Port de València, s.d.
G.C.
Encara que l’Estat espanyol es va situar al marge del conflicte, la Primera Guerra Mundial alterà profundament les bases de l’economia catalana. Arran de la contesa, es va ensorrar la competència que des de feia dècades exercien els productes europeus. En conseqüència, determinades indústries i activitats conegueren un ràpid procés d’expansió que en circumstàncies normals difícilment s’hauria sostingut. En altres àrees, com a Mallorca, fou la indústria del calçat la que va viure una etapa de prosperitat a causa, concretament, dels encàrrecs de l’exèrcit francès. D’altra banda, àmplies zones del País Valencià, l’economia del qual s’assentava en l’exportació de productes agraris, tingueren també una etapa d’auge durant els primers moments del conflicte. Però a mesura que els països bel·ligerants entraven de nou en una etapa de normalitat van anar reduint les comandes. A causa d’això, algunes activitats econòmiques començaren a patir una regressió, que va anar acompanyada d’un increment de la conflictivitat social.
En les zones dedicades al conreu de la taronja, per exemple, es van passar uns moments molt difícils, ja que la paralització del comerç marítim, degut al bloqueig imposat per la flota alemanya, n’impedia l’exportació. Especialment afectada va resultar l’àrea de Castelló, que com a conseqüència experimentà una forta emigració. Però a més del sector agrícola, en aquestes comarques tarongeres la crisi també va incidir en altres àmbits quan l’elevació dels preus del ferro i de l’acer i l’escassetat del carbó obligà a tancar moltes indústries i a reestructurar les condicions de treball (salaris i horaris laborals) en detriment dels obrers. A partir del 1919 començaren a esclatar conflictes, al mateix temps que l’anarcosindicalisme experimentava en aquelles localitats un fort auge. La patronal va respondre de forma contundent als desordres, decretant el locaut a les ciutats de València, Alcoi i Castelló, aquest mateix any 1919. Paral·lelament, des del 1917 Mallorca va viure també un procés de recessió, en prohibir França la importació de calçat mallorquí, la qual cosa obligà a tancar moltes fàbriques. Però aquesta situació de malestar social es va fer especialment crítica a Barcelona, i en altres punts de Catalunya, en els quatre sectors bàsics de la seva economia: construcció, fusta, tèxtil i metall. Com a resultat, els treballadors d’aquelles indústries van plantejar durant aquests anys un gran nombre de problemes.
A mesura que les conseqüències econòmiques derivades de la guerra produïen un augment de la conflictivitat social, la patronal sol·licitava insistentment al govern mà dura per a reprimir-la. No obstant això, des de Madrid eren reticents a aquesta petició, ja que es temia que una forta repressió radicalitzés encara més la situació. Sota la influència d’aquest temor, des d’alguns sectors del règim de la Restauració es va optar per aprofundir en les mesures de reformes socials i laborals. Aquestes mesures van ser rebutjades de pla per la patronal, que tradicionalment es queixava que a Madrid no es tenia present el problema català. La sensació de sentir-se amenaçada pels seus obrers i l’actitud del govern foren els detonants que van portar la patronal a reforçar un procés iniciat anys enrere: el de l’organització i articulació en associacions específiques de resistència. Aquest procés d’autoorganització patronal s’accelerà a l’inici del 1919, en què la radicalització obrera assolí el punt àlgid i esclatà a Barcelona la vaga de La Canadenca. La patronal va percebre aquest conflicte com a revolucionari, en un context en el qual els ecos de la revolució bolxevic encara no s’havien silenciat. Aleshores, hi va haver la voluntat de constituir dos sindicats únics patronals, impulsats l’un pel sector del metall i l’altre pel de la construcció, com a rèplica al que els obrers anarcosindicalistes havien estructurat l’any anterior. En la pugna, finalment els industrials de la construcció van controlar la situació, en aconseguir crear en la posseïdora del poder patronal una organització liderada per ells: la Federació Patronal de Barcelona. En aquell ambient tens, la patronal obvià els partits polítics, va deixar de banda el recurs al govern, es decantà per demanar ajut directament al poder castrense i dibuixà el camí que conduïa a la Dictadura de Miguel Primo de Rivera.
Així va ser com, en el marc singular de la guerra i postguerra mundial, augmentà la malfiança de la patronal en la capacitat dels polítics per a representar els seus interessos. Això portà a alguns sectors lligats al món empresarial a impulsar noves vies de representació política autònomes, al marge dels partits; en concret, a elaborar fórmules de caire corporatiu. Així, tant des de les institucions empresarials amb arrelament (Foment del Treball Nacional, Cambra d’Indústria de Barcelona) com des de les organitzacions patronals que llavors s’afermaven, es va anar demanant una modificació del Parlament i la substitució dels partits polítics per forces representatives del cos social. En opinió de molts patrons, la política havia de subordinar-se a l’economia i no a la inversa i, per tant, la màxima autoritat havia de recaure en un “parlament del treball”. Però va ser en el context concret del conflictiu 1919 quan aflorà amb tota puixança el tema del corporativisme: llavors es demanà insistentment a Madrid l’establiment de la sindicació obligatòria i única per a patrons i obrers.
Des de Catalunya, el corporativisme va ser la resposta doctrinal que van elaborar els ideòlegs de la patronal, els empresaris i un bon nombre de funcionaris dels organismes dels poders locals (ajuntament, diputació o Mancomunitat). Aquests homes, influïts pel catolicisme social i el vigatanisme, van veure en les fórmules corporativistes (comissions mixtes, comitès paritaris o sindicació obligatòria) una forma d’harmonitzar les relacions laborals. Encara que aquestes propostes ja apuntaven des del principi de segle, fou en els anys de la guerra i postguerra mundial que van aflorar amb intensitat, a causa de les especials circumstàncies que es van anar produint a Catalunya.