El panorama que va quedar després de la Guerra Civil no podia ser més desolador. Exiliada l’avantguarda artística, intel·lectual i arquitectònica, va ressorgir la reacció dels arquitectes catalans més conservadors i academicistes. A poc a poc, però, aquest context es va anar transformant, en gran part gràcies a una sèrie d’arquitectes ja madurs (Josep Antoni Coderch, Manuel Valls, Joaquim Gili, Antoni de Moragas, Josep Maria Sostres) i d’una sèrie de joves arquitectes com Oriol Bohigas, Josep Martorell i Manuel Ribas i Piera, que van crear i mantenir el Grup R (1951-61).
La transformació potenciada pel Grup R, amb les seves obres i les seves activitats, es va veure complementada i reforçada per les obres que a Catalunya feren Josep Lluís Sert i Antoni Bonet Castellana. Sert va ser l’autor, entre altres obres, de la Fundació Joan Miró, i Antoni Bonet es va tornar a instal·lar a Barcelona el 1963.
I és en aquests anys quan, després de l’eclosió d’Antoni Gaudí i de Josep Lluís Sert, apareix un tercer arquitecte català del màxim prestigi internacional: Josep Antoni Coderch, que ja en obres primerenques com els habitatges socials a la Barceloneta i la casa Ugalde, al principi dels anys cinquanta, demostrava la seva gran vàlua i capacitat creativa.
L’arquitectura de postguerra
El final de la Guerra Civil va comportar la dissolució del GATCPAC. Josep Torres Clavé va morir en el front bèl·lic i la major part dels membres del grup es van exiliar a Amèrica. Els que es van quedar a Barcelona van mantenir silenci i van haver de renunciar al llenguatge radicalment racionalista; dels que havien marxat, alguns van anar tornant esglaonadament, com Sixt Illescas, Germà Rodríguez Arias, Antoni Bonet Castellana i Nicolau Maria Rubió i Tudurí.
Josep Lluís Sert
Josep Lluís Sert (1902-1983), el màxim representant del desaparegut GATCPAC, es va traslladar primer a Nova York i després a Harvard, on va ser nomenat el 1953 degà de la Graduate School of Design d’aquesta universitat. Va residir a Nova York des del 1939 fins al 1953 i es va instal·lar en una casa a Long Island que ell mateix va reformar. Durant aquests anys va realitzar especialment projectes urbanístics a ciutats llatinoamericanes, com la Ciutat dels Motors al Brasil (1943-48) i Chimbote al Perú (1947-48), sempre en col·laboració amb l’arquitecte d’origen alemany Paul Lester Wiener. Ambdós van formar el 1942 l’estudi Town Planning Associates.
En aquells anys Sert es va anar convertint en un dels líders del Moviment Modern en arquitectura. Des del 1947 fins al 1956 va ser el president dels CIAM (Congressos Internacionals d’Arquitectura Moderna), en què es divulgaven els nous principis racionalistes alhora que s’humanitzaven, es contextualitzaven i es fusionaven amb obres d’art. Sent el president dels CIAM, Sert va desenvolupar una valuosa tasca com a teòric: va proclamar, junt amb l’historiador i crític Sigfried Giedion i el pintor Fernand Léger, el manifest «Nou punts sobre la monumentalitat» i va publicar el llibre Poden sobreviure les nostres ciutats? (1942), basat en les resolucions dels CIAM IV i V, celebrats a Atenes i a París el 1933 i el 1937, respectivament. El 1961 va ser autor d’un llibre sobre Antoni Gaudí.
L’obra arquitectònica i teòrica de Josep Lluís Sert, que parteix del seu utillatge mental europeu i que intervé en un territori tan divers com el nord-americà i el llatinoamericà, és una mostra privilegiada de com el funcionalisme racionalista dominant va començar a adaptar-se progressivament a les crisis que havia viscut i va anar abandonant posicions dogmàtiques i ideals per apropar-se a la realitat, integrar-se al paisatge, acceptar la diversitat cultural i les aspiracions de la gent reconèixer la tradició, emfasitzar l’escala humana de l’urbanisme i integrar l’art a l’arquitectura
Des que es va instal·lar a Harvard el 1953, va realitzar una atractiva i influent obra als Estats Units com el gran conjunt residencial de la Roosevelt Island a Nova York (1972-76) Anys més tard va anar tornant periòdicament a Catalunya per a la realització d’obres a Barcelona, com la Fundació Joan Miró a Montjuïc (1973-75) i les Escales Park a Pedralbes (1973-76), a Palma de Mallorca, com l’estudi del seu amic el pintor Joan Miró (1955), i al sud de França, a Sant Pau de Vença, la Fundació Maeght (1964).
