La irrupció dels joves: la generació del 68

La dècada dels anys seixanta fou, sens dubte, una etapa de gran confiança en el futur, malgrat les dificultats —que semblaven superables—. Aquesta actitud fou especialment visible entre un sector social que adquirí un relleu particular, els joves del món desenvolupat, membres d’una societat immersa en un espectacular creixement econòmic. Aquest món occidental, però, vivia en democràcia i, per tant, l’eclosió de grups que qüestionaven la pròpia societat —incloent-hi les formes polítiques de la democràcia formal—, fou ben nítida i va reflectir les esperances i les il·lusions de bona part d’una nova generació. Tot i que, en alguns casos, les crítiques van limitar-se a aspectes formals, en d’altres foren només un esclat sense continuïtat i, encara en d’altres, donaren lloc a nous moviments socials.

Als Països Catalans, aquesta situació només es va produir a la Catalunya del Nord, sota administració francesa, mentre que a la resta del territori l’aparició d’una generació que genèricament es pot qualificar d’inconformista i contestatària es va encavalcar i a voltes es va barrejar amb l’evolució de l’oposició política antifranquista. Aquesta qüestió és fonamental per a entendre la interacció que, en la pràctica, es produí entre l’antifranquisme i les diverses formes de contestació radical, perquè malgrat que ambdós responien teòricament a plantejaments que podien ser contradictoris, en definitiva sempre acabaven trobant-se davant de la policia franquista.

Cronològicament, és un lloc comú situar l’any 1968 com una fita clara entre dues etapes diferents. Tanmateix, s’ha de tenir present que el règim dictatorial destorbava tant com podia la difusió de tota la informació estrangera que considerava “no convenient” per als seus súbdits i, lògicament, aquest fet —en unes circumstàncies en què els referents exteriors eren bàsics—, fou fonamental per a endarrerir i obstaculitzar la recepció d’idees. A més, també es decretaren prohibicions expresses de llibres, discos i cantants, la qual cosa retardà i dificultà el coneixement de les propostes que es difonien arreu, tot condemnant-les als estrets marges de difusió de la clandestinitat. D’altra banda, cal remarcar que molts dels fenòmens que s’analitzaran en aquest text s’inserien —bé seguint-la o bé reaccionant-hi en contra— en una societat de consum massiu, tot i que aquesta no va començar a consolidar-se als Països Catalans, i amb moltes limitacions, fins a la segona meitat dels anys seixanta, fet que ajuda a entendre la tardana aparició de diversos moviments derivats de l’esclat del 1968. Per això, els límits cronològics d’aquest article se situen bàsicament entre aquesta data i la transició a la democràcia, quan fou possible que molts d’aquells corrents es manifestessin, abandonant els cercles reduïts dels iniciats.

Tanmateix, perquè es pogués produir un fenomen com el que es descriu a continuació calia un requisit essencial, el que es podria definir com la primera matèria, els joves. No és que aquests no existissin abans, però era necessària la presència d’un grup social no vinculat estrictament al món del treball, d’edat jove, amb un mínim nivell d’instrucció, i que tingués necessitat de trencar amb uns progenitors ben situats socialment i econòmicament. I aquest grup, en l’àrea catalana d’aleshores no podia ser cap altre que els joves estudiants i, més específicament, els universitaris, col·lectiu que va créixer notòriament a partir de la meitat de la dècada dels seixanta.

Així, doncs, tot el moviment cultural i polític menat per la generació del 68 es pot sintetitzar bàsicament com la història d’una importació de pautes culturals, que es realitzà, això sí, en un medi ben característic, sobretot per la dominació de la dictadura. La gran novetat fou, precisament, l’origen de moltes d’aquestes noves actituds: els Estats Units d’Amèrica. Va ser allà, per exemple, on primer es comercialitzà la píndola anticonceptiva, el 1960, descobriment que va ajudar a canviar radicalment les relacions sexuals. També fou als Estats Units on un conflicte bèl·lic —la guerra del Vietnam, amb la intervenció de forces nord-americanes des del 1963—, va provocar un gran desvetllament pacifista. Aquest enfrontament armat va donar major rellevància a la feina de cantants com Pete Seeger, Bob Dylan o Joan Baez, que havien encetat la fórmula de les cançons protesta per a donar suport als moviments pacifistes, que començaren a organitzar grans manifestacions antibel·licistes des del 1965, i que donaren lloc a un gran moviment d’objectors i de desertors. En concret, es calcula que durant el decenni d’intervenció nord-americana al Vietnam es comptabilitzaren en les forces armades dels Estats Units uns 15 000 objectors i uns 20 000 desertors, fet que, evidentment, no es pot passar per alt a l’hora de valorar tota la pressió social que va fer decidir al president Richard Milhous Nixon la retirada.

Aquesta dinàmica nord-americana que tant d’impacte causà arreu tingué altres episodis clau, com la notorietat del líder de la defensa dels drets civils Martin Luther King, que el 1964 fou guardonat amb el premi Nobel de la pau, o un moviment tan poc estructurat però tan important com el dels hippies, sorgit cap a la meitat de la dècada i que impregnaria després molts dels nous moviments socials.

