet que s’accentuen els símptomes de l’eutrofització i, sobretot, de la contaminació de l’aigua que entra a l’embassament. Per això, moltes de les comparacions entre paràmetres es fan entre els anys 1981 i 1982, d’hidrografia molt diferent.

El cicle tèrmic i el cicle d’estratificació quimica

Variació dels principals paràmetres físics, químics i biològics (clorofil·la) al llarg de dos anys, a l’embassament de Sau. Noteu que a la tardor (al mes d’octubre, concretament), l’establiment de la termoclina, els valors mínims d’oxigen a l’hipolímnion, els màxims de compostos reduïts (amoni, sulfats, manganès) prop del fons i els valors elevats de clorofil·la a l’epilímnion ens parlen del grau elevat d’eutròfia de l’embassament. Els dos anys que recull l’estudi foren molt diferents: el 1981 fou un any sec, amb poca entrada d’aigua, i l’hipolímnion es mantingué anòxic tot l’any; el 1982, amb una aportació d’aigua gairebé el doble de la mitjana interanual, hi hagué més barreja i, una bona part de l’any, l’oxigen fou abundant a tota la columna d’aigua. Això explica que els màxims de sulfurs fossin més grans el 1981 que no pas l’any següent. Noteu també que els valors màxims de clorofil·la s’atenyen sempre a la primavera.

Carto-Tec, original d’Antoni Vidal

Tots els esdeveniments que s’escauen durant el cicle anual (barreges verticals i horitzontals, estratificació tèrmica, etc.) depenen de diversos factors: aportacions i pèrdues de calor, règim hidràulic, vents, fondària de sortida de l’aigua, etc. Es per això que no és fàcil la descripció i la tipificació tèrmica dels embassaments.

Amb molta simplificació, podem descriure el cicle tèrmic de l’embassament de Sau com del tipus monomíctic càlid. Com a peculiaritats d’aquest cicle anual a Sau, esmentarem que, durant l’estratificació estival, la termoclina principal sol definir-se a molta fondària, més avall del nivell de sortida de l’aigua, mentre que a prop de la superfície s’hi desenvolupen d’altres termoclines, més precàries i inestables, però que són les que, homòlogament als llacs naturals, definirien l’epilímnion en el sentit biològic de «zona trofògena». Un altre fenomen remarcable és l’oligomixi, és a dir meromixi ocasional, alguns anys, amb barreja de tardor-hivern que no destrueix del tot l’estratificació tèrmica fins al fons de l’embassament, on resten aigües anòxiques, en aquest cas, al llarg de tot l’hivern.

Un factor que sembla tenir una gran importància en la determinació de la biomassa mitjana anual que creix a Sau és l’estabilitat màxima estival de l’estratificació tèrmica; aquest factor (ho podria ser també la turbulència) determinaria la quantitat de llum disponible per al plàncton vegetal i, en el nostre cas en què no manquen els nutrients minerals, seria una clau tan capital com aquests darrers, tradicionalment considerats en els models d’eutrofització. La transparència de l’aigua sol tenir, a Sau, un màxim a l’hivern, i és menor a la resta de l’any, en clara correlació amb els creixements planctònics. La transparència mitjana anual mesurada amb un disc de Secchi d’una sèrie de 18 anys és de 2,05 m.

Des d’una perspectiva hidro-geoquímica, l’aigua que entra a l’embassament té una mineralització que és conseqüència del seu pas per terrenys calcaris. L’embassament, a més de ser un medi idoni per a la sedimentació de material particulat, actua com una trampa d’emmagatzemament d’elements dissolts, que s’acumulen al sediment per altres mecanismes, com són l’assimilació prèvia pels organismes pelàgics, l’adsorció sobre partícules i la precipitació. L’entrada excessiva de nutrients per al fitoplàncton (fòsfor, sobretot) provoca una biomassa exuberant i un metabolisme forçat i desequilibrat de l’ecosistema.

