Retrat de família

Com eren els catalans i la seva terra durant la segona meitat del segle XIX? O, amb un plantejament més correcte de la qüestió: quina imatge desprenien i com era captada? Les possibilitats de resposta ajustada a la realitat són molt limitades. La preocupació sociològica és relativament recent i els testimonis que es poden aportar són els sorgits de llibres de viatges o de novel·les i per tant, en tots els casos, esbiaixats pel pintoresquisme. O els provinents de quadres i gravats, on la voluntat de vendre imatge o d’accentuar les arestes caricaturitzables o idealizadores, deformen també la realitat. Malgrat la fantasia, les afirmacions contenen rastres de veritat, sobretot aquelles que són més allunyades del tipisme i de l’afany d’enlluernar el lector amb exotismes viscuts o imaginats. Potser els únics que donen una visió correlativa de les terres catalanes continentals són el narrador danès Hans Christian Andersen, que hi viatjà el 1862, i el baró Charles Davillier, que ho feu acompanyat per Gustave Doré.

Andersen s’informà a Perpinyà de les pèssimes condicions del transport públic espanyol. L’assabentaren que “les diligències eren caixes de tortura” amb forta tirada a tombar-se, que arreu els protestants eren perseguits, que els bandolers assaltaven tothora i que el menjar era incomestible. Ben aviat va desmentir la darrera afirmació. Només entrar per la Jonquera li serviren xocolata per esmorzar, al mig del carrer. El dinar, a Figueres, va ser una taula “farcida de menjars, safates amb carn de tota mena, peix bullit i peix fregit (…), fruites incomparables, vi flamejant”, l’antítesi del que esperava. La diligència era incòmoda i la majoria dels rius els creuava per guals, empesa per alguns pagesos “que només duien una camiseta”, mentre els viatgers eren transportats en barques. Girona li semblà una ciutat en festes: “indumentàries pintoresques, bells tipus, dones que reien i parlaven alegrement, homes amb mantes de colors, genets damunt mules i fumant cigarretes de paper”. De Girona a Barcelona hi anà en tren, que “seguia sent una novetat, per la qual cosa es veia sempre una turba de gent a les hores de les sortides”. El tren era ple de capellans de diverses edats, tots fumant cigarretes, i les dones grans se senyaven quan arrancava. La novetat del tren no enquimerava la gent i “els vagons anaven plens de gom a gom”. Les estacions eren “una barraca de fusta”.

De Barcelona en tragué l’opinió compartida per tots els viatgers: “en plena ebullició d’activitat ciutadans i camperols, oficinistes a peu, pagesos muntats en mules, carros i òmnibus, veus i crits, retruny de fuets i trilleig de campanetes, tot es barrejava amb gran escàndol i enrenou. Els grans, magnífics cafès podien presumir de la seva esplendor; totes les taules del carrer eren plenes. Vistoses barberies, amb les amples portes obertes de bat a bat, s’alternaven al carrer amb els cafès (…). Les parades de fusta, sobreixint-se de taronges, carabasses i melons, omplien la vorera deixant pas on hi havia una casa o la façana d’una església, plena d’estampes, opuscles, cobles i versos”. La imatge impressionà l’esperit cosmopolita del danès, el qual no s’estigué de concloure: “em sentia en el París d’Espanya, en tot el d’aquí hi ha un aire de França”. Una sensació idèntica, confessa, li havia produït Milà.