Antoni Bonet i Castellana
Antoni Bonet i Castellana (1913-1989), un altre dels joves arquitectes exiliats a Amèrica, va ser un dels màxims propagadors de l’arquitectura moderna a l’Argentina i a l’Uruguai. A Buenos Aires va realitzar, entre d’altres, l’edifici als carrers de Paraguai i de Suipacha (1938-39) i a l’Uruguai tot el conjunt de la urbanització Punta Ballena, amb avingudes, ponts, edificis socials com el restaurant La Solana del Mar (1946-47) i cases unifamiliars esplèndides com la Berlingieri (1947). A l’Uruguai va tenir una forta influència sobre Eladio Dieste, al qual transmeté el saber tradicional de la volta a la catalana, feta de maó pla, que l’enginyer Dieste ha sabut convertir en una tècnica genuïnament americana utilitzada per construir especialment esglésies i mercats, però també aplicada a altres edificis.
També a partir dels anys cinquanta va tornar a projectar obres a Barcelona i rodalia, i va realitzar la casa La Ricarda al Prat de Llobregat (1953-62). A partir del 1963 es va instal·lar definitivament a Barcelona. Llavors va fer dues obres tan interessants com l’edifici Mediterrani, ubicat al carrer de Consell de Cent, entre Borrell i Urgell (1960-66), en què reinterpretava des de la perspectiva de la modernitat el tipus residencial de l’Eixample, i el Canòdrom Meridiana (1962-63), amb una bella coberta corba d’acer amb brise-soleil incorporat. Entre el 1964 i el 1969 va fer un projecte urbà molt ambiciós que no es va realitzar i que va aixecar una gran polèmica: el Pla de la Ribera de Barcelona.
La pervivència academicista
Quan Josep Lluís Sert i Antoni Bonet van tornar a fer obres modernes a Catalunya, la realitat havia passat èpoques ben diverses. En primer lloc, durant els anys immediats al final de la guerra, l’arquitectura més representativa, generalment edificis d’habitatge a Barcelona i cases d’estiueig a la costa, es va fer seguint, sense solució de continuïtat, el llenguatge noucentista que s’havia convertit en acadèmic. Durant els anys quaranta els arquitectes Raimon Duran Reynals, Francesc Folguera, Lluís Bonet Garí (que entre el 1942 i el 1950 va realitzar el Banc Vitalici d’Espanya al passeig de Gràcia-Gran Via), Eusebi Bona (autor el 1932 de l’edifici de la Union y el Fènix Español al passeig de Gràcia), Francesc de Paula Nebot (que el 1923 havia acabat les obres del cinema Coliseum), Adolf Florensa i Enric Catà, tots ells fills del Noucentisme, van continuar desenvolupant l’arquitectura acadèmica i l’urbanisme monumentalista dels anys vint, com si el període racionalista i les propostes de les avantguardes no haguessin existit mai. Els uns, com Duran Reynals o Folguera, van abandonar l’arquitectura moderna que en algun moment havien practicat; d’altres, com Eusebi Bona, van jactar-se de la victòria de l’arquitectura acadèmica sobre les que considerava inconsistents vel·leïtats avantguardistes. També joves arquitectes com Francesc Mitjans s’iniciaren en aquest llenguatge academicista, però van anar evolucionant cap a l’estil internacional.
L’arquitectura del Grup R
Va correspondre a un grup d’arquitectes barcelonins joves i inquiets aconseguir, al final dels anys quaranta, que l’arquitectura catalana abandonés la inèrcia i la situació regressiva a la qual el franquisme havia conduït. El fet d’estar a la perifèria de l’Estat, però al mateix temps a prop de França i d’Itàüa, i el fet de disposar d’una tradició mediterrània i racionalista pròpia van facilitar l’aparició d’una arquitectura alternativa a la dominant, en què es van sintetitzar les tendències internacionals amb les pròpies arrels. S’ha de tenir en compte també que cap al 1950 van visitar Barcelona per fer-hi conferències arquitectes com Alberto Sartorius (1949), Bruno Zevi (1950), Àlvar Aalto (1951), Nikolaus Pevsner (1952), Gio Ponti (1953) i Alfred Roth (1955), els quals van causar una forta impressió en els joves arquitectes catalans.