D’altres referents de tipus revolucionari van tenir també una innegable transcendència, entre els quals cal remarcar la Revolució Cultural xinesa i la lluita i mort d’Ernesto Guevara de la Serna (Che Guevara) a les selves de Bolívia, el 1967, que l’ascendí a la categoria de mite d’una època, perquè encarnava el romanticisme guerriller i el prototipus d’individu que havia abandonat els càrrecs polítics que li havia atorgat la Revolució Cubana per plantejar un procés encara més ambiciós, la utopia revolucionària de tota l’Amèrica Llatina.

I finalment, cal destacar el gran impacte de l’extraordinari any 1968, que combinà tot tipus de fets explosius. El mes d’abril esclataren a les universitats dels Estats Units un seguit de revoltes estudiantils que havien tingut el seu preludi un any abans. Les protestes no reclamaven únicament la fi de la guerra del Vietnam, sinó que plantejaven també altres objectius, com l’assoliment del control acadèmic per part dels estudiants, la no-col·laboració de la universitat en els projectes del Pentàgon o la introducció d’estudis afroamericans. És a dir, implicaven un qüestionament global del paper de la universitat en la societat nord-americana, tant pel seu classisme com pel seu paper en l’enfortiment del statu quo imperant. La lluita contra aquests preceptes s’estengué per tot el país, però fou especialment rellevant a la Howard University, a Berkeley, a Yale i a San Francisco State, entre altres centres docents.

Aquell mateix mes d’abril fou assassinat el lluitador Martin Luther King, líder del moviment antisegregacionista no violent, fet que va tenir com a conseqüència immediata l’esclat d’un seguit de disturbis arreu del país, i que situà en el primer pla de l’actualitat tant el seu objectiu d’igualtat com també la seva forma de lluita.

Pocs dies després es produïren a París els famosos fets que han donat nom a aquesta conjuntura, el Maig del 68. Es tractava d’una revolta universitària que s’havia iniciat arran dels incidents provocats per una jornada de lluita antiimperialista, convocada per al dia 2 de maig a la universitat parisenca de Nanterre. A conseqüència dels enfrontaments amb la policia, aquella jornada donà lloc a un moviment liderat per Daniel Cohn-Bendit, que va qüestionar la mateixa estructura universitària, va criticar els partits de l’esquerra tradicional, va difondre el lema “la imaginació al poder” i va cercar una acció conjunta amb els sindicats, fet que es concretà en la convocatòria d’una vaga general, que als pocs dies fou desconvocada pels dirigents sindicals.

Finalment, al juliol d’aquell intens any tingué lloc la matança de la plaça de les Tres Cultures, a Ciutat de Mèxic; les víctimes foren bàsicament joves que criticaven el govern del partit únic, el Partido Revolucionario Institucional.

En definitiva, de cop es produí l’eclosió pública i notòria de diversos nuclis, fonamentalment integrats per joves universitaris i en menor mesura obrers, que no actuaven seguint les consignes de les esquerres socialista o comunista, sinó que precisament criticaven la feblesa d’aquests grups davant els poders establerts. En funció d’això, plantejaven una crítica radical a les institucions socials bàsiques, fins llavors inqüestionades —l’exèrcit, la família, els partits polítics—, i als grans paradigmes de la societat —la concepció productivista i el masclisme entre d’altres—.

El canvi d’hàbits i d’actituds

La gran novetat introduïda per la joventut dels anys seixanta fou l’exteriorització dels canvis que proposava a partir de formes noves, ben visibles, que trencaven amb allò establert. Cal tenir present, però, que no tot el que era nou anava en la mateixa direcció ni necessàriament era un signe de contestació. Això va ser degut en gran mesura a l’aparició d’un element clau: la conversió en un important sector econòmic d’un conjunt d’iniciatives empresarials —especialment les que giraven al voltant de la roba i els discos—, dedicades a absorbir el consum juvenil. Perquè, en definitiva, el consum i la contestació naixeren gairebé alhora. Així, el sistema imperant demostrà una gran capacitat per a engolir i incorporar —en forma de moda més o menys dirigida— propostes que havien sorgit amb una clara vocació transgressora.

Tanmateix, els joves s’identificaven gràcies a un seguit de distintius, com la música que escoltaven o interpretaven, la roba que vestien, una certa estètica personal, l’ús o no de determinades drogues, unes noves pautes de relacions sexuals i una pràctica de vida comunitària entre d’altres. En definitiva, es tractava de l’intent d’oferir una alternativa —sovint poc o gens estructurada— a la vida burgesa.

En l’àmbit de la indumentària, cal destacar, en primer lloc, el paper particularment rellevant que van ocupar les dones, que evidenciaren molt clarament el trencament i que van haver de patir també especialment les crítiques moralitzadores. Malgrat el predomini d’una idea general de ruptura estètica, pel que fa al vestit s’han de tenir en compte diverses tendències. En primer lloc, l’experiment difós per la dissenyadora britànica Mary Quant, que cap al 1964 va crear la minifaldilla, peça que va arribar a l’Estat espanyol juntament amb una altra innovació de la indumentària femenina, el biquini. Tots dos van prendre entre nosaltres connotacions d’innovació juvenil que contrastaven amb les tendències d’una societat guiada, pel que feia a la vestimenta, per la moral imposada per les autoritats, en realitat subsidiària d’allò que dictava l’Església. La minifaldilla i el biquini eren peces de roba modernes, però no tenien una vocació expressament contestatària, per més que la seva introducció en molts llocs acabés adoptant aquest significat, sobretot quan la guàrdia civil es dedicava a detenir les primeres noies autòctones (les primeres a les platges catalanes van ser les turistes franceses) que portaven biquini, tot emulant l’actriu Elke Sommer, la qual lluïa aquesta peça a la pel·lícula Bahía de Palma (1962), que relatava una suposada dolce vita mallorquina. L’altre gran impacte sobre el vestit provingué de l’estètica hippy, que propugnava l’ús de vestits llargs, robes senzilles i sandàlies, aspectes formals que en l’àmbit català van ser molt més presents que no pas les comunes i la pràctica de la vida comunitària, que de fet van quedar reduïdes a les illes d’Eivissa i Formentera.