La conjunció de l’estratificació tèrmica i el metabolisme de l’excessiva quantitat de plàncton alteren fortament les característiques físico-químiques de l’aigua i donen origen a un cicle anual d’estratificació química, paral·lel al tèrmic. Molt breument, els principals mecanismes d’aquesta alteració serien de quatre tipus. En primer lloc, la depleció del silici dissolt a l’aigua superficial, a càrrec de les diatomees planctòniques, i el seu transport cap al sediment. En segon lloc, l’alteració del sistema carbònic, ja que, a conseqüència de la intensa fotosíntesi, a l’aigua superficial s’esgota l’anhídrid carbònic, i l’ús ulterior de bicarbonats provoca la precipitació de carbonats, que es dissolen després, en part, en l’aigua més fonda. En tercer lloc, l’alteració de la distribució, en l’espai i el temps, dels principals nutrients minerals per al plàncton (carboni, nitrogen i fòsfor); encara que només una petita fracció de la producció primària (només un 1% o un 2%) arriba a l’hipolímnion, l’efecte acumulatiu d’aquesta redistribució, al llarg de l’any, pot ser ben espectacular. Finalment, les alteracions principals es deuen, però, a l’esgotament de l’oxigen a l’hipolímnion, o aigua profunda, per excessiva acumulació de material orgànic sedimentat, tant autòcton com al·lòcton. En relació amb aquest darrer punt, la intensa fotosíntesi a l’aigua superficial origina material orgànic i oxigen —com a subproducte—, l’excés del qual, per dificultats de transport dins del sistema, és dissipat cap a l’atmosfera. L’oxidació del material orgànic produït —i del que entra a l’embassament per la contaminació dels rius— necessitaria l’oxigen perdut i altres quantitats addicionals; com que no existeix, el metabolisme de degradació fa que s’esgoti ràpidament l’oxigen dissolt a les aigües allunyades de la interfase aigua-atmosfera. En aquestes aigües anòxiques, s’altera el mecanisme trofolític d’oxidació aeròbia, que llavors és dut a terme per altres mecanismes que usen ions oxidats (nitrats, nitrits, sulfats, etc.), i s’acumulen productes de la degradació incompleta dels materials orgànics: metà, sulfurs, hidrocarburs, alcohols, etc. La manca d’oxigen altera, al mateix temps, el nivell d’oxidació-reducció del sistema, originant la solubilització d’elements altrament menys —o molt poc— solubles, com són òxids de ferro i manganès, fosfats, etc. Tots aquests processos s’esdevenen cada any a l’embassament de Sau com a resultat de l’entrada de nutrients i malgrat la retenció que en fa el sediment.

El cicle anual i la successió ecològica

Seqüència d’aparició de les espècies de rotífers al zooplàncton de l’embassament de Sau durant els seus primers 10 anys de funcionament. Noteu que la reduïda comunitat inicial s’enriqueix progressivament en espècies, i que algunes de les dominants van canviant al llarg dels anys: Keratella quadrata, molt abundant als inicis, va sent substituïda per K. cochlearis; algunes mostren un temps d’aparició gairebé fixat, com Trichocerca pusilla i Hexarthra mira, que surten a l’estiu i a la tardor, o Brachionus calyciflorus, que ho fa a la primavera. A aquesta successió s’hi afegeix la complexitat del cicle anual i de l’estructura vertical, que fan possible que moltes espècies d’estratègia similar coexisteixin a l’embassament.

Carto-Tec, original d’Antoni Vidal.

A l’estrat trofogen de l’aigua de l’embassament, s’hi troben, algunes vegades, densitats d’organismes —generalment unicel·lulars— que sobrepassen la xifra de 100 000 individus/ml. Els valors normals són, però, més reduïts: oscil·len entre 3000 individus/ml, al començament de l’hivern, i xifres més variables dins l’interval de 10 000 i 40 000, des de mig hivern fins a mitja tardor. Hi ha, doncs, una pauta de periodicitat quantitativa anual, ben definida i repetitiva, que evidencia un creixement hivernal o d’hivern-primavera; i, després d’un petit lapse, un creixement d’estiu-tardor fragmentat de vegades en diverses pulsacions que, a escala específica, representen igual nombre de substitucions de comunitats que creixen, maduren i decauen finalment per circumstàncies diverses: esgotament de recursos, pressió del zooplàncton, parasitisme, alteració de l’estratificació, etc.

Superposat a aquest cicle quantitatiu, hi ha un cicle anual qualitatiu, també amb característiques ben definides. A grans trets, al màxim d’hivern-primavera hi dominen les diatomees. Aquesta dominància, que gairebé esgota els recursos nutritius del medi, acaba de cop pel dit motiu i amb l’ajuda de la instauració de l’estratificació tèrmica que propicia la sedimentació d’aquests organismes d’elevada densitat. Llavors, després d’una curta pausa amb dominància d’algues flagel·lades, amb moviment propi en el si de l’aigua, a l’inici de l’estiu apareixen altres successions amb dominància d’una diversitat d’espècies de cloroficies i, moltes vegades, al final de l’estiu i a la tardor, de cianofícies i dinoflagel·lats. Aquestes poblacions planctòniques, amb algun nou rebrot esporàdic de diatomees a la tardor, decauen lentament i progressiva, fins a l’arribada de l’hivern. Hi ha també una successió, al llarg dels anys, de la composició específica en les comunitats del fitoplàncton desenvolupat a l’embassament de Sau, ja que hi apareixen noves espècies, o bé són substituïdes per altres que pertanyen a un estadi concret dins del cicle anual tot just descrit. Aquesta evolució específica interanual és d’origen plural: aleatori, oportunitats de colonització, canvis en el medi, etc.