Una part important de l’evolució va venir d’una sèrie d’arquitectes que ja feia uns quants anys que s’havien titulat i que, tot i haver sorgit de l’ambient academicista i, sobretot, d’un cert consens amb l’arquitectura popular, van anar depurant una arquitectura cada cop més moderna i de més qualitat. A les primeres obres de Josep Antoni Coderch, Antoni de Moragas i Josep Maria Sostres, les formes i els detalls de l’arquitectura autòctona hi tenen molt pes. A poc a poc, en projectes que primer eren més acadèmics i convencionals i que a l’hora de la veritat s’anaven despullant d’inèrcies i s’anaven carregant d’energia renovadora i experimental, van anar sorgint unes arquitectures esplèndides, pures, blanques i llises, radicalment modernes i alhora crítiques amb qualsevol manierisme modern.
Aquests arquitectes més formats –Sostres, Moragas, Coderch i Pratmarsó–, juntament amb joves acabats de titular com ara Oriol Bohigas i Josep Martorell, van formar el renovador Grup R. Algunes obres dels membres del Grup R són significatives dels canvis que es van produir. L’hotel Park (1950-54) i el cinema Fèmina (1950-52), d’Antoni de Moragas i Gallissà (1913-85); els habitatges de la Barceloneta (1952-54), de Josep Antoni Coderch; la seu de l’Editorial Gustau Gili (1954-61), de Francesc Bassó i Joaquim Gili; els habitatges del carrer de Pallars (1955-60), dels arquitectes Bohigas i Martorell, i la casa Agustí a Sitges (1953-55) i Moratiel a Barcelona (1956-57), de Josep Maria Sostres (1915-1984). Totes aquestes obres, manifestos del Grup R, evidencien la reinterpretació dels paradigmes formals internacionals des de la pròpia sensibilitat de cada arquitecte, amb especial atenció a la pròpia tradició local.
Josep Antoni Coderch
Al llarg d’aquests anys l’arquitecte Josep Antoni Coderch, que primer va ser membre del Grup R i que després el va abandonar i va entrar a formar part del Team 10, es convertiria en l’arquitecte català més destacat i amb més prestigi internacional.
Josep Antoni Coderch de Sentmenat (Barcelona, 25 de novembre de 1913 – Barcelona, 5 de novembre de 1984) estudià a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, on es graduà el 1940, després d’uns anys d’interrupció a causa de la Guerra Civil, i inicià la tasca arquitectònica els anys immediatament posteriors a la guerra. Fou un dels màxims protagonistes de la recuperació crítica de l’arquitectura moderna, que lentament i feixugament anava superant els classicismes i els pintoresquismes propis de les construccions del país durant els primers anys de dictadura franquista. Però no solament s’ha de veure Coderch com un avançat de l’arquitectura peninsular, sinó que també fou un dels protagonistes de l’arquitectura europea dels anys cinquanta i seixanta. La seva relació amb destacades figures italianes –Gio Ponti i Alberto Sartorius– i la seva participació en les activitats del Team 10 el situen, gràcies a la qualitat dels seus edificis, al nivell d’altres arquitectes de transcendència internacional com Ernesto N. Rogers, Aldo van Eyck, el matrimoni Smithson, Denys Lasdun, Jorn Utzon i d’altres.
La seva primera obra de joventut arrencà dels seus treballs com a arquitecte municipal de Sitges (1942-45) i com a arquitecte de Sindicats de Barcelona, al mateix temps que, a partir del 1943, s’associà amb el també arquitecte Manuel Valls. Aquest segon càrrec públic li permeté treballar a Madrid amb Pedro Muguruza i Secundino Zuazo. Però aviat abandonà aquestes feines per dedicar-se, principalment durant els anys cinquanta, a la realització d’una tasca més personal, expressada en una sèrie de cases unifamiliars i edificis urbans, com són la casa Ugalde de Caldetes (1951-52) i els habitatges socials de la Barceloneta (1951-55), peces realitzades encara en col·laboració amb Manuel Valls. Les seves primeres obres domèstiques van sintonitzar totalment amb el que es feia a diferents punts del planeta: Àlvar Aalto a Finlàndia, Fernando Tavora a Portugal, Luis Barragàn a Mèxic, Oscar Niemeyer al Brasil, Rudolf Schindler i Richard Neutra als Estats Units. Coderch va desenvolupar una peculiar manera de recuperar la modernitat, recreant una . arquitectura popular i mediterrània, però sense caure ni en el folklorisme ni en l’evasió pintoresca. En aquest sentit havia après les lliçons dels mestres moderns Wright i Mies i el que feia estava molt pròxim a l’obra italiana d’Ignazio Gardella i Franco Albini. Malgrat aquests punts de contacte amb arquitectes contemporanis, Coderch va aconseguir, en totes les seves construccions, realitzar una obra radicalment personal i a la vegada enormement sensible a les últimes innovacions arquitectòniques. La seva arquitectura es mou essencialment entre dos pols: edificis de marcat caràcter expressionista, amb formes curvilínies i articulades, i obres de la màxima simplicitat i puresa volumètrica.