Una altra ruptura nova en el vestit de l’època fou la implantació dels pantalons texans, que van arribar associats a la música rock, i que també van provocar la reacció negativa de l’Església. Al final dels anys seixanta s’anà imposant el consum massiu de pantalons per a les noies, canvi que, com explica Margarita Rivière, a Catalunya només va tenir una connotació rupturista durant un parell d’anys, atès que el 1969 el dissenyador francès Yves Saint-Laurent els incorporà a la seva prestigiosa col·lecció de moda femenina.

Paral·lelament, també sorgí una indumentària “progre” que, sobretot, compartia amb les anteriorment esmentades l’eliminació de la corbata, que desaparegué radicalment al voltant del 1968, i que incorporava els pantalons texans —dels quals, el 1972, se’n van vendre a Espanya un total de quinze milions— i de pana, i l’anorac com a substitutiu de l’americana i la gavardina.

La indumentària anava lligada indissolublement a una estètica personal concreta, que servia igualment d’element identificador i que pressuposava una determinada conducta. En aquest sentit, es barrejaren els mimetismes respecte de figures del món juvenil immers en la dinàmica dels negocis, i altres propostes més inspirades en idees rupturistes. Pel que fa al primer cas, és inevitable esmentar el conjunt britànic The Beatles —que va actuar a Barcelona el 1965, en un concert que fou un veritable esdeveniment social—, sense el qual no és possible explicar la irrupció dels cabells llargs. Quant al segon, el grup més representatiu seria el dels hippies, amb llargues cabelleres que volien simular el retorn al primitivisme, que també es feia present en l’ús de roba i calçat fet artesanalment i en els motius florals. Així mateix, es generalitzaren les barbes, que lluïen molts revolucionaris llatinoamericans, com el Che Guevara, omnipresent en forma de pòster a les habitacions dels joves.

A més de la indumentària, els aires del 68 van portar un altre canvi d’hàbits pel que fa a la conducta sexual, encara que no tan radical en la realitat com en la teoria. Els qui emulaven els hippies, seguint el lema “Fes l’amor i no la guerra”, defensaven l’amor lliure i la comuna com a alternativa a la família tradicional, però, en canvi, refusaven la novetat de la dècada, la píndola anticonceptiva, perquè era artificial. Tanmateix, a l’àrea catalana aquesta opció fou gairebé inexistent. Per a la majoria dels joves, la píndola fou una gran revolució, com ho mostra la gran expansió del seu consum, malgrat les dificultats per a aconseguir-la amb normalitat i la condemna pública que el Vaticà llançà el 1968. Així, si el 1966 a Espanya es consumiren mig milió de píndoles, l’any següent la xifra s’havia doblat, el 1974 ja eren 4 600 000 les unitats distribuïdes, i el 1978, mort ja el dictador, més de vuit milions. Després del 1968, també es generalitzà la marxa dels joves de casa dels pares sense finalitat matrimonial, la qual cosa facilità la proliferació de pisos d’estudiants que afavorien l’establiment de relacions al marge de les convencionals.

L’altre gran element d’identificació pública d’aquests sectors joves, a més de la indumentària, fou la música. Enfront l’establishment del moment sorgiren propostes diverses i fins i tot contradictòries, entre les quals cal destacar el rock, l’anomenada música moderna, la Nova Cançó i la cançó francesa i el folk.

El rock-and-roll fou la música més radicalment nova, i també la que es pot qualificar com a exclusivament jove, atès el fort ritme de les seves peces i la forma de ballar-lo. No cal dir que el rocker que més impacte va tenir fou Elvis Presley, que triomfava als Estats Units des de la meitat de la dècada dels cinquanta, i que fou molt mal vist per les ments benpensants del país. Posteriorment, el grup britànic The Beatles es convertí en la novetat dels seixanta.

Disc de 45 r.p.m. de Los Sírex, Barcelona, 1965.

Col·l. part. / G.S.

Als Països Catalans van tenir molta difusió un seguit de grups autòctons i espanyols que feien una versió molt desnaturalitzada i més fàcil de pair del rock; eren els anomenats grups de música yé-yé. A mitjan anys seixanta se celebraren festivals que aplegaven aquests grups, com els del Palau d’Esports de Barcelona, on actuaren Los Sírex, Los Mustang, Lone Star i Los Salvajes, entre d’altres. Els ritmes d’aquests grups autòctons trencaven evidentment amb la música espanyola hegemònica de la postguerra, i intentaven imitar el model anglosaxó, tant en l’aspecte físic dels components dels grups, com en molts noms dels conjunts. Tanmateix, aquest trencament amb la tradició —és a dir, allò que es presentava com a modern— no implicava cap connotació contrària al règim franquista o a la societat capitalista i consumista.

