Musulmans i cristians

“El comte de Barcelona és avui Ramon, fill de Berenguer, fill de Borrell. L’any 446 de l’Hègira (1054-55) deixà el seu país per anar a Terra Santa. En passar per Narbona, va visitar un dels grans personatges de la ciutat. Durant l’estada a la seva casa, el comte i la dona del seu amfitrió s’enamoraren. Ramon continuà el viatge i arribà a Jerusalem. De tornada, passà novament per Narbona. El comte visità novament l’antic amfitrió perquè desitjava retrobar-se amb la dona. El comte i la muller es confessaren recíprocament el seu amor i prepararen un pla perquè ella pogués fugir i retrobar-lo. Quan aquest arribà a Barcelona, i mitjançant el sobirà de Tortosa, envià un grup de jueus, en unes galeres, cap a Narbona, perquè l’ajudessin a portar a terme el projecte en qüestió. Però els enviats fracassaren en el seu intent i, el que és pitjor, el marit se n’adonà i, com que n’estava molt d’ella, decidí tancar-la. Segrestada la muller, la seva família l’ajudà a aconseguir l’objectiu. Uns parents la dugueren a Barcelona”.

Quan es vol il·lustrar l’existència d’una entesa entre els sarraïns i els cristians, és habitual la citació d’aquest passatge del Kitāb al-Masālik wa-al-Mamālik —del geògraf andalús al-Bakrī (v. 1004-94)— en què es relata l’intent de rapte de la futura comtessa de Barcelona. Un cop casada amb Ramon Berenguer I, Almodis conservà els lligams establerts amb el sobirà musulmà. En correspondència, ʿAlī ibn Muǧāḥid es dirigia a ella amb la salutació de “reina gloriosa” i confessava ser el seu “amic fidel”. Uns decennis abans, el 1016, el cronista Ibn Ḥayyān escrivia que les esposalles del fill del comte Ramon Borrell amb la filla del comte Sanç de Castella se celebraren en terres sarraïnes, a Saragossa, en presència d’una multitud que aplegava gent d’ambdues religions.

Deixant de banda els combats que oposaven catalans i sarraïns tot al llarg de l’època medieval, fets puntuals com aquests demostren que, paral·lelament, es mantingueren unes relacions força més pacífiques basades en la diplomàcia, els negocis i els intercanvis culturals. De la mateixa manera, s’insisteix més en els captius sarraïns en terres cristianes i en els captius cristians en terres sarraïnes —com el jutge Aurós, el vescomte barceloní Udalard, i el vescomte gironí Guandalgaud, reduïts a captivitat després de la ràtzia d’Almansor l’any 985— que en la població cristiana mossàrab que habitava pacíficament a les terres sotmeses a l’islam.

L’any 885, els cristians que vivien a Balaguer reberen d’una forma entusiasta els dos monjos del monestir de Castres que portaven les relíquies de Sant Vicenç des de Còrdova cap al seu monestir. L’any 975, els Annals palatins d’ʿĪsà ibn Aḥmad al-Rāzī relaten que els missatgers del governador sarraí de Lleida cobraven la capitació que pagava anualment la població cristiana d’una fortalesa identificada amb Castellonroi (Llitera). El 987 tingué lloc un litigi entre els habitants d’Aguinaliu i Jusseu, al Pallars musulmà, a causa d’uns pous d’aigua salada, en presència del prevere Fortuny (“jutge de tots els cristians de la regió de Lleida”). Fets tan coneguts com la tradició segons la qual Gerbert d’Aurillac (Alvèrnia) va conèixer les matemàtiques àrabs gràcies a la seva estada a Ripoll o l’arribada massiva de mancusos musulmans al mercat de Barcelona —des del final del segle X—, demostren que es produïren nombrosos i variats intercanvis al llarg de tot aquest període entre cristians i musulmans. D’aquests fenòmens cal remarcar-ne tres que, fins ara, no han estat gaire estudiats: les relacions diplomàtiques, els intercanvis comercials i el fenomen dels mercenaris catalans al servei de l’Àndalus i del Magrib.

Les relacions diplomàtiques

Els intercanvis diplomàtics començaren molt aviat. Durant la primera meitat del segle VIII, el berber Munussa, instal·lat a la part alta de la vall del Segre, s’alià amb Odó d’Aquitània i es casà amb la seva filla Lampègia. Uns decennis més tard, el 798, Bahlūl ibn Marzūq, cabdill rebel que dominava la vall de l’Ebre (als límits de la Catalunya occidental), es presentà a una assemblea a Tolosa del Llenguadoc i aprofità l’ocasió per a proposar als francs una aliança contra Còrdova. En aquell mateix temps, Zado, governador de Barcelona, prometia al rei Carles el Calb la seva submissió, malgrat que després se’n va desdir. L’any 826, la famosa revolta d’Aissó —considerat tan aviat com un dignatari god aliat a l’emir de Còrdova, ‘Abd al-Raḥmān, com un rebel musulmà amb suport dins la Marca Hispànica—, demostra que els lligams entre catalans i sarraïns continuaren al llarg del segle IX. Els cronistes al-‘Udrī i Ibn Ḥayyān ens assabenten que el comte Ramon de Pallars era cunyat de Muḥammad ibn Llop, governador musulmà de Lleida, i que aquest, durant el primer terç del segle X, es refugià a casa del primer. El 910 (any 307 de l’Hègira), el fill del comte Ramon de Pallars, Bernat, s’alià amb el governador de Barbastre, ʿAmrūs ibn Muhammad, amb l’objectiu d’atacar la fortalesa de Montsó.