El zooplàncton, menys estudiat a l’embassament de Sau, evidencia fets paral·lels als descrits per al fitoplàncton. La seva composició taxonòmica es limita principalment a espècies de rotífers i de crustacis, si bé cal no oblidar una certa representació d’espècies de protozous. Numèricament, com a la majoria d’aigües eutròfiques, hi són dominants els rotífers. Al llarg del cicle anual s’evidencien dos màxims quantitatius ben individualitzats, a la primavera i a l’estiu. Quant a la composició específica dels rotífers, podríem ressaltar la presència de Keratella quadrata i Brachionus calyciflorus a la primavera, mentre que dues espècies de Trichocerca (T. pusilla i T. stylata), i també Hexarthra mira, creixen sobretot a l’estiu; el gènere Polyarthra, representat per diverses espècies, el trobem durant tot l’any. Al grup dels crustacis són dominants els cladòcers, si bé no hi manquen els copèpodes, entre els quals cal destacar Tropocyclops prassinus. Els cladòcers tenen com a representació principal Bosmina longirostris i Daphnia longispina a la primavera, i espècies de Ceriodaphnia a l’estiu.

No tenim dades de la incidència d’altres grups animals a l’embassament. Cal destacar, però, l’observació d’un creixement a la tardor del 1968, esporàdic però espectacular, d’una medusa d’aigua dolça: Craspedacusta sowerbii. Si bé s’ha observat posteriorment aquesta espècie a altres embassaments de la península Ibèrica, l’observació esmentada va ser la segona a tot el país, i la primera geogràficament i ecològica ben documentada. Tampoc no tenim dades concretes dels vertebrats que viuen dins o a l’entorn de l’embassament de Sau (peixos, rèptils, amfibis, ocells i mamífers); però sí que podem dir que els primers anys podien veure-s’hi diversos peixos (carpes, bagres, gats, etc.), mentre que els darrers anys l’única espècie que sobreviu en aquest ambient és la ubiqua carpa comuna. Fins i tot aquesta espècie, però, en els darrers hiverns i a causa de la manca d’oxigen suficient a l’aigua, ha experimentat tantes mortaldats que podem afirmar que gairebé ha desaparegut del tot a l’embassament.

Aspectes quantitatius de l’evolució biològica: l’eutrofització

El procés d’eutrofització de l’embassament de Sau es manifesta clarament en el balanç anual dels paràmetres més representatius. En el dibuix veiem qué el volum de l’embassament i el cabal d’aigua entrat expliquen el temps de residència, que és gran els anys secs i petit els anys plujosos, i aquest, al seu torn, explica les baixes concentracions de fosfat (en mitjana) de l’aigua que entra a l’embassament els anys plujosos i la diferent biomassa (expressada en valors de clorofil·la per unitat de volum). També s’evidencia l’eutrofització creixent al llarg dels anys per l’augment de la concentració de fòsfor a l’aigua de l’entrada, i la relació entre biomassa i concentració de fòsfor (a baix a l’esquerra). A més dels nutrients, el desenvolupament del plàncton també depèn del procés de formació i trencament de la termoclina, que és representat per l’estabilitat tèrmica al dibuix de baix a la dreta: els anys de forta estabilitat tèrmica, calorosos i amb la termoclina estable, són també anys molt productius.

Carto-Tec, original d’Antoni Vidal.