A Barcelona sobrevivia la ciutat medieval, amb carrers estrets on “les cases esquivaven el sol, no presumien de gaires finestres, però sí ho feien de parets gruixudes i envelats de lona damunt els patis”. La Barceloneta, amb tots els carrers “en angle recte, només amb cases baixes, amb aspecte d’asil de pobres”, era plena de llocs on es venia “roba, guinguetes de menjar, estris vells i quincalla”; allí mateix “noiets mig despullats fumant cigarrets, obrers, mariners, pagesos i ciutadans, jugaven al sol entre la pols”, tot i que a la platja hi havia casetes per preparar-se per als banys. El món plebeu desapareixia de la Rambla als vespres. Aleshores s’omplia de “cavallers molt repentinats i elegants, fumant fumejants cigars; algun portava monocle i semblava talment retallat d’una revista de modes francesa. Les dames, la majoria, portaven l’agraïda mantellina espanyola: un vel llarg de randa negra, sostingut damunt del cabell per una pinta grossa (…); amb les mans movien amb una gràcia especial un ventall negre guarnit amb platallons. Algunes senyores anaven a la moda francesa, amb barret i xal”. Molta gent s’ho mirava asseguda als bancs o des dels cafès. Algun cafè era superior als de París, amb un pianista que amenitzava les vetllades. El millor, a la Rambla, tenia un jardí ple de fonts i flors, un envelat, la sala il·luminada “per centenars de llums de gas”, les parets plenes de quadres i miralls “valorats en milers de duros”, gabinets de lectura i sales de billar als pisos superiors. Feia grans elogis del Liceu i retreia l’afició dels barcelonins a les curses de braus.

A València hi anà en vapor, tot i haver-li presentat el servei com fet en “vaixells bruts, gens preparats per al confort dels viatgers”. Al Grau, “al moment de desembarcar vam ser empaitats per noiets bruns i carregadors d’aspecte salvatge”. El paisatge, del port a la ciutat, li recordà el de Dinamarca, amb els salzes substituïts per oliveres, però les barraques dels llauradors eren iguals: blanques i amb la teulada de canya o palla. València no era Barcelona. A la fonda “els foscos i angulosos corredors, les alcoves altes de sostre i el migrat mobiliari, les característiques del servei en general, tot demostrava que no érem a la semifrancesa Barcelona, sinó un bon tros Espanya endins”. El menjar també era copiós. El dinar “era fort i bo, els raïms grossos com prunes, dolços i saborosos, el meló es desfeia a la boca, el vi cremava de tan fort”. El sopar era a base de caragols, calamars fregits i tot tipus de vianda. Durant la tarda, en ple mes de setembre, per mor de la calor, els carrers quedaven deserts i la gent prenia la fresca als balcons o feia tertúlies dins de les cases. El passeig per València li mostrà una ciutat amb els carrers sense empedrar, plens de tolls i de fang després d’un aiguat. Els pagesos eren fornits, amb “pintorescos vestits. Portaven saragüelles, una mena de pantalons curts fins als genolls nus; les sandàlies de cuir lligades damunt de mitges blaves; una faixa vermella i una camisola verd herba amb cordons, el pit nu i, tirada a l’espatlla, la típica manta de ratlles. Al cap, un drap com si fos un turbant i damunt un barret de palla d’ala ample”. Tenien fama d’anar sempre armats i de ser destres en l’ús del ganivet, amb gran tirada a barallar-se amb els ciutadans, rossos, que semblaven una altra raça. La policia havia acabat amb la gran quantitat d’assassinats i robatoris que hi eren habituals. Les dones, segons Andersen, “no eren tan maques com les de Barcelona”, “algunes duien la típica mantellina negra, però la majoria anaven embolicades amb xals de colors cridaners, grocs i vermells”. Moltes tenien parades on venien fruites, estris i caragols.

De nit, els carrers de València no estaven il·luminats, però vora l’estació hi havia una gran animació, amb tot d’antres on venien aigua, anís i fruites a la gent que esperava el tren, sempre amb retard. Dalt del tren, “la primera classe era un compartiment gran amb sofàs i coixins tous”, que compensava les llargues parades. Les carreteres, ho comprovà anant amb diligència d’Alacant a Elx, es trobaven en una situació pèssima, “oblidades pels déus i les autoritats”. Andersen, malgrat voler mostrar-se com un fi observador, no constatà en cap moment que la llengua que sentia parlar pels carrers no era la que esparava trobar a Espanya, sinó una de diferent, ben a l’inrevés del que notà Davillier, amb qui va compartir elogis i crítiques, des del primer moment.