Si la interpretació feta de les fonts és realment la correcta, els intercanvis esdevingueren més freqüents a partir del segon terç del segle X. Igual que els altres ambaixadors occidentals i bizantins, els emissaris catalans que anaven a Còrdova amb l’objectiu de sol·licitar una audiència amb el califa despertaven la curiositat dels habitants de la capital. Aquests interpretaven la seva presència com un signe manifest de la puixança i del prestigi que irradiava el califa omeia. Desgraciadament es desconeixen les raons per les quals eren enviats els legats a Còrdova. No obstant això, els cronistes insisteixen que les ambaixades enviades a Còrdova en època d’ʿAbd al-Raḥmān III (912-61) i del seu fill, al-Ḥakam II (961-76), no tenien com a missió protestar o fer retrets al califa omeia, sinó que més aviat anaven a pidolar. Els emissaris eren rebuts amb molts miraments i les seves entrevistes amb el califa eren envoltades d’una pompa solemne.

Al juliol del 940 tingué lloc un primer intercanvi diplomàtic. Un passatge del volum V del Muqtabis d’Ibn Ḥayyān, titulat silm al-ifranğa (“Pau amb els francs”), relata que el califa ʿAbd al-Raḥmān III envià a Barcelona, aquell mateix any, el seu representant, el jueu Ḥasdāy ibn Isḥāq, amb l’objectiu de concloure un tractat de pau amb el comte Sunyer, “senyor de Barcelona i dels seus districtes” (ṣāḥib baršalūna wa ʿamāliha). Des d’Almeria fins a Barcelona, l’ambaixada fou protegida per una flota omeia comandada per Ibrāhīm ibn ‘Abd al-Raḥmān. Un cop a Barcelona el representant del califa demanà al comte de Barcelona que se sotmetés i que signés el tractat de pau. També sol·licitaren participar en l’acord altres prínceps cristians, com Hug de Provença, que volia aconseguir un salconduit per als comerciants del seu país que negociaven amb la Península.

La proposta fou tinguda en compte i, temps després, el califa ordenà al caid de Fraxinetum i als governadors de les Balears i dels ports costaners de l’Àndalus que respectessin els viatgers, els béns i la càrrega de les naus provinents del país d’Hug. La vescomtessa Riquilda de Narbona, filla de Guifré Borrell, envià una delegació a Barcelona encapçalada pel jueu Bernat i sol·licità associar-se a l’acord. Al començament del setembre, Ḥasdāy ibn Iaḥāq deixà Barcelona per anar cap a Còrdova en companyia del missatger del comte Sunyer, Gotmar, bisbe de Girona.

L’acord signat preveia que el comte de Barcelona trencaria tota relació amb els enemics del califa, no tindria contactes amb d’altres prínceps cristians del nord de la Península, i anul·laria el matrimoni acordat entre la seva filla i el rei Garcia Sánchez de Pamplona (933-70). A canvi de tot això, el califa ordenà als governadors de les costes i als caids (caps) de la seva flota que no ataquessin ni violessin les terres ni els habitants sota el domini del comte. Segons el geògraf al-Masʿūdī (mort el 956) fou en aquella ocasió que Gotmar —bisbe de Girona— va oferir el Llibre dels reis francs a al-Ḥakam, fill del califa. El llibre en qüestió era una mena de crònica dels sobirans francs des de la conversió al catolicisme de Clodoveu fins al regnat de Lluís IV d’Ultramar.

Finalment es va concloure una treva de dos anys amb el comte Sunyer que tot sembla indicar que va ser respectada. Les fonts no fan referència a cap ràtzia contra els comtats catalans o la regió de Narbona en els mesos que seguiren la signatura de la treva. A més a més hi ha constància, en dues ocasions —març i agost del 942—, de l’arribada a Còrdova de comerciants d’Amalfi. Al maig del 941, el califa rebé la visita d’un missatger del comte Sunyer, Sendered, per tal de renovar la treva que expirava. Com a testimoni de la seva fidelitat, el comte envià al califa nombrosos presents. Les fonts demostren que els negocis i la diplomàcia anaven a la par. Al mateix temps que els comtes catalans havien adquirit una certa importància en l’escaquer diplomàtic, el sobirà omeia volia impedir qualsevol tipus d’entesa entre els principats cristians.