La casa Ugalde, una casa unifamiliar de murs arquejats, orgànicament situada en el lloc i relacionada amb el paisatge que l’envolta, és un clar exemple d’un d’aquests extrems. Una forma orgànica com d’ameba, amb ressonàncies surrealistes i amb formes que pertanyen al repertori de Joan Miró, Hans Arp o Alexander Calder, es va amotllant als condicionaments concrets de l’entorn i del programa. La forma allargada de la parcel·la, la topografia inclinada, les vistes al mar, l’orientació, els arbres preexistents i el programa domèstic concret per a la família de l’enginyer Ugalde acaben configurant una obra inèdita, que no es pot percebre des de criteris establerts de façana, ordre i frontalitat, ni es pot representar amb els mitjans convencionals del dibuix. La complexiitat interior es manifesta en una secció feta d’espais esglaonats que s’amotllen a les funcions del cos humà i a la percepció simultània de l’espai interior i del paisatge.
L’Institut Francès de Barcelona (1972-74), un gran cub foradat per centenars de finestres petites i homogènies, és l’exemple del pol minimalista. La composició es basa en la combinació de volums purs: el volum vertical de l’edifici –amb una torre lateral d’escala d’incendis– i el volum horitzontal de la sala d’actes, que permet al cub autònom relacionar-se amb el carrer de Moià i crear l’accés per a vianants. En retirar-se respecte a l’alineació del carrer –com féu el Seagram de Mies van der Rohe a Park Avenue de Nova York–, Coderch aconsegueix que una joia com l’Institut Francès jugui a l’amagatall tot i ser tan a prop d’una avinguda com la Diagonal de Barcelona.
Entre aquests dos pols s’ha desenvolupat una obra que, en sintonia amb les tendències internacionals dels anys cinquanta, es va anar apartant dels dogmes del Moviment Modern per tornar-se cada cop més versàtü i empírica, per resoldre’s amb un acurat disseny i amb la voluntat d’aconseguir en cada cas una obra global a partir de petits fragments o elements arquitectònics.
Altres edificis destacats són l’immoble Girasol de Madrid (1966), una obra singular en què Coderch, desatenent la morfologia de l’eixample madrileny, porta fins al límit un experiment d’inserció de plantes d’habitatges orgànics i autònoms. A l’Hotel del Mar, a Mallorca (1964), aconsegueix una solució paradigmàtica d’hotel mediterrani ben resolt funcionalment i ben integrat en el paisatge. Les torres de les oficines Trade (1965-69) s’apropen a l’aventura poètica del cristall i de les formes pures dels gratacels nord-americans, per constituir així un dels conjunts moderns més destacats de Barcelona. En la seva última obra, l’ampliació de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona (1978-84), insisteix de nou en aspectes bàsics de les seves construccions: la resolució de l’edifici a partir de les peces que el formen –les aules, en aquest cas–, el recurs a les estructures corbes i de caràcter orgànic, i l’objectiu de realitzar una arquitectura amb els mínims elements però amb la màxima capacitat d’expressió espacial.
Les activitats del Grup R
Per poder impulsar la renovació de l’art, l’arquitectura i l’urbanisme a Catalunya, el 21 d’agost de 1951, a l’estudi dels arquitectes Josep Antoni Coderch i Manuel Valls de la plaça Calvo es va crear el Grup R d’arquitectura. La primera junta directiva estava constituïda per Josep Pratmarsó, president; Oriol Bohígas, secretari; Joaquim Gili, tresorer, i Josep Maria-Sostres i Antoni de Moragas, vocals. A més a més dels membres de la primera junta i dels dos arquitectes amfitrions, també formava part del grup originari Josep Martorell. El 1953 s’hi integraren Josep Anton Balcells, Francesc Bassó, Guillermo Giràldez i Manuel Ribas Piera, al mateix temps que abandonaren el grup Coderch i Valls. El 1958 el grup va augmentar amb Pau Monguíó i Francesc Vayreda.