En canvi, també com a imitació de models forans, entre la cancó de protesta nord-americana i la çancó d’autor francesa, sorgiren dos moviments que sí que qüestionaven aquell estat de coses. D’una banda, el fenomen de la Nova Cançó. De l’altra, el folk. La Nova Cançó sorgí en medis cultes, tal com ho evidencia el famós article de Lluís Serrahima i Villavecchia a la revista “Germinabit”, precedent de “Serra d’Or”, titulat “Ens calen cançons d’ara”, que reclamava una renovació de la cançó catalana, que no podia quedar ancorada en l’únic bagatge de les lletres tradicionals, que no es referien a la realitat coetània. El fenomen connectava perfectament amb altres elements —un nou teatre, una poesia compromesa o els cinefòrums— d’una cultura catalana alternativa que, a poc a poc, s’anava construint. En aquest context, i amb el poderós influx de la cançó francesa —amb noms com Georges Brassens o Léo Ferré, dels quals sovint es traduïen cançons—, uns quants intel·lectuals es marcaren com a fita militant de tirar endavant una nova cançó. Aquesta experiència s’articulà a través del grup d’Els Setze Jutges, creat al final del 1961 —moment que marcà l’inici del moviment—, amb promotors com Josep Maria Espinàs, Miquel Porter i Moix i Remei Margarit. El grup es va anar ampliant fins a arribar precisament als setze components, però el 1968, poc després d’assolir-ne la consolidació, es va dissoldre i l’abandonaren els components que tenien poc a veure amb la cançó, com Josep Maria Espinàs o Miquel Porter i Moix. De fet, l’opció de la Nova Cançó ja era una realitat.

Portada del disc de L.Llach, Barcelona, Gener de 1976.

Col·l. part / G.S.

La cançó catalana dels anys seixanta i els primers setanta era molt diversa i fins i tot contradictòria, però tenia un aglutinant, la llengua, factor que en aquells moments de discriminació significava un valor afegit i de consens entre tots els qui es dedicaven a cantar. Tot amb tot, les tensions internes eren importants, en part per la mateixa qüestió de la llengua. Així, l’opció bilingüe de Joan Manuel Serrat, que permetia ocupar més espais dins l’àmbit de la competència discogràfica, originà una certa dicotomia respecte de posicions més puristes, com les de Raimon o Lluís Llach, considerats més propers a una prototípica cançó de protesta, amb peces tan combatives com Diguem no o L’estaca.

Precisament aquest paper central reivindicatiu de la llengua catalana facilità que el moviment s’estengués, tant en cantants com en públic, arreu dels Països Catalans. Així, cal remarcar l’activitat de valencians com Ovidi Montllor, Raimon o el grup Al Tall, mallorquins com Guillem d’Efak, Maria del Mar Bonet o Parera Fons, i eivissencs com el grup Uc, alhora que naixien festivals com el de Mallorca, celebrat entre el 1964 i el 1968.

Tanmateix, certs sectors que opinaven que Els Setze Jutges estaven promovent un tipus de cançó massa burgesa van encapçalar una línia musical diferent, que seguiria passes nord-americanes que es podrien remuntar al Folk Festival de Newport del 1959. Arribava, doncs, el folk, proper a l’estètica hippy i emmirallat en noms com ara el de Joan Baez. En aquesta línia va fundar-se el Grup de Folk de Barcelona, que actuà conjuntament entre el 1967 i el 1969 i que popularitzà títols com No serem moguts. El grup va donar a conèixer cantants com Pau Riba, Jaume Sisa, Ia & Batiste, Oriol Tramvia, Jaume Amella o Xesco Boix, que posteriorment evolucionaren de forma molt diferent.

Però la radicalització del 68 també es visqué en l’àmbit musical; sorgiren així propostes més rupturistes, com la del jove Pau Riba, nét del poeta Carles Riba, que el 1969 gravà el seu primer elapé, Diòptria, en el qual proposava un trencament amb la família i la cultura de la resistència. De la mateixa manera, el 1975, un altre cantant heterodox, Jaume Sisa, edità Qualsevol nit pot sortir el sol, allunyat també dels temes típics de la Nova Cançó. Entre aquestes dues dates es produïren d’altres fenòmens, com l’anomenada Nova música laietana o rock laietà, al voltant de l’emblemàtic espai de la sala Zeleste, inaugurada el 1973.

Cartell de les Sis Hores de Cançó a Canet, 16-7-1977.

Col·l. part. / G.S.

Totes les formes de la cançó van viure una notòria expansió, la qual cosa comportà la difusió d’un tipus d’aparició pública diferent, fora de l’estret espai de les sales convencionals, que ajudà a projectar encara més el caràcter de fet social d’aquella manifestació artística. Aquesta innovació tenia com a referent més o menys lax el mític festival de Woodstock de l’agost del 1969, a l’estat de Nova York, que va durar tres dies i que va convocar unes 400 000 persones. Als Països Catalans se’n van celebrar alguns, de festivals, però només com a exemples convé esmentar el de Granollers del 1971, considerat el més underground, l’inici el mateix any de les Sis Hores de Cançó a Canet de Mar —que passà dels 15 000 assistents el 1971 als 35 000 el 1975 i als 60 000 el 1976, després de la mort de Franco—, o el més específic Canet/Rock, subtitulat “12 Hores de Música i Follia”, que s’inicià el 1975, amb 40 000 participants, i que fou una gran manifestació de la Nova música laietana i dels joves que, carregats amb el seu sac de dormir, volien viure el “seu” Woodstock.