El 950, deu anys més tard, el comte Borrell envià una ambaixada a Còrdova per renovar la treva. El místic andalusí Ibn al-Aʿrabī (1165-1240) en fa un relat tan parcial com detallat: “Una ambaixada de cristians d’Ifranğa es presentà per veure el califa. Aquest va voler atemorir-los mostrant tota la magnificència de la seva reialesa. El califa va fer estendre catifes des de la porta de Còrdova fins a la del palau de Madīnat al-Zahrāʾ (en total una parasanga, uns 6 km) i posà a totes dues bandes del camí una fila doble de soldats amb els sabres desembeinats i recolzats sobre les puntes, com si es tractés de les arcades d’un sostre. Per ordre del sobirà, els emissaris passaren, plens de por, a través d’aquell passatge cobert fins a arribar a la porta de Madīnat al-Zahrāʾ. Des d’aquella porta fins al lloc on se celebrà l’audiència, el califa va fer cobrir el terra amb brocats i, en certs llocs, va situar diversos dignataris que haurien pogut ser confosos per reis a causa dels seus vestits de seda brocats i de les magnífiques estrades sobre les quals estaven asseguts. Cada cop que els ambaixadors veien un d’aquests dignataris es prosternaven perquè es pensaven que es tractava del califa, però llavors els deien: “Poseu-vos drets, aquest no és més que un esclau entre els esclaus”. Finalment van arribar a un pati, amb el terra cobert de grava, al centre del qual es trobava el califa, pobrament vestit amb una indumentària curta. Tot el que portava a sobre no valia més de quatre dirhems. Assegut a terra, amb el cap baix, tenia davant d’ell l’Alcorà, un sabre i un foc. “Heus aquí el monarca”, van dir dirigint-se als ambaixadors que es prosternaren. El califa aixecà els ulls vers ells i, abans que poguessin dir res, els digué: “Al·là us ordena que us sotmeteu a tot això”. A continuació els mostrà l’Alcorà i prosseguí: “Si us hi negueu, us forçarem per mitjà d’això”, i els ensenyà el sabre. “I si us matem, acabareu aquí” i els assenyalà el foc. Els ambaixadors, morts de por, sortiren, per ordre del califa, sense haver pogut pronunciar ni una sola paraula. Signaren la pau i se sotmeteren a totes les condicions exigides pel sobirà”.

Vint anys més tard, els Annals palatins del cronista ʿĪsà ibn Aḥmad al-Rāzī, feien referència a altres contactes diplomàtics: al final del mes de juny del 971, el governador de Tortosa i de València, Hišām ibn Muḥammad ibn ʿUtmān, es presentà a Còrdova en companyia de Bonfill, home de confiança del comte Borrell. Aquest darrer, hi arribà en companyia del vicari Guitard, un personatge important de Barcelona, i d’una vintena d’homes d’armes. La delegació tenia per objectiu presentar al califa al-Ḥakam II un document mitjançant el qual el comte de Barcelona es comprometia a sotmetre’s al califa. Com a mostra de bona voluntat, foren lliurats una trentena de captius sarraïns al sobirà omeia. No hi ha dubte que abans d’aquesta ambaixada, ja hi havia hagut altres contactes: el cronista precisa que el comte de Barcelona ja havia enviat anteriorment emissaris a Còrdova. Els emissaris foren instal·lats a l’almúnia de Naṣr, prop del Guadalquivir, i, el dissabte 1 de juliol del 971 foren rebuts al miḥrāb del saló oriental del palau de Madīnat al-Zahrāʾ, en companyia de cinc cristians cordovesos que actuaren com a intèrprets. Transmès el missatge del comte al califa, els emissaris cristians reprengueren el camí cap a Barcelona carregats d’obsequis per al comte.

Els Annals palatins esmenten encara d’altres ambaixades cristianes a Còrdova l’any 971 i el 973 però sembla que sense participació catalana. L’any 974 es dirigí cap a Còrdova una nova ambaixada barcelonina. Aquest mateix any, el governador musulmà de Lleida, Muḥammad ibn Rizq al-Ğaʿfārī, es presentà a Còrdova juntament amb Guitard, ambaixador de Borrell, el qual portava un document mitjançant el qual el comte assegurava la seva fidelitat al califa. Després d’una estada d’un mes a la capital cordovesa, l’ambaixador fou rebut l’1 d’agost i a continuació tornà al seu país. Aquestes ambaixades, ¿eren les mateixes a les quals feia referència la carta escrita per Gerbert, l’any 987, dirigida al comte de Barcelona, en què es mencionaven enteses amb els ismaelites, o bé hi hagué d’altres intercanvis abans de la ràtzia d’Almansor a Barcelona l’any 985? S’ignora la resposta a aquestes preguntes, però probablement s’establiren nous contactes amb Còrdova, malgrat que els documents no n’hagin deixat constància.