En essència, el Grup R aglutinava representants de dues generacions d’arquitectes barcelonins. D’una banda, gent d’una generació contemporània a la Segona República, com Antoni de Moragas, Josep Maria Sostres i Josep Pratmarsó, que tenien gairebé quaranta anys i, de l’altra, joves que havien acabat recentment els estudis, com Oriol Bohigas i Josep Martorell, de vint-i-set anys. Els primers, ja abans de la guerra, es van aplegar en un grup de diletants autoanomenat «els homes de bé i com cal», en homenatge als clàssics publicats per la Fundació Bernat Metge, dels quals eren apassionats lectors. A les reunions d’aquest grup, de divertiment culte i refinat, es barrejaven des del comentari dels clàssics o la lectura d’escrits i poemes propis fins als ritus d’iniciació que es feien quan algú sol·licitava entrar al grup. El gòtic català, el Pla Cerdà, el Modernisme i el racionalisme dels arquitectes del GATCPAC, membres actius dels CIAM, van ser fites significatives que aquests arquitectes van posar com a model contra la pobresa intel·lectual dels anys del franquisme. Al mateix temps van intentar aproximar-se als corrents internacionals, especialment el Neo-liberty i el contextualisme dels arquitectes italians i l’organicisme i l’empirisme dels arquitectes nòrdics. Ells mateixos es consideraven immersos en el postfuncionalisme que, partint del funcionalisme racionalista, l’havia superat amb un ampli criteri d’humanització.
Els autèntics líders del grup van ser Josep Maria Sostres, l’ànima culta que va transmetre als seus col·legues tot el seu coneixement sobre l’arquitectura contemporània; Antoni de Moragas, l’impulsor del grup i el que tenia més vocació cívica i política, i Oriol Bohigas, el jove arquitecte amb més empenta i iniciatives al cap.
El grup R va promoure tota una sèrie d’activitats: tres concursos de projectes entre els estudiants de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, amb la finalitat d’impulsar una arquitectura moderna i qualificada. També quatre exposicions –dues d’elles la primera i la quarta, mostraven les seves pròpies obres; la segona estava dedicada a materials de construcció i productes industrials, i la tercera recollia els millors treballs presentats en els concursos d’estudiants. I tres cicles de conferències entorn de l’economia i l’urbanisme (1958), la sociologia i l’urbanisme (1959) i la política i l’urbanisme. Aquest tercer seminari tan agosarat políticament, no es va fer perquè va coincidir amb la dissolució del grup com a tal, en una darrera reunió plenària el 3 de març de 1961. En certa manera, s’havien assolit les finalitats proposades: una millora de l’oferta de l’arquitectura catalana, que també comportava una major qualificació i exiigència de la demanda pública i privada. El nou Pla d’estudis de l’Escola d’Arquitectura del 1957 havia reconduït els esforços d’una bona part dels membres del Grup R a 1’ensenyament de l’arquitectura. Oriol Bohigas, Josep Maria Sostres, Pau Monguió, Manuel Valls i Manuel Ribas Piera van imprimir un nou esperit modern en una institució que, després de la Guerra Civil, havia caigut a les mans dels academicistes.
En certa manera, gran part dels plantejaments del Grup R –voluntat d’aproximació al panorama internacional, revaloració de les tècniques i materials tradicionals, tendència cap al realisme, recerca d’una nova ètica arquitectònica i urbana– van passar a ser els motors de l’anomenada Escola de Barcelona durant els anys seixanta. L’obra posterior de Josep Antoni Coderch, Josep Maria Sostres, Oriol Bohigas i Josep Martorell va caracteritzar l’arquitectura d’aquesta escola junt amb l’aportació de nous joves arquitectes.
Aquesta revítalítzació del món de l’arquitectura va tenir també paral·lelismes en altres disciplines, com el grup Dau al Set en el camp de les arts plàstiques, i diversos grups que també es van caracteritzar més tard pel nom de l’Escola de Barcelona en els camps de la literatura o del cinema, per exemple.
Bibliografia
- Álvarez, F. ; Roig, J.: Bonet, Barcelona, 1996.
- Bohigas, O. ; Montaner, J. M.: Antoni de Moragas i Gallissà, arquitecte, Barcelona, 1997.
- DDAA: L’art de la victòria. Belles arts i franquisme a Catalunya, Barcelona, 1996.
- DDAA: «25 anys d’arquitectura catalana», dins Annals, núm.3, Barcelona, 1984.
- DDAA: L’arquitectura dels anys cinquanta a Barcelona, Barcelona, 1987.
- Fochs, C.: J. A. Coderch de Sentmenat, Barcelona, 1989.
- Moragas, A. de: «Els deu anys del Grup R d’Arquitectura», dins Serra d’Or, núm.11-12, Barcelona, 1961.
- Rodríguez, C. ; Torres, J.: Grup R, Barcelona, 1994.
- Rovira, J. M.: La arquitectura catalana de la modernidad, Barcelona, 1987.
- Soria, E.: Coderch de Sentmenat. Conversaciones/Conversations, Barcelona, 1979.