L’any 1874, Davillier va publicar una crònica, tirant a fantasiosa, del seu viatge, començat a Perpinyà, “una ciutat mig catalana. El dialecte popular és quasi el mateix que es parla a Catalunya”. Entrà a Espanya per la Jonquera i va escriure el primer comentari: “heus-nos aquí, a Espanya, o millor dit a Catalunya. Els catalans es diferencien bastant de la resta dels espanyols. Tenen el seu dialecte particular (…) amb les seves gramàtiques i els seus diccionaris, i també els seus poetes. Els catalans es tenen a Espanya per molt industriosos i durs per al treball. A moltes províncies es diu “Vamos al catalán”, quan han d’anar a qualsevol botiga”. Els camins eren dolents, però segurs i tranquils en haver-se eradicat el bandolerisme, i la diligència, únic mitjà públic de comunicació estès, era incòmoda i cara, a dues pessetes per llegua. El tren, més econòmic, era lent; de Tarragona a Reus estava mitja hora. La imatge que transmetia de l’aparença externa dels catalans era tòpica: els “pagesos catalans, amb ample pantaló de pana aguantat amb un cinturó llistat, jaqueta curta i cofats amb una gorra llarga de llana vermella”; en trobà al mercat, ja que el seu va ser un periple essencialment urbà, “uns, emboçats en les seves mantes, dormien tranquil·lament; altres, fumaven el seu cigarret de paper”. Davillier explicava com la diversió preferida dels mariners barcelonins era jugar a les bitlles sota la muralla i com a la ciutat era molt viva la tradició dels balls públics, on els teixidors assistien vestits amb elegància. El rovell de l’ou de la vida barcelonina era a la Rambla, on es barrejava gent de tota mena.

Al País Valencià, “aquest paradís terrestre, tan lloat, i sens dubte la província més fèrtil d’Espanya”, tot, homes i paisatge, recordava la dominació sarraïna. Hi entrà per Vinaròs. La traça àrab persistia fins i tot en el vestir: “el dels llauradors, del tot adequat al clima, no pot fer ressaltar més el bronzejat de la seva pell, bruna com la d’un beduí. El vestit és molt senzill: consisteix en un mocador, de colors estridents, enrotllat al voltant del cap (…). La camisa es tanca al voltant del coll amb un doble botó ample (…). Els dies de festa es posen una armilla de vellut fi verd o blau (…). En lloc de pantaló porten uns calces llargues de tela blanca”, espardenyes de cànem i, sobretot, una manta al coll. “Els valencians (sentencià) tenen fama de ser alhora alegres i cruels”, tot i trobar-los ell “gent inofensiva i amable, malgrat el seu aspecte esquerp”. I de la llengua en va dir: “el dialecte valencià és una mica menys see que el català i que el mallorquí, als quals s’assembla molt. Té poques analogies amb el castellà, o espanyol pròpiament dit”. El feia derivar del llemosí medieval i informava que “el dialecte valencià, que encara es parla a la província d’Alacant, s’usa generalment fins a Múrcia”. A València ciutat abundaven les orxateries, “on es pren la deliciosa beguda que anomenen orxata de xufles, una mena de sorbet a punt de neu”, que havien exportat i comercialitzaven per tot Espanya. Segons les il·lustracions de Doré, els pagesos valencians tenien una forta tirada a posar-se grosses arracades.

Resulta interessant destacar la insistència de Davillier a remarcar la unitat lingüística dels Països Catalans, així com el testimoniatge de la vivacitat de la llengua, que evidencia com era la més utilitzada pel conjunt de la població, en tots els registres i en qualsevol circumstància de relació quotidiana, en públic o en privat.

No hi havia gaire interès dels estrangers a recalar en terra catalana, en bona part per trobar-la poc exòtica, si més no en la mena d’exotisme que buscaven, d’un orientalisme agitanat i estrident. Això explica la seva insistència a reiterar tot allò que feia tuf d’africà, en la vestimenta, els costums o l’aire dels carrers i els mercats. Ho testimoniava Edmundo d’Amicis el 1871, el qual, en aproximar-se a Barcelona, constatà: “qui no ho sabés anticipadament, creuria que està travessant una província d’Anglaterra i no una província d’Espanya” en veure “pertot arreu grans edificis de pedra, llargues tanques, immenses piles de materials de construcció, xemeneies, fàbriques i operaris”. També d’Amicis ressaltava el sentiment diferencial català: “els catalans no volen ser confosos amb els espanyols d’altres províncies. Som espanyols, diuen, però, entenguemnos, espanyols de Catalunya (…). Gent, cal dir-ho, que pensa i treballa, i a les orelles dels quals és més plaent el soroll de les màquines que els acords de la lira”. Pragmatisme i consciència diferencial en podrien ser la síntesi.