No obstant això, la documentació llatina revela que es realitzaven viatges a Còrdova a títol privat. El testament de Ramió, redactat poc abans del 985, mostra que aquest ric propietari del Vallès es presentà a la capital omeia, abans de morir a Barcelona com a conseqüència de l’ofensiva ʿāmirita. El rescat dels captius catalans, fruit de la ràtzia d’Almansor, amplià un cop més les relacions amb Còrdova, estenent-les ara al conjunt de la població. Un exemple d’això són les activitats del jutge Aurós, fet presoner l’any 985 i bescanviat a les masmorres cordoveses, abans del 991, per un grup d’ostatges enviats des de Barcelona. Durant més d’un decenni continuaren encara les transaccions entre els barcelonins i els cordovesos. El pagament dels rescats en dinars fa suposar que les negociacions foren un bon pretext per als catalans a l’hora de concloure profitosos tractats comercials amb els sarraïns. No s’ha d’excloure la possibilitat que entre els mercenaris de les milícies cristianes d’Almansor hi hagués catalans, juntament amb bascos i lleonesos, en les nombroses expedicions que dugué a terme aquest cabdill.

L’agressió ʿāmirita no representà una interrupció dels intercanvis diplomàtics entre Barcelona i Còrdova. Almansor rebé una ambaixada del comte Borrell a Còrdova i, el seu fill i successor, ‘Abd al-Malik, en rebé una altra de Ramon Borrell. Sembla que les celebracions organitzades amb motiu de l’arribada dels emissaris d’aquest darrer superaren àmpliament el fast de les recepcions precedents.

Després de l’any 1000, el califat omeia es fragmentà i el desmembrament consegüent comportà l’aparició d’una multitud de regnes anomenats de taifes. Des d’aleshores, les relacions dels comtats catalans es desenvoluparen amb els sobirans sarraïns de les taifes de la vall de l’Ebre. Segons el cronista Ibn al-Ḫaṭīb (1314-74), cap a 1035-38, “el príncep Nabīl de Tortosa, amenaçat pels seus veïns valencians, demanà ajuda al príncep infidel dels francs (el comte de Barcelona), i l’afalagà tant com va poder, obsequiant-lo amb regals que van ser correspostos”. Aquestes relacions pacífiques foren seguides d’altres nombrosos intercanvis i comportaren el naixement del fenomen de les paries, és a dir, el pagament regular de sumes d’or per part dels emirs de Saragossa, Lleida i Tortosa als comtes catalans, a canvi d’aliances i promeses de no agressió. El grau de relacions fou tal que, l’any 1047, en resposta a la petició del comte Ramon Berenguer I, el sobirà de la taifa de Dénia, ʿAlī ibn Muğāḥid, va fer que alliberessin els monjos de Lerins, fets presoners pels seus mariners de resultes d’una incursió que aquests feren a la costa provençal. Anys més tard —desembre del 1058—, en resposta a una ambaixada enviada per la comtessa Almodis, encapçalada per Bernat Amat, l’emir de Dénia va posar sota l’autoritat del bisbe de Barcelona, Guislabert, la totalitat dels cristians que residien a la seva taifa.

El comerç amb l’islam

Els intercanvis comercials són una mostra de les relacions existents entre els catalans i els musulmans de l’Àndalus. Aquestes relacions, poc il·lustrades per les fonts àrabs, s’ampliaren considerablement a partir de la primera meitat del segle XI gràcies a l’entesa entre els comtes de Barcelona i els seus veïns sarraïns, els musulmans de Lleida i de Tortosa. Els textos llatins demostren que aquesta entesa es concretà primerament mitjançant el comerç de cabotatge: des del 1011, Ramon Borrell i la comtessa Ermessenda acordaren als habitants de diverses poblacions situades al sud-oest de Barcelona —Castelldefels, Gavà i Viladecans—, el dret de “transportar mercaderies per mar amb tota classe de naus” i és de suposar que les mercaderies anaven o provenien dels ports sarraïns veïns. Els intercanvis també es realitzaven per terra: des del 1046, l’antiga strata francisca, en el seu tram comprès al Penedès, prengué el nom de strata morischa. Més cap al nord, entre Balaguer —en mans sarraïnes—, Cardona i Urgell, circulaven mercaders, tal com ho esmenta de passada el Llibre de Miracles de Santa Fe quan parla d’un quídam sarracenus originari de Balaguer que vivia a la diòcesi de Vic, a Calonge, causa negotiationes.

Els llegats testamentaris són la millor font per a fer una relació dels productes importats del món islàmic, tot i que en alguns casos els noms estranys que hi figuren resulten inintel·ligibles, i fan difícil precisar la seva natura. Un exemple són les alagmas i el zaalbaal que tenien els bisbes Gisad II i Sal·la d’Urgell respectivament.