El canvi de conductes i actituds que es manifestà en els aspectes que s’han exposat —indumentària, pràctica sexual i música, entre d’altres—, tenia com a protagonista principal la joventut, però molt especialment els joves estudiants universitaris, que foren l’avançada d’aquest tipus de contestació davant la societat del moment. Tot aquest món estudiantil s’expressava en espais diferents. En primer lloc, en l’àmbit estrictament lligat a la seva activitat, tot reivindicant una universitat democràtica i la llibertat a les aules. En segon terme, en un escenari més explícitament polític, amb la vinculació a l’oposició antifranquista i, en tercer lloc, però molt significativament, en un determinat ambient parauniversitari, en el qual era molt important l’emancipació respecte dels progenitors i la nova vida que esdevenia possible als pisos i apartaments d’estudiants, que facilitaven la concreció de noves formes de relació.

Els nous moviments socials. El pacifisme

L’impacte de les propostes del 1968 afectà tant les idees com les formes en què aquestes havien de defensar-se. Per això, l’aparició de moviments socials que propugnaven idees considerades alternatives i que no eren recollides en els programes dels partits polítics de l’esquerra està possiblement molt lligada amb aquell esperit. La forma d’actuar dels grups que defensaven aquests postulats, generalment amb estructures organitzatives reduïdes, amb un gran pes de l’assemblearisme i la improvisació, també s’han de vincular a aquest context. Tot plegat, un marc ben coincident amb el moviment motor del 68, l’estudiantil. En aquest sentit, doncs, s’inclou en aquest text l’anàlisi de la no-violència, el feminisme i l’ecologisme.

La lenta però progressiva presència de diverses manifestacions del pacifisme als Països Catalans va tenir a veure amb una doble dinàmica. D’una banda, les idees pacifistes i no violentes que s’anaven difonent a partir de l’exemple filosòfic de personatges com Mohandas Karamchand Gandhi o Martin Luther King, o a través també d’actuacions i protestes davant conflictes bèl·lics concrets, com les menades pels pacifistes nord-americans contra la guerra del Vietnam. De l’altra, una llarga lluita, iniciada per diverses organitzacions catòliques abans de la dècada dels seixanta i refermada pel concili II del Vaticà, clos al desembre del 1965, que en concret defensava el dret a l’objecció de consciència davant el servei militar. Aquest acord eclesiàstic es veié reforçat en l’àmbit civil el 1967, quan el Consell d’Europa aprovà una declaració en favor d’aquest dret, que en aquells moments era la màxima concreció de la lluita pacifista als països occidentals. Tot plegat, i juntament amb la reflexió que sobre la pau i l’objecció es desenvolupà des de moviments catòlics de base, com l’organització no violenta catalana Pax Christi, possibilità l’aparició dels primers objectors que no eren seguidors dels Testimonis de Jehovà.

Als Països Catalans les idees de la noviolència van arribar a través de Lanza del Vasto, deixeble de Gandhi, que es traslladà a França i hi va fundar la comunitat rural no violenta de l’Arca. Allí fou conegut per diversos catòlics progressistes catalans que l’invitaren a Barcelona el 1959, i des del 1965 fins al 1970 va participar regularment en sessions d’exposició d’aquest ideari.

El primer objector catòlic i no violent a l’Estat espanyol fou Pepe Beúnza, d’origen basc i resident a València, que el 1967 connectà amb Lanza del Vasto a França, i formà part de grups de seguidors de les seves idees a València i Barcelona. El 1971, es decidí a declarar-se objector, i fou empresonat i jutjat a València per l’abril del mateix any. El seu cas va promoure la convocatòria d’una marxa europea de protesta que pretenia anar fins a la presó de València, on era internat, però que només va poder arribar a la frontera espanyola, on fou retinguda. Finalment, va ser indultat i cridat novament a files, però no hi acudí i començà a fer un servei civil en un barri de València, la qual cosa ocasionà que fos altre cop detingut. El mateix any es proclamaren públicament dos altres objectors, els catalans Jordi Agulló, militant de la JOC, i Víctor Boj. El final dels processos era sempre el mateix, l’empresonament. Entre el 1974 i el 1975 es produí una radicalització del moviment, que tenia el suport de l’associació catòlica Justícia i Pau. Així, el 2 de juliol de 1975 es reuniren a Montserrat diversos grups d’objectors junt amb Pepe Beúnza, i acordaren dur a terme una estratègia de desobediència civil mitjançant la posada en pràctica d’un servei civil alternatiu a la milícia. Aquest canvi estratègic es concretà poc després al barri de Can Serra, a l’Hospitalet de Llobregat, on els objectors realitzaren diverses tasques: la creació d’un casal d’estiu, una llar d’avis i una escola bressol anomenada Mafaldería. D’aquesta manera, realitzaven un servei útil a la societat, que era acollit favorablement per la població, i a les autoritats els era més difícil negar qualsevol sortida a un conflicte que era ja realment important. El testimoniatge i la feina feta per aquest grup van tenir una concreció programàtica en el Manifest del Nadal d’aquell mateix any, promogut pels cinc joves objectors —entre els 22 i els 25 anys— que treballaven aleshores a Can Serra.