La imatge dels catalans es pot completar amb la fornida per ells mateixos. Cap al començament de la segona meitat de segle, Josep Pin i Soler donà un retrat de la dona ideal de l’època, en l’aspecte físic i en el tarannà, entre menestrals ciutadans i pagesos rics: “era la Tuies una minyona que feia girar lo cap: rabassudeta, grassallona, apetent com una bona perdiu farcida; ulls grans, vius i negres, boca riallera, un poc gran i molsuda, espatlles amples, pit ben guarnit; tot en ella era fresc, agradable i sanitós. Mai tenia mal de cap, ni migranya, ni mal de cor”. Com ofereix la descripció de “lo vestit del secretari adequat a la moda dels elegants de vileta, que volen i no gosen adoptar del tot lo vestit de ciutat. En lloc de la calça curta que tant escau (…) l’horrible pantalon (…), armilla de vellut amb grans rams, gec d’Orleans, corbata amb agulla pitrera, sabates de tela crua i catxutxa de quatre colors amb pala de sola, pentinat a la Narvàez (…) i dos ditets de faixa blava sota l’armilla”. Les citacions podrien ser inacabables, en ser dècades de canvis estètics i en les quals el vestir marcava l’estratificació social. L’ostentació era el tret més comú. El 1886, Almirall lamentava la decadència dels gustos: “fins als vestits de les dones, que a còpia de serrells, trenyelles i flocs no deixen veure un pam de la roba de què són fets”.

La taula parada

Pin i Soler va descriure els elements d’un bon dinar d’hostal de ciutat mitjana catalana, els darrers anys vuitanta: “escudella barrejada, lluç amb romesco, pernil amb rovellons, un perdigot a l’ast, amb crostonets de pa sucats (…) en lo mateix greix regalat de la bèstia; (…) coca amb sorra y crema per darreries”. El balneari de Cardó oferia, cap al 1870, dues possibilitats de menú als seus estadants. L’un, per vint rals al dia, incloïa xocolata a primera hora; esmorzar a les nou del matí; dinar a la una, amb sopa, carn d’olla, dos entrants, un rostit i tres postres; i sopar a les vuit, amb verdura o sopa, tres entrants i dues postres. L’altre, per dotze rals, xocolata a les nou; dinar a les dotze, amb sopa, carn d’olla, un entrant i postres; i sopar a les set amb sopa o verdura, un entrant i postres. L’agost del 1900, en cloure’s unes obres a Mallorca, el patró oferí als obrers un àpat de caldereta de peix, paella, vedella amb salsa, crema, cafè, cigars i gelat.

Les menges, ja fossin descrites com a menú mesocràtic, carta de balneari benestant o àpat paternalista d’excepció, coincidien en l’abundància de plats amb les de les celebracions oficials. En donaré tres exemples de la fi de segle. El dinar protocolari dels Jocs Florals barcelonins del 1892 va consistir en puré de pèsols, “espases a la comtesa”, filet amb bolets, peix a la tàrtara, pernil amb gelatina, capons rostits i espàrrecs de Manresa, en el bloc batejat d’entremesos. Per postres, bescuit gelat i maduixes de Premià, amanit amb vi “negre usual”, “blanch (Graves)”, “escumós (champagne)” i cafè i licors. El de l’Assemblea de la Unió Catalanista, feta a Reus el 1893, incloïa “entremesos, arròs a la provençal, bou a la moderna, llagostes amb salsa mallorquina, pèsols a la pagesa, galls dindis rostits, gelats, postres variats”, vi del Priorat i “Champany de Reus”. L’ofert per l’ajuntament de Reus als oficials de la guarnició de cavalleria, el 1899, era encara més esponerós. Servit pel “Grand café restaurant París” el menú estava redactat íntegrament, fins i tot la data, en francès (ja el van entendre els militars?). Comprenia “huitres de Marennes, hors de (sic) oeuvre de Prince, potage chasseur, salmí de Sarcelles à la Bec, loup sauce Mousseline, tronçon de filet de boeuf, punch aux kirschen, foie gras en galantine, chapons du houdan rotis, cèpes a la bordelaise, gâteau riche, biscuit glacé, desserts”. Els vins eren “Jerez J. B. Gonzalez”, dos tipus de Bordeaux, Saint Julien i Sauternes, i “Möet&Chandon frappé”. En rellegir-los ara, atès que eren norma i no excepció en aquest tipus d’àpats, es podria pensar que la societat catalana lligava, d’acord amb el tòpic, els gossos amb llonganisses. Res més lluny de la realitat.