Vestimentes i teixits semblen haver constituït l’essencial de les importacions. Entre les primeres, i tenint en compte els recursos que oferia la fauna pirinenca, és sorprenent trobar pellisses i pells com les pellicias spanechas i els pelliconos espaneschos. Sembla que aquestes pells, de velló de xai o de pells de fennecs de procedència africana, estigueren molt de moda. L’any 992, el testament d’una monja anomenada Aurúcia feia esment d’una pellissa d’Hispània (pellicia spanescha) i d’una altra de xai d’Hispània (pellicia agnina spanescha).

Els teixits importats es podien reagrupar en quatre categories: de cotó, de barragà, de seda i els brocats. El cotó era aleshores poc usual. L’única referència relativa a aquest teixit és un camiso de alchotono que apareix en dues ocasions —el 957 i el 971— en l’inventari del mobiliari de l’església de Sant Pere de Vic, la qual cosa fa suposar que aquest tipus de teixit encara era reservat a l’ús litúrgic. El barragà, de l’àrab barrakān, era un xamellot, barreja de llana i de pell de camell, que s’utilitzava preferentment en la indumentària femenina per a la confecció de faldilles. Ocasionalment també s’utilitzava per a la confecció de calces i com a cobrellit.

Sota la denominació de chizua i de sidda, el 944, aparegué la primera referència relativa a la seda. El seu ús es reservava aleshores al parament de peces de roba confeccionades amb altres teixits. El 964 s’esmenten els drapos de seda que el diaca Guadamir de Manresa conservava dins d’una arca, juntament amb altres draps. Des de llavors, l’ús dels teixits de seda —anomenats palli o palleos, a partir de l’any 1000— es difongué gradualment. Igual que el cotó, els teixits de seda foren destinats originàriament a l’ús litúrgic (estovalles d’altar, casulles i capes). Malgrat això, des del primer decenni del segle X, la seda fou objecte d’un comerç molt actiu. L’any 1009, Robert, un mercader estranger que passava per Barcelona, transportava vint pallios de diversos colors que foren llegats al capítol de la catedral. Un any després, el comte Ermengol I va cedir deu unces d’or als canonges de la catedral, unde emant palleos pro capas, la qual cosa demostra que la seda ja es trobava a la venda al mercat de Barcelona. A partir del 1010, la tinença de peces de seda (bambeds, bambezos) passà a ser molt corrent entre l’alta aristocràcia comtal i vescomtal. Entre vint i trenta anys més tard, castlans humils com Majer d’Argençola o Sunyer Radulf de la Llavinera no tan sols es vestien amb robes de seda sinó que també dormien entre sedes. Fins i tot, una part de la rica pagesia propietària també va cedir a la passió per la seda: el 1040 i el 1050, dues pageses llegaren respectivament un cinturó i una cinta confeccionats amb el mateix teixit.

Hi ha constància a Catalunya, a l’inici del segle XI, de teles brodades d’or i de brocats. Aquestes teles (anomenades ciclatones (de l’àrab siqlāṭūn) eren considerades summament precioses. Malgrat el desconeixement sobre la seva utilització, hom pensa que eren presents principalment al guarda-roba femení com a camisos de ciclatono. També hi ha diverses referències relatives al tirez, una tela tenyida i brodada amb or que a vegades es confon amb el brocat.

Un dels testimoniatges més explícits de l’abundància, a Catalunya, d’objectes provinents del món islàmic són tres documents del fons de la col·legiata de Sant Pere d’Àger relatius al vescomte Arnau Mir de Tost i a la seva muller Arsenda. Aquests documents són: el testament d’aquesta darrera —datat el 23 de maig de 1068—, una llista de donatius fets per Arnau Mir després de la mort de la seva dona i, finalment, un inventari dels béns mobles d’Arnau Mir redactat abans que marxés cap a Santiago de Compostel·la l’any 1071. Tots tres documents són una mostra de l’exotisme del mode de vida d’aquest personatge provinent de l’antiga noblesa catalana, ja que un nombre considerable dels objectes que s’hi citen eren originaris de l’Àndalus. Entre els objectes esmentats hi havia peces de guardaroba: pellicias de alfanech i camises a la moda d’Hispània (kamisas de arrides ad guisa de Spania), teles, joies, objectes de bany (speculum indium cum argento), mobles (bancals de Cordues), objectes per al llit (cobrellits de pell, cobtos de alfanech), llençols de Buhara (lencio Bocari), estris de cuina (alchomchoms de aram), tendes de campanya (alchobas) i sis jocs d’escacs, tres dels quals d’ivori (parilios eschacs vivoril) i els altres tres de cristall (parillios excachs de cristallo). En altres documents s’esmenta l’èxit que tingueren a Catalunya els escacs (de l’àrab al-šhāh). El testament del comte Ermengol I d’Urgell —1008— fa referència a la donació de schacos al monestir de Saint Gilíes (Nimes —França—) i Ermessenda, vídua de Ramon Borrell I, comte de Barcelona també hi va fer donació —el 1058— dels suos eschacos christalinos ad tabula.