Hem vist, en parlar de l’evolució biològica de l’embassament de Sau, que en el si de les seves aigües els organismes passen per uns cicles quantitatius estacionals, que es repeteixen any rere any, acompanyats al mateix temps de canvis, també estacionals i cíclics, en la composició de les biocenosis planctòniques. També hem vist que les dites biocenosis canvien llur composició específica, en una evolució secular o successió, aliena als cicles estacionals. Deixant de banda les especulacions científiques —també importants— que hi són implicades, aquests fets tenen una gran importància des del punt de vista pràctic, per a l’ús de l’aigua. Les espècies planctòniques, a part la seva presència física, que pot ser inoportuna, excreten partícules i metabòlits cap al medi, i alliberen, en morir, els productes de la seva degradació. Tot això són qüestions capitals que cal tenir en compte a l’hora de voler potabilitzar una aigua amb les garanties sanitàries adequades. D’altra banda, l’efecte d’aquests factors no depèn només de la quantitat d’organismes presents, sinó que varia també segons quines són les espècies dominants en un moment determinat. Així, poderm dir que, pel que fa a la qualitat sanitària de l’aigua, és més negatiu l’impacte de les cianofícies i dels dinoflagel·lats que no pas el de les diatomees i de les clorofícies.

Mapa de la conca del Ter fins a l’embassament de Sau, amb indicació de la superfície i la població de cada subconca, i de l’aportació d’aigua i de fòsfor al riu en cada cas. La relació entre aquests paràmetres demostra que l’eutrofització de l’embassament correspon a l’anomenada eutrofització cultural, fruit de l’activitat de l’home.

Carto-Tec, original d’Antoni Vidal.

Tot amb tot, l’aspecte quantitatiu és el fonamental des del punt de vista tècnic, quan tractem d’usar una aigua natural. Hem parlat ja abans de les alteracions químiques que poden esdevenir-se, en una aigua embassada, com a conseqüència del creixement excessiu d’organismes. I d’això, l’embassament de Sau, n’és un exemple ben palès. Aquest fenomen és l’anomenada eutrofització, un concepte que en un principi fou referit, a bases qualitatives o semi-quantitatives, el temps —i també la necessitat pràctica— l’han transformat en un concepte clarament quantitatiu, en el qual les masses, els fluxos i les proporcions són un reflex del que passa en l’ecosistema.

Hi ha moltes maneres de mesurar la quantitat d’organismes que creixen a l’aigua. Però, quant al fitoplàncton —és a dir, la categoria dels productors primaris del sistema pelàgic d’un embassament—, la mesura més pràctica, i alhora la més acceptada universalment, és la quantificació dels pigments clorofíl·lics presents en el seu si. Si comparem la mitjana anual de clorofil·la a present a l’embassament de Sau en el transcurs dels seus anys d’existència, podem veure que augmenta, progressivament i contínuament, amb una tendència no lineal, és a dir, cap a un cert grau de saturació. La causa principal d’aquest increment o eutrofització és l’entrada excessiva d’elements nutritius cap al sistema, conseqüència d’alteracions en la composició química de les aigües afluents a l’embassament, degudes a l’acció de l’home. S’ha pogut determinar, per tant, una correlació entre la descàrrega anual de fòsfor a Sau i la quantitat de clorofil·la a desenvolupada (com a mitjanes anuals). També, intervenen altres factors en aquesta correlació. La sedimentació del fòsfor que entra al sistema, l’estabilitat de l’estratificació tèrmica o bé la turbulència de l’aigua, la intensitat del flux o la renovació de l’aigua, la presència de substàncies tòxiques i inhibidores del creixement, i també l’autoenfosquiment que posa un límit infranquejable a la densitat de fitoplàncton que pot créixer en una aigua aturada, en són exemples evidents. La quantitat de plàncton present —és a dir, el grau d’eutrofització— es pot predir o modelar matemàticament. A l’embassament de Sau, s’ha pogut fer amb força èxit, tenint compte només, de la quantitat de fòsfor entrat, la renovació de l’aigua (considerant la sedimentació del fòsfor proporcional a aquesta renovació) i l’estabilitat de l’estratificació a l’estiu, tot com a mitjanes anuals.

Per acabar aquesta visió de l’embassament de Sau, cal dir que s’ha d’entendre, ara com ara, com un ecosistema malalt, pel fet que té el metabolisme alterat, per l’acció intensiva de l’home en la conca que l’alimenta. Això dóna lloc a un desequilibri de la proporció producció/respiració, que porta a l’existència d’un hipolímnion anòxic, amb degradació anaeròbica, que, en barrejar-se l’aigua a l’hivern, dóna lloc a una gran mortaldat entre els peixos que encara hi viuen. El creixement excessiu d’algunes també fa que s’acumulin a l’aigua metabòlits orgànics diversos (geosmina, precursors de trihalometans, etc.), molts del quals són indesitjables, si no tòxics des d’un punt de vista sanitari. La millora de l’estat de l’embassament requereix, doncs, una política decidida i adient de sanejament de tota la conca que el nodreix.