Una minoria de la població es podia permetre el luxe, almenys en dates assenyalades, d’entaular-se durant hores, ni que els plats fossin més tastets que no pas racions autèntiques. Però la majoria passava veritable gana. Ho demostren diversos estudis històrics o informes de l’època amb voluntat sociològica. I, potser amb més contundència, els textos literaris. Ricard Blasco n’ha recollit múltiples referències dels poetes populars valencians. Els teixidors alcoians passaven amb “sardina i minjo tot l’any” (minjo era un pa de dacsa o blat de moro). Els pagesos de la Plana anaven amb “la seua fogassa de pa roig baix el braç” i “una cassolà de ventres i peus”, els menuts de menys preu, rebutjats aleshores per qualsevol paladar fi i educat, i el mateix testimoni recollia l’alternativa, “quatre ganyes de badejo i una fogassa”. En una ebenisteria valenciana, l’aprenent s’havia de conformar amb “pa dur del comú i un trosset de moixama”, mentre l’oficial, senyor enmig dels pobres, menjava “pa blanc i fetge en faves”, que no és cap requisit de l’altre món. Tan evident era la misèria que, el 1883, un periòdic àcrata publicat a València, es titulà “El Chornaler, periòdic defensor dels que treballen i no menchen”. La majoria de la població podia subscriure la rèplica que Escalante atribuïa a un dels seus personatges, el 1862: “És que una cosa és menjar/ i altra és enganyar el cos”.

Nous i vells costums

La modernització, en el sentit si es vol més col·loquial de la paraula, no evitava la persistència de pràctiques i centres d’atracció atàvics. L’atavisme es manifestava en multitud d’actituds davant la vida i la mort. N’és una bona mostra l’atractiu que exercien les execucions públiques. Atreien un públic heterogeni i mulitudinari, àvid de sensacions fortes amb components malaltissos, prou explicables en una societat on la violència era constant i els crims una notícia quasi diària, i sense cap mena de dubte molt més abundants que avui en dia, en quantitat i en crueltat. A Mallorca, l’execució d’un parricida, el 1864, aplegà, segons les cròniques coetànies, unes 12 000 persones; i a Reus es mobilitzà una gentada, de la ciutat i de tots els pobles de la rodalia, que s’hi acostaren a carrera feta, per presenciar-ne la d’un altre parricida, el 1898. Generalment, el crim i l’acompliment de la pena imposada a l’assassí provocaven l’aparició de fulls volants i romanços plens de detalls escabrosos, donant vida a una literatura de sang i fetge que feia les delícies d’amplis sectors populars, o no tan populars. Si les execucions atreien milers de persones, la confirmació de la pena mobilitzava les denominades forces vives de la localitat on s’havia d’executar la sentència i les del lloc d’origen del criminal, per demanar-ne l’indult al consell de ministres, en una reacció interclassista que aplegava gent d’ideologia diversa.

Al llarg dels anys setanta, en la voluntat de modernitzar-se, a Castelló s’intentà acabar amb el protagonisme dels focs d’artifici en les festes, amb la matança pública dels porcs, amb les curses de bous, amb el nudisme als banys de mar, amb la prostitució o amb les pràctiques tolerades d’homosexualitat, per indicar registres diversos, que arribaren a afectar la religiositat popular, com el rosari de l’aurora. La prostitució sense cap mena de control real era molt abundant. A València hi havia 298 prostitutes inscrites el 1884.