Al segle XII, el comerç amb l’Àndalus era molt actiu. La profusió i la natura dels nous noms d’origen àrab que envaïren els testaments (almatraz, almofrex, almuzelias, berreganos, bocherens, cordues) fan pensar que es tractava d’un comerç basat en els articles de luxe. Entre aquests, els vestits, les sedes i els brocats van gaudir d’un lloc privilegiat. Els textos esmentaven regularment les telas de almoncharac, de cafaldafal, de ciclato, d’ezceni, de margmed, d’oztori, de seda, de tirez. També citaven assíduament el cotó, el xamellot, les pellisses de fennec, les catifes i els cuirs de Còrdova. Tot plegat fa pensar que el luxe andalusí s’estengué per tota l’alta societat catalana embellint el seu guarda-roba, adornant els seus llits i enriquint el mobiliari. Comtes, magnats, bisbes i canonges es vestien com les seves mullers i les seves amants, amb teles rares. Portaven anells i collarets d’or i de pedres precioses; dormien entre sedes i pells.

Tot i les al·lusions referents a d’altres objectes provinents del món musulmà, juntament amb els productes manufacturats anteriorment citats, cal assenyalar que no necessàriament eren resultat d’un intercanvi comercial. En certs casos, aquests objectes havien estat regalats, com l’ipso mulo i la ipsa sella del bisbe Sal·la d’Urgell que, vers el 1003, afirmava haver rebut d’Algalifa. Altres provenien de botins de guerra, com l’espasa oriental amb la beina decorada amb plata(spata india cum techa de argento parata) que obtingué Lluís el Piadós de l’hispanus Joan, després de guanyar els musulmans en un combat que tingué lloc prop del Llobregat. També fou aquest el cas d’una espasa anomenada Tizona (espadam cognominatam Tizonem) valorada en 5 000 dirhems (solidos argentos Kacimi), equivalents a 100 unces d’or, que el comte de Barcelona, Berenguer Ramon I, va prometre lliurar al comte Ermengol II d’Urgell en una assemblea feudal (1018-26).

Malgrat que la major part dels productes importats eren d’artesania andalusina, d’altres arribaven a Almeria i Dénia provinents de llocs llunyans. De la Barbaria venien certes pellisses de fennec i de Síria nombrosos teixits. Si s’accepta que les capas grezeschas, els curcibaldos grezeschos i les casullas grezeschas que figuraven en l’inventari de la catedral de Vic l’any 957 eren vestits litúrgics grecs, aleshores cal convenir que certs teixits també provenien de l’Orient bizantí.

Paral·lelament als productes, també s’estengué el costum de tenir esclaus sarraïns. L’anàlisi dels testaments catalans dels segles X i XI demostra el creixement en nombre, tot al llarg del segle XI, d’aquest fenomen. El testament d’un ric mercader barceloní, Ramon Ramon —16 d’agost de 1076— n’és un bon exemple. Aquest personatge va fer donació d’un sarraí anomenat Temem al monestir de Sant Cugat, d’un anomenat Abdalgeli als canonges de Barcelona, d’un anomenat Surdum a Sant Pere de les Puelles, d’un altre —Memo-— a Santa Maria de Solsona i, en darrer lloc, va donar Abdela, Exhali i Azmed al monestir de Santa Maria de Ripoll. A més, el donant va cedir deu unces d’or i una sarraïna anomenada Fatimam a la seva mare, una segona sarraïna anomenada Affram al monestir de Sant Pere de les Puelles i una darrera a Ramon Berenguer de Barberà. També disposaven d’esclaus sarraïns altres famílies barcelonines, com la de Guitard Anianas que en tenia 5 o la d’Ermengol Samarell que en disposava de 10, entre els quals hi havia un sarraceno tixidor. Aquesta darrera menció fa pensar que els captius realitzaven tasques artesanals per ordre dels seus amos. L’article 21 dels Usatges de Barcelona assenyala que entre els sarraceni captivi hi havia artistes experts en tots els gèneres (quídam vero artifices experti ex diverso genere magistrorum).

Dins del marc dels intercanvis comercials, gairebé es desconeix quins eren els productes catalans que, se sap del cert, s’exportaven cap a l’Àndalus. Durant tot el segle IX transitaren per Narbona i Barcelona milers d’esclaus vinguts de Verdun en direcció cap a la Península musulmana. Els comerciants jueus coneguts amb el nom de Radhanites asseguraven el negoci tot i les repetides prohibicions dels legisladors carolingis. D’entre aquests rics comerciants, cal destacar-ne un del segle X, Ibrāhīm ibn Yaʿqūb al-Isrāīlī al-Ṭurṭūšī, originari de Tortosa, els coneixements del qual sobre els països eslaus o la cort de l’emperador Otó I foren d’una gran utilitat per a nombrosos geògrafs àrabs (al-Bakrī, al-Qazwīnī i al-Ḥimyarī). A partir del segle X, es desconeix quines eren les mercaderies enviades cap al sud. A excepció de la repetida menció de la mà d’obra mercenària, no es disposa de cap indici que pugui atestar l’existència d’un comerç d’exportació vers els països musulmans.