Encetada ja la transició, l’Estat va haver de cedir, encara que ho feu lentament, atès que la institució més afectada era precisament l’exèrcit, peça clau en el procés de democratització. Tanmateix, al desembre del 1976 es va reconèixer l’objecció de motivació religiosa, però pel gener del 1977 els objectors refusaven aquest decret per les limitacions que comportava. En el refús hi participaven grups organitzats de l’Hospitalet, Vic, Tarragona, Palma de Mallorca, Alcoi, València i altres indrets de l’Estat. Finalment, la Constitució del 1978 va recollir el dret a l’objecció. Aquest reconeixement va coincidir amb una millor organització del moviment pacifista, que es plantejà objectius més ambiciosos, a partir, sobretot, d’organitzacions com CANVI (Col·lectiu d’Acció No-violenta dels Països Catalans) i el Casal de la Pau, entitats que van collocar el moviment per la pau en un terreny civil, fora dels orígens catòlics de molts dels seus impulsors.

Al començament dels anys setanta es demostrà als Països Catalans l’operativitat i l’impacte dels mètodes de lluita política no violenta. El cas més notori fou el de Lluís Maria Xirinacs i Damians, que des de mitjan anys seixanta va dur a terme sis vagues de fam, introduint així una nova modalitat de lluita no violenta. Com a conseqüència d’aquesta actitud, Xirinacs passà la major part dels anys 1974 i 1975 a la presó, i començà a tenir alguns seguidors. El mateix mes en què es produí la mort del general Franco, Xirinacs es declarà “captaire de la pau”, i engegà una nova acció de protesta pacífica. El dia de Nadal del 1975 va iniciar la seva permanència davant la presó Model de Barcelona en protesta per l’existència de presos polítics, acció que es va prolongar durant un any i nou mesos, fins a la seva elecció com a senador.

Les accions de Xirinacs i els seus captaires de la pau, i el treball des d’entitats com Pax Christi i Justícia i Pau van permetre als pacifistes llançar la iniciativa d’una gran acció reivindicativa no violenta, la “Marxa de la Llibertat”, que consistí a recórrer, entre el juliol i el setembre del 1976, gairebé tot el territori dels Països Catalans en defensa de l’amnistia, els drets humans i l’Estatut d’Autonomia. Sota el lema “Poble Català, posa’t a caminar”, vuit columnes —cinc al Principat, una al País Valencià, una a la Catalunya del Nord i una a les Illes— van fer un camí que els mateixos organitzadors van calcular que va ser de 40 000 hores de marxa, malgrat la prohibició governativa i les nombroses detencions.

El feminisme

Si durant una bona part de les primeres dècades del segle XX, els objectius dels moviments de dones havien estat encara molt mediatitzats per la lluita per a assolir el dret al sufragi, a partir dels anys seixanta es produí un canvi qualitatiu en les reivindicacions d’aquest sector, les quals comprenien, alhora, els conceptes d’igualtat entre homes i dones i la lluita per l’alliberament de la dona. A l’àmbit dels Països Catalans, el feminisme no aparegué fins ben entrada la dècada dels setanta, a través dels grups universitaris i de les vocalies de dones de les associacions de veïns, que difongueren els plantejaments del moviment feminista de l’Europa occidental i de l’Amèrica del Nord. De fet, una commemoració institucional, l’Any Internacional de la Dona, promoguda per les Nacions Unides per a l’any 1975, va possibilitar en l’àmbit català una important difusió del pensament feminista, alhora que afavorí el coneixement i l’intercanvi de relacions entre els embrionaris grups feministes que existien aleshores, fonamentalment a través d’un Secretariat d’Organitzacions No Governamentals sorgit a recer del Departament de la Dona de l’Associació d’Amics de les Nacions Unides. En aquest context, el 1975 es va commemorar el Dia de la Dona amb una concentració a la porta de la presó de dones de Barcelona, a la Trinitat, per reclamar l’amnistia pels delictes jutjats en funció de la vigent legislació discriminatòria. El mes de maig també es va convocar una manifestació per demanar la legalització dels anticonceptius i la seva inclusió en la Seguretat Social.

En general, les reivindicacions que s’expressaven en aquella represa eren, entre d’altres, la suspensió del delicte d’adulteri, que fou vigent a la legislació espanyola fins el 1976; l’aprovació d’una llei de divorci; la legalització dels anticonceptius; el reconeixement del dret a l’avortament i la creació de guarderies públiques. Aquestes reivindicacions també anaven acompanyades, amb un seguiment divers, de postulats teòrics més profunds, que implicaven un replantejament radical de la relació entre homes i dones. La possibilitat de discutir aquestes qüestions i avançar en la concreció de plataformes estables va tenir dues fites importants: la celebració a Madrid de les Jornadas Estatales Feministas, el 1975, i sobretot, les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, celebrades a Barcelona al maig del 1976, amb la presència de més de cent grups d’arreu dels Països Catalans i amb una assistència de prop de 4 000 dones, entre les quals hi havia dirigents com Anna Mercadé, Anna M. Vela, M. Dolors Calvet, Anna Balletbó i moltes altres. Aquestes Jornades van organitzar-se en diversos àmbits, que es dedicaren a estudiar els problemes de la dona pel que fa al treball, la família, l’educació, els mitjans de comunicació, la política, la legislació, el món rural i la sexualitat; també es discutí l’especificitat d’un pensament feminista i els problemes d’articulació i organització del moviment. Les principals conclusions a què van arribar les delegades, després de cinc dies d’intensos debats, expressades amb un lògic esperit reivindicatiu, foren les següents: el reconeixement del dret a un lloc de treball; l’abolició de les discriminacions; la defensa dels drets laborals de les treballadores de la llar; la socialització del treball domèstic a través de serveis col·lectius; la reivindicació de l’ensenyament antiautoritari i no discriminatori; l’abolició del servei social; l’aprovació d’una amnistia pels delictes motivats per la legislació discriminatòria; la supressió dels delictes d’adulteri i amistançament; la lluita pel dret a la lliure disposició del propi cos; la reclamació d’una educació sexual; el subministrament d’anticonceptius amb càrrec a la Seguretat Social i el reconeixement del dret a l’avortament.