Part de la mentalitat corporativa dels catalans es trobava ancorada en les mateixes creences que els seus avantpassats medievals. Aquesta situació no era privativa dels territoris tinguts habitualment com a caus de l’obscurantisme, l’alta muntanya o la pagesia del Principat, les Illes o el País Valencià, sinó que era ben viva en centres industrials, situats al cor de la Catalunya modernitzada. En són un bon exemple els múltiples testimonis recollits per Cels Gomis en les seves diverses obres dedicades a la recerca folklòrica. Gomis confessava haver comprovat, el 1883, “amb gran sorpresa meva (…que) són molts los que creuen que les bruixes i bruixots fan temporals. I lo millor del cas és que vos diran lo nom dels que ho fan y vos explicaran lo modo de fer-ho”, a Argentona, a Dosrius, a Arenys de Munt i també “quasi a les mateixes portes de Barcelona”. El mateix 1883 abundaven els catalans que creien que si pedregava era que les bruixes xollaven les seves cabres, i més encara els que creien que dins de cada pedra hi havia un pèl. El 1881, encara es construí per a l’església de Vilanant una campana contra les tempestes. A Mataró i els seus voltants, ningú no dubtava que el llorer beneït el diumenge de Rams alliberava dels llamps. I més estesa, potser per tot el territori de parla catalana, era la creença que els núvols tempestuosos s’esvaïen amb trets de bales beneïdes. No faltava qui havent-ho posat en pràctica explicava que havia ferit alguna de les bruixes que els menaven, sobretot a l’Empordà, comarca de reconeguda anomenada federal i laïcitzant. Els exemples es podrien multiplicar per a totes les terres catalanes i de la mateixa manera els que demostren la persistència a les grans ciutats d’hàbits lúdics tradicionals. El 1886, en casar-se un vidu conegut com el Matadones, a Ciutat de Mallorca, l’enrenou de l’esquellotada obligà a presentar-s’hi el governador civil amb tots els municipals i bona part de la Guàrdia Civil, que amb prou feines van poder acabar amb l’aldarull.

A les ciutats es posaren de moda les curses de braus, afició ja detectada per Andersen. Almirall, el 1886, ho atribuïa “al desig de castellanisar-nos” espiritualment amb el suport governamental “fentnos aficionar als toros i a lo flamenc”. Tres anys abans, el 1883, Josep Maria Valls i Vicens lamentava des de “La Renaixença” que “lo poble català ha comés aqueixa absurda aberració al fer-se seva, empeltant-la en sas costums, l’anomenada costum nacional”. L’aparició del ciclisme, en canvi, donava un to més modern i cosmopolita. L’expansió del nou esport de component esnobista fou, cronològicament, força paral·lela a la seva difusió per Europa. El 1866, a Barcelona, es prohibia el pas dels velocipedes per la Rambla “por las desgracias que pueden ocasionar”. Dos anys després desvetllaven sorpresa, i fins temor, a Mallorca, on el 1869 es parlava de la “veloz máquina”. El 1892 s’organitzaven curses a Reus. L’èxit entre els benestants diletants fou tal que, en quasi totes les ciutats, es fundaren societats ciclistes, que publicaren algunes revistes especialitzades. Més tardà, però amb èxit similar en la mateixa classe social, s’introduí el tennis. El 1888 se celebrà una competició a Barcelona.

Més beneficiosa, socialment parlant, fou la introducció de novetats tecnològiques aparentment menors, com les màquines de cosir, que a Mallorca es van popularitzar el 1873. A València, es comercialitzaven massivament el 1877; en pocs mesos, la casa Singer hi va vendre 233 màquines directament importades, segons la propaganda, de Nova York. La demanda va forçar a importar-ne unes altres 306 tot seguit.