Els catalans al servei dels musulmans

Fins a l’any 1000, els documents catalans parlen de l’existència de captius cristians a l’Àndalus de resultes d’expedicions sense èxit o de ràtzies musulmanes. Però, durant els primers decennis del segle XI, la situació canvià. Els textos comencen a fer referència als mercenaris d’origen català que participaren en les lluites entre sarraïns que precediren la caiguda del califat de Còrdova (1031). Aquest fenomen es prolongà encara tot al llarg de l’època dels regnes de taifes i durant el domini almoràvit.

Un primer exemple del suport militar proporcionat pels catalans fou l’expedició que emprengueren els comtes catalans l’any 1010 per ajudar el pretendent Muḥammad al-Mahdī contra els berbers aliats amb el nou califa de Còrdova Sulaymān al-Musta īn. Aquest fet arribà a ser tan important que l’any 1010 va ser qualificat pels cronistes àrabs com “l’any dels catalans”. Wāḍiḥ, un dels fidels de Muḥammad al-Mahdī, havia anat a Tortosa per tal de negociar amb el comte de Barcelona, Ramon Borrell I, i el germà d’aquest i comte d’Urgell, Ermengol, on va obtenir l’ajuda militar sol·licitada, a canvi d’unes condicions molt dures. El comte de Barcelona i el comte d’Urgell rebrien una compensació diària de 100 monedes d’or i, cadascun dels seus soldats, dos dinars. Wāḍiḥ, a més a més, es comprometé a lliurar-los el vi, els queviures i el botí que aconseguissin dels berbers. Segons el cronista Ibn Iḏārī, els cristians arribaren a Saragossa i, més endavant, a Medinaceli i Toledo, on els esperava al-Mahdī. Tots plegats es presentaren a Còrdova formant un total aproximadament de 40 000 homes, 9 000 dels quals soldats cristians. Al final del mes de maig tingué lloc el primer combat a un lloc anomenat al-baqar, a uns 20 km al nord de Còrdova. Els catalans s’emportaren la victòria a costa d’un gran nombre de baixes. El comte d’Urgell i el vescomte de Barcelona, Adalbert, moriren durant els combats.

El 21 de juny de 1010, es produí una nova batalla de la qual sortiren vencedors els berbers. Els catalans van perdre novament milers d’homes, entre ells el tresorer jueu del comte Ramon Borrell. Els vençuts tornaren a Còrdova i quan al-Mahdī els demanà que tornessin a lluitar, els catalans s’hi negaren i, pocs dies després, tornaren al seu país. Indubtablement la xifra de 9 000 combatents catalans és exagerada però, tot i això, aquesta precisió numèrica demostra que la host catalana que es presentà a Còrdova era considerable. Els beneficis que en tragueren també foren considerables. Si s’agafa només el nombre de 900 soldats (la desena part de la xifra que menciona Ibn ʿIdārī), per una campanya de dos mesos haurien obtingut un total de 120 000 dinars, suma formidable pèro perfectament admissible ja que corresponia a deu anys del salari d’un funcionari superior cordovès. Els catalans intervingueren novament ajudant els sarraïns a les ribes del Guadalquivir els anys 1013 i 1017 i potser també el 1024.

A l’inici del segle següent, els vescomtes de Barcelona anaren a fer fortuna al Magrib, al costat de l’emir almoràvit. Aquest fou el cas del famós Reverter Guislabert, el qual havia heretat el vescomtat de Barcelona al final del regnat de Ramon Berenguer III, poc abans del 1131. Anomenat al-Ruburṭayr o al-Zuburṭayr per diversos cronistes àrabs, aquest personatge es veié privat del seu vescomtat per culpa d’un tal Berenguer Ramon de Castellet. De resultes d’això, Reverter Guislabert es posà al servei dels almoràvits durant la lluita que aquests emprengueren contra els almohades. Si s’accepta el que diu la Chronica Adefonsi imperatoris, Reverter fou capturat per l’almirall almoràvit ‘Alī ibn Maymūn. No obstant això, la correspondència que mantingué amb el comte Ramon Berenguer IV fa pensar més aviat que Reverter marxà a fer fortuna al Magrib per després poder tornar a recuperar els seus drets usurpats.