Arran d’aquesta trobada, veritable punt de partida públic i organitzatiu del feminisme català, que a través dels mitjans de comunicació va tenir un fort impacte en la societat catalana, sorgiren organitzacions com la Coordinadora Feminista i l’Associació Catalana de la Dona, i es donà un gran impuls a molts altres grups del País Valencià i les Illes. A Mallorca, el mateix 1976, es creà l’Associació de Dones de Mallorca, grup del qual s’escindí de seguida el Moviment Feminista Independent. També es van crear diverses revistes i algunes editorials feministes, i s’estructurà amb regularitat la commemoració anual del 8 de març com a Dia de la Dona, amb manifestacions que cada any recollien les reivindicacions més específiques del moment.

Al darrere de les dificultats per a concretar organitzativament el moviment i d’algunes escissions hi havia un debat estratègic força important. Es tractava d’acceptar o de rebutjar l’anomenada doble militància; és a dir, la pertinença simultània d’algunes dones a grups feministes i a formacions polítiques. De fet, en les conclusions de les Jornades Catalanes del 1976 ja s’afirmava: “denunciem la manca d’interès, per part d’aquestes organitzacions [partits polítics] envers els problemes específics de la dona. I esperem que les darreres preses de posició pública sobre el tema siguin alguna cosa més que fruit d’un interès tàctic i oportunista”. La polèmica s’anà aguditzant i va donar lloc, fins i tot, a la transformació del feminisme en una opció política, amb la creació, el 1978, del Partit Feminista liderat per l’advocada Lídia Falcón.

Tanmateix, aquestes opcions més ideologitzades s’anaren marginalitzant enfront d’un moviment de dones més moderat i nombrós que, progressivament, va assolir objectius formals i espectaculars amb la nova ordenació legal que establí la Constitució del 1978. La igualtat formal ja s’havia aconseguit, i en la dècada següent la reivindicació es va centrar, en el vessant pràctic, en la consecució de la igualtat real en àmbits com el món del treball i en la regulació del dret de l’avortament, i en un vessant més teòric, en el debat entre el feminisme de la igualtat i el de la diferència.

L’ecologisme

La crítica al somni d’un progrés indefinit en què vivia instal·lada la societat occidental fou un altre dels fronts de confrontació que s’obriren en aquells anys. En aquest cas, però, és molt evident que el retard en la implantació de molts exponents del progrés tecnològic —com les centrals nuclears—, o el desenvolupament també tardà d’indústries que podien contribuir a la destrucció del medi natural —com certes formes de turisme, les explotacions mineres a cel obert i les urbanitzacions massives d’espais naturals, entre d’altres—, també va alentir l’elaboració i la concreció del moviment ecologista als Països Catalans. Aquest moviment havia sorgit als Estats Units a mitjan anys seixanta i tenia un referent clau en el grup Ecology Action, nascut a la Universitat de Berkeley el 1968.

Als Països Catalans, l’ecologisme es basà en una sensibilitat proteccionista preexistent —manifestada, per exemple, entre moltes altres ocasions, en les accions contra l’abocador del massís de Garraf, el 1972—, que es transformà gràcies a l’impacte extern del discurs ecologista i a la lenta però contínua història de les agressions sobre el medi natural. Aquest procés es fa palès, per exemple, en el canvi de denominació d’una de les entitats pioneres, el Grup Ornitològic Balear (GOB), creat el 1973, i que dos anys més tard adoptà el nom de Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa, més d’acord amb aquest doble vessant d’estudi científic i de reivindicació conservacionista que podia derivar en alternativa ecologista, línia que també seguí al Principat la Lliga per a la Defensa del Patrimoni Natural (DEPANA).

Per tot plegat, el moviment ecologista fou, d’entrada, molt reduït, i visqué la seva màxima expansió davant fets puntuals de gran impacte, i sobretot enfront de problemes específics, que de cop augmentaven la capacitat d’expansió del moviment en indrets molt concrets.

Per començar cal distingir entre dos elements dinamitzadors de l’ecologisme que convergiren en un únic moviment, però que tenien connotacions inicials diferents. D’una banda, la reacció contra la destrucció del patrimoni natural i, de l’altra, el refús de l’energia nuclear, aspecte que representava un qüestionament més radical del model de creixement econòmic.

En l’estructuració de l’ecologisme intervingué decisivament un element molt propi de l’esperit del 68. Es tractava de la implicació de joves professionals científics i tècnics —ja fossin físics, químics, biòlegs o geòlegs—, força crítics amb el sistema capitalista i disposats a posar els seus coneixements en favor de la transformació social, tasca en la qual també col·laborà un inquiet grup de periodistes que es van anar especialitzant en aquesta temàtica. Així, doncs, el lligam amb la crítica al model de desenvolupament il·limitat que ja era present en els moviments hippies nord-americans, la solidesa que aportaven unes bases científiques a aquesta contestació, i la difusió que en podien fer uns periodistes inquiets, foren els elements clau dels inicis de l’ecologisme als Països Catalans, durant la primera meitat dels anys setanta. De fet, el 1974 ja es produí un toc d’alerta amb el Manifest de Benidorm, que sorgí arran del Encuentro de la Asociación Española para la Ordenación del Territorio y del Medio Ambiente (AEORVA), trobada que fou organitzada per la delegació valenciana d’aquesta entitat i amb la presència destacada de Mario Gaviria. Les preocupacions valencianes del moment se centraven en l’oposició a la central nuclear de Cofrents, autoritzada l’any següent, i en la defensa de la devesa del Saler, que l’Ajuntament de València volia convertir en una urbanització. Aquest problema de les urbanitzacions està també en els orígens del desvetllament del moviment ecologista a les illes Balears, on el desbordament de la indústria turística, la gallina dels ous d’or, començava a tenir conseqüències negatives per a la població autòctona, i on s’encetaren mobilitzacions en aquest sentit el 1973, en defensa de l’Albufera de Mallorca.

Pel que fa al Principat, la presència pública de l’ecologisme no es produí fins a la transició i es manifestà en multitud de fronts oberts, gairebé tots alhora. L’intent d’urbanització dels aiguamolls de l’Empordà motivà, el 1976, una de les primeres mobilitzacions en defensa d’aquestes zones humides tan sensibles. En aquella mateixa comarca, l’estiu del 1976, s’organitzà una marxa de 5 000 persones a Torroella de Montgrí per protestar contra la contaminació que matava els peixos del riu Ter. L’altre riu més contaminat del Principat, el Llobregat, va motivar també una marxa al llarg de tot el seu curs l’estiu del 1977, organitzada pel Grup de Medi Ambient del Prat de Llobregat, un tipus de mobilització que evocava formalment la cèlebre Marxa de la Llibertat que s’havia celebrat l’any anterior arreu dels Països Catalans.

Paral·lelament, a altres comarques del Principat, petits grups iniciaren mobilitzacions motivades per altres reivindicacions. Entre elles destaquen les de les comarques de la Selva, la Segarra i, molt especialment, Osona, en contra de les extraccions d’urani, component bàsic en la llavors incipient indústria atòmica instal·lada a Catalunya. La mobilització antiurani a Osona es desenvolupà sobretot els anys 1978 i 1979, i va contribuir, encara que puntualment, a associar els pagesos a la lluita ecologista. Aquesta mena de mobilitzacions també es produí a la Catalunya del Nord, on les organitzacions antiurani, amb el lema “Volem pas morir al país” i encapçalades pel Moviment Ecologista Català de Perpinyà, van arribar, al maig del 1978, a forçar la celebració de referèndums en diversos ajuntaments, finalitzats sempre amb votacions contràries a l’extracció del mineral.

Alhora, s’activà l’oposició a la central nuclear d’Ascó, en construcció, amb manifestacions en aquella mateixa població el 1977. La situació, però, va experimentar un tomb clar a partir de l’accident de la central nord-americana de Harrisburg, al març del 1979. Pocs dies abans d’aquell incident, Barcelona va viure la primera gran manifestació antinuclear de la seva història, amb uns 50 000 participants, però al juny del mateix any, una nova manifestació va aplegar el doble de manifestants, i l’any següent es concentraren a Tarragona unes 10 000 persones, en accions en què va tenir un gran protagonisme el Comitè Antinuclear de Catalunya (CANC), fundat el 1976, i que significativament compartia local amb grups pacifistes al Casal de la Pau.

Els últims anys de la dècada van viure una intensa activitat ecologista, de la qual cal remarcar diverses accions, com la important mobilització a les Balears en defensa de la petita illa de sa Dragonera, amenaçada per projectes urbanitzadors, amb ocupacions per part de grups anarquistes i manifestacions a Palma, la campanya per a salvar els Columbrets, davant de Castelló, l’ocupació dels Aiguamolls de l’Empordà, per a aturar l’intent urbanitzador de Port Llevant, o les mobilitzacions contra la urbanització de Santa Maria de Gallecs, al Vallès. Alhora, sorgiren arreu moltíssims grups i diversos intents de coordinació de col·lectius ecologistes, mentre es maldava per la consolidació d’una xarxa informativa pròpia. El 1978, per exemple, es creà una coordinadora de grups ecologistes del País Valencià que aglutinava una cinquantena de col·lectius, mentre que al Principat una altra coordinadora n’aplegava un nombre similar, tot i que l’eficàcia d’aquest tipus de col·lectius es va veure força limitada a causa, entre d’altres qüestions, del seu caràcter assembleari. També se celebraren diverses trobades, com la I Setmana Internacional de Solidaritat Ecològica, a Eivissa, el 1977, o les I Jornades Ecologistes del Mediterrani, a Dénia, el 1978.

L’exemple més clar de la florida del moviment ecologista al final dels anys setanta fou la revista “Userda”, fundada per periodistes ecologistes, que sortí irregularment des del 1978 fins al 1980 i que intentà donar un contingut teòric alternatiu al conjunt d’accions que sorgien arreu identificant-se amb l’ecologisme, àmbit que també va voler cobrir la revista “Alfalfa”.