Els projectes d’ordenació urbana i les millores públiques

La societat dels Països Catalans en entrar a la segona meitat del segle XIX es trobava inserida encara en un model de món rural. Fins i tot Catalunya era més un territori amb indústries que un país industrialitzat. Cal mirar només els gravats i les primeres fotografies per a constatar-ho, en el paisatge urbà i en els ciutadans. La majoria dels carrers, fins els de bona part de les ciutats, es trobaven sense empedrar, fet que provocava fanguissars a l’hivern i els dies de pluja i un ambient sec i polsós a l’estiu, ambdues circumstàncies d’incidència negativa per a la salubritat. L’estructura urbana conservava bona part del traçat medieval. Carrers estrets, curts i retorts o sense sortida, places minúscules, obagues i asimètriques, predominaven a les viles rurals, però també a les ciutats industrialitzades. Carrers i places actuaven com una prolongació dels obradors que hi eren establerts. En pot servir d’exemple la denúncia d’allò que trobarien els visitants de Mallorca, el 1863: “veran las calles de la capital convertidas en talleres de zapateros, plateros, cerrajeros, cordeleros, puestos de todas clases. Veran rejas en el suelo, balcones de madera colgados por todas partes, estorbos a centenares, perros sin bozal y un barrio por lo menos modelo de suciedad y pestilencia”. La conseqüència immediata de l’acumulació de brutícia i la superposició d’olors era un aire enrarit, brou de conreu esplèndid per a la difusió de tota mena de malalties. Ho confirma, per a Barcelona, un fullet del 1871: “veig sos carrers bruts, ses cases mal fachades, ses vies públiques semblants als avenes on aniden les gralles, la falta d’edificis, lo estret, lo humit, lo malsà de ses vivendes (…), lo fetor infecte de l’evaporació del matí, proba és de lo mal disposat de sos conductos de limpiesa, lo apinyat de sos carrers (…). Barcelona serà un poble ric, però s’acontenta amb semblar poble”.

Amb voluntat modernitzadora, al desembre del 1859, el ministre Posada Herrera publicà una instrucció que obligava a elaborar plans generals a tots els municipis de més de 8 000 habitants; el mateix Posada feu un projecte de llei d’eixamples el 1861, tot i que la llei definitiva no va ser aprovada fins el 1864, i el seu acompliment es va fer amb llarga lentitud. A Mataró no s’acomplí, per citar un sol cas, fins el 1878. La llei contenia un esperit modernitzador de la ciutat, per a fer-la més salubre i habitable sota tots els conceptes, però per damunt de tot el text legal, més que una intenció social atenta a abaratir els preus dels solars i dels lloguers, per proporcionar habitatges dignes a totes les classes socials, potenciava l’especulació urbanística, facilitant enormes beneficis als propietaris de sòl a tocar de les poblacions. Idelfons Cerdà, en la seva lúcida anàlisi feta per al projecte barceloní, assenyalava, el 1860, que mentre l’administració pública, amb els diners de tots els ciutadans, finançava les grans inversions prèvies (expropiació dels terrenys per obrir els carrers o per a la infraestructura) sense possibilitat de rescabalament, al capital privat, representat pels propietaris veïns, li quedava “el trabajo de explotación y percepción de beneficios”. Especulació a banda, els plans d’eixample preveien un creixement ordenat de la ciutat, però la seva gran limitació era que no en contemplaven una ordinació general, ni tampoc què calia fer per a dignificar els barris vells tot sanejant-los. El sanejament dels sobrecarregats barris antics es produí, essencialment, a remolc de fets revolucionaris. Bona part de les ciutats catalanes van aprofitar els primers moments de la revolta de setembre del 1868 per a enderrocar convents i esglésies, creant nous espais, sovint reservats a places.

La millora dels serveis té una cronologia vacil·lant. A València, la llum de gas funcionava des del 1844, impulsada per Josep Campo i Pérez, i l’elèctrica, acceptada bàsicament per la indústria, hi fou instal·lada el 1882 per la Societat Valenciana d’Electricitat. A Palma, l’enllumenat de gas s’inaugurà l’agost del 1859 i a Mataró el 1885. A Mataró, la primera fàbrica d’electricitat és del 1897 i la xarxa de clavegueres, iniciada el 1888, afectava menys de trenta carrers el 1891. Malgrat el retard, si es compara amb Europa, i les vacil·lacions, els dirigents municipals mostraren una certa sensibilitat. Els de Palma, entre d’altres exemples possibles, van convocar un concurs de memòries per al millorament del subministrament d’aigua potable el 1881.