Segons els autors àrabs, quan Reverter arribà a Marràqueix va entrar al servei de l’emir almoràvit ʿAlī ibn Yūsuf i fou nomenat comandant de la milícia cristiana (qā‘id al-rūm). Vers el 1132 va acompanyar el fill de l’emir, Tašufīn, a la guerra contra els almohades. En un primer moment, Reverter va aconseguir aixecar el setge que hi havia a la fortalesa de Tinalin i, a continuació, s’instal·là a la regió de Tetuan. Però després fou derrotat i ferit a la batalla d’Agadrur, a l’estiu del 1140. A la primavera del 1144 va morir enmig d’unes circumstàncies no gaire clares. Segons certs autors àrabs, fou atacat quan intentava recuperar el botí que els seus enemics havien rapinyat a la tribu dels Guzala. En opinió d’Ibn Ḫaldūn, Reverter fou assaltat per un cos de l’exèrcit al mohade i posteriorment crucificat quan tornava d’una ràtzia fructuosa contra els Banū Zenāta.

Potser un dels seus fills es convertí a l’islam amb el nom d’ʿAlī ibn Ruburṭayr. Aquest darrer es posà al servei dels almohades i tingué un paper militar important durant el regnat d’Abū Yūsuf Yāʿqub. Fet presoner a Mallorca pels Banū Ġāniya, es va aliar amb els cristians que estaven retinguts com a captius a l’Illa i n’esdevingué el cabdill l’any 1185. Després de tornar prop de Gafsa, fou executat el 1187. Alguns documents dels anys 1159 i 1160, insertats en el cartulari del monestir de Sant Cugat del Vallès, assenyalen que el seu germà, Berenguer Reverter, aconseguí recuperar el títol vescomtal després de la mort del seu pare. Berenguer subscrivia en àrab els documents que atorgava i signava com Berenguer ben Reverter (Bīrīnkīr ibn Rabarṭar). El seu testament, redactat l’any 1187, revela que retornà al Magrib, potser per recuperar les despulles del seu germà: Ego, Berengarius de Guardia pergo in Hispania ad regem de Marrocs, et facio hoc meum testamentum. Berenguer morí el 1207, sense hereus, poc temps després d’haver entrat a l’orde del Temple.

Els catalans no tan sols van proporcionar mercenaris als almoràvits sinó que van dur amb ells tècniques constructives i arquitectes. Amergo, la més coneguda de les fortaleses construïdes al Marroc pels almoràvits, ofereix una imatge diferent de l’arquitectura pròpia de l’Occident musulmà. Henri Terrasse ja havia assenyalat la presència de torres rodones, d’arcs amb cintra o rebaixats i la muralla doble. Tot plegat fa pensar que Amergo fou construïda sota la direcció d’algun cap de la guàrdia cristiana de Reverter durant la primera meitat del segle XII.

Els anteriorment esmentats intercanvis d’ambaixadors, mercaderies i homes entre les terres catalanes i l’islam occidental són una mostra que les diferències polítiques i religioses no representaven una frontera infranquejable entre ambdues civilitzacions. Pel que fa al domini cultural, queda clar que, a partir del segle XII, la civilització islàmica va continuar exercint una influència perdurable sobre les tradicions catalanes. Durant la primera meitat del segle XII, a Barcelona, Plató de Tívoli, en col·laboració amb el jueu Abraham bar Ḥiyya (encara conegut com Abraham Judaeus), va començar a traduir obres àrabs de geometria i d’astronomia com el llibre de l’astrolabi d’Ibn al-Saffārī (Liber Abulcasim de Operibus Astrolabiae). Els estudis de Joan Coromines i de Pere Balañà mostren que d’entre els centenars de mots catalans d’origen àrab, una part important són resultat del contacte directe amb els sarraïns (aldea, alfaquí, alfil). Igual que a la resta de la Península, el cafís fou utilitzat des del segle X com a mesura i molts pagaments es feien amb mancusos i morabatins. Els documents relatius a la reconquesta revelen que nombrosos topònims d’època islàmica foren conservats per la població cristiana: Gelida, Masquefa —Alt Penedès, Anoia— noms relacionats amb tribus berbers, Massalcoreig —Segrià— de l’àrab manzil qurayš, nom que designava un establiment d’àrabs quraixites. Els vestigis d’antigues estructures socials musulmanes de tipus gentilici restaren en bon nombre als voltants de Tortosa tal com ho indiquen els noms de lloc derivats de l’àrab banū (Benifallet, Benissanet).

L’inventari exhaustiu dels objectes provinents de l’Àndalus presents als museus catalans és una mostra de la gran fascinació exercida per la cultura musulmana dins la societat cristiana: figures d’escacs de vidre —col·legiata d’Àger—, una arquella d’ivori treballada —església de Sant Fèlix de Girona—, teles d’origen andalusí —Sant Vicenç de Besalú—. Indubtablement, la cultura musulmana afavorí encara més el desig de conquesta i les ganes de combatre pròpies dels guerrers que posteriorment portarien a terme la conquesta de les Balears i de la regió de València, les expedicions victorioses de Jaume I al segle